Neonazis y ultraderechistas reciben subvenciones millonarias de la UE

per

La política de subvenciones a partidos políticos europeos y fundaciones relacionadas hace posible que el dinero llegue a organizaciones xenófobas, racistas o abiertamente neonazis. La Alianza por la Paz y la Libertad, formada por, entre otros, los nazis griegos de Amanecer Dorado, acaba de recibir 400.000€.

Miquel Ramos – Articulo publicado en LA MAREA 21 abril 2016

VERSIÓ EN CATALÀ PUBLICADA A LA DIRECTA

VALENCIA //  Si la gestión de la crisis de las personas refugiadas ya estaba dejando en evidencia a la Unión Europea en cuanto a sus principios fundacionales de respeto a los derechos humanos, igualdad y tolerancia, la presencia de numerosos diputados de extrema derecha en el Parlamento Europeo lleva años sacudiéndolos todavía más. A lo largo de estos últimos años, la presencia ultraderechista en Europa ha alcanzado los máximos niveles, copando multitud de asientos en la eurocámara (un 22%) gracias a sus discursos xenófobos y muy a menudo contrarios incluso a la propia Unión y a sus principios. Tanto es así que incluso usan su presupuesto para fomentar la xenofobia, el racismo, el antisemitismo y la islamofobia con todas las de la ley.

La histórica revista antifascista sueca EXPO ha desvelado que el destino de casi 200.000€ de una subvención de la Unión Europea es la fundación filonazi Europa Terra Nostra a través del partido neofascista europeo Alianza por la Paz y la Libertad (APF), del que forman parte los neonazis griegos de Amanecer Dorado, el Partido Nacional Democrático alemán (NPD) y la italiana Fuerza Nueva (FN).

Los partidos europeos (formados por un conglomerado de formaciones de diferentes Estados que también gozan de subvención) tienen una asignación presupuestaria anual además de la que llega a sus fundaciones. Así es como la APF ha recibido 400.000€ por un lado y, por otro, ha canalizado la subvención de los cerca de 200.000€ citados otorgados a la fundación Europa Terra Nostra dirigida por Dan Erikkson, antiguo miembro del extinto Partido de los Suecos (SVP), de clara orientación neonazi.

Esta fundación confirma en su página web el uso de los fondos de la UE para organizar una actividad el próximo verano en Estocolmo, sin especificar lugar exacto, con música, teatro y charlas, donde ya hay anunciados diversos conferenciantes relacionados con grupos neonazis. Es el caso de Magnus Söderman, ex militante de la organización nazi Motståndsrörelsen (Resistencia Nórdica), que se unió al SVP en 2012, o de Jonas De Geer, conocido activista ultraderechista que también acabó en el SVP.

Europa Terra Nostra tiene como objetivos, según explica en su página web, la “promoción de actividades educativas sobre democracia, economía, derechos humanos y relaciones internacionales”. La organización, que se fundó en Berlín en julio de 2015, defiende en su programa “una Europa de naciones soberanas” que trabajan juntas “para abordar los grandes desafíos de nuestro tiempo y para honrar y promover nuestros valores cristianos compartidos y nuestro patrimonio cultural europeo”. Hasta aquí nada sospechoso. Sólo que la Europa que preconizan es monocromática.

La nueva extrema derecha ha sabido moldear su retórica para decir de otra manera que en Europa sólo hay una manera de ser europeo, y que el mestizaje es una amenaza para conservar las identidades de cada pueblo. Así, se declaran “seguidores del derecho humano fundamental a una vida tranquila con un nivel de vida suficiente cada uno en su país de origen” rechazando “la inmigración masiva y el multiculturalismo”.

Según un informe del politólogo Thilo Janssen, experto en la actividad de la extrema derecha en el Parlamento Europeo, los diferentes grupos de este espectro político a la derecha del Partido Popular Europeo, se habrían hecho con cerca de 19 millones de euros sólo entre 2012 y la primera mitad de 2014, sin incluir los sueldos y los gastos pagados que tienen todos los eurodiputados.

Además, los partidos registrados como “europeos” (formados por distintas formaciones de varios Estados, como es el caso de la APF), también pueden optar a financiación por parte de la UE. Entre 2010 y 2014, la extrema derecha accedió así a otros 10 millones de euros. La decisión de conceder financiación a un partido europeo está precedida de una evaluación realizada por un comité formado por el presidente de la cámara y un grupo de cuestores (cinco diputados que realizan tareas de organización interna del Europarlamento).

En esta evaluación, sólo se examinan el programa y las actividades del partido a nivel europeo como tal. No se hace la evaluación de las partes constituyentes a nivel nacional ni de los políticos de diferentes Estados que forman parte de este partido, sino que únicamente se tiene en cuenta la actividad que realizan en conjunto como partido europeo y no la que realizan sus miembros en sus respectivos Estados.

Ya en 2014, la revista inglesa Hope Not Hate impulsó una campaña para pedir a la UE que no destinara fondos a partidos u organizaciones contrarias a los valores democráticos o que difundieran el odio y la discriminación hacía determinados colectivos, señalando directamente a la Alianza Europea de Movimientos Nacionales (AENM), del que formaban parte entonces los neonazis húngaros de Jobbik, los británicos del BNP y otros partidos abiertamente racistas.

La eurodiputada socialdemócrata sueca Marita Ulvskog ha explicado a la revista EXPO que se acordó parar las subvenciones a estos partidos “por al menos uno o dos años”, y que ahora ha comprobado cómo, tras conocer la noticia de este nuevo desembolso, “la cinta se rebobina de nuevo”. En este sentido, la misma revista EXPO ha preguntado al Parlamento Europeo qué diferencia hay entre la AENM y la APF, receptora ahora de 400.000€ . Casualmente, uno de los líderes de la ANEM, el británico Nick Griffin, es ahora miembro de la APF.

