Des del passat mes d’abril he estat publicant cada divendres un article d’opinió al diari digital Full Quatre. Ací estan tots recollits, alguns traduïts al castellà i publicats en altres mitjans.
Acabat de tornar de Turquia, vaig publicar al mateix temps que les fotografies de la visita al Mavi Marmara, aquest article a Full Quatre en record dels activistes, on he inclòs una xicoteta reflexió sobre l’ús de l’etiqueta d’ ‘antisemita’ que alguns fan servir gratuïtament contra aquells que denuncien les atrocitats del govern d’Israel. En aquest enllaç podeu trobar la versió en castellà (VERSIÓN EN CASTELLANO).
Ancorat en un moll apartat del centre d’Istambul, i envoltat de grans edificis abandonats, grisos i trencats, hi descansa el Mavi Marmara. Velles grúes oxidades i finestres escletxades fan d’aquell lloc un espai fantasmal on l’únic color viu és el blanc que desprén el vaixell. Un marc sinistre però que alberga un enorme símbol d’esperança, que et fa mantenir la fe en la solidaritat i en el necessari inconformisme.
Després de diversos tràmits i gràcies a l’amabilitat d’alguns dels responsables d’aquella acció memorable,vaig poder visitar fa un parell de dies el Mavi Marmara, el vaixell que va portar activistes de tot el món a aigües internacionals del mediterrani rumb a Gaza amb la única intenció de denunciar el bloqueig de l’estat d’Israel contra la població palestina i portar-hi ajut humanitari. Un gest que va costar-li la vida a nou persones, nou solidaris, alguns d’ells periodistes, que van decidir fer història, i que van ser protagonistes d’un dels episodis més ignominiosos de la política de l’estat d’Israel i de l’acció de qualsevol exèrcit.
Una estranya sensació t’invaeix el cos quan creues la passarel·la que uneix el moll amb la nau. Se’t talla la respiració durant els escassos metres que camines fins endinsar-te en aquella enorme ferralla que un dia anava carregada de coratge, i on encara es respira la remor de la solidaritat. La nau va convertir en el símbol de la lluita desigual de persones contra exèrcits, de la voluntat contra les bales, de la solidaritat contra la violència. Un escenari ara desert, on cada racó guarda un pedaç d’història, on hom es podia imaginar qualsevol de les escenes que el periodista i documentalista valencià David Segarra va mostrar al món amb el seu magnífic documental Foc sobre el Marmara, un genial testimoni dels esdeveniments que es van produir ara fa just dos anys abord d’aquell vaixell, amb imatges rescatades de l’assalt i de l’assassinat dels activistes.
Més enllà de l’anàlisi del conflicte entre l’Estat d’Israel i el poble palestí, necessari evidentment per entendre el motor d’aquesta particular història, hi ha el particular esdeveniment que es va viure abord del vaixell, i que acabaria desembarcant a tot el món, posant en evidència la violència d’un estat contra activiestes i periodistes. Va semblar que el Mavi Marmara havia arribat a totes bandes, que havia atracat fins i tot a ciutats sense port, i tot gràcies a la determinació dels seus tripulants i a la torpesa del govern d’Israel que va ordenar la massacre. Ciutadans anònims arreu del món es van alçar contra l’acció militar (també a València), i van demanar els seus governs una condemna sense mitges tintes d’aquell atac a la solidaritat i a la llibertat de premsa. Els soldats van segrestar en aigües internacionals als centenars d’activistes de la Flotilla, els van requisar i van destruir tot el material audiovisual i els van conduir a una presó israeliana.
Opinar sobre el govern d’Israel pot costar-te l’etiqueta d’antisemita. És sense dubte una estratègia per evitar qualsevol crítica. Una mena de figura retòrica perversa que se sustenta en un deplorable prejudici com és l’antisemitisme, un terme que corre el risc de perdre el seu vertader significat pel mal ús que alguns en fan. La estratègia d’alguns defensors a ultrança de la política d’Israel és senzilla: fer víctima a tot jueu de qualsevol atac a l’estat d’Israel. Com si dins d’aquell estat no hi hagués crítics, o com si fora, cap jueu, dissentira de la política d’aquell país. Segons alguns, algunes crítiques contra les polítiques de l’estat d’Israel amaguen cert antisemitisme, certa negació del dret d’aquest estat a existir. Com si la manera de construir aquest estat hagués de ser ignorada, justificant així qualsevol mètode, qualsevol política.
