El fortín de los maquis en Els Ports y el Maestrat

22 agosto 2017 – Miquel Ramos – La Marea 

El fortín de los maquis en Els Ports y el Maestrat
Mas del Cabanil. Foto: Raúl González Devís

Artículo incluido en el especial Guía de viajes por la memoria, de #LaMarea51. A la venta aquí

Justo en la línea imaginaria que separa Cataluña del País Valenciano se encuentra la carretera que lleva a La Sènia. A pocos kilómetros hacia el interior, el terreno ya se adivina abrupto y salvaje, desde el Parque Natural de la Tinença de Benifassà, en la comarca del Baix Maestrat hasta Els Ports, y los primeros paisajes de la frontera con Aragón. Parecen haber sobrevivido a la huella humana durante siglos. Solo la carretera y algunas masías solitarias atestiguan la presencia de pobladores en este rincón de Castelló.

Las carreteras dejan a un lado un enorme y vasto paisaje de carrascas, conectando pequeñas localidades como Fredes o Castell de Cabres, donde no viven ni 20 habitantes. Hoy en día la zona es visitada por numerosos aficionados al turismo rural, al senderismo y al ciclismo de montaña. Incluso se puede bajar hasta el pantano de Ulldecona a darse un baño o pasear en canoa. Fue precisamente su inaccesibilidad lo que propició que la zona se convirtiera en un fortín para los maquis tras la Guerra Civil.

La orografía fue determinante, así como la complicidad de sus escasos pobladores, que de una manera u otra colaboraron o se unieron a la guerrilla. La importancia de este territorio en la lucha contra el franquismo es relativamente tardía. Empezó a ser fuerte a partir de la segunda mitad de 1946. Debido a la incorporación de cada vez más guerrilleros, se decidió dividir el sector XVII de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA) y crear el XXIII, que comprendería Els Ports y el sur de Tarragona, la Tinença de Benifassà y gran parte de El Maestrazgo y del Bajo Aragón.

Las acciones de los maquis eran tanto sabotajes como ataques a la Guardia Civil, atracos a bancos y hasta ocupaciones de pueblos, como las que se produjeron en 1947 en las localidades de Fredes, Catí, Castellfort y Canet lo Roig. La complicidad de los vecinos con la guerrilla provocó una escalada represiva que se saldó con numero esas detenciones, ejecuciones, torturas y humillaciones, como las que sufrió Florencio Plà Meseguer, un joven pastor que nació intersexual (con una anatomía reproductiva o sexual que no parecía encajar en las definiciones típicas de masculino o femenino) y que fue objeto de las burlas de varios agentes de la Guardia Civil en la masía donde trabajaba, en la Pobla de Benifassà, conocida hoy como el Mas de la Pastora, un interesante y emblemático lugar para visitar. Sus simpatías y constantes colaboraciones con los guerrilleros y el reiterado trato degradante que recibía de los agentes motivó su ingreso en el maquis. Conocido como La Pastora, ya había tenido contacto con varios guerrilleros, y es hoy un mito en la zona con una apasionante historia.

La última esperanza antifascista

Otros puntos en la ruta son el Mas del Cabanil, donde se produjo un asalto que provocó la muerte de dos guerrilleros y la detención y posterior consejo de guerra de uno más, y el que fuera campamento maquis en Rafalgarí, sobre la montaña del mismo nombre. Una parada en el Mas de Guimerà, en Portell. Allí, en mayo de 1948, tres guerrilleros murieron y otro fue detenido en un asalto con la Guardia Civil. Entre ellos estaba Ángel Fuertes Antonio, el jefe de la AGLA, que fue asesinado durante la refriega.

La evacuación ordenada por el PCE en 1952 marcó el final de la guerrilla en la zona. Quedarían menos de una treintena de miembros de la AGLA, y casi todos ellos huyeron a Francia a pie. Las historias de los maquis son todavía hoy comentadas por muchos ancianos del lugar, testigos durante aquellos años de cómo sus montañas fueron el escenario de la última esperanza antifascista tras la Guerra Civil.

ENLACE A LA NOTÍCIA ORIGINAL 

El legado de la neonazi CEDADE persiste 20 años después

*Article publicat al número 10 de La Marea el dia 11 de novembre de 2013

Puesto de la librería Europa en la Feria del Libro de Barcelona de 1989.

Durante el último decenio de la dictadura franquista y al margen del ocaso del régimen, se creó y se desarrolló en España una de las organizaciones nazis más importantes tras la Segunda Guerra Mundial. Ahora se cumplen 20 años de la disolución del Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE), fundado en 1966 bajo la influencia de organizaciones nazis y fascistas europeas –con las que su fundador, Ángel Ricote, mantuvo contactos durante los primeros años sesenta–, y de antiguos combatientes nazis como Friedrich Kuhfuss, así como de líderes nazi-fascistas entre los que destacan el belga general de las Waffen SS, Leon Degrelle o el coronel austriaco Otto Skorzeny.

