La darrera broma del cas Panzer

Article d’opinió publicat a Vilaweb el 07.04.2017 – Miquel Ramos

El diari El País publicava dijous un nou episodi de l’ignominiós cas Panzer, el sainet neonazi valencià que, des de fa ja disset anys, ens obsequia cada cert temps amb alguna nova, com si encara no s’hagués acabat la funció i la justícia espanyola fes un bis rere un altre, sense vergonya, com una maleïda musiqueta en bucle. Ara l’estat haurà d’indemnitzar un dels neonazis absolts perquè la Guàrdia Civil va destruir el seu arsenal d’armes, segons el cos per una errada, cosa que va fer que totes aquestes proves quedassen invalidades mesos abans del judici. 16.531 euros de compensació per les seues armes destruïdes.

És la suma que s’ha acordat per a recompensar el neonazi, que fou notícia recentment per la condemna a dos anys de presó per tracte degradant i amenaces contra la seua anterior parella. El fiscal demanava més de 30 anys en aquest cas, però la sort l’acompanyà de nou. El periodista valencià Joan Cantarero ja va publicar part del sumari d’aquest terrorífic cas de violència masclista que m’estalviaré de relatar en aquest article, però que convide a llegir-lo.

Aquest, però, no és l’únic neonazi amb sort i que va reclamar després del judici Panzer. També ho va fer l’assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, absolt com la resta pel mateix cas. Cuevas va exigir a l’Audiència Provincial de València el retorn de la seua col·lecció neonazi i les seues armes. Una espasa, una navalla, una maça i diversos cartutxos, quaranta braçalets, un bust de Hitler i nombrosos objectes de parafernàlia nazi han tornat a les mans d’aquell qui va negar ser neonazi quan fou jutjat per haver assassinat Guillem.

Només va complir 4 anys de presó pel crim, el qual, segons el jutge, no va tenir motivacions polítiques i fou tan sols una desafortunada baralla entre joves. Cuevas fou enxampat per la Guàrdia Civil junt amb una vintena de neonazis l’any 2005 en l’anomenada Operació Panzer, acusats de nombrosos delictes com ara associació il·lícita, venda d’armes i organitzar caceres contra persones migrants i antifeixistes. El judici trigaria deu anys, però només tres anys després de la detenció, el 2008, Cuevas es presentà a les llistes electorals del partit neonazi Alianza Nacional (AN) per Xiva (Foia de Bunyol).

Un altre dels encausats pel cas Panzer va aconseguir fins i tot ser regidor de Silla (Horta) pel partit ultradretà España2000 l’any 2011. I un altre dels individus absolts descriu des de fa mesos a les xarxes socials la seua particular croada a Síria i l’Iraq combatent l’ISIS acompanyat d’altres voluntaris reclutats per organitzacions ultracatòliques d’extrema dreta.

Ara fa deu anys es va viure un important repunt al País Valencià de la violència feixista, amb més d’una desena d’atemptats amb explosius contra les oficines a València de la Comissió Espanyola d’Ajut al Refugiat (CEAR), atacs amb còctels molotov contra el centre social La Quimera a Mislata, la bomba i els còctels molotov contra la seu d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), els habituals incendis a les seus del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) o els atacs contra la llibreria Tres i Quatre i els reiterats boicots a actes culturals i polítics protagonitzats per grupuscles d’extrema dreta contra l’esquerra i el valencianisme.

Un clima de violència que a dures penes va traspassar mediàticament l’àmbit territorial valencià i que fou el motiu de la creació d’una plataforma unitària de partits, associacions i entitats: Acció Popular Contra la Impunitat. Aquesta plataforma va fer arribar a la Unió Europea, al congrés espanyol, i allà on va poder, els informes documentats amb els atemptats i les agressions que se succeïen cada setmana al País Valencià i en què, casualment, no s’hi va detenir mai ningú.