Ni els seus pròpis ciutadans es lliuren de l’etiqueta quan deixen anar determinada crítica. No es pot negar que l’antisemitisme existeix, però cal fer justícia i saber distingir entre l’atac a algú pel fet de ser el que és, i la crítica a una institució o a alguna persona per allò que fa, independentment la la seua confessió religiosa o de la seua ideologia. Curiosament, una de les persones que va voler endinsar-se en l’ús d’aquests termes i en la eucació de la pròpia societat israeliana fou un jueu de Tel Aviv, el documentalista Yoav Shamir, que ja fou acusat d’antisemita arran el seu anterior documental,Checkpoint (2003) que retratava la cruel quotidianitat dels punts de control que han de travessar cada dia els palestins per creuar la seua pròpia terra.
El seu polèmic documental, Defamation (2009) qüestiona precisament la manipulació del terme, i posa el dit a la llaga, retratant les incongruències d’aquest etiquetatge. Shamir no és l’únic jueu israelià que ha estat titllat d’antisemita per les seues crítiques a la política d’Israel. Com tampoc és l’únic ciutadà d’aquell estat que critica durament la seua política. Milers de ciutadans no aproven que en el seu nom, l’estat cometa crims contra la humanitat o que aplique polítiques racistes ni mesures excepcionals contra la població palestina.
També comptem amb l’exemple de joves que han fet el servei militar (obligatòri per homes i dones) als territoris ocupats, i que han contemplat humiliacions i salvatjades que els han portat a crear una organització per denunciar-ho. Són els ex soldats de Breaking The Silence, que tenen abundants vídeos a la xarxa d’antics soldats que donen els seus testimonis sobre els abusos comesos contra la població palestina.
Altre dels arguments més esgrimits pels defensors de les polítiques de l’estat d’Israel és que aquest és un estat democràtic, i que aquestes crítiques no es llancen mai contra altres països de la zona, amb dèficits democràtics evidents. La qualitat d’una democràcia però, no es mesura només perquè hi haja eleccions ni perquè s’admeta l’oposició política, sinó que hi ha altres factors que haurien de tenir-se també en compte, com el respecte als drets humans, les polítiques d’igualtat o certes pràctiques internes.
I així com es denuncia la política israeliana, es denuncia la saudita, la egípcia, la jordana, la turca, i tantes com faça falta, sense que aquesta siga un atac a la seua població. De nou la retòrica perversa, com si els polítics fóren el poble, com si les seues decissions fóren la voluntat ja no de tots els ciutadans, sinó de qualsevol que confesse la religió o la identitat declarada oficial en aquest estat. Aquest recurs però, és també utilitzat per alguns que diuen defensar la causa palestina, fent responsables els ciutadans d’Israel, i inclús tot jueu, de les atrocitats comeses per l’exèrcit d’aquell estat o pels seus polítics. Els valencians ho sabem ben bé, quan tenim un govern plagat de corrupteles des de fa anys, i no ens agrada que ens posen a tots i a totes al mateix sac. Al Mavi Marmara també hi havia jueus. Fins i tot hi anava en la segona flotilla (que pretenia salpar l’any passat des de Grècia i que finalment fou boicotejada pel govern grec) Hedy Epstein, supervivent de l’Holocaust i activista dels drets humans.