CEDADE desarrolló la mayor labor de producción y difusión de propaganda nazi y textos negacionistas del Holocausto hasta hoy durante casi treinta años. Fue la escuela de muchos de los actuales ideólogos del nazismo español, pero el tiempo ha obligado a muchos neofascistas a abandonar las referencias al pasado y a adaptar sus discursos a un nuevo mundo globalizado, muy distinto al que se fraguaba durante los últimos años del franquismo. Para entender el orígen y la supervivencia del nazismo en España es necesario hablar de CEDADE y de su herencia, y de hasta dónde han llegado sus fieles a lo largo de estos veinte años.

Otto Skorzeny

La complacencia y complicidad de Franco con los nazis permitió a muchos criminales de guerra establecerse en España pese a ser reclamados por otros países europeos para ser juzgados por sus crímenes. Algunos de estos refugiados, lejos de esconderse y evitar llamar la atención, siguieron trabajando para el ideario hitleriano, captando la atención de jóvenes fascistas españoles fascinados por los relatos de los vencidos, que contaban otra versión de lo que fue el III Reich, un mundo feliz y armonioso sin cámaras de gas. España se había convertido en un oasis para muchos filonazis que formaban parte del llamado Revisionismo Histórico, que negaba las atrocidades de los nazis y que trataba de escribir su propia historia, a salvo de las leyes internacionales que en otros países europeos perseguían la negación del Holocausto y la apología del nazismo. 

CEDADE vivió con el franquismo y aglutinó a otro sector de la ultraderecha no tradicional, partidaria de una “revolución nacional” y distanciada del ultracatolicismo y la nostalgia franquista, incluso a menudo del ultranacionalismo español que caracterizó la dictadura, preconizando una “Europa de las etnias” y ocupando la llamada “tercera posición” (ni capitalismo ni comunismo) que le permitió sobrevivir al caduco régimen.

De hecho, hasta se escenificó una ruptura con la extrema derecha tradicional, con quien no acababa de entenderse, y que se concretó con las críticas a Blas Piñar por haber usado el término “nazi” de forma despectiva. Piñar fue acusado desde CEDADE de ser “un elemento más al servicio del sionismo” y dependiente “del capital judío internacional”. Junto con CEDADE, en esta posición se encontraban algunos grupos violentos de extrema derecha, otros falangistas y el Partido Español Nacional Socialista (PENS), donde militaba, entre otros, el policía torturador Luis Antonio González Pacheco, Billy El Niño, imputado ahora en la causa argentina contra algunos criminales fascistas españoles.

Ejemplar de la revista CEDADE

Pedro Varela, actual propietario de la Librería Europa de Barcelona, uno de los mayores centros de difusión de literatura revisionista y nacional-socialista, presidió CEDADE con tan sólo 17 años a finales de los años 70 hasta poco antes de su disolución en 1993. Bajo su mandato, la organización llegó a publicar hasta 12.000 ejemplares de su revista cada mes, que eran distribuidos en varios idiomas por todo el mundo, sorteando la censura y amparado por la legislación española, que todavía no penalizaba la difusión de ideas genocidas ni la negación del Holocausto.

Así podemos ver un vídeo que todavía hoy circula por la red, de Varela desfilando por Madrid en 1989 junto a un centenar de seguidores celebrando el centenario del nacimiento de Hitler, o un stand en la Feria del Libro de Barcelona el mismo año, con el nombre del Führer de fondo. No se sabe a ciencia cierta de dónde obtenía los fondos esta organización, pero se apuntó incluso a la financiación directa de Arabia Saudí para la edición de propaganda antisemita en castellano y árabe.

Este nazismo que se vestía de intelectual y cuya misión fue casi en exclusiva la propaganda, empezaba a convivir con los nietos descarriados del Reich, los recién llegados skinheads nazis, una moda que llegó con varios años de retraso a España desde Europa occidental, y que ofrecía otra manera de ser nazi, que no requería libros ni óperas wagnerianas y que basaba su acción en la calle y en los estadios de futbol. En Madrid se crearon las Bases Autónomas, y en Valencia, Acción Radical, ambos grupos formados en su mayoría por jóvenes cabezas rapadas que protagonizaron numerosos incidentes violentos y organizaron los primeros conciertos neonazis en España. Fue entonces cuando la ultraderecha española empezó a buscar en Europa, y no en su propio pasado franquista, el espejo donde mirarse.