Algunes entitats que formaven part d’aquesta plataforma van decidir presentar-se com a acusació popular en el cas Panzer. No esperaven, però, que primer l’Audiència Provincial i després el Tribunal Suprem, acabassen condemnant-los a pagar les costes del judici per haver recorregut contra la sentència que va dictar l’absolució dels neonazis l’any 2015. El BNV, EUPV, ACPV, Ca Revolta, Jarit i el Moviment Contra la Intolerància van acabar pagant vora 42.000€ als advocats dels neonazis per haver-se atrevit a qüestionar la seua absolució i portar el cas més enllà de l’Audiència Provincial.

Fou casualment aquesta Audiència, i el mateix jutge, qui va absoldre l’any 2005 una altra banda neonazi valenciana, Armagedón, acusada d’incendiar seus de diversos partits polítics l’any 2000. L’absolució dels neonazis de Panzer fou possible perquè es van invalidar les escoltes telefòniques. Segons el jutge, aquestes escoltes s’havien fet ‘sense cap indici objectiu de comissió de delicte que permeta vulnerar el secret de les comunicacions‘.

A la sentència, el jutge fins i tot es desfoga a gust contra els agents de la Guàrdia Civil que havien estat investigant durant dos anys la banda neonazi. La benemèrita havia detectat una web on es venien armes prohibides i parafernàlia nazi, i havia demanat autorització a un jutjat per a intervenir les comunicacions dels responsables. A partir d’ací van descobrir tota la trama.

Per al jutge, això no motivava suficientment una punxada telefònica: ‘Es obvio que existen esas páginas, como tantas otras de diferente tipo e ideología. Si eso es lo que ha obtenido la investigación de dos años no puede ser calificado más que de paupérrimo y ridículo‘.

El cas Panzer ha evidenciat una vegada més les ombres de la impunitat feixista al País Valencià. Tot plegat resulta finalment rocambolesc: deu anys per a fer el judici, destrucció d’armes ‘per error’, escoltes telefòniques invalidades, condemna a costes a l’acusació popular, esbroncada del jutge a la Guàrdia Civil per perdre el temps investigant la banda neonazi i, finalment, compensació econòmica als propietaris de les armes per haver-les destruïdes. Malauradament, ja no ens sorprèn res.

Podria fer la impressió que al País Valencià vivim atemorits, i no és així. No es tracta de naturalitzar la violència, la impunitat i la podridura del sistema judicial, sinó d’haver après a navegar amb aquest temporal que fa dècades que assota el País. I qui coneix el país sap com som de tossuts els valencians.

Paral·lelament a aquesta impunitat eterna de l’extrema dreta, s’ha construït un altre País que avui ja no té por. El 25 d’abril, les Corts Valencianes lliuraran un guardó que porta el nom de Guillem Agulló a una persona destacada en la lluita contra el feixisme. L’any passat, per fi, es va aconseguir una declaració institucional per unanimitat en reconeixement de Guillem, i es va acordar de retre un homenatge cada mes d’abril amb el premi que porta el seu nom. Com una plaça a Simat de la Valldigna i, aviat, un espai públic a Faura i un altre a València.

Els homenatges s’estenen al llarg del País cada 11 d’abril des de 1993 gràcies als moviments socials que han mantingut el seu record. La societat civil es mou i planta cara a les amenaces, com l’exemple de Carcaixent la darrera setmana, quan desenes de persones organitzaren una jornada per a esborrar les nombroses pintades neonazis aparegudes al poble. I milers d’exemples més que, al llarg dels anys, han demostrat com la paciència, la constància i la perseverança han servit per a consolidar uns moviments socials potents capaços de neutralitzar, almenys, el feixisme als carrers.

I tot això, malgrat sentències vergonyoses com la del cas Panzer i tantes altres; malgrat l’enquistada impunitat i la poderosa qui protesta.