El conflicte, evidentment, és molt més complexe, i la millor forma de conèixer-lo és anant-hi i parlant amb la gent. Ni és un conflicte religiós ni hi ha dos bàndols lluitant en igualtat de condicions. Ni s’enfronta tota una població contra tota una altra. Com sempre, els governs van a la seua, vetllant pels seus interessos, mentre la població queda atrapada enmig. Però sempre hi ha ponts que uneixen ambdues vores, o vaixells que travessen fronteres. És per això que hui, senzillament, mentre el documental David Segarra es projecta per fi a Gaza en el segón aniversari de l’assalt a la flotilla, toca recordar els nou activistes assassinats per voler portar un bocí d’esperança a l’assetjada ciutat de l’altre extrem del mediterrani, i a tota la tripulació que va fer història amb només un gest de solidaritat. Gràcies.
Dos anys després de l’atac dels comandos israelians al Mavi Marmara, el vaixell de la Flotilla de la Llibertat que navegava rumb a Gaça per portar-hi ajut humanitari, vaig tenir la sort de poder visitar-lo a Istambul, on hi romàn ancorat. Cada racó de la nau guarda un pedaç d’història d’aquells homes i dones que hi havia a bord.
El tràgic final: nou víctimes mortals i desenes de ferits de bala. Ara que fa dos anys, aquest és el meu particular homenatge a tots i totes aquells homes i dones valentes què un dia van decidir fer història. I també a tot el poble palestí que continua vivint sota un règim d’apartheid. Recordem el magnífic documental del periodista valencià David Segarra, ‘Foc sobre el Marmara‘
I ací algunes fotos de la meua visita al vaixell, dos anys després.
El govern d’Israel va tornar el vaixell a Turquia a les poques setmanes de l’assalt, amb els forats de bala coberts i el sól pintat de nou. Com es pot comprovar a la fotografia, el temps ha tornat a fer visibles els impactes de bala dels comandos israelians sobre la coberta.
La passada setmana coneixíem la notícia de la commutació de la pena de mort que pesava sobre l’activista afroamericà Mumia Abu-Jamal per la cadena perpètua. Recorde el rostre de Mumia en enganxines i cartells, haver llegit sobre la seua història quan era adolescent, i haver escoltat alguna de les seues intervencions radiofòniques des de la presó que es pot trobar a la xarxa. Mumia fou condemnat a mort l’any 1982 acusat de matar un policia a Filadèlfia. El seu cas va estar envoltat de polèmica i ha sigut denunciat per ONGs com Amnistia Internacional per les irregularitats del procés. Mumia, que va militar al Partit dels Panteres Negres i exercia de periodista, sempre s’ha declarat innocent, i inclús alguns dels testimonis que van declarar en contra seua van admetre després haver sigut pressionats per la policia.
Caldria contextualitzar els fets en la Filadèlfia dels anys 70 i principis dels ’80 per entendre les tensions entre la comunitat afroamericana i la policia, entre els activistes i el poder. La lluita pels drets civils als Estats Units d’Amèrica, un país on el racisme havia sigut llei i on els moviments socials com el liderat per Marthin Luther King (que lluità pels drets civils de les minories però també contra la guerra de Vietnam) eren atacats impunement per grups de racistes blancs i per la policia, la rebel·lió era imprescindible. El cas de Rosa Parks, la dona negra que l’any 1955 es va rebel·lar contra la segregació racial als autobusos de Montgomery (Alabama), on els negres s’havien de seure darrere, i tot el moviment pels drets civils que s’hi originà, n’és un bon exemple.
I malgrat que els fets sobre el cas Mumia van ocórrer fa 30 anys a milers de kilòmetres d’ací, les societats occidentals segueixen sovint patrons similars en determinats aspectes, i tant el control social com en les tècniques de criminalització i atac a la disidència, el corporativisme dins els cossos de seguretat de l’Estat o la manca de garanties dels ciutadans davant la maquinària del poder són encara, lamentablement, realitats que compartim a Filadèlfia i a la resta del món. Però res no s’entén si no s’explica el context i els antecedents.