EXPO también ha preguntado si la UE conoce la propaganda que se difunde a través de los canales oficiales de los partidos a nivel europeo. Según la revista sueca, la APF difunde teorías conspirativas antisemitas y racistas, como la existencia de una supuesta “agenda judía” que contempla la reducción de la tasa de natalidad de los “niños blancos” y forzar una “guerra civil” en Europa a través de fomentar “la inmigración masiva”.

La eurodiputada valenciana de Izquierda Unida, Marina Albiol, se ha dirigido directamente al presidente del Parlamento Europeo, Martin Schulz, para preguntarle sobre la financiación a la APF y a la fundación filonazi Europa Terra Nostra. Albiol recuerda en su escrito que las organizaciones receptoras de estos fondos “deben contemplar los principios de libertad, democracia, respeto a los derechos humanos y a las libertades fundamentales y el Estado de derecho”, algo que no basta con declararlo, sino con llevarlo a cabo.

Sin respuesta ante los discursos de odio

Anteriormente, esta política ya había intercambiado algunas comunicaciones con el presidente pidiéndole mecanismos para evitar y penalizar los discursos de odio en la Eurocámara, una petición todavía sin respuesta. Así, Albiol pide ahora que se reconsidere esta decisión “y deje inmediatamente de financiar a organizaciones fascistas con dinero proveniente de todas y cada una de las europeas y europeos, incluyendo las personas perseguidas por estos grupos”. Si no, remata, “será responsable de darles no sólo cobertura económica, sino también política”.

“A pesar de las trabas burocráticas, políticas y de todo tipo, la presencia del nacionalismo en Europa irrumpe dentro de la Unión Europea como una mazazo a los intereses de los enemigos del pueblo europeo, viéndose impotentes ante nuestro avance”. Así describe el partido neonazi español Democracia Nacional (DN) en su página web el congreso de la APF realizado el pasado mes de noviembre en Bruselas. A éste acudieron representantes de todos los partidos que lo conforman: Amanecer Dorado (Grecia), NPD (Alemania), Forza Nuova (Italia), DSSS (Chequia), Danskernes Parti (Dinamarca) British Unity Party (Inglaterra) y Democracia Nacional representando a España.
La APF se creó a principios de 2015, y goza de pleno reconocimiento por parte de las instituciones de la Unión Europea. Su secretario es el ex líder del SVP sueco, Stefan Jacobson, a quien EXPO relaciona también con la fundación Europa Terra Nostra, donde han ido a parar varios de los miembros del extinto partido neonazi.

El presidente de la APF es un histórico militante neofascista italiano, Roberto Fiore (Forza Nuova), condenado en rebeldía por la justicia italiana en los años ’80 por su supuesta relación con el Núcleo Armado Revolucionario (NAR), organización terrorista neofascista responsable de varios atentados mortales entre las décadas de los 1970 y 1980. Tras el atentado contra la estación de trenes de Bolonia en agosto de 1980, donde fueron asesinadas 85 personas, Fiore huyó a Londres, aunque siempre negó tener relación con dicha masacre. En Inglaterra estableció contacto con otro de los actuales promotores de la APF, el británico Nick Griffin.

Además, el neofascista italiano compró a finales de los 1990, junto a otro conocido neofascista ya fallecido, Massimo Morsello, varios terrenos en Los Pedriches, un pequeño pueblo abandonado en el interior de la provincia de Valencia. Los

La llarga travessa pel reconeixement dels delictes d’odi

per

Les veus expertes adverteixen de la manca de protocols efectius per actuar contra aquest tipus de delictes i protegir les seves víctimes i reclamen una llei integral  Miquel Ramos Publicat a la DIRECTA 23/02/2016

L’estiu de 2007, en un pioner i ja extint fòrum d’Internet espanyol de caràcter neonazi, es publicaren una sèrie de vídeos on dos homes toxicòmans eren objecte d’un seguit d’humiliacions per part d’un grup de joves al barri valencià de Campanar. Els proposaven menjar excrements i insectes a canvi d’un euro. Els membres del fòrum nazi comentaven, amb evident menyspreu, l’aspecte i l’estat de les víctimes i alguns inclús suggerien l’eutanàsia. Diferents organitzacions de drets humans van portar els vídeos a la policia, però ben aviat van desaparèixer de les xarxes socials i no es va saber res més dels autors ni de les víctimes.

El mateix mes, el centre social Ca Revolta havia estat atacat amb trets de perdigons una nit mentre era obert al públic. També el local de la Comissió Espanyola d’Ajut al Refugiat (CEAR) havia patit, en només un any, deu atemptats amb explosius. Alguns van tenir lloc mentre l’oficina estava oberta. Mesos abans, diverses seus del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) també van ser atacades. Un any després, va arribar el torn d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV).

Tots aquests atacs –i molts d’altres– van ser recollits en un dossier per la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat (APCI), que va portar la denúncia a les Corts Valencianes, al Congrés espanyol i al Parlament Europeu. El delegat del govern espanyol a València en aquell moment era Ricardo Peralta, un excomunista aterrat al PSOE, qui va emmarcar els fets dins una suposada “normalitat democràtica”. Aquest polític va considerar fora de lloc aprovar una proposició no de llei a les Corts Valencianes per condemnar els atacs feixistes. La mesura va ser proposada pel BNV després que la seua comitiva hagués patit diverses agressions durant la processó cívica de la Diada del 9 d’Octubre de 2009. Mai ningú fou arrestat per cap dels fets relatats.

Anys de plom al País Valencià

La violència feixista ha esquitxat el País Valencià ininterrompudament des de la transició, sempre de manera impune. El repunt experimentat ara fa deu anys va posar en alerta les organitzacions que havien estat patint atacs cada vegada més violents, inclosa la tornada de les bombes. Malgrat la gravetat dels fets, les notícies sobre els atemptats rarament apareixien a la premsa estatal i sempre quedaven relegades en un àmbit domèstic.

