Mes: gener de 2014

Auschwitz-Birkenau: Un passeig per l’horror nazi

per

Hui, Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes del Holocaust, vull compartir les fotos que vaig fer l’any passat al camp d’extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau (Polònia). Perquè la memòria és el millor antídot per no repetir els errors del passat. Així ho explicava Eli Wiesel, Premi Nobel de la Pau i supervivent d’Auschwitz:

“Estàvem convençuts que després d’Auschwitz , els pobles no cedirien al fanatisme , les nacions no sostindrien més guerres i que el racisme , l’antisemitisme i la humiliació social serien escombrades per sempre . No podíem imaginar que en el curs de les nostres vides seríem testimonis de més guerres, de noves hostilitats racials i que el nazisme despertaria en els cinc continents .

Però hem après certes lliçons.

Hem après a no ser neutrals en temps de crisi , perquè la neutralitat sempre ajuda l’agressor , no a la víctima . Hem après que el silenci no és mai la resposta. Hem après que l’oposat a l’amor no és l’odi, sinó la indiferència . I què és la Memòria sinó la resposta a la i contra la indiferència ?

Per tant permeteu-nos recordar per la seguretat de tots. La memòria pot ser la nostra única resposta, la nostra única esperança de salvar el món del càstig final.“

Entrada al camp d’Auschwitz amb la inscripció “Arbeit Macht Frei” (El treball vos farà lliures).

Edificis on es realitzaven els experiments científics amb persones, on es torturava els presoners i on es cometien tota classe d’atrocitats i abusos.

Les dones també van ser víctimes d’experiments, sobretot d’esterilització.

El metge nazi Joseph Mengele realitzà nombrosos experiments amb els presoners. Les seues víctimes preferides eren els xiquets gitanos, als qui sotmetia a tortures aberrants que explicava al seu diari amb una naturalitat aterridora.

Els presoners polítics eren majoritàriament comunistes, socialistes, anarquistes i nacionalistes polonesos contraris a l’ocupació nazi. A Auschwitz eren torturats i els qui sobrevivien, afusellats al mur de la foto.

Poc es parla del genocidi comès contra el poble gitano, que va perdre el 80% de la seua població a Europa a mans dels nazis. Moltes de les fotos del pavelló dedicat als roma, mostren com molts d’aquests no portaven una vida nòmada i formaven part de les burgesies locals, estudiaven a les universitats o eren esportistes professionals. Alemanya no va reconèixer el genocidi nazi contra els roma fins l’any 1982. Per a aquest moment, la majoria dels roma que tindrien dret a la restitució sota la llei alemanya ja havien mort.

Birkenau, on arribaven els trens carregats de presoners on serien exterminats d’una manera industrial a les cambres de gas. Cada barracó albergava uns 400 presoners. Les condicions eren infrahumanes.

Els nazis van destruir la major part de les cambres de gas i dels crematoris abans de l’arribada de l’exèrcit soviètic.

Alguns presoners escrivien cartes als seus familiars i les llançaven a l’altra banda de les tanques per si algú les trobava i els hi feia arribar. Així fou. Alguns dels habitants del poble que s’acostaven als murs del camp les trobaven i es jugaven la vida fent-les arribar als seus destinataris. Són eixes històries que demostren com les guerres i les situacions extremes treuen el millor i el pitjor de l’ésser humà. A les fotos, algunes d’eixes cartes, i baix, alguns dels ciutadans polonesos, herois que van ser detinguts i internats al camp per ajudar a escapar alguns presoners i a fer arribar les cartes.

El museu ha recopilat les imatges que van prendre els soldats soviètics quan van alliberar el camp.

Una placa commemorativa dels jueus sefardites a Birkenau, escrita en ladí.

Auschwitz-Birkenau, febrer de 2013. 

*Podeu fer servir les fotos lliurement sempre que citeu l’autor.

Enllaços recomanats:

Memorial and Museum Auschwitz-Birkenau

Enciclopedia del Holocausto

El genocidio de los roma europeos (gitanos), 1939–1945

Fundación Violeta Friedman 

El Séptimo Arte recuerda las Víctimas del Holocausto

FOTOGALERIA: 69 aniversario de la liberación de Auschwitz

Ens trencaran la cara, però no el somriure

per

 
 (Publicat a Full Quatre el 20 d’abril de 2012) 