EL MOVE: Fills d’Àfrica
El MOVE fou un moviment creat a principis dels anys ’70 a Filadèlfia per John Africa, un treballador afroamericà que va reunir les seues idees antiracistes, ecologistes, animalistes i llibertàries en un manifest que fou secundat per nombrosos membres de la comunitat negra, castigada amb la marginalització i assetjada per un innegable racisme institucional. Els seus membres, que adoptaren el cognom ‘Africa’ reivindicant el seu origen, van ser titllats d’estrafolaris i bruts, per recollir animals abandonats i per portar dreadlocks (rastes), així com per la seua forma de vida en comuna en una casa que van comprar tots plegats. Les autoritats no van estalviar esforços per controlar aquest moviment i els seus membres, als qui van assetjar de totes les maneres possibles, gràcies a la mà de ferro de Frank Rizzo, Alcalde de la ciutat entre 1971 i 1979.
El 1973, un jutge del tribunal federal de primera instància va declarar que a Filadèlfia els casos d’abusos policials eren tan freqüents que no es podien «considerar com a casos excepcionals i aïllats» i que les autoritats de la ciutat «feien molt poc o res» per castigar o impedir aquests abusos. Rizzo s’enfrontaria a una demanda l’any 1979 per consentir aquesta brutalitat policial. La demanda enumerava una llista de 290 persones, la majoria pertanyents a les minories ètniques, que entre 1975 i 1979 havien estat víctimes de trets fets per la policia de la ciutat.
Fou l’any 1978 quan el MOVE va viure un episodi que escandalitzà l’opinió pública i que marcà un abans i un després: La policia assetjà l’edifici que ocupava el moviment i el desallotjà a la força. Durant els incidents, un tret disparat no se sap des d’on, impactà en un policia. Molts testimonis van afirmar que el dispar s’havia efectuat des de les mateixes fileres de la policia, però no es va poder investigar més perquè l’Ajuntament va demolir l’edifici impedint que es practiqués qualsevol perit o es recollira alguna prova per esclarir els fets. Els membres del MOVE detinguts van ser condemnats a entre 35 i 100 anys de presó. La policia mai va trobar cap arma als membres del MOVE. Un nadó d’una de les membres del MOVE va morir esclafat per un agent, i Delbert Africa, membre també del MOVE, fou apallissat brutalment davant les càmeres per un grup d’agents.
Ja amb l’absència de Rizzo, l’any 1985, la policia de Filadèlfia tornaria a protagonitzar un episodi contra els membres del MOVE, amb un tràgic desenllaç una altra vegada: Els agents van llançar explosius C-4 des d’un helicòpter a l’edifici que ocupaven membres del MOVE, assassinant onze persones, entre les quals hi havia John Africa i cinc xiquets. L’incendi es propagà per altres 60 edificis, i vora 200 persones es van quedar sense llar. Només hi van sobreviure Ramona Africa, vídua de John, i el seu fill menut.
Onze anys després, ja en 1996, La Cort Federal va dictaminar que l’assalt mortal a la casa dels MOVE havia estat desproporcionat i il·legal, i va obligar la ciutat de Filadèlfia a pagar una indemnització als familiars dels supervivents. Actualment, Ramona Africa continua participant als actes de l’esquerra nord-americana i és una de les més actives manifestants en favor de la llibertat de Mumia Abu-Jamal.
EL CAS MUMIA
Mumia Abu-Jamal no va formar part del MOVE, tot i que mostraria el seu suport en nombroses ocasions. Deixà el Partit dels Panteres Negres l’any 1970 i es dedicà a l’activisme periodístic, sobretot a la ràdio, i a treballar de taxista. Fou president de l’Associació de PeriodistesNegres de Filadèlfia i com altres activistes, fou investigat pel Programa de Contraespionatge de l’FBI, el COINTELPRO, dedicat a controlar i desbaratar els moviments socials nord-americans.
El 9 de desembre de 1981, aproximadament a les quatre menys cinc de la matinada, Daniel Faulkner, agent del Departament de Policia de Filadèlfia, va donar l’alt a l’automòbil que conduïa William Cook, germà de Mumia Abu-Jamal. Es va produir un altercat entre els dos homes. Mumia Abu-Jamal, que conduïa el seu taxi per la zona, va veure l’altercat entre el seu germà i l’agent de policia i va eixir del seu vehicle. Minuts més tard es van presentar diversos agents més en el lloc i van trobar que l’agent Faulkner havia mort com a resultat d’una ferida de bala al cap i una altra a l’esquena. Mentrestant, Mumia Abu-Jamal romania assegut a prop amb una ferida de bala al pit causada per la pistola de l’agent. L’arma legal d’Abu-Jamal va ser trobada a pocs metres d’on estava assegut greument ferit.