Leon Degrelle

Ante el creciente éxito de la extrema derecha en Europa y la violencia neonazi cada vez más presente, el eurodiputado laborista británico James Glyn Ford publicó en 1990 un informe para el Parlamento Europeo sobre el racismo y la xenofobia en Europa, donde alertaba del importante papel que estaba desempeñando CEDADE, que con cerca de 1.500 miembros era considerado uno de los más prolíficos y nutridos grupos nazis de la CE. En 1991, la superviviente de Auschwitz Violeta Friedman, logró que se condenara a Leon Degrelle por haber atentado contra su honor y el de las víctimas de los campos nazis, al afirmar en una entrevista, entre otras cosas, que “si hay tantos judíos ahora, resulta difícil creer que hayan salido tan vivos de los hornos crematorios”. Esta sentencia, además, sentó doctrina constitucional y sirvió como precedente para la reforma del Código Penal en 1995 que ya contemplaría los delitos de provocación al odio y difusión de ideas genocidas.

El declive de la organización

Tras la publicación del informe Ford y otros hechos, como la persecución y denuncia del Centro Simon Wiesenthal, que hicieron saltar las alarmas sobre la impunidad del nazismo en España y la cada vez más visible violencia de los cabezas rapadas nazis, CEDADE, que se encontraba casi en bancarrota, empezaría su declive. Esta decadencia se vio acentuada por las diferencias entre sus miembros y las acusaciones internas de mala gestión y del negocio que para algunos de sus militantes se había convertido, hasta anunciar su disolución en octubre de 1993.

Pedro Varela detenido

CEDADE se disolvió, pero la mayoría de sus miembros continuaron ejerciendo de transmisores del nazismo, eso sí, esta vez ante un contexto que exigía nuevas formas y que ya empezaba a ser hostil para la libre difusión del ideario hitleriano. El primero en sufrir la reforma del Código Penal fue Pedro Varela, condenado a siete meses de prisión en 1998 por apología del genocidio e incitación al odio racial por la venta de propaganda y literatura nazi en su librería Europa de Barcelona.

Varela volvería a ser procesado en 2006 por editar más libros racistas y antisemitas que justificaban el genocidio. Su establecimiento, que nunca cerró pese a los constantes varapalos judiciales, ha acogido numerosas conferencias de los más conocidos negacionistas, así como de antiguos miembros del III Reich o del Ku Klux Klan. Varela entraría a finales de 2010 en prisión y saldría un año y pocos meses después, convirtiéndose de nuevo en un mártir para la ultraderecha, y recibiendo el apoyo incluso del representante del Vaticano en España, Renzo Fratini, quien remitió el caso al entonces Papa Benedicto XVI, que aseguró “tenerlo presente en sus oraciones” y haber mostrado interés por el caso en una de sus visitas a España. Más todavía, el Tribunal de Estrasburgo condenó el pasado mes de marzo a España a indemnizar al librero nazi por irregularidades durante su proceso que le llevó a la cárcel.

Respuesta de Renzo Fratini, representante del Vaticano en España.

Otros, como el que fuera secretario de CEDADE Christian Ruiz, se aventuraban en la política de partidos neofascistas al estilo europeo, primero con Democracia Nacional (DN) creado en 1995. Ruiz pasaría años más tarde por los cursos de acción política que impartiría España2000, otro de los partidos neofascistas surgidos con el afán modernizador que desligara la nueva extrema derecha de la apolillada nostalgia franquista.

Ramón Bau, uno de los fundadores de CEDADE y muy respetado dentro del neonazismo español, seguiría la estela de CEDADE publicando todo tipo de material pronazi y fundando organizaciones similares como el Círculo de Estudios Indoeuropeos (CEI). Bau no sucumbió al nuevo estilo populista importado de Europa, con partidos que escondían sus simpatías por las esvásticas con mucho esfuerzo, y se mantuvo fiel a su ideario. Incluso criticó en una entrevista a los que en esta época ostentaban, más que los viejos editores nazis, su pasión y fe en el nazismo, los skinheads: “El movimiento skin ha sido una tremenda desgracia para el nacional-socialismo. Ha convertido el nacional-socialismo en una bandera para grupos de gamberros y beodos (…), ha ensuciado todo y costará mucho limpiarlo”.

Bau se desmarcaba de la violencia de esta tribu urbana y preconizaba una vuelta a la formación espiritual e intelectual de los nuevos nazis. A pesar de haber tratado de sortear la ley, Bau y otros miembros del CEI fueron procesados y condenados a varios años de cárcel por difundir ideas genocidas, contra los derechos y libertades, pero tras recurrir al Tribunal Supremo resultarían absueltos, junto con otro de los procesados, Juan Antonio Llopart, actual líder del partido neofascista Movimiento Social Republicano (MSR), juzgado en este caso por sus publicaciones de Ediciones Nueva República.

Material incautado tras la desarticulación del CEI

Tras la disolución del CEI, el testigo de CEDADE ha sido recogido por otra organización muy similar. Se trata de Devenir Europeo, una nueva marca del neonazismo español inscrita legalmente en el Registro Nacional de Asociaciones del Ministerio del Interior y que se declara abiertamente nacional-socialista, al mismo tiempo que declara en su página web su “condena a toda apología de cualquier genocidio”.