Les pintades i els assalts contra llibreries i centres socials, els atacs a joves d’esquerres o els reiterats boicots a actes culturals mai no van acabar amb detencions, fins i tot quan els grups ultres coneguts els reivindicaven. Nombroses organitzacions afectades van decidir, en 2007, formar la plataforma APCI amb la intenció de visibilitzar la unitat davant la inacció i la indolència institucionals. També s’ha volgut reclamar la creació d’uns protocols específics en delictes d’odi, tal com ja han establert altres estats europeus des de fa anys.

Per altra banda, diverses entitats van decidir presentar-se com a acusació popular en el cas Panzer, una operació de la Guàrdia Civil contra l’organització neonazi Frente Antisistema (FAS) perpetrada l’any 2005 al País Valencià. Segons la Guàrdia Civil, aquest grup es dedicava a la venda d’armes i a fer caceres contra antifeixistes i persones migrants, entre altres delictes. Hi havia una vintena de neonazis valencians imputats en el cas, entre ells, l’assassí de Guillem Agulló, un regidor d’España 2000 i dos militars. Mesos abans del judici, celebrat nou anys després de l’operació policial, la Guàrdia Civil va destruir, “per error”, les armes confiscades, que eren proves fonamentals del procés.

Tots acabarien absolts en 2015, després que l’Audiència Provincial de València invalidés les escoltes telefòniques fetes per la Guàrdia Civil. El Tribunal Suprem, a més, va ratificar l’absolució dels neonazis, que ja han demanat que se’ls tornen les armes i el material confiscat. La sentència també recull la condemna en costes a l’acusació, que ascendeix a quasi 42.000 euros. L’any 2005, la mateixa sala de l’Audiència Provincial de València ja havia absolt el grup neonazi Armagedon, al qual s’atribuïa l’incendi de diverses seus de partits polítics l’any 2000.

Inacció institucional

Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i un dels portaveus d’APCI, no deslliga els fets dels darrers anys dels coneguts casos de la transició espanyola. Les bombes contra Joan Fuster o Sanchis Guarner van ser casos que tampoc no es van resoldre. Tal com adverteixen els informes que aquesta plataforma publicava periòdicament, “els protagonistes (dels incidents) són grupuscles molt minoritaris i coneguts, però que gaudeixen d’una impunitat absoluta: rarament hi ha detencions i, quan es produeixen, molt estranyament acaben en judicis i, a més, el resultat sol ser l’absolució”.

ACPV ha estat un dels objectius favorits de l’extrema dreta des de fa anys i la llibreria Tres i Quatre (que actualment es troba a l’edifici d’aquesta associació al centre de València) té el rècord d’atacs de tot Europa. Gisbert afirma que “cap govern espanyol ni cap delegat del govern a València sembla mostrar la més mínima intenció d’abordar el problema de la continuïtat dels cossos policial i judicial amb el franquisme ni de les seues actuacions”. En aquest sentit, el portaveu d’Acció Popular Contra la Impunitat remarca la “particular incapacitat” de la policia “per descobrir mai cap autor de cap fet violent si l’autoria és feixista”.
Malgrat les intencions d’abordar els delictes d’odi manifestades pel govern valencià i el Ministeri de l’Interior espanyol, el portaveu de la plataforma afirma que la solució “no passa per declaracions retòriques”; que calen “plantejaments de decisió coparticipada que donin veu real a les entitats i les associacions que coneixem el problema i el combatem des de fa anys, dècades”. De fet, la plataforma que representa ha picat totes les portes per visibilitzar la violència i sempre s’ha trobat amb un mur institucional que fins i tot negava el problema. “Els poders reals no estan disposats ni a un veritable control democràtic dels aparells policial i judicial ni a la fi de la criminalització de determinats sectors”, remata Gisbert.

———————
ANÀLISI de Laia Serra

Més eines legals contra els delictes d’odi

El dret representa unes regles del joc que sorgeixen tant dels equilibris de poder com de l’evolució dels valors socials. A banda del contingut de les lleis, existeix una cultura jurídica que evoluciona juntament amb els canvis socials. Els anomenats drets de tercera generació i els nous delictes com els comesos envers les dones, el medi ambient o els animals en són un exemple.
Fins ara, els delictes d’odi han estat menystinguts pels professionals del dret. O bé no s’investigaven amb profunditat o es tramitaven com judicis per infraccions menors. Es concebien com una infracció que tan sols perjudicava la víctima directa, sense tenir en compte que també danyava tots els membres de la seva comunitat, llançant-los el missatge que podien ser agredits de nou en qualsevol moment i recordant-los la categoria inferior que –pels agressors– mereixen en la societat.

Els delictes d’odi són greus i perillosos perquè perjudiquen profundament la persona que els pateix –en negar-li la dignitat–, perquè posen en risc la convivència i perquè qüestionen els valors que fonamenten la nostra organització social: dignitat, igualtat i llibertat. A escala internacional i europea, els delictes d’odi han estat profundament estudiats i desenvolupats. Al llarg dels anys, l’Estat espanyol ha anat subscrivint els grans convenis internacionals sobre drets humans i està subjecte a les directrius que s’imposen en l’àmbit internacional i europeu i als paràmetres que dicta el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Malgrat aquests compromisos, les eines legals de què es disposa i el fet de comptar amb un Codi Penal que contempla diversos delictes específics, continua mancant la sensibilitat i la formació de policies, jutges, fiscals i advocats per perseguir-los amb eficàcia i desplegar una energia punitiva coherent amb la gravetat que representen.

*Laia Serra és advocada penalista

La judicatura i els cossos policials, a remolc de la intolerància

Des de l’any 2009, s’han creat una cinquantena de fiscalies especials per als delictes d’odi a tot l’Estat espanyol. La Policia Local de València rebrà una formació específica en aquesta matèria.