Segons la policia, Mumia va confessar a l’hospital haver disparat Faulkner. L’acusat ho va negar, així com la doctora que el va atendre i altres testimonis. Aquesta suposada confessió, només sustentada pel testimoni d’alguns policies, va ser un dels motius pels quals Mumia fou condemnat a mort. Però altres versions apunten que els trets contra el policia no els va efectuar Mumia. De fet, dues de les testimonis al judici, que exercien la prostitució al mateix carrer, van confessar després que havien sigut coaccionades i subornades per la policia perquè declararen haver vist Mumia efectuar els dispars. Una d’elles va desaparèixer poc de temps després. Un altre testimoni, un taxista que es trobava aprop dels fets, va declarar en la seua primera entrevista amb la policia que havia vist un home disparar i donar-se a la fuga. Després, en saber-se que tenia causes pendents amb la justícia, va canviar la seua declaració. La policia tampoc va efectuar cap prova de balística a l’arma de Mumia, amb la què suposadament havia disparat Faulkner.
Algunes de les raons per les què es denuncià la manca de garanties al cas de Mumia tenen a veure amb la seua defensa; el tribunal negà el dret a Mumia a representar-se a si mateix i fins i tot a estar a la sala d’audiències, a més d’adjudicar-li un advocat que els defensors de Mumia qualifiquen d’incompetent. El seu advocat va admetre que no va parlar amb un sol testimoni abans del judici i mai va tractar de recaptar diners per obtenir els perits. A més, el jutge del cas, AlbertSabo, ha condemnat a la mort a 32 persones, més del doble que qualsevol altre jutge als EUA.
«Si no els agrada, poden unir-se a ell [Abu-Jamal]. Convertirem la cadira elèctrica en un sofà elèctric. La nostra postura sobre això no tolerarà cap mena d’ambigüitat, cap demora ni cap altra cosa. »Richard Costello, president de l’Ordre Fraternal de Policia de Filadèlfia.
L’Ordre Fraternal de la Policia de Filadèlfia sempre ha donat suport l’execució d’Abu-Jamal. La organització també ha reaccionat amb hostilitat davant les peticions de nombroses personalitats que han demanat que Abu-Jamal tornara a ser jutjat. L’agost de 1999, en l’assemblea general biennal de l’Ordre es va aprovar una resolució en què es demanava el boicot a totes les persones i empreses que havien expressat el seu suport a la posada en llibertat d’Abu-Jamal. Un portaveu de l’organització va manifestar: «És una equivocació permetre que empreses i persones es beneficien de l’assassinat d’un agent que va fer el més gran dels sacrificis en intentar protegir i servir els ciutadans de la seua comunitat. I no descansarem fins que Abu-Jamal creme a l’infern. »L’Ordre Fraternal de la Policia té forts vincles amb els jutges de l’estat que van fallar les apel · lacions d’Abu-Jamal. El 1994, el representant de l’estat per Pennsilvània Mike McGeehan va fer les següents declaracions: «Desitge que Mumia Abu-Jamal mora. No m’importa quants tios de Hollywood li donen suport, anem a veure’l morir a Pennsilvània. »
La relació entre els membres del Tribunal i les forces policials han posat en dubte la imparcialitat d’aquest i altres judicis. Cal esmentar, per exemple, que el president de la Cort, el jutge John P. Flaherty, va rebre el Premi de la Justícia concedit per l’Associació de Xèrifs de Pennsilvània, i que el jutge Ralph J. Cappy (que va redactar la resolució en què es va rebutjar la sol · licitud de nou judici per Abu-Jamal) va rebre el premi «Home de l’Any» concedit per l’Ordre Fraternal de la Policia de l’estat de Pennsilvània.