Esta organización, donde aparece de nuevo Ramón Bau como colaborador, se dejó ver en la última feria de venta e intercambio No Solo Militaria que se celebró en la Casa de Campo de Madrid el pasado mes de agosto, que contó con la participación del Ministerio de Defensa. Esta feria también acogió un stand de la librería Europa y de la Asociación Cultural de Amigos de Leon Degrelle, entre otros. En dicha feria, y con la excusa del interés histórico y militar, se podían comprar enseres de víctimas del Holocausto, como maletas de judíos deportados, o todo tipo de simbología y merchandising nazi-fascista.

Logo de Devenir Europeo
Stand de Devenir Europeo en la feria No Solo Militaria en 2013 

Los tentáculos de algunos exmiembros de CEDADE han llegado desde a la universidad hasta el Partido Popular. La revista Interviú publicó en 2010 un reportaje sobre un curso de criminología en la Universidad Complutense de Madrid impartido por quien fuera responsable de relaciones exteriores de CEDADE, el periodista Jesús Palacios.

Entre los ponentes figuraba a su vez un antiguo militante fascista, Juan Antonio Aguilar, ex miembro de Bases Autónomas y candidato en distintas formaciones ultraderechistas como Falange Española o MSR. Por su parte, Jesús Palacios regentaba la empresa Sarmata Asociados S. L. que, en 2006, realizó un documental para Telemadrid sobre el golpe de Estado de 1983. Por este trabajo, la productora cobró 89.900 euros. Su hermano, Isidro Juan Palacios, también fue miembro de CEDADE, y ejerció de secretario del camaleónico Jorge Vestrynge (quien también pasó por CEDADE) cuando éste formaba parte de Alianza Popular (AP). Isidro Juan fue responsable de la revista Punto y Coma y de la esotérica Más Allá, y fue contratado por el PP de Castellón en varias ocasiones para impartir cursos de oratoria a sus candidatos.

Notícies relacionades:

Arxiu de notícies d’EL PAÍS sobre CEDADE (1976-2009)

Bloc CEDADE En Imágenes

El Vaticano intercedió ante el Gobierno en favor del neonazi dueño de la librería Europa

El nazi Varela siembra cruces gamadas en prisión

España cuenta con uno de los grupos neonazis más activos de Europa, según el Parlamento Europeo

El director de Cedade se presentó en la lista de UGT

DESVETLLATS NOUS SECRETS DELS NAZIS ACOLLITS PER FRANCO: Otto Skorzeny col·laborà amb el Mossad i amassà una gran fortuna amb el tràfec d’armes

LA HUELLA DE LA BOTA: dels nazis refugiats per Franco a la nova extrema dreta

LA HUELLA DE LA BOTA: dels nazis refugiats per Franco a la nova extrema dreta

Fundación Violeta Friedman 

Auschwitz-Birkenau: Un passeig per l’horror nazi

Hui, Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes del Holocaust, vull compartir les fotos que vaig fer l’any passat al camp d’extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau (Polònia). Perquè la memòria és el millor antídot per no repetir els errors del passat. Així ho explicava Eli Wiesel, Premi Nobel de la Pau i supervivent d’Auschwitz:

Estàvem convençuts que després d’Auschwitz , els pobles no cedirien al fanatisme , les nacions no sostindrien més guerres i que el racisme , l’antisemitisme i la humiliació social serien escombrades per sempre . No podíem imaginar que en el curs de les nostres vides seríem testimonis de més guerres, de noves hostilitats racials i que el nazisme despertaria en els cinc continents .

Però hem après certes lliçons.

Hem après a no ser neutrals en temps de crisi , perquè la neutralitat sempre ajuda l’agressor , no a la víctima . Hem après que el silenci no és mai la resposta. Hem après que l’oposat a l’amor no és l’odi, sinó la indiferència . I què és la Memòria sinó la resposta a la i contra la indiferència ?

Per tant permeteu-nos recordar per la seguretat de tots. La memòria pot ser la nostra única resposta, la nostra única esperança de salvar el món del càstig final.

Entrada al camp d’Auschwitz amb la inscripció “Arbeit Macht Frei” (El treball vos farà lliures).

Edificis on es realitzaven els experiments científics amb persones, on es torturava els presoners i on es cometien tota classe d’atrocitats i abusos.

Les dones també van ser víctimes d’experiments, sobretot d’esterilització.

El metge nazi Joseph Mengele realitzà nombrosos experiments amb els presoners. Les seues víctimes preferides eren els xiquets gitanos, als qui sotmetia a tortures aberrants que explicava al seu diari amb una naturalitat aterridora.

Els presoners polítics eren majoritàriament comunistes, socialistes, anarquistes i nacionalistes polonesos contraris a l’ocupació nazi. A Auschwitz eren torturats i els qui sobrevivien, afusellats al mur de la foto.