La llarga travessa pel reconeixement dels delictes d’odi

Les veus expertes adverteixen de la manca de protocols efectius per actuar contra aquest tipus de delictes i protegir les seves víctimes i reclamen una llei integral  Miquel Ramos Publicat a la DIRECTA 23/02/2016

L’estiu de 2007, en un pioner i ja extint fòrum d’Internet espanyol de caràcter neonazi, es publicaren una sèrie de vídeos on dos homes toxicòmans eren objecte d’un seguit d’humiliacions per part d’un grup de joves al barri valencià de Campanar. Els proposaven menjar excrements i insectes a canvi d’un euro. Els membres del fòrum nazi comentaven, amb evident menyspreu, l’aspecte i l’estat de les víctimes i alguns inclús suggerien l’eutanàsia. Diferents organitzacions de drets humans van portar els vídeos a la policia, però ben aviat van desaparèixer de les xarxes socials i no es va saber res més dels autors ni de les víctimes.

El mateix mes, el centre social Ca Revolta havia estat atacat amb trets de perdigons una nit mentre era obert al públic. També el local de la Comissió Espanyola d’Ajut al Refugiat (CEAR) havia patit, en només un any, deu atemptats amb explosius. Alguns van tenir lloc mentre l’oficina estava oberta. Mesos abans, diverses seus del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) també van ser atacades. Un any després, va arribar el torn d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV).

Tots aquests atacs –i molts d’altres– van ser recollits en un dossier per la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat (APCI), que va portar la denúncia a les Corts Valencianes, al Congrés espanyol i al Parlament Europeu. El delegat del govern espanyol a València en aquell moment era Ricardo Peralta, un excomunista aterrat al PSOE, qui va emmarcar els fets dins una suposada “normalitat democràtica”. Aquest polític va considerar fora de lloc aprovar una proposició no de llei a les Corts Valencianes per condemnar els atacs feixistes. La mesura va ser proposada pel BNV després que la seua comitiva hagués patit diverses agressions durant la processó cívica de la Diada del 9 d’Octubre de 2009. Mai ningú fou arrestat per cap dels fets relatats.

Anys de plom al País Valencià

La violència feixista ha esquitxat el País Valencià ininterrompudament des de la transició, sempre de manera impune. El repunt experimentat ara fa deu anys va posar en alerta les organitzacions que havien estat patint atacs cada vegada més violents, inclosa la tornada de les bombes. Malgrat la gravetat dels fets, les notícies sobre els atemptats rarament apareixien a la premsa estatal i sempre quedaven relegades en un àmbit domèstic.

Les pintades i els assalts contra llibreries i centres socials, els atacs a joves d’esquerres o els reiterats boicots a actes culturals mai no van acabar amb detencions, fins i tot quan els grups ultres coneguts els reivindicaven. Nombroses organitzacions afectades van decidir, en 2007, formar la plataforma APCI amb la intenció de visibilitzar la unitat davant la inacció i la indolència institucionals. També s’ha volgut reclamar la creació d’uns protocols específics en delictes d’odi, tal com ja han establert altres estats europeus des de fa anys.

Per altra banda, diverses entitats van decidir presentar-se com a acusació popular en el cas Panzer, una operació de la Guàrdia Civil contra l’organització neonazi Frente Antisistema (FAS) perpetrada l’any 2005 al País Valencià. Segons la Guàrdia Civil, aquest grup es dedicava a la venda d’armes i a fer caceres contra antifeixistes i persones migrants, entre altres delictes. Hi havia una vintena de neonazis valencians imputats en el cas, entre ells, l’assassí de Guillem Agulló, un regidor d’España 2000 i dos militars. Mesos abans del judici, celebrat nou anys després de l’operació policial, la Guàrdia Civil va destruir, “per error”, les armes confiscades, que eren proves fonamentals del procés.