Miquel Ramos 23/02/2016

El pas institucional més important dels darrers anys per combatre aquesta xacra es va fer a Barcelona l’any 2009, amb la creació d’una fiscalia especialitzada en delictes d’odi. A Catalunya, el registre d’aquest tipus d’incidents es va començar a dur a terme l’any 2010. Hui dia, arreu de l’Estat, ja hi ha 50 fiscals que tracten aquests delictes, però els resultats encara estan molt lluny de ser satisfactoris.

La manca de protocols efectius per registrar-los s’evidencia amb les xifres que aporta el Ministeri de l’Interior espanyol al respecte des de fa tan sols tres anys. Segons aquestes dades oficials, a l’Estat espanyol, es van registrar 1.285 delictes d’odi en 2014; al Regne Unit, la xifra arriba als 52.528 casos. A més, s’estima que la xifra coneguda és aproximadament un 10% de la real. En la majoria d’ocasions, aquest tipus d’incidents no es denuncien, sovint perquè ni tan sols la víctima és conscient d’haver patit un crim motivat per algun prejudici envers ella.

Tampoc existeixen programes d’atenció a les víctimes d’aquests delictes, tan sols l’ajut brindat per ONG. Aquesta és una de les principals reivindicacions, entre altres, del Moviment Contra la Intolerància, organització pionera en la recollida de dades sobre delictes d’odi a l’Estat i impulsora, en gran mesura, de la demanda de les fiscalies especialitzades i d’una llei integral de delictes d’odi.

El seu president, Esteban Ibarra, considera que “les fiscalies no estan plenament actives, ja que no actuen d’ofici, tan sols esperen que els arribe una denúncia”. A més, “els distints cossos policials segueixen sense mostrar suficient sensibilitat davant aquest tipus d’incidents”, afirma.

Ibarra destaca l’escassa implicació institucional en la lluita contra els delictes d’odi: “Calen menys gestos, més política i mesures concretes; entre altres, l’aplicació decidida de la llei contra el racisme, la violència i la intolerància a l’esport, especialment als fons ultres dels camps de futbol”, apunta a tall d’exemple.

Formació especial per la policia de València

El mes d’octubre passat, la regidora de protecció ciutadana de la ciutat de València, Sandra Gómez, va anunciar que la policia local de la ciutat rebrà una formació específica en matèria de delictes d’odi. Gómez explica que, fins ara, “els delictes d’odi s’havien invisibilitzat”. Ara, es treballarà conjuntament amb la fiscalia i amb les ONG i les entitats que treballen en aquest camp. “Pel nou Ajuntament, és una prioritat formar els agents en mesures preventives i amb capacitat de mediació per garantir la convivència en la diversitat”, afirma la regidora, que s’ha servit d’un pla especial de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) per implementar aquesta formació.

Abans, però, David Garfella, agent de la policia local de Silla (l’Horta), va decidir formar-se pel seu compte en la matèria, juntament amb Jacobo Domingo, un altre oficial de Picassent (l’Horta). Garfella explica que, l’any 2012, “l’extrema dreta havia aconseguit representació” i tenia certa força al seu poble (España 2000 va obtenir dos regidors). “Els incidents racistes i xenòfobs se succeïen sense cap tipus de resposta legal, almenys per part de la policia”, relata. Aquests dos agents van decidir crear el projecte Policia i Diversitat per conscienciar altres agents sobre aquest tipus de delictes, així com “visibilitzar tot allò que estava passant i, sobretot, importar bones pràctiques” que ja duien a terme altres cossos policials de l’Estat i d’altres països d’Europa.

“Trobàrem un gran buit institucional en la matèria”, explica Garfella. Per això, ara, a través de la seua xarxa, assessoren agents d’altres localitats que els ho demanen, sempre de manera gratuïta. Seguint aquest model, fan cursos de formació en matèria de delictes d’odi i treballen conjuntament amb ONG. “Hem hagut de mantenir-nos en l’anonimat fins fa ben poc. No estàvem ben vistos en alguns cossos policials…”, explica.

La petjada de l’odi als Països Catalans

Una investigació periodística denuncia que, els darrers 25 anys, hi ha hagut 31 crims d’odi al País Valencià i a Catalunya. Es desconeix el desenllaç judicial de més de la meitat d’aquests casos.

David Bou 22/02/2016

Els crims d’odi són aquells casos que acaben amb la mort de la víctima, la punta de l’iceberg dels centenars de delictes d’odi que es produeixen anualment a casa nostra. Els vuitanta-sis casos registrats des de 1990 a l’Estat espanyol han suposat la mort de vuitanta-vuit persones. Després de submergir-se a les hemeroteques dels mitjans de comunicació per resseguir el recorregut judicial dels casos, aquesta és la xifra que dóna el projecte Crimenes de odio, elaborat pel Grup d’Investigació sobre Crims d’Odi en col·laboració amb Movimiento Contra la Intolerancia, l’única entitat que durant el darrer quart de segle ha fet un recull sistemàtic de dades sobre aquesta temàtica mitjançant l’Informe Raxen.

Dels 31 crims comesos als Països Catalans, cinc van acabar amb condemna per assassinat, set amb condemna per homicidi, dos van acabar en absolució, un va ser arxivat i la resta, un total de setze, no se sap com es van resoldre. Per documentar aquest treball, s’ha prescindit de fonts policials i judicials amb l’objectiu de posar de manifest la manca de voluntat per part de les forces i els cossos de seguretat i de la judicatura a l’hora d’eradicar aquesta xacra. Quinze d’aquests casos van ser motivats per racisme i xenofòbia; quatre, per aporofòbia (odi a les persones sense llar); dos, per transfòbia; dos, per violència ultra al futbol; dos, per odi ideològic, i sis per intolerància criminal, calaix de sastre on s’inclouen els casos motivats pel menyspreu a la dignitat de les persones, els seus drets fonamentals i les seves diferents maneres de manifestar la condició humana.