Poc es parla del genocidi comès contra el poble gitano, que va perdre el 80% de la seua població a Europa a mans dels nazis. Moltes de les fotos del pavelló dedicat als roma, mostren com molts d’aquests no portaven una vida nòmada i formaven part de les burgesies locals, estudiaven a les universitats o eren esportistes professionals. Alemanya no va reconèixer el genocidi nazi contra els roma fins l’any 1982. Per a aquest moment, la majoria dels roma que tindrien dret a la restitució sota la llei alemanya ja havien mort.

Birkenau, on arribaven els trens carregats de presoners on serien exterminats d’una manera industrial a les cambres de gas. Cada barracó albergava uns 400 presoners. Les condicions eren infrahumanes.

Els nazis van destruir la major part de les cambres de gas i dels crematoris abans de l’arribada de l’exèrcit soviètic.

Alguns presoners escrivien cartes als seus familiars i les llançaven a l’altra banda de les tanques per si algú les trobava i els hi feia arribar. Així fou. Alguns dels habitants del poble que s’acostaven als murs del camp les trobaven i es jugaven la vida fent-les arribar als seus destinataris. Són eixes històries que demostren com les guerres i les situacions extremes treuen el millor i el pitjor de l’ésser humà. A les fotos, algunes d’eixes cartes, i baix, alguns dels ciutadans polonesos, herois que van ser detinguts i internats al camp per ajudar a escapar alguns presoners i a fer arribar les cartes.

El museu ha recopilat les imatges que van prendre els soldats soviètics quan van alliberar el camp.

Una placa commemorativa dels jueus sefardites a Birkenau, escrita en ladí.

Auschwitz-Birkenau, febrer de 2013. 

*Podeu fer servir les fotos lliurement sempre que citeu l’autor.

Enllaços recomanats:

Memorial and Museum Auschwitz-Birkenau

Enciclopedia del Holocausto

El genocidio de los roma europeos (gitanos), 1939–1945

Fundación Violeta Friedman 

El Séptimo Arte recuerda las Víctimas del Holocausto

FOTOGALERIA: 69 aniversario de la liberación de Auschwitz

El cas de Mumia Abu-Jamal i altres històries de Filadèlfia

(Traducción al castellano)

(English translation)

La passada setmana coneixíem la notícia de la commutació de la pena de mort que pesava sobre l’activista afroamericà Mumia Abu-Jamal per la cadena perpètua. Recorde el rostre de Mumia en enganxines i cartells, haver llegit sobre la seua història quan era adolescent, i haver escoltat alguna de les seues intervencions radiofòniques des de la presó que es pot trobar a la xarxa. Mumia fou condemnat a mort l’any 1982 acusat de matar un policia a Filadèlfia. El seu cas va estar envoltat de polèmica i ha sigut denunciat per ONGs com Amnistia Internacional per les irregularitats del procés. Mumia, que va militar al Partit dels Panteres Negres i exercia de periodista, sempre s’ha declarat innocent, i inclús alguns dels testimonis que van declarar en contra seua van admetre després haver sigut pressionats per la policia.

Caldria contextualitzar els fets en la Filadèlfia dels anys 70 i principis dels ’80 per entendre les tensions entre la comunitat afroamericana i la policia, entre els activistes i el poder. La lluita pels drets civils als Estats Units d’Amèrica, un país on el racisme havia sigut llei i on els moviments socials com el liderat per Marthin Luther King (que lluità pels drets civils de les minories però també contra la guerra de Vietnam) eren atacats impunement per grups de racistes blancs i per la policia, la rebel·lió era imprescindible. El cas de Rosa Parks, la dona negra que l’any 1955 es va rebel·lar contra la segregació racial als autobusos de Montgomery (Alabama), on els negres s’havien de seure darrere, i tot el moviment pels drets civils que s’hi originà, n’és un bon exemple.

I malgrat que els fets sobre el cas Mumia van ocórrer fa 30 anys a milers de kilòmetres d’ací, les societats occidentals segueixen sovint patrons similars en determinats aspectes, i tant el control social com en les tècniques de criminalització i atac a la disidència, el corporativisme dins els cossos de seguretat de l’Estat o la manca de garanties dels ciutadans davant la maquinària del poder són encara, lamentablement, realitats que compartim a Filadèlfia i a la resta del món. Però res no s’entén si no s’explica el context i els antecedents.

EL MOVE: Fills d’Àfrica 

El MOVE fou un moviment creat a principis dels anys ’70 a Filadèlfia per John Africa, un treballador afroamericà que va reunir les seues idees antiracistes, ecologistes, animalistes i llibertàries en un manifest que fou secundat per nombrosos membres de la comunitat negra, castigada amb la marginalització i assetjada per un innegable racisme institucional. Els seus membres, que adoptaren el cognom ‘Africa’ reivindicant el seu origen, van ser titllats d’estrafolaris i bruts, per recollir animals abandonats i per portar dreadlocks (rastes), així com per la seua forma de vida en comuna en una casa que van comprar tots plegats. Les autoritats no van estalviar esforços per controlar aquest moviment i els seus membres, als qui van assetjar de totes les maneres possibles, gràcies a la mà de ferro de Frank Rizzo, Alcalde de la ciutat entre 1971 i 1979.