Miquel Ramos  @Miquel_R
Imagineu tots els darrers episodis de la Casa Reial escenificats en un plató, tipus sitcom, o inclús com a trama d’un film. Però no una pel·licula d’aquelles on els personatges públics es mostren extremadament propers i humans fins al punt d’esdevindre tan simpàtics que oblides qui són realment, com a The Queen, o La Dama de Hierro. Imagine més bé un muntatge accelerat a l’estil Guy Ritchie, amb una història amanida dels tocs típics de Robert Rodríguez o Tarantino.
Si, qualsevol d’estos guionitzant la patètica història d’una família reial aficionada a disparar-se a si mateixa, a tot tipus de vicis, a fer negocis tèrbols amb dictadors d’Orient i Occident, saquejar l’erari públic, i finalment a trencar-se la crisma a Botswana a les cinc de la matinada, qui sap si pegant un polvo o ballant el waka-waka, després d’una cacera elefants, un dels animals més entranyables que hi ha. I tot just el Dia de la República.
Ho porte imaginant tota la setmana. Perquè si li posàrem ganes ho podríem fer, i ben segur que encara vindran altres històries dignes de complementar aquesta gran paròdia reial (i real). Però supose que haurem d’esperar. No crec que ens donaren subvenció ni que amb la que tenim a sobre, ens permeteren el luxe de riure’ns així del Cap d’Estat i la seua desastrosa família. Però em guarde la idea per un futur. Perquè com ha dit el Ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, hem d’encarar la situació amb imaginació. I en això estem, exercitant-la per no caure en la desesperació i per trobar la millor manera d’enfrontar el que ve amb una miqueta de sentit de l’humor.

És greu el tema, evidentment, però mentre ens entretenim en els detalls del safari reial, altres temes se’ns colen per la porta de darrere, i sense vaselina. De moment, el tema d’YPF-Repsol està ajudant a desviar l’atenció dels afers més domèstics, fent supurar eixe nacionalisme espanyol del segle XV que alguns neguen que existisca, mentre altres no suporten que ja no funcione això de canviar espills i alcohol per or als nadius americans, que ja ens han vist el plumero.
Sort que Espanya compta amb una cantera patriòtica incondicional, com l’amo d’un bar de Sevilla, que va fer fora Matías i el seu germà, ambdós argentins, i els advertí del cartell enganxat eixe mateix dia la porta: ‘queda prohibida la entrada a argentinos’. Eixe patriotisme que vam trobar a faltar quan Wikileaks desvetllà una nova evidència de la submissió del govern del PSOE al govern nord-americà, prometent-li aturar la investigació del cas Couso, el càmera espanyol assassinat per soldats ianquis a l’Iraq.
El mateix patriotisme que també mostraren quan tres ciutadans de l’estat van ser segrestats en aigües internacionals per l’Exèrcit d’Israel quan pretenien fer arribar ajut humanitari a Gaza i van ser rebuts a trets. Nou morts i dos dies en una presó israeliana, i fou el govern turc qui els va treure d’allà, mentre el govern espanyol exigia el pagament dels bitllets d’avió als activistes per tornar-los a casa.
I és que els esdeveniments massa sovint sobrepassen el guió previst, i posen en evidència la política pàtria, que no deixa de ser una caricatura de si mateixa. És per exemple el cas dels quatresindicalistes detinguts dimecres per la Guàrdia Civil a la Pobla deVallbona i a Bétera, acusats de formar part d’una ‘bandaorganitzada’ que es dedicà a siliconar panys d’empreses la nit de la vaga. Imagineu la hipotètica roda de premsa posterior amb les Forces de Seguretat mostrant sobre la taula el material confiscat: enganxines de la vaga general i banderes de CCOO, el sindicat al que pertanyen dos d’ells. No voldria fer broma d’un episodi repressiu tan lamentable com aquest, que ens ha de recordar els tres joves empresonats a Barcelona, dos d’ells estudiants universitaris, per participar a la manifestació de la vaga general durant el matí, quan encara no havia hagut cap disturbi.
La pàtina còmica no ens ha de fer perdre de vista el tarannà quasi feixista que està prenent el Govern envers la dissidència. Perquè estos no van en broma, i a més ja adverteixen seriosament, com l’assessor de Sarkozy, Alain Minc, que avisa del que està per vindre: ‘El mercat és l’estat natural de la societat, la democràcia no‘, una frase que no us hauria de deixar indiferents, i que il·lustra la vertadera ideologia dels neoliberals, disposats a soterrar les conquestes socials i la Declaració Universal de Drets Humans sense despentinar-se, per garantir la continuïtat de l’statu quo.
En realitat, no som tan especials i a tot arreu s’hi troben casos dignes d’un film, i com no podia ser menys, també els Estats Units ens brinden escenes que ben segur Todd Phillips (Resacón en Las Vegas) adaptaria brillantment: Mentre Obama defensava la política prohibicionista envers les drogues a la Cimera de les Amèriques a Cartagena (Colòmbia), els membres del servei secret que l’acompanyaven eren enxampats a l’hotel enmig d’una orgia de whisky, cocaïna i prostitutes.
Que l’humor no ens faça perdre de vista la gravetat de la situació, però que aquesta no ens faça perdre el somriure, perquè això si que només depèn de nosaltres, no el poden retallar ni empresonar. I jo que hui començava el dia colpit en llegir aquest titular: ‘Massives protestes contra la monarquia i la Formula1’, i resulta que no és ací, sinó a Bahrein… Imaginació al poder.

Qüestió d’imatge

per
http://www.larioja.com/RC/201211/21/Media/M1-1811175611--390x180.JPG

(Publicat a Full Quatre el 13 d’abril de 2012) Miquel Ramos.

El passat mes de febrer, un llaurador de Riba-Roja de 56 anys que s’havia quedat en l’atur es va llevar la vida immolant-se al seu garaig. La notícia ocupava poc espai a la secció de successos dels principals periòdics, no com el cas de Dimitris, el pensionista grec que es disparà a les portes del Parlament i culpà el Govern de la seua ruïna i de la del país sencer. Les protestes d’aquell dia a Atenes si que van eixir als mitjans. Riba-Roja està ací mateix, però ningú es va manifestar per la mort del llaurador, de qui ni tan sols sabem el nom.

Durant la darrera Vaga General a Barcelona, l’Angelo perdia un ull per l’impacte d’una bala de goma disparada pels Mossos d’Esquadra. Era la cinquena persona que patia aquesta lesió en 4 anys a Catalunya per aquest motiu. Poques setmanes abans, Mohamed era detingut a Guadalajara per no tenir papers. Va eixir de comissaria per ingressar a l’hospital en estat de coma. Va despertar, però amb una tetraplègia.

A Mohamed no l’hem vist a la televisió. Segons la policia, es va autolesionar per evitar la seua expulsió. Ell assegura que fou apallisat brutalment dins de comissaria. L’Angelo només apareix en alguns mitjans catalans. En canvi, les imatges dels contenidors cremats durant la vaga a Barcelona, o d’una pila de papers encessos ardent a les portes de la Borsa de Barcelona van ocupar els primers segons de tots els telediaris i les portades de la premsa internacional.

140113-protestas

Alguna cosa no va bé quan un contenidor preocupa i ocupa més als mitjans que una persona. Aquesta defenestrada aldea global, cada vegada més ferida de mort pels qui no responen a cap altra llei que la del mercat, te des de fa temps, greus símptomes que apunten a una terrible patologia que tertulians de grans mitjans s’empenyen en tractar com si fos passatgera, sense plantejar-se que hi ha alternatives a aquest model econòmic i polític embotit d’analgèsics i drogues vàries per fer-lo funcionar des dels seus inicis.

Sembla doncs que no hi ha alternativa. Hem d’acceptar les retallades i a més no hem de protestar massa alt, no siga que donem una mala imatge i el món es pense que a l’Estat espanyol regna el caos i sigam intervinguts com ho ha sigut ja Grècia. Qüestió d’imatge, bàsicament. Mentre, els mitjans ens mostren Grècia, Itàlia, Espanya… tots embarcats en una pastera a la deriva que necessita desfer-se d’alguna cosa per no enfonsar-se. Llencen les medicines i els llibres, però guarden les joies, les corones i les armes. I poca cosa sabem de com naveguen altres naus que fa temps que canviaren el casc i que decidiren no deixar-se emportar pel vent d’Occident i prendre el timó remant ells mateixos.

És l’Amèrica Llatina i Islàndia, dels qui no sabem gaire res més que com són de pintorescos els seus líders i les seues lleis. El recent anunci del Ministre de l’Interior d’endurir encara més el Codi Penal de cara a futures protestes és tot un avís pel què està per vindre. Les consecutives mesures d’estalvi que està portant a terme el Govern, raquititzant els serveis públics per rebre la benedicció dels mercats, penetraran amb la vaselina legislativa corresponent que penalitza qualsevol dissidència pública.

La restricció de llibertats per motius de seguretat i d’ordre públic és un perillós senyal de la deriva que està prenent la tísica democràcia sotmesa al neoliberalisme, on la la voluntat popular acaba on comencen les ordres d’òrgans tan poc democràtics com l’FMI, el Banc Mundial i els mercats. I perquè aquesta maquinària funcione, hi calen moltes complicitats, en forma de silenci, resignació o dogma. Cal, per exemple, que mitjans com El Periódico mostre en portada el dia següent d’aquest terrible anunci la foto de dos llangardaixos copul·lant i relegue a un segón plànol la nova mesura repressiva que vindrà, anunciada el mateix dia que fornicaven els animalets.

És un gran exemple d’allò que immortalitzà Giuseppe Tomasi a El Gatopardo: canviar-ho tot perquè res canvie. I en això estem. Menys serveis públics i més control social, i tot tornarà a ser com abans. Els discursos de la majoria dels polítics no van més enllà de l’esforç necessari i el cal apanyar això, sense posar en dubte que el sistema, ben retractat al documental The Corporation (2003)a través d’un anàlisi psicològic de les multinacionals, és totalment psicòpata: no coneix l’empatia; menteix en benefici propi; no te cap sentiment de culpa i no acata normes socials ni límits legals.

I perquè tot continue igual, cal que els periodistes seguisquen prestant atenció als contenidors, als llangardaixos que copul·len i a les declaracions dels futbolistes. No siga que se’ns ocurrisca pensar més del compte i recordar el llaurador valencià, l’Angelo o en Mohamed.