Tots acabarien absolts en 2015, després que l’Audiència Provincial de València invalidés les escoltes telefòniques fetes per la Guàrdia Civil. El Tribunal Suprem, a més, va ratificar l’absolució dels neonazis, que ja han demanat que se’ls tornen les armes i el material confiscat. La sentència també recull la condemna en costes a l’acusació, que ascendeix a quasi 42.000 euros. L’any 2005, la mateixa sala de l’Audiència Provincial de València ja havia absolt el grup neonazi Armagedon, al qual s’atribuïa l’incendi de diverses seus de partits polítics l’any 2000.

Inacció institucional

Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i un dels portaveus d’APCI, no deslliga els fets dels darrers anys dels coneguts casos de la transició espanyola. Les bombes contra Joan Fuster o Sanchis Guarner van ser casos que tampoc no es van resoldre. Tal com adverteixen els informes que aquesta plataforma publicava periòdicament, “els protagonistes (dels incidents) són grupuscles molt minoritaris i coneguts, però que gaudeixen d’una impunitat absoluta: rarament hi ha detencions i, quan es produeixen, molt estranyament acaben en judicis i, a més, el resultat sol ser l’absolució”.

ACPV ha estat un dels objectius favorits de l’extrema dreta des de fa anys i la llibreria Tres i Quatre (que actualment es troba a l’edifici d’aquesta associació al centre de València) té el rècord d’atacs de tot Europa. Gisbert afirma que “cap govern espanyol ni cap delegat del govern a València sembla mostrar la més mínima intenció d’abordar el problema de la continuïtat dels cossos policial i judicial amb el franquisme ni de les seues actuacions”. En aquest sentit, el portaveu d’Acció Popular Contra la Impunitat remarca la “particular incapacitat” de la policia “per descobrir mai cap autor de cap fet violent si l’autoria és feixista”.
Malgrat les intencions d’abordar els delictes d’odi manifestades pel govern valencià i el Ministeri de l’Interior espanyol, el portaveu de la plataforma afirma que la solució “no passa per declaracions retòriques”; que calen “plantejaments de decisió coparticipada que donin veu real a les entitats i les associacions que coneixem el problema i el combatem des de fa anys, dècades”. De fet, la plataforma que representa ha picat totes les portes per visibilitzar la violència i sempre s’ha trobat amb un mur institucional que fins i tot negava el problema. “Els poders reals no estan disposats ni a un veritable control democràtic dels aparells policial i judicial ni a la fi de la criminalització de determinats sectors”, remata Gisbert.

———————
ANÀLISI de Laia Serra

Més eines legals contra els delictes d’odi

El dret representa unes regles del joc que sorgeixen tant dels equilibris de poder com de l’evolució dels valors socials. A banda del contingut de les lleis, existeix una cultura jurídica que evoluciona juntament amb els canvis socials. Els anomenats drets de tercera generació i els nous delictes com els comesos envers les dones, el medi ambient o els animals en són un exemple.
Fins ara, els delictes d’odi han estat menystinguts pels professionals del dret. O bé no s’investigaven amb profunditat o es tramitaven com judicis per infraccions menors. Es concebien com una infracció que tan sols perjudicava la víctima directa, sense tenir en compte que també danyava tots els membres de la seva comunitat, llançant-los el missatge que podien ser agredits de nou en qualsevol moment i recordant-los la categoria inferior que –pels agressors– mereixen en la societat.

Els delictes d’odi són greus i perillosos perquè perjudiquen profundament la persona que els pateix –en negar-li la dignitat–, perquè posen en risc la convivència i perquè qüestionen els valors que fonamenten la nostra organització social: dignitat, igualtat i llibertat. A escala internacional i europea, els delictes d’odi han estat profundament estudiats i desenvolupats. Al llarg dels anys, l’Estat espanyol ha anat subscrivint els grans convenis internacionals sobre drets humans i està subjecte a les directrius que s’imposen en l’àmbit internacional i europeu i als paràmetres que dicta el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Malgrat aquests compromisos, les eines legals de què es disposa i el fet de comptar amb un Codi Penal que contempla diversos delictes específics, continua mancant la sensibilitat i la formació de policies, jutges, fiscals i advocats per perseguir-los amb eficàcia i desplegar una energia punitiva coherent amb la gravetat que representen.

*Laia Serra és advocada penalista

La judicatura i els cossos policials, a remolc de la intolerància

Des de l’any 2009, s’han creat una cinquantena de fiscalies especials per als delictes d’odi a tot l’Estat espanyol. La Policia Local de València rebrà una formació específica en aquesta matèria.

Miquel Ramos 23/02/2016

El pas institucional més important dels darrers anys per combatre aquesta xacra es va fer a Barcelona l’any 2009, amb la creació d’una fiscalia especialitzada en delictes d’odi. A Catalunya, el registre d’aquest tipus d’incidents es va començar a dur a terme l’any 2010. Hui dia, arreu de l’Estat, ja hi ha 50 fiscals que tracten aquests delictes, però els resultats encara estan molt lluny de ser satisfactoris.

La manca de protocols efectius per registrar-los s’evidencia amb les xifres que aporta el Ministeri de l’Interior espanyol al respecte des de fa tan sols tres anys. Segons aquestes dades oficials, a l’Estat espanyol, es van registrar 1.285 delictes d’odi en 2014; al Regne Unit, la xifra arriba als 52.528 casos. A més, s’estima que la xifra coneguda és aproximadament un 10% de la real. En la majoria d’ocasions, aquest tipus d’incidents no es denuncien, sovint perquè ni tan sols la víctima és conscient d’haver patit un crim motivat per algun prejudici envers ella.

Tampoc existeixen programes d’atenció a les víctimes d’aquests delictes, tan sols l’ajut brindat per ONG. Aquesta és una de les principals reivindicacions, entre altres, del Moviment Contra la Intolerància, organització pionera en la recollida de dades sobre delictes d’odi a l’Estat i impulsora, en gran mesura, de la demanda de les fiscalies especialitzades i d’una llei integral de delictes d’odi.

El seu president, Esteban Ibarra, considera que “les fiscalies no estan plenament actives, ja que no actuen d’ofici, tan sols esperen que els arribe una denúncia”. A més, “els distints cossos policials segueixen sense mostrar suficient sensibilitat davant aquest tipus d’incidents”, afirma.

Ibarra destaca l’escassa implicació institucional en la lluita contra els delictes d’odi: “Calen menys gestos, més política i mesures concretes; entre altres, l’aplicació decidida de la llei contra el racisme, la violència i la intolerància a l’esport, especialment als fons ultres dels camps de futbol”, apunta a tall d’exemple.

Formació especial per la policia de València

El mes d’octubre passat, la regidora de protecció ciutadana de la ciutat de València, Sandra Gómez, va anunciar que la policia local de la ciutat rebrà una formació específica en matèria de delictes d’odi. Gómez explica que, fins ara, “els delictes d’odi s’havien invisibilitzat”. Ara, es treballarà conjuntament amb la fiscalia i amb les ONG i les entitats que treballen en aquest camp. “Pel nou Ajuntament, és una prioritat formar els agents en mesures preventives i amb capacitat de mediació per garantir la convivència en la diversitat”, afirma la regidora, que s’ha servit d’un pla especial de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) per implementar aquesta formació.

Abans, però, David Garfella, agent de la policia local de Silla (l’Horta), va decidir formar-se pel seu compte en la matèria, juntament amb Jacobo Domingo, un altre oficial de Picassent (l’Horta). Garfella explica que, l’any 2012, “l’extrema dreta havia aconseguit representació” i tenia certa força al seu poble (España 2000 va obtenir dos regidors). “Els incidents racistes i xenòfobs se succeïen sense cap tipus de resposta legal, almenys per part de la policia”, relata. Aquests dos agents van decidir crear el projecte Policia i Diversitat per conscienciar altres agents sobre aquest tipus de delictes, així com “visibilitzar tot allò que estava passant i, sobretot, importar bones pràctiques” que ja duien a terme altres cossos policials de l’Estat i d’altres països d’Europa.

“Trobàrem un gran buit institucional en la matèria”, explica Garfella. Per això, ara, a través de la seua xarxa, assessoren agents d’altres localitats que els ho demanen, sempre de manera gratuïta. Seguint aquest model, fan cursos de formació en matèria de delictes d’odi i treballen conjuntament amb ONG. “Hem hagut de mantenir-nos en l’anonimat fins fa ben poc. No estàvem ben vistos en alguns cossos policials…”, explica.

La petjada de l’odi als Països Catalans

Una investigació periodística denuncia que, els darrers 25 anys, hi ha hagut 31 crims d’odi al País Valencià i a Catalunya. Es desconeix el desenllaç judicial de més de la meitat d’aquests casos.

David Bou 22/02/2016

Els crims d’odi són aquells casos que acaben amb la mort de la víctima, la punta de l’iceberg dels centenars de delictes d’odi que es produeixen anualment a casa nostra. Els vuitanta-sis casos registrats des de 1990 a l’Estat espanyol han suposat la mort de vuitanta-vuit persones. Després de submergir-se a les hemeroteques dels mitjans de comunicació per resseguir el recorregut judicial dels casos, aquesta és la xifra que dóna el projecte Crimenes de odio, elaborat pel Grup d’Investigació sobre Crims d’Odi en col·laboració amb Movimiento Contra la Intolerancia, l’única entitat que durant el darrer quart de segle ha fet un recull sistemàtic de dades sobre aquesta temàtica mitjançant l’Informe Raxen.

Dels 31 crims comesos als Països Catalans, cinc van acabar amb condemna per assassinat, set amb condemna per homicidi, dos van acabar en absolució, un va ser arxivat i la resta, un total de setze, no se sap com es van resoldre. Per documentar aquest treball, s’ha prescindit de fonts policials i judicials amb l’objectiu de posar de manifest la manca de voluntat per part de les forces i els cossos de seguretat i de la judicatura a l’hora d’eradicar aquesta xacra. Quinze d’aquests casos van ser motivats per racisme i xenofòbia; quatre, per aporofòbia (odi a les persones sense llar); dos, per transfòbia; dos, per violència ultra al futbol; dos, per odi ideològic, i sis per intolerància criminal, calaix de sastre on s’inclouen els casos motivats pel menyspreu a la dignitat de les persones, els seus drets fonamentals i les seves diferents maneres de manifestar la condició humana.

Els casos de violència masclista no s’inclouen per la manca d’estadístiques i la impossibilitat de recollir tots els crims que han tingut lloc els darrers 25 anys

Els casos de violència masclista no s’inclouen per la manca d’estadístiques i la impossibilitat de recollir tots els crims dels darrers 25 anys. Tanmateix, el projecte remet a feminicidio.net, portal que recull tots els feminicidis a l’Estat espanyol des de fa un lustre, inclosos els no íntims i contra les treballadores sexuals; casos que, en cas que existissin dades per tot el període que abraça aquesta investigació, s’haurien d’incloure a la categoria de misogínia, definida com l’odi contra la dona per raó del seu gènere.

El projecte continua obert a aportacions davant l’evidència que existeixen més casos –fins ara silenciats– que s’haurien d’incloure, però que el pas dels anys ha condemnat a l’oblit.