El 1973, un jutge del tribunal federal de primera instància va declarar que a Filadèlfia els casos d’abusos policials eren tan freqüents que no es podien «considerar com a casos excepcionals i aïllats» i que les autoritats de la ciutat «feien molt poc o res» per castigar o impedir aquests abusos. Rizzo s’enfrontaria a una demanda l’any 1979 per consentir aquesta brutalitat policial. La demanda enumerava una llista de 290 persones, la majoria pertanyents a les minories ètniques, que entre 1975 i 1979 havien estat víctimes de trets fets per la policia de la ciutat. 

Fou l’any 1978 quan el MOVE va viure un episodi que escandalitzà l’opinió pública i que marcà un abans i un després: La policia assetjà l’edifici que ocupava el moviment i el desallotjà a la força. Durant els incidents, un tret disparat no se sap des d’on, impactà en un policia. Molts testimonis van afirmar que el dispar s’havia efectuat des de les mateixes fileres de la policia, però no es va poder investigar més perquè l’Ajuntament va demolir l’edifici impedint que es practiqués qualsevol perit o es recollira alguna prova per esclarir els fets. Els membres del MOVE detinguts van ser condemnats a entre 35 i 100 anys de presó. La policia mai va trobar cap arma als membres del MOVE. Un nadó d’una de les membres del MOVE va morir esclafat per un agent, i Delbert Africa, membre també del MOVE, fou apallissat brutalment davant les càmeres per un grup d’agents.

Ja amb l’absència de Rizzo, l’any 1985, la policia de Filadèlfia tornaria a protagonitzar un episodi contra els membres del MOVE, amb un tràgic desenllaç una altra vegada: Els agents van llançar explosius C-4 des d’un helicòpter a l’edifici que ocupaven membres del MOVE, assassinant onze persones, entre les quals hi havia John Africa i cinc xiquets. L’incendi es propagà per altres 60 edificis, i vora 200 persones es van quedar sense llar. Només hi van sobreviure Ramona Africa, vídua de John, i el seu fill menut.

Onze anys després, ja en 1996, La Cort Federal va dictaminar que l’assalt mortal a la casa dels MOVE havia estat desproporcionat i il·legal, i va obligar la ciutat de Filadèlfia a pagar una indemnització als familiars dels supervivents. Actualment, Ramona Africa continua participant als actes de l’esquerra nord-americana i és una de les més actives manifestants en favor de la llibertat de Mumia Abu-Jamal.

EL CAS MUMIA

Mumia  Abu-Jamal no va formar part del MOVE, tot i que mostraria el seu suport en nombroses ocasions. Deixà el Partit dels Panteres Negres l’any 1970 i es dedicà a l’activisme periodístic, sobretot a la ràdio, i a treballar de taxista. Fou president de l’Associació de PeriodistesNegres de Filadèlfia i com altres activistes, fou investigat pel Programa de Contraespionatge de l’FBI, el COINTELPRO, dedicat a controlar i desbaratar els moviments socials nord-americans.     El 9 de desembre de 1981, aproximadament a les quatre menys cinc de la matinada, Daniel Faulkner, agent del Departament de Policia de Filadèlfia, va donar l’alt a l’automòbil que conduïa William Cook, germà de Mumia Abu-Jamal. Es va produir un altercat entre els dos homes. Mumia Abu-Jamal, que conduïa el seu taxi per la zona, va veure l’altercat entre el seu germà i l’agent de policia i va eixir del seu vehicle. Minuts més tard es van presentar diversos agents més en el lloc i van trobar que l’agent Faulkner havia mort com a resultat d’una ferida de bala al cap i una altra a l’esquena. Mentrestant, Mumia Abu-Jamal romania assegut a prop amb una ferida de bala al pit causada per la pistola de l’agent. L’arma legal d’Abu-Jamal va ser trobada a pocs metres d’on estava assegut greument ferit.   

Segons la policia, Mumia va confessar a l’hospital haver disparat Faulkner. L’acusat ho va negar, així com la doctora que el va atendre i altres testimonis. Aquesta suposada confessió, només sustentada pel testimoni d’alguns policies, va ser un dels motius pels quals Mumia fou condemnat a mort. Però altres versions apunten que els trets contra el policia no els va efectuar Mumia. De fet, dues de les testimonis al judici, que exercien la prostitució al mateix carrer, van confessar després que havien sigut coaccionades i subornades per la policia perquè declararen haver vist Mumia efectuar els dispars. Una d’elles va desaparèixer poc de temps després. Un altre testimoni, un taxista que es trobava aprop dels fets, va declarar en la seua primera entrevista amb la policia que havia vist un home disparar i donar-se a la fuga. Després, en saber-se que tenia causes pendents amb la justícia, va canviar la seua declaració. La policia tampoc va efectuar cap prova de balística a l’arma de Mumia, amb la què suposadament havia disparat Faulkner.