Els casos de violència masclista no s’inclouen per la manca d’estadístiques i la impossibilitat de recollir tots els crims que han tingut lloc els darrers 25 anys

Els casos de violència masclista no s’inclouen per la manca d’estadístiques i la impossibilitat de recollir tots els crims dels darrers 25 anys. Tanmateix, el projecte remet a feminicidio.net, portal que recull tots els feminicidis a l’Estat espanyol des de fa un lustre, inclosos els no íntims i contra les treballadores sexuals; casos que, en cas que existissin dades per tot el període que abraça aquesta investigació, s’haurien d’incloure a la categoria de misogínia, definida com l’odi contra la dona per raó del seu gènere.

El projecte continua obert a aportacions davant l’evidència que existeixen més casos –fins ara silenciats– que s’haurien d’incloure, però que el pas dels anys ha condemnat a l’oblit.

El legado de la neonazi CEDADE persiste 20 años después

per

*Article publicat al número 10 de La Marea el dia 11 de novembre de 2013

Puesto de la librería Europa en la Feria del Libro de Barcelona de 1989.

Durante el último decenio de la dictadura franquista y al margen del ocaso del régimen, se creó y se desarrolló en España una de las organizaciones nazis más importantes tras la Segunda Guerra Mundial. Ahora se cumplen 20 años de la disolución del Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE), fundado en 1966 bajo la influencia de organizaciones nazis y fascistas europeas –con las que su fundador, Ángel Ricote, mantuvo contactos durante los primeros años sesenta–, y de antiguos combatientes nazis como Friedrich Kuhfuss, así como de líderes nazi-fascistas entre los que destacan el belga general de las Waffen SS, Leon Degrelle o el coronel austriaco Otto Skorzeny.

CEDADE desarrolló la mayor labor de producción y difusión de propaganda nazi y textos negacionistas del Holocausto hasta hoy durante casi treinta años. Fue la escuela de muchos de los actuales ideólogos del nazismo español, pero el tiempo ha obligado a muchos neofascistas a abandonar las referencias al pasado y a adaptar sus discursos a un nuevo mundo globalizado, muy distinto al que se fraguaba durante los últimos años del franquismo. Para entender el orígen y la supervivencia del nazismo en España es necesario hablar de CEDADE y de su herencia, y de hasta dónde han llegado sus fieles a lo largo de estos veinte años.

Otto Skorzeny

La complacencia y complicidad de Franco con los nazis permitió a muchos criminales de guerra establecerse en España pese a ser reclamados por otros países europeos para ser juzgados por sus crímenes. Algunos de estos refugiados, lejos de esconderse y evitar llamar la atención, siguieron trabajando para el ideario hitleriano, captando la atención de jóvenes fascistas españoles fascinados por los relatos de los vencidos, que contaban otra versión de lo que fue el III Reich, un mundo feliz y armonioso sin cámaras de gas. España se había convertido en un oasis para muchos filonazis que formaban parte del llamado Revisionismo Histórico, que negaba las atrocidades de los nazis y que trataba de escribir su propia historia, a salvo de las leyes internacionales que en otros países europeos perseguían la negación del Holocausto y la apología del nazismo. 

CEDADE vivió con el franquismo y aglutinó a otro sector de la ultraderecha no tradicional, partidaria de una “revolución nacional” y distanciada del ultracatolicismo y la nostalgia franquista, incluso a menudo del ultranacionalismo español que caracterizó la dictadura, preconizando una “Europa de las etnias” y ocupando la llamada “tercera posición” (ni capitalismo ni comunismo) que le permitió sobrevivir al caduco régimen.

De hecho, hasta se escenificó una ruptura con la extrema derecha tradicional, con quien no acababa de entenderse, y que se concretó con las críticas a Blas Piñar por haber usado el término “nazi” de forma despectiva. Piñar fue acusado desde CEDADE de ser “un elemento más al servicio del sionismo” y dependiente “del capital judío internacional”. Junto con CEDADE, en esta posición se encontraban algunos grupos violentos de extrema derecha, otros falangistas y el Partido Español Nacional Socialista (PENS), donde militaba, entre otros, el policía torturador Luis Antonio González Pacheco, Billy El Niño, imputado ahora en la causa argentina contra algunos criminales fascistas españoles.

Ejemplar de la revista CEDADE

Pedro Varela, actual propietario de la Librería Europa de Barcelona, uno de los mayores centros de difusión de literatura revisionista y nacional-socialista, presidió CEDADE con tan sólo 17 años a finales de los años 70 hasta poco antes de su disolución en 1993. Bajo su mandato, la organización llegó a publicar hasta 12.000 ejemplares de su revista cada mes, que eran distribuidos en varios idiomas por todo el mundo, sorteando la censura y amparado por la legislación española, que todavía no penalizaba la difusión de ideas genocidas ni la negación del Holocausto.

Así podemos ver un vídeo que todavía hoy circula por la red, de Varela desfilando por Madrid en 1989 junto a un centenar de seguidores celebrando el centenario del nacimiento de Hitler, o un stand en la Feria del Libro de Barcelona el mismo año, con el nombre del Führer de fondo. No se sabe a ciencia cierta de dónde obtenía los fondos esta organización, pero se apuntó incluso a la financiación directa de Arabia Saudí para la edición de propaganda antisemita en castellano y árabe.

Este nazismo que se vestía de intelectual y cuya misión fue casi en exclusiva la propaganda, empezaba a convivir con los nietos descarriados del Reich, los recién llegados skinheads nazis, una moda que llegó con varios años de retraso a España desde Europa occidental, y que ofrecía otra manera de ser nazi, que no requería libros ni óperas wagnerianas y que basaba su acción en la calle y en los estadios de futbol. En Madrid se crearon las Bases Autónomas, y en Valencia, Acción Radical, ambos grupos formados en su mayoría por jóvenes cabezas rapadas que protagonizaron numerosos incidentes violentos y organizaron los primeros conciertos neonazis en España. Fue entonces cuando la ultraderecha española empezó a buscar en Europa, y no en su propio pasado franquista, el espejo donde mirarse.