Auschwitz-Birkenau: Un passeig per l’horror nazi

Hui, Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes del Holocaust, vull compartir les fotos que vaig fer l’any passat al camp d’extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau (Polònia). Perquè la memòria és el millor antídot per no repetir els errors del passat. Així ho explicava Eli Wiesel, Premi Nobel de la Pau i supervivent d’Auschwitz:

Estàvem convençuts que després d’Auschwitz , els pobles no cedirien al fanatisme , les nacions no sostindrien més guerres i que el racisme , l’antisemitisme i la humiliació social serien escombrades per sempre . No podíem imaginar que en el curs de les nostres vides seríem testimonis de més guerres, de noves hostilitats racials i que el nazisme despertaria en els cinc continents .

Però hem après certes lliçons.

Hem après a no ser neutrals en temps de crisi , perquè la neutralitat sempre ajuda l’agressor , no a la víctima . Hem après que el silenci no és mai la resposta. Hem après que l’oposat a l’amor no és l’odi, sinó la indiferència . I què és la Memòria sinó la resposta a la i contra la indiferència ?

Per tant permeteu-nos recordar per la seguretat de tots. La memòria pot ser la nostra única resposta, la nostra única esperança de salvar el món del càstig final.

Entrada al camp d’Auschwitz amb la inscripció “Arbeit Macht Frei” (El treball vos farà lliures).

Edificis on es realitzaven els experiments científics amb persones, on es torturava els presoners i on es cometien tota classe d’atrocitats i abusos.

Les dones també van ser víctimes d’experiments, sobretot d’esterilització.

El metge nazi Joseph Mengele realitzà nombrosos experiments amb els presoners. Les seues víctimes preferides eren els xiquets gitanos, als qui sotmetia a tortures aberrants que explicava al seu diari amb una naturalitat aterridora.

Els presoners polítics eren majoritàriament comunistes, socialistes, anarquistes i nacionalistes polonesos contraris a l’ocupació nazi. A Auschwitz eren torturats i els qui sobrevivien, afusellats al mur de la foto.

Poc es parla del genocidi comès contra el poble gitano, que va perdre el 80% de la seua població a Europa a mans dels nazis. Moltes de les fotos del pavelló dedicat als roma, mostren com molts d’aquests no portaven una vida nòmada i formaven part de les burgesies locals, estudiaven a les universitats o eren esportistes professionals. Alemanya no va reconèixer el genocidi nazi contra els roma fins l’any 1982. Per a aquest moment, la majoria dels roma que tindrien dret a la restitució sota la llei alemanya ja havien mort.

Birkenau, on arribaven els trens carregats de presoners on serien exterminats d’una manera industrial a les cambres de gas. Cada barracó albergava uns 400 presoners. Les condicions eren infrahumanes.

Els nazis van destruir la major part de les cambres de gas i dels crematoris abans de l’arribada de l’exèrcit soviètic.

Alguns presoners escrivien cartes als seus familiars i les llançaven a l’altra banda de les tanques per si algú les trobava i els hi feia arribar. Així fou. Alguns dels habitants del poble que s’acostaven als murs del camp les trobaven i es jugaven la vida fent-les arribar als seus destinataris. Són eixes històries que demostren com les guerres i les situacions extremes treuen el millor i el pitjor de l’ésser humà. A les fotos, algunes d’eixes cartes, i baix, alguns dels ciutadans polonesos, herois que van ser detinguts i internats al camp per ajudar a escapar alguns presoners i a fer arribar les cartes.

El museu ha recopilat les imatges que van prendre els soldats soviètics quan van alliberar el camp.

Una placa commemorativa dels jueus sefardites a Birkenau, escrita en ladí.

Auschwitz-Birkenau, febrer de 2013. 

*Podeu fer servir les fotos lliurement sempre que citeu l’autor.

Enllaços recomanats:

Memorial and Museum Auschwitz-Birkenau

Enciclopedia del Holocausto

El genocidio de los roma europeos (gitanos), 1939–1945

Fundación Violeta Friedman 

El Séptimo Arte recuerda las Víctimas del Holocausto

FOTOGALERIA: 69 aniversario de la liberación de Auschwitz