Amnistia Internacional (AI) ha recollit tots els detalls del procés i de les posteriors apel·lacions al cas, posant de relleu la manca d’imparcialitat del jurat i els nombrosos defectes en la instrucció, que van afavorir la condemna de Mumia. També ha criticat el posicionament de la policia, que no ha deixat de fer campanya per la execució del condemnat. AI destacà al seu informe l’ assistència lletrada inadequada, l’oberta hostilitat del jutge de la causa i l’aparent parcialitat judicial durant la revisió de l’apel · lació. També considera que nombrosos aspectes d’aquesta causa incompliren clarament les normes mínimes internacionals que garanteixen la justícia processal, pel què demana que el judici es torne a celebrar amb totes les garanties, i a ser possible, lluny de Filadèlfia, on el procés no haja polaritzat tant l’opinió pública.
Ací teniu un documental (en anglès) sobre el cas: Mumia Abu Jamal – A Case of Reasonable Doubt:
30 ANYS DESPRÉS…
Mumia Abu-Jamal portava ja 30 anys empresonat al corredor de la mort esperant a ser executat, quan per fi la setmana passada va ser publicada la commutació de la pena capital per la cadena perpètua. Em vaig alegrar molt, i analitzant després les notícies que es publicaven al respecte, vaig comprovar com els moviments en favor de la llibertat de Mumia i contra la pena de mort havien tingut alguna cosa a veure. Així ho va reconèixer Chistina Swarns, advocada de Mumia i membre del Fons de la Defensa Legal de l’Associació Nacional per a l’Avanç de la Gent de Color (NAACP Legal Defense Fund).
Per la seua banda, la vídua de Faulkner va manifestar que no s’oposaria a la commutació de la pena perquè ja havia passat massa temps, però no va deixar passar l’ocasió per acusar els jutges de ‘deshonestos i covards’.
La victòria sobre la pena de mort sempre és una bona notícia. Per descomptat, no es pot celebrar mai la mort d’una persona, ja siga l’agent de policia com l’execució de Mumia. Però cal contextualitzar sempre els fets per entendre que la justícia es pot equivocar, o que altres factors aliens als fets reals, poden influir en un judici. Només 15 dels 124 presos condemnats a mort que hi havia a Filadèlfia l’octubre de 1998 eren blancs.
Els estudis sobre l’aplicació de la pena de mort als Estats Units han conclòs reiteradament que la raça de l’acusat i de les víctimes poden ser un factor clau a l’hora de determinar qui serà condemnat a mort. Un d’aquests estudis va concloure que, fins i tot tenint en compte les diferències entre els casos, era molt més probable que les persones negres de Filadèlfia acusades d’assassinat fóren condemnades a la pena capital que altres acusats per delictes similars (D. Baldús, Race Discrimination and the Death Penalty in the Post Furman Era: An Empirical and Legal Overview, with Preliminary Findings from Philadelphia, Cornell Law Review, Volum 83, setembre de 1998.).
El 1997, el relator especial de les Nacions Unides sobre execucions extrajudicials, sumàries i arbitràries va declarar, després de la visita que va realitzar als Estats Units el 1997, que era «inquietant la falta d’assistència lletrada i de representació jurídica en el cas de molts acusats susceptibles de ser condemnats a la pena capital. » (Doc ONU E/CN.4/1998/68/Add.3)
Mumia Abu-Jamal és una de les més de 3.500 persones condemnades a mort en 37 estats i en aplicació de la legislació federal. Des que es van reprendre les execucions el 1977 fins a finals de 1999, Amnistia Internacional va reportar el nombre de presos executats en 30 estats, que ascendia a 598. Només el 1999, l’Estat va ordenar l’execució de 98 presos, la major xifra registrada des dels anys cinquanta. Les autoritats nord-americanes han recorregut insistentment a la pena capital i ho han fet vulnerant repetides vegades les garanties mínimes internacionals.