Leon Degrelle

Ante el creciente éxito de la extrema derecha en Europa y la violencia neonazi cada vez más presente, el eurodiputado laborista británico James Glyn Ford publicó en 1990 un informe para el Parlamento Europeo sobre el racismo y la xenofobia en Europa, donde alertaba del importante papel que estaba desempeñando CEDADE, que con cerca de 1.500 miembros era considerado uno de los más prolíficos y nutridos grupos nazis de la CE. En 1991, la superviviente de Auschwitz Violeta Friedman, logró que se condenara a Leon Degrelle por haber atentado contra su honor y el de las víctimas de los campos nazis, al afirmar en una entrevista, entre otras cosas, que “si hay tantos judíos ahora, resulta difícil creer que hayan salido tan vivos de los hornos crematorios”. Esta sentencia, además, sentó doctrina constitucional y sirvió como precedente para la reforma del Código Penal en 1995 que ya contemplaría los delitos de provocación al odio y difusión de ideas genocidas.

El declive de la organización

Tras la publicación del informe Ford y otros hechos, como la persecución y denuncia del Centro Simon Wiesenthal, que hicieron saltar las alarmas sobre la impunidad del nazismo en España y la cada vez más visible violencia de los cabezas rapadas nazis, CEDADE, que se encontraba casi en bancarrota, empezaría su declive. Esta decadencia se vio acentuada por las diferencias entre sus miembros y las acusaciones internas de mala gestión y del negocio que para algunos de sus militantes se había convertido, hasta anunciar su disolución en octubre de 1993.

Pedro Varela detenido

CEDADE se disolvió, pero la mayoría de sus miembros continuaron ejerciendo de transmisores del nazismo, eso sí, esta vez ante un contexto que exigía nuevas formas y que ya empezaba a ser hostil para la libre difusión del ideario hitleriano. El primero en sufrir la reforma del Código Penal fue Pedro Varela, condenado a siete meses de prisión en 1998 por apología del genocidio e incitación al odio racial por la venta de propaganda y literatura nazi en su librería Europa de Barcelona.

Varela volvería a ser procesado en 2006 por editar más libros racistas y antisemitas que justificaban el genocidio. Su establecimiento, que nunca cerró pese a los constantes varapalos judiciales, ha acogido numerosas conferencias de los más conocidos negacionistas, así como de antiguos miembros del III Reich o del Ku Klux Klan. Varela entraría a finales de 2010 en prisión y saldría un año y pocos meses después, convirtiéndose de nuevo en un mártir para la ultraderecha, y recibiendo el apoyo incluso del representante del Vaticano en España, Renzo Fratini, quien remitió el caso al entonces Papa Benedicto XVI, que aseguró “tenerlo presente en sus oraciones” y haber mostrado interés por el caso en una de sus visitas a España. Más todavía, el Tribunal de Estrasburgo condenó el pasado mes de marzo a España a indemnizar al librero nazi por irregularidades durante su proceso que le llevó a la cárcel.

Respuesta de Renzo Fratini, representante del Vaticano en España.

Otros, como el que fuera secretario de CEDADE Christian Ruiz, se aventuraban en la política de partidos neofascistas al estilo europeo, primero con Democracia Nacional (DN) creado en 1995. Ruiz pasaría años más tarde por los cursos de acción política que impartiría España2000, otro de los partidos neofascistas surgidos con el afán modernizador que desligara la nueva extrema derecha de la apolillada nostalgia franquista.

Ramón Bau, uno de los fundadores de CEDADE y muy respetado dentro del neonazismo español, seguiría la estela de CEDADE publicando todo tipo de material pronazi y fundando organizaciones similares como el Círculo de Estudios Indoeuropeos (CEI). Bau no sucumbió al nuevo estilo populista importado de Europa, con partidos que escondían sus simpatías por las esvásticas con mucho esfuerzo, y se mantuvo fiel a su ideario. Incluso criticó en una entrevista a los que en esta época ostentaban, más que los viejos editores nazis, su pasión y fe en el nazismo, los skinheads: “El movimiento skin ha sido una tremenda desgracia para el nacional-socialismo. Ha convertido el nacional-socialismo en una bandera para grupos de gamberros y beodos (…), ha ensuciado todo y costará mucho limpiarlo”.

Bau se desmarcaba de la violencia de esta tribu urbana y preconizaba una vuelta a la formación espiritual e intelectual de los nuevos nazis. A pesar de haber tratado de sortear la ley, Bau y otros miembros del CEI fueron procesados y condenados a varios años de cárcel por difundir ideas genocidas, contra los derechos y libertades, pero tras recurrir al Tribunal Supremo resultarían absueltos, junto con otro de los procesados, Juan Antonio Llopart, actual líder del partido neofascista Movimiento Social Republicano (MSR), juzgado en este caso por sus publicaciones de Ediciones Nueva República.

Material incautado tras la desarticulación del CEI

Tras la disolución del CEI, el testigo de CEDADE ha sido recogido por otra organización muy similar. Se trata de Devenir Europeo, una nueva marca del neonazismo español inscrita legalmente en el Registro Nacional de Asociaciones del Ministerio del Interior y que se declara abiertamente nacional-socialista, al mismo tiempo que declara en su página web su “condena a toda apología de cualquier genocidio”.

Esta organización, donde aparece de nuevo Ramón Bau como colaborador, se dejó ver en la última feria de venta e intercambio No Solo Militaria que se celebró en la Casa de Campo de Madrid el pasado mes de agosto, que contó con la participación del Ministerio de Defensa. Esta feria también acogió un stand de la librería Europa y de la Asociación Cultural de Amigos de Leon Degrelle, entre otros. En dicha feria, y con la excusa del interés histórico y militar, se podían comprar enseres de víctimas del Holocausto, como maletas de judíos deportados, o todo tipo de simbología y merchandising nazi-fascista.

Logo de Devenir Europeo
Stand de Devenir Europeo en la feria No Solo Militaria en 2013 

Los tentáculos de algunos exmiembros de CEDADE han llegado desde a la universidad hasta el Partido Popular. La revista Interviú publicó en 2010 un reportaje sobre un curso de criminología en la Universidad Complutense de Madrid impartido por quien fuera responsable de relaciones exteriores de CEDADE, el periodista Jesús Palacios.

Entre los ponentes figuraba a su vez un antiguo militante fascista, Juan Antonio Aguilar, ex miembro de Bases Autónomas y candidato en distintas formaciones ultraderechistas como Falange Española o MSR. Por su parte, Jesús Palacios regentaba la empresa Sarmata Asociados S. L. que, en 2006, realizó un documental para Telemadrid sobre el golpe de Estado de 1983. Por este trabajo, la productora cobró 89.900 euros. Su hermano, Isidro Juan Palacios, también fue miembro de CEDADE, y ejerció de secretario del camaleónico Jorge Vestrynge (quien también pasó por CEDADE) cuando éste formaba parte de Alianza Popular (AP). Isidro Juan fue responsable de la revista Punto y Coma y de la esotérica Más Allá, y fue contratado por el PP de Castellón en varias ocasiones para impartir cursos de oratoria a sus candidatos.

Notícies relacionades:

Arxiu de notícies d’EL PAÍS sobre CEDADE (1976-2009)

Bloc CEDADE En Imágenes

El Vaticano intercedió ante el Gobierno en favor del neonazi dueño de la librería Europa

El nazi Varela siembra cruces gamadas en prisión

España cuenta con uno de los grupos neonazis más activos de Europa, según el Parlamento Europeo

El director de Cedade se presentó en la lista de UGT

DESVETLLATS NOUS SECRETS DELS NAZIS ACOLLITS PER FRANCO: Otto Skorzeny col·laborà amb el Mossad i amassà una gran fortuna amb el tràfec d’armes

LA HUELLA DE LA BOTA: dels nazis refugiats per Franco a la nova extrema dreta

LA HUELLA DE LA BOTA: dels nazis refugiats per Franco a la nova extrema dreta

Fundación Violeta Friedman 

Auschwitz-Birkenau: Un passeig per l’horror nazi

per

Hui, Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes del Holocaust, vull compartir les fotos que vaig fer l’any passat al camp d’extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau (Polònia). Perquè la memòria és el millor antídot per no repetir els errors del passat. Així ho explicava Eli Wiesel, Premi Nobel de la Pau i supervivent d’Auschwitz:

“Estàvem convençuts que després d’Auschwitz , els pobles no cedirien al fanatisme , les nacions no sostindrien més guerres i que el racisme , l’antisemitisme i la humiliació social serien escombrades per sempre . No podíem imaginar que en el curs de les nostres vides seríem testimonis de més guerres, de noves hostilitats racials i que el nazisme despertaria en els cinc continents .

Però hem après certes lliçons.

Hem après a no ser neutrals en temps de crisi , perquè la neutralitat sempre ajuda l’agressor , no a la víctima . Hem après que el silenci no és mai la resposta. Hem après que l’oposat a l’amor no és l’odi, sinó la indiferència . I què és la Memòria sinó la resposta a la i contra la indiferència ?

Per tant permeteu-nos recordar per la seguretat de tots. La memòria pot ser la nostra única resposta, la nostra única esperança de salvar el món del càstig final.“

Entrada al camp d’Auschwitz amb la inscripció “Arbeit Macht Frei” (El treball vos farà lliures).

Edificis on es realitzaven els experiments científics amb persones, on es torturava els presoners i on es cometien tota classe d’atrocitats i abusos.

Les dones també van ser víctimes d’experiments, sobretot d’esterilització.

El metge nazi Joseph Mengele realitzà nombrosos experiments amb els presoners. Les seues víctimes preferides eren els xiquets gitanos, als qui sotmetia a tortures aberrants que explicava al seu diari amb una naturalitat aterridora.

Els presoners polítics eren majoritàriament comunistes, socialistes, anarquistes i nacionalistes polonesos contraris a l’ocupació nazi. A Auschwitz eren torturats i els qui sobrevivien, afusellats al mur de la foto.

Poc es parla del genocidi comès contra el poble gitano, que va perdre el 80% de la seua població a Europa a mans dels nazis. Moltes de les fotos del pavelló dedicat als roma, mostren com molts d’aquests no portaven una vida nòmada i formaven part de les burgesies locals, estudiaven a les universitats o eren esportistes professionals. Alemanya no va reconèixer el genocidi nazi contra els roma fins l’any 1982. Per a aquest moment, la majoria dels roma que tindrien dret a la restitució sota la llei alemanya ja havien mort.

Birkenau, on arribaven els trens carregats de presoners on serien exterminats d’una manera industrial a les cambres de gas. Cada barracó albergava uns 400 presoners. Les condicions eren infrahumanes.

Els nazis van destruir la major part de les cambres de gas i dels crematoris abans de l’arribada de l’exèrcit soviètic.

Alguns presoners escrivien cartes als seus familiars i les llançaven a l’altra banda de les tanques per si algú les trobava i els hi feia arribar. Així fou. Alguns dels habitants del poble que s’acostaven als murs del camp les trobaven i es jugaven la vida fent-les arribar als seus destinataris. Són eixes històries que demostren com les guerres i les situacions extremes treuen el millor i el pitjor de l’ésser humà. A les fotos, algunes d’eixes cartes, i baix, alguns dels ciutadans polonesos, herois que van ser detinguts i internats al camp per ajudar a escapar alguns presoners i a fer arribar les cartes.

El museu ha recopilat les imatges que van prendre els soldats soviètics quan van alliberar el camp.

Una placa commemorativa dels jueus sefardites a Birkenau, escrita en ladí.

Auschwitz-Birkenau, febrer de 2013. 

*Podeu fer servir les fotos lliurement sempre que citeu l’autor.

Enllaços recomanats:

Memorial and Museum Auschwitz-Birkenau

Enciclopedia del Holocausto

El genocidio de los roma europeos (gitanos), 1939–1945

Fundación Violeta Friedman 

El Séptimo Arte recuerda las Víctimas del Holocausto

FOTOGALERIA: 69 aniversario de la liberación de Auschwitz

Ens trencaran la cara, però no el somriure

per

 
 (Publicat a Full Quatre el 20 d’abril de 2012) 

Miquel Ramos  @Miquel_R
Imagineu tots els darrers episodis de la Casa Reial escenificats en un plató, tipus sitcom, o inclús com a trama d’un film. Però no una pel·licula d’aquelles on els personatges públics es mostren extremadament propers i humans fins al punt d’esdevindre tan simpàtics que oblides qui són realment, com a The Queen, o La Dama de Hierro. Imagine més bé un muntatge accelerat a l’estil Guy Ritchie, amb una història amanida dels tocs típics de Robert Rodríguez o Tarantino.
Si, qualsevol d’estos guionitzant la patètica història d’una família reial aficionada a disparar-se a si mateixa, a tot tipus de vicis, a fer negocis tèrbols amb dictadors d’Orient i Occident, saquejar l’erari públic, i finalment a trencar-se la crisma a Botswana a les cinc de la matinada, qui sap si pegant un polvo o ballant el waka-waka, després d’una cacera elefants, un dels animals més entranyables que hi ha. I tot just el Dia de la República.
Ho porte imaginant tota la setmana. Perquè si li posàrem ganes ho podríem fer, i ben segur que encara vindran altres històries dignes de complementar aquesta gran paròdia reial (i real). Però supose que haurem d’esperar. No crec que ens donaren subvenció ni que amb la que tenim a sobre, ens permeteren el luxe de riure’ns així del Cap d’Estat i la seua desastrosa família. Però em guarde la idea per un futur. Perquè com ha dit el Ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, hem d’encarar la situació amb imaginació. I en això estem, exercitant-la per no caure en la desesperació i per trobar la millor manera d’enfrontar el que ve amb una miqueta de sentit de l’humor.

És greu el tema, evidentment, però mentre ens entretenim en els detalls del safari reial, altres temes se’ns colen per la porta de darrere, i sense vaselina. De moment, el tema d’YPF-Repsol està ajudant a desviar l’atenció dels afers més domèstics, fent supurar eixe nacionalisme espanyol del segle XV que alguns neguen que existisca, mentre altres no suporten que ja no funcione això de canviar espills i alcohol per or als nadius americans, que ja ens han vist el plumero.
Sort que Espanya compta amb una cantera patriòtica incondicional, com l’amo d’un bar de Sevilla, que va fer fora Matías i el seu germà, ambdós argentins, i els advertí del cartell enganxat eixe mateix dia la porta: ‘queda prohibida la entrada a argentinos’. Eixe patriotisme que vam trobar a faltar quan Wikileaks desvetllà una nova evidència de la submissió del govern del PSOE al govern nord-americà, prometent-li aturar la investigació del cas Couso, el càmera espanyol assassinat per soldats ianquis a l’Iraq.
El mateix patriotisme que també mostraren quan tres ciutadans de l’estat van ser segrestats en aigües internacionals per l’Exèrcit d’Israel quan pretenien fer arribar ajut humanitari a Gaza i van ser rebuts a trets. Nou morts i dos dies en una presó israeliana, i fou el govern turc qui els va treure d’allà, mentre el govern espanyol exigia el pagament dels bitllets d’avió als activistes per tornar-los a casa.
I és que els esdeveniments massa sovint sobrepassen el guió previst, i posen en evidència la política pàtria, que no deixa de ser una caricatura de si mateixa. És per exemple el cas dels quatresindicalistes detinguts dimecres per la Guàrdia Civil a la Pobla deVallbona i a Bétera, acusats de formar part d’una ‘bandaorganitzada’ que es dedicà a siliconar panys d’empreses la nit de la vaga. Imagineu la hipotètica roda de premsa posterior amb les Forces de Seguretat mostrant sobre la taula el material confiscat: enganxines de la vaga general i banderes de CCOO, el sindicat al que pertanyen dos d’ells. No voldria fer broma d’un episodi repressiu tan lamentable com aquest, que ens ha de recordar els tres joves empresonats a Barcelona, dos d’ells estudiants universitaris, per participar a la manifestació de la vaga general durant el matí, quan encara no havia hagut cap disturbi.
La pàtina còmica no ens ha de fer perdre de vista el tarannà quasi feixista que està prenent el Govern envers la dissidència. Perquè estos no van en broma, i a més ja adverteixen seriosament, com l’assessor de Sarkozy, Alain Minc, que avisa del que està per vindre: ‘El mercat és l’estat natural de la societat, la democràcia no‘, una frase que no us hauria de deixar indiferents, i que il·lustra la vertadera ideologia dels neoliberals, disposats a soterrar les conquestes socials i la Declaració Universal de Drets Humans sense despentinar-se, per garantir la continuïtat de l’statu quo.
En realitat, no som tan especials i a tot arreu s’hi troben casos dignes d’un film, i com no podia ser menys, també els Estats Units ens brinden escenes que ben segur Todd Phillips (Resacón en Las Vegas) adaptaria brillantment: Mentre Obama defensava la política prohibicionista envers les drogues a la Cimera de les Amèriques a Cartagena (Colòmbia), els membres del servei secret que l’acompanyaven eren enxampats a l’hotel enmig d’una orgia de whisky, cocaïna i prostitutes.
Que l’humor no ens faça perdre de vista la gravetat de la situació, però que aquesta no ens faça perdre el somriure, perquè això si que només depèn de nosaltres, no el poden retallar ni empresonar. I jo que hui començava el dia colpit en llegir aquest titular: ‘Massives protestes contra la monarquia i la Formula1’, i resulta que no és ací, sinó a Bahrein… Imaginació al poder.