Algunes de les raons per les què es denuncià la manca de garanties al cas de Mumia tenen a veure amb la seua defensa; el tribunal negà el dret a Mumia a representar-se a si mateix i fins i tot a estar a la sala d’audiències, a més d’adjudicar-li un advocat que els defensors de Mumia qualifiquen d’incompetent. El seu advocat va admetre que no va parlar amb un sol testimoni abans del judici i mai va tractar de recaptar diners per obtenir els perits. A més, el jutge del cas, Albert Sabo, ha condemnat a la mort a 32 persones, més del doble que qualsevol altre jutge als EUA. 

«Si no els agrada, poden unir-se a ell [Abu-Jamal]. Convertirem la cadira elèctrica en un sofà elèctric. La nostra postura sobre això no tolerarà cap mena d’ambigüitat, cap demora ni cap altra cosa. »Richard Costello, president de l’Ordre Fraternal de Policia de Filadèlfia.

L’Ordre Fraternal de la Policia de Filadèlfia sempre ha donat suport l’execució d’Abu-Jamal. La organització també ha reaccionat amb hostilitat davant les peticions de nombroses personalitats que han demanat que Abu-Jamal tornara a ser jutjat. L’agost de 1999, en l’assemblea general biennal de l’Ordre es va aprovar una resolució en què es demanava el boicot a totes les persones i empreses que havien expressat el seu suport a la posada en llibertat d’Abu-Jamal. Un portaveu de l’organització va manifestar: «És una equivocació permetre que empreses i persones es beneficien de l’assassinat d’un agent que va fer el més gran dels sacrificis en intentar protegir i servir els ciutadans de la seua comunitat. I no descansarem fins que Abu-Jamal creme a l’infern. »L’Ordre Fraternal de la Policia té forts vincles amb els jutges de l’estat que van fallar les apel · lacions d’Abu-Jamal. El 1994, el representant de l’estat per Pennsilvània Mike McGeehan va fer les següents declaracions: «Desitge que Mumia Abu-Jamal mora. No m’importa quants tios de Hollywood li donen suport, anem a veure’l morir a Pennsilvània. »

La relació entre els membres del Tribunal i les forces policials han posat en dubte la imparcialitat d’aquest i altres judicis. Cal esmentar, per exemple, que el president de la Cort, el jutge John P. Flaherty, va rebre el Premi de la Justícia concedit per l’Associació de Xèrifs de Pennsilvània, i que el jutge Ralph J. Cappy (que va redactar la resolució en què es va rebutjar la sol · licitud de nou judici per Abu-Jamal) va rebre el premi «Home de l’Any» concedit per l’Ordre Fraternal de la Policia de l’estat de Pennsilvània. 

Amnistia Internacional (AI) ha recollit tots els detalls del procés i de les posteriors apel·lacions al cas, posant de relleu la manca d’imparcialitat del jurat i els nombrosos defectes en la instrucció, que van afavorir la condemna de Mumia. També ha criticat el posicionament de la policia, que no ha deixat de fer campanya per la execució del condemnat. AI destacà al seu informe l’ assistència lletrada inadequada, l’oberta hostilitat del jutge de la causa i l’aparent parcialitat judicial durant la revisió de l’apel · lació. També considera que nombrosos aspectes d’aquesta causa incompliren clarament les normes mínimes internacionals que garanteixen la justícia processal, pel què demana que el judici es torne a celebrar amb totes les garanties, i a ser possible, lluny de Filadèlfia, on el procés no haja polaritzat tant l’opinió pública. 

Ací teniu un documental (en anglès) sobre el cas:  Mumia Abu Jamal – A Case of Reasonable Doubt:

30 ANYS DESPRÉS… 

Mumia Abu-Jamal portava ja 30 anys empresonat al corredor de la mort esperant a ser executat, quan per fi la setmana passada va ser publicada la commutació de la pena capital per la cadena perpètua. Em vaig alegrar molt, i analitzant després les notícies que es publicaven al respecte, vaig comprovar com els moviments en favor de la llibertat de Mumia i contra la pena de mort havien tingut alguna cosa a veure. Així ho va reconèixer Chistina Swarns, advocada de Mumia i membre del Fons de la Defensa Legal de l’Associació Nacional per a l’Avanç de la Gent de Color (NAACP Legal Defense Fund).

Per la seua banda, la vídua de Faulkner va manifestar que no s’oposaria a la commutació de la pena perquè ja havia passat massa temps, però no va deixar passar l’ocasió per acusar els jutges de ‘deshonestos i covards’.