Entre les violacions comeses està l’execució de discapacitats mentals, de delinqüents menors d’edat i de persones que no van comptar amb una defensa adequada en el judici. La gran majoria de les persones condemnades a mort als Estats Units són pobres i procedeixen en un percentatge desproporcionat de les minories racials i ètniques. El risc de condemnes errònies segueix sent elevat, i des de 1973 s’ha posat en llibertat a més de 80 presos condemnats a mort, després d’aparèixer proves sobre la seua innocència. Molts van estar a punt de ser executats quan els tribunals van intervenir en relació amb les seues reclamacions sobre condemnes injustes. Uns altres van ser executats tot i que hi havia seriosos dubtes sobre la seua culpabilitat.
El cas de Mumia i els esmentats casos d’errors judicials conviden a serioses reflexions sobre els estats i els seus sistemes judicials, sobre el paper de les forces de seguretat i sobre la força dels moviments socials. El 1995, sis agents de policia de Filadèlfia es van declarar culpables dels càrrecs de col·locació de drogues il·legals a sospitosos, del robatori de més de cent mil dòlars i de la falsificació d’informes.
La investigació sobre l’actuació d’aquests agents ha portat a l’excarceració de centenars d’acusats les condemnes van ser anul·lades pels tribunals d’apel · lació. També el 1995, dos agents de policia de Filadèlfia van ser condemnats a penes de presó d’entre cinc i deu anys per manipular proves contra uns joves. Des de 1993, la ciutat de Filadèlfia ha pagat aproximadament 27 milions de dòlars en més de 230 demandes contra la policia per conducta indeguda.
Però allò que cal destacar, 30 anys després que Mumia entrés a presó, és el paper que ha tingut la societat civil en la defensa dels drets humans i de la justícia. S’ha demanat senzillament un judici just per Mumia, sense jutges hostils i amb totes les garanties. No s’ha demanat la llibertat de Mumia perquè es considera que matar un policia no és delicte, sinó perquè el procés fou totalment irregular i perquè la pena de mort no hauria de ser pròpia d’un país democràtic.
Los Angeles, April 26: Initiated by the Partisan Defense Committee and Labor Black League for Social Defense, a united-front protest to free Mumia Abu-Jamal drew over 100 demonstrators. [photo credit: Partisan Defense Committee]
Mumia ha esdevingut tot un símbol internacional de la lluita contra el racisme, els muntatges polítics-policials i contra la pena de mort. Existeixen col·lectius en suport a Mumia a tot el món, i artistes com Chuck D (Public Enemy), Rage Against The Machine, Mos Def o Antiflag han participat en actes de suport o li han dedicat cançons. Però des del corredor de la mort Mumia no ha deixat mai de dir el que pensa, de denunciar la pobresa, la guerra i les mentides del govern. Gràcies a la intensa campanya dels grups en favor dels drets humans, Mumia podrà continuar sent una veu viva.
Avui fa 31 anys que el music i activista anglès John Lennon va ser assassinat a la porta de casa seua a Nova York. Tot i ser un personatge popular per haver format part d’un dels millors grups de pop-rock de la història (The Beatles), i per la seua prolífica carrera musical en solitari durant deu anys, la seua faceta activista ha quedat relegada pels mitjans a una extravagant mescla de pose hippie, nudisme, droga i pacifisme.
Però més enllà hi havia una persona compromesa amb les lluites socials del moment, fins al punt de dur de bòlit al govern de Nixon i els successius, que es van esforçar per expulsar-lo del país. Lennon dedicava cançons als Panteres Negres (Angela) i escopia versos carregats de missatge que s’incrustaven en l’opinió pública d’una manera massa perillosa pel poder.
Per això la seua mort sempre ha estat una incògnita per moltes persones, entre les quals m’incloc. No crec en les casualitats, i tampoc crec en els bojos espontanis que assassinen individus tan molestos per a l’statu quo. Vos convide a vore aquest magnífic documental sobre l’activista John Lennon, un personatge clau en la meua vida, tant per la seua musica com per la seua valenta oposició a la norma.