La victòria sobre la pena de mort sempre és una bona notícia. Per descomptat, no es pot celebrar mai la mort d’una persona, ja siga l’agent de policia com l’execució de Mumia. Però cal contextualitzar sempre els fets per entendre que la justícia es pot equivocar, o que altres factors aliens als fets reals, poden influir en un judici. Només 15 dels 124 presos condemnats a mort que hi havia a Filadèlfia l’octubre de 1998 eren blancs.

Els estudis sobre l’aplicació de la pena de mort als Estats Units han conclòs reiteradament que la raça de l’acusat i de les víctimes poden ser un factor clau a l’hora de determinar qui serà condemnat a mort. Un d’aquests estudis va concloure que, fins i tot tenint en compte les diferències entre els casos, era molt més probable que les persones negres de Filadèlfia acusades d’assassinat fóren condemnades a la pena capital que altres acusats per delictes similars (D. Baldús, Race Discrimination and the Death Penalty in the Post Furman Era: An Empirical and Legal Overview, with Preliminary Findings from Philadelphia, Cornell Law Review, Volum 83, setembre de 1998.).

El 1997, el relator especial de les Nacions Unides sobre execucions extrajudicials, sumàries i arbitràries va declarar, després de la visita que va realitzar als Estats Units el 1997, que era «inquietant la falta d’assistència lletrada i de representació jurídica en el cas de molts acusats susceptibles de ser condemnats a la pena capital. » (Doc ONU E/CN.4/1998/68/Add.3)

Mumia Abu-Jamal és una de les més de 3.500 persones condemnades a mort en 37 estats i en aplicació de la legislació federal. Des que es van reprendre les execucions el 1977 fins a finals de 1999, Amnistia Internacional va reportar el nombre de presos executats en 30 estats, que ascendia a 598. Només el 1999, l’Estat va ordenar l’execució de 98 presos, la major xifra registrada des dels anys cinquanta. Les autoritats nord-americanes han recorregut insistentment a la pena capital i ho han fet vulnerant repetides vegades les garanties mínimes internacionals.

Entre les violacions comeses està l’execució de discapacitats mentals, de delinqüents menors d’edat i de persones que no van comptar amb una defensa adequada en el judici. La gran majoria de les persones condemnades a mort als Estats Units són pobres i procedeixen en un percentatge desproporcionat de les minories racials i ètniques. El risc de condemnes errònies segueix sent elevat, i des de 1973 s’ha posat en llibertat a més de 80 presos condemnats a mort, després d’aparèixer proves sobre la seua innocència. Molts van estar a punt de ser executats quan els tribunals van intervenir en relació amb les seues reclamacions sobre condemnes injustes. Uns altres van ser executats tot i que hi havia seriosos dubtes sobre la seua culpabilitat.

El cas de Mumia i els esmentats casos d’errors judicials conviden a serioses reflexions sobre els estats i els seus sistemes judicials, sobre el paper de les forces de seguretat i sobre la força dels moviments socials. El 1995, sis agents de policia de Filadèlfia es van declarar culpables dels càrrecs de col·locació de drogues il·legals a sospitosos, del robatori de més de cent mil dòlars i de la falsificació d’informes.

La investigació sobre l’actuació d’aquests agents ha portat a l’excarceració de centenars d’acusats les condemnes van ser anul·lades pels tribunals d’apel · lació. També el 1995, dos agents de policia de Filadèlfia van ser condemnats a penes de presó d’entre cinc i deu anys per manipular proves contra uns joves. Des de 1993, la ciutat de Filadèlfia ha pagat aproximadament 27 milions de dòlars en més de 230 demandes contra la policia per conducta indeguda.

Però allò que cal destacar, 30 anys després que Mumia entrés a presó, és el paper que ha tingut la societat civil en la defensa dels drets humans i de la justícia. S’ha demanat senzillament un judici just per Mumia, sense jutges hostils i amb totes les garanties. No s’ha demanat la llibertat de Mumia perquè es considera que matar un policia no és delicte, sinó perquè el procés fou totalment irregular i perquè la pena de mort no hauria de ser pròpia d’un país democràtic. 

Los Angeles, April 26: Initiated by the Partisan Defense Committee and Labor Black League for Social Defense, a united-front protest to free Mumia Abu-Jamal drew over 100 demonstrators. [photo credit: Partisan Defense Committee]

Mumia ha esdevingut tot un símbol internacional de la lluita contra el racisme, els muntatges polítics-policials i contra la pena de mort. Existeixen col·lectius en suport a Mumia a tot el món, i artistes com  Chuck D (Public Enemy), Rage Against The Machine, Mos Def o Antiflag han participat en actes de suport o li han dedicat cançons.  Però des del corredor de la mort Mumia no ha deixat mai de dir el que pensa, de denunciar la pobresa, la guerra i les mentides del govern. Gràcies a la intensa campanya dels grups en favor dels drets humans, Mumia podrà continuar sent una veu viva.

 ENLLAÇOS RECOMANATS: