Entrevista sobre el llibre ‘Antifascistas’ a Pròxima Parada (À Punt Ràdio)

Entrevista amb la periodista Susanna Lliberós sobre el llibre ‘Antifascistas’ (Capitán Swing, 2022) al programa Pròxima Parada d’À Punt Ràdio.

Miquel Ramos: “La violència de l’extrema dreta ha configurat un caràcter propi a la societat valenciana”

El periodista, expert en moviments d’extrema dreta, publica el llibre ‘Antifascistas’ (Capitán Swing). Entrevista a Vilaweb Per: Josep Rexach Fumanya i Albert Salamé (fotografies) 31.03.2022

El periodista Miquel Ramos publica el llibre Antifascistas (Capitán Swing), un retrat sobre l’extrema dreta d’ençà de la dècada dels noranta, fins a l’impacte de Vox a les institucions de l’estat espanyol. Repassa els principals conflictes i assassinats que han protagonitzat els moviments ultres, elabora un mapa dels grupuscles que han tingut més influència i repassa la coordinació dels moviments antifeixistes per a plantar-los cara. Entrevistem Ramos en un hotel de Barcelona on fa promoció del nou llibre. Ens diu que s’estima més no parlar del conflicte entre Rússia i Ucraïna perquè se sent sobreexposat pel tema.

Per què el cas de Guillem Agulló us va marcar tant?
—Perquè tota la nostra generació, especialment al País Valencià, vàrem viure’l molt de prop. No només perquè en Guillem representava les inquietuds i la manera de ser de molt joves de l’època, sinó per tot allò que va envoltar el cas. Per tota la impunitat que tenia aleshores i el relat criminalitzador que es va construir per tornar-lo a assassinar, mediàticament. Gairebé el van fer responsable de la seua pròpia mort. Ha acabat tenint un carrer a València, un premi a les Corts Valencians, i les noves generacions, tot i que han passat gairebé trenta anys, continuen recordant i reivindicant Guillem.

I no va ser l’única víctima de l’extrema dreta durant aquells anys.
—Hi va haver molts casos que demostraven que això no era una lluita entre grups oposats políticament. Després de Guillem van assassinar Sònia, aquí a Barcelona, una dona transsexual; Lucrecia Pérez a Madrid; Carlos Palomino, que podria ser un cas similar al Guillem; persones sense llar. Explique al llibre que el mes següent de l’assassinat de Guillem, assassinen un sense-sostre a València. Guillem ens va apel·lar a tota una generació per unes qüestions d’afinitat política, però l’extrema dreta anava més enllà.

Dediqueu un capítol a la que anomeneu la llarga transició valenciana. Per què l’extrema dreta hi va actuar amb tanta virulència?
—Al País Valencià l’extrema dreta ha estat profundament connectada amb el relat oficial. Sobretot durant l’hegemonia del PP, amb un marcat caràcter anticatalanista, antivalencianista i en què qualsevol reivindicació de normalització de la llengua i entendre el País Valencià d’una manera diferent de la que reivindicava la dreta espanyola era perseguida, criminalitzada, estigmatitzada i constantment víctima de la violència de l’extrema dreta. I això ha configurat el caràcter de la societat valenciana.

Atacs contra comerços que retolaven en català…
—L’extrema dreta atacava tothom que ells consideraven enemics d’Espanya i de la seua concepció de ser valencià. I aquests no sols eren els hereus de la tradició fusteriana, sinó la  universitat i qualsevol expressió popular que eixís de la seua concepció de valencianitat. Per tant, les víctimes han estat tantes persones i tan diferents que tot plegat ha creat una consciència col·lectiva antifeixista molt important. De fet, l’anticatalanisme és un dels pilars fonamentals de l’extrema dreta espanyola i concretament, a València.

El blaverisme va emblanquir la ultradreta com fa ara el PP amb Vox?
—El blaverisme és una fabricació identitària que oposa la valencianitat a qualsevol mena de vinculació amb tot allò que és català, tot negant la unitat de la llengua i qualsevol projecte polític que tinga com a subjecte els Països Catalans. Però això només és l’excusa. A la pràctica, el blaverisme combat la normalització del valencià, la normalització d’una altra manera de ser valencians que no respon al clixé que va institucionalitzar la dreta amb la complicitat del PSOE. No oblidem que el PSOE va abandonar gran part d’aquesta valencianitat alternativa que proposava l’esquerra i el valencianisme.

“En democràcia hem d’assumir que hi ha determinades actuacions que, tant si ens agraden com si no, formen part d’una determinada normalitat.” Ricardo Peralta, delegat del govern del PSOE sobre els atacs de la ultradreta.
—Això va ser escandalós. Es va reduir, d’una manera molt obscena, la violència de l’extrema dreta a un mal menor de la democràcia. Es va llevar importància a una qüestió extremadament violenta, no solament contra els valencianistes. Recordem que l’ONG Comissió d’Ajuda al Refugiat, va ser objecte de deu atemptats amb explosius en pocs anys; els moviments culturals eren constantment atacats i boicotejats; i el moviment ocupa també va rebre atacs. L’extrema dreta valenciana tenia una semblança amb la resta d’extremes dretes del món, però amb la particularitat valenciana que era una determinació identitària d’enderrocar la llengua, la cultura i la normalització del valencià.

Al llibre anomeneu una quantitat de grupuscles d’extrema dreta que actuaven a tot l’estat espanyol i que per molts són desconeguts. Per què no van cristal·litzar en una formació política després de la transició?
—El període dels vuitanta i principi dels noranta es veu molt arrossegat per la transició i pel franquisme. Una volta desapareix Fuerza Nueva, moltes formacions petites lluiten pel lideratge de l’espectre polític, molt ben emmarcat dins del PP. El PP fou la casa comuna de totes les dretes quan desaparegué Fuerza Nueva. Les formacions més semblants a un estil europeu no apareixen fins a mitjan noranta.

Ho van intentar formacions com Democracia Nacional, España 2000 o MSR.
—Però sense èxit. Perquè els seus líders estaven enfrontats entre si, eren malvistos i qualsevol intent d’unió fracassava. L’única que té èxit és Plataforma per Catalunya, perquè surt del guió amb un discurs que només toca dos eixos: antiimmigració i islamofòbia. Per això la virtut d’aquest partit és haver nascut, crescut i guanyat, en un territori com la Catalunya interior. Perquè el vot no era espanyolista i va aconseguir d’exportar la fórmula de les extremes dretes europees. Aixà no va tornar a passar fins a l’arribada de Vox.

Per què a final dels vuitanta i principi dels noranta la violència de l’extrema dreta creix notablement a tot l’estat espanyol?
—Per diversos factors. El principal, que hi havia una impunitat brutal a l’extrema dreta. Se sentien encoratjats. Quan comencen a sonar les alarmes i els mitjans de comunicació i comencen a prestar atenció a mitjan anys noranta amb un seguit de casos molt bèsties, s’instal·la una preocupació  global. En aquest context apareixen productes com Diario de un Skin o American History X. Això produeix consciència a molta gent que hi ha un problema greu, però també produeix un efecte contrari, que és el de seducció. Molta gent es va sentir atreta per l’aura de maldat i rebel·lia. I l’extrema dreta no comença a minvar l’activitat violenta fins que no troba oposició al carrer; quan els grups antifeixistes passen a l’ofensiva.

Per a ser antifeixista cal ser d’esquerres?
—Qui va portar la bandera de l’antifeixisme, en soledat i malgrat els riscos individuals i col·lectius, van ser els moviments socials d’esquerres. I és un mèrit que s’ha de reconèixer. El perfil del militant antifeixista del començament era un perfil de persones actives en moltes altres lluites. Parle  de l’ocupació, però també de la insubmissió, de la memòria històrica, l’antimilitarisme o el periodisme. Hi havia moltes maneres de combatre l’extrema dreta. És una condició ser d’esquerres per a ser antifeixista? No hauria de ser-ho. L’antifeixisme hauria de ser un consens de mínims entre demòcrates. Malauradament, el relat oficial, era reduir l’antifeixisme a una tribu urbana; caricaturitzar-lo.

Això ha canviat.
—Sí, però quan hem vist les orelles al llop. Quan allò que denunciaven en soledat les persones joves i d’esquerres durant els noranta ha acabat tenint presència a les institucions. Quan la gent va dir: doncs sí, l’extrema dreta és un problema, existeix i no va morir amb Franco; tenien raó els antifeixistes. El feixisme interpel·la gran part de la societat, perquè ja és capaç de legislar i cada dia té micròfons al davant. Tot allò que deien abans els grups nazis, es diu ara cada dia a la televisió i en seu parlamentària. Per tant, la gent se sent interpel·lada i veu el perill de l’extrema dreta.

El periodisme també en té part de responsabilitat? Em refereixo a la vella premissa que cal donar veu a tothom.
—Jo pense que no totes les opinions són respectables. L’odi no pot ser mai una opció democràtica més. Hi ha unes línies vermelles i la defensa dels drets humans no es pot equiparar a qui vol abolir-los. Reivindique el dret de parlar de l’extrema dreta. De fet, jo ho faig. El tema és com se’n parla i quan. L’extrema dreta és molt hàbil amb la seua estratègia comunicativa i sap posar perfectament els marcs, els temes i ser la protagonista. La funció del periodista és no caure en aquests temes. I sobretot, no criminalitzar certs col·lectius i tenir cura en l’enfocament dels temes. No cal posar el micro a l’extrema dreta si et passes el dia criminalitzant els menors immigrants no acompanyats, les persones musulmanes, els gitanos, les feministes o els catalans. Tu pots estimular constantment els marcs de l’extrema dreta, ja vindrà després a recollir-ne els fruits.

Com ha evolucionat el perfil de l’extrema dreta? Després de la transició eren nostàlgics, però ara, per raons d’edat, no poden ser-ho.
—No hi ha un únic perfil. Sí que trobem que hi ha una normalització dels discursos i de la ideologia de l’extrema dreta. I això fa que hi haja més gent que tinga menys poder a l’hora de manifestar determinades actituds masclistes, racistes o homòfobes. I això ha fet que molta gent que no es considera d’extrema dreta adopte aquests discursos i acaben normalitzant-se. Aquest és l’èxit de l’extrema dreta. Haver conquerit el sentit comú de determinades persones. Persones que potser ni tan sols els voten, però que fan seu aquest relat, que es creuen que allò que és masclista i racista és rebel. L’extrema dreta fa més bullying que política. És a dir, els seus discursos contraris a determinats col·lectius estigmatitzadors no són mai cap amunt, mai no es dirigeixen contra el poder. Sempre van cap als col·lectius més vulnerables. Per tant, tota la pàtina de rebel·lia i irreverència és una mentida ridícula. Però, malauradament, molta gent ho assumeix.

Amb els anomenats cordons sanitaris n’hi ha prou per a frenar un partit com Vox? O hem buidat de sentit aquesta expressió?
—Si parlem de política institucional, més enllà de fer un cordó sanitari i no acceptar res que propose l’extrema dreta i aïllar-la constantment a les institucions, el cordó també implica fer polítiques valentes que desactiven els discursos de l’extrema dreta. Tu pots fer un discurs molt brillant en el pla retòric, però si les teues accions polítiques no neutralitzen la precarietat on l’extrema dreta se sent forta, no serveix de res. Ja pots dir missa. Si no dónes resposta als desnonaments, a la precarietat laboral, a la inseguretat o a la pobresa regales el terreny a l’extrema dreta perquè es presenten com a salvadors.

Els moviments antifeixistes i l’esquerra sempre s’han debatut entre l’ús o no de la violència per fer front a la ultradreta. És lícita contra l’extrema dreta?
—El debat de la violència no sols ha acompanyat l’antifeixisme, sinó qualsevol lluita política en el curs de la història. És innegable que en alguns casos, actuar davant una amenaça com la que significava l’extrema dreta en alguns moments determinats, s’ha combatut amb una violència que ha salvat vides i ha frenat l’extrema dreta. Ara, no es tracta de dir violència sí o violència no. És un debat fals que no ha d’existir perquè no és real. De fet, l’estat té l’exercici legítim de la violència i és un debat que sempre és sobre la taula. No es pot jutjar amb tanta banalitat. Òbviament, la violència per se no ha de ser un recurs per a assolir objectius polítics. Crec que estem d’acord que hi ha moltes altres vies abans que la violència per a solucionar conflictes. Ara, tu no guanyes un partit que és a les institucions a base de violència. Tu requereixes moltes complicitats i moltes estratègies, però davant d’una banda de skins que ve a cremar-te el local, com actues?

Dieu al llibre que la lluita contra l’extrema dreta ja no es pot limitar a contraprogramar els seus actes. Què ens resta?
—Crear poder popular. És una frase tòpica, però és real. Els moviments socials d’avui dia, tot i que no porten el nom antifeixista tatuat, fan un treball antifeixista imprescindible com ara aturar desnonaments, fer xarxes veïnals, lluitar contra la precarietat, independentment de si l’afectat és una família musulmana, espanyola o LGBT. El problema és que el neoliberalisme no dóna resposta als problemes de la gent, sinó que els eternitza. I d’això beu l’extrema dreta.

“La cultura es uno de los frentes desde los que combatir la involución que plantea el fascismo”

Entrevista de Toni Mejías para Público

Miquel Ramos. FOTO: David Segarra
Miquel Ramos. FOTO: David Segarra

7 JUNIO, 2019

La música es, muchas veces, una montaña rusa. Muchos grupos podemos subir y después bajar. Ser portada de revistas especializadas o pasar a convertirnos en un pequeño recuadro de una página con poco interés. El público es el que determina tu importancia. El que paga una entrada por verte y el que te reclama en festivales. También al que dejas de interesar y te condena al ostracismo. Otras veces, aunque una banda funcione y siga llenando todos los lugares que visita, decide poner punto y final a un proyecto por agotamiento personal, por plantearse nuevos horizontes y retos o por otros motivos.

A veces es el oyente el que te anima a dejarlo y otras veces es tu cabeza, tus sensaciones o tus inquietudes. Puedes retirarte como Zidane en la final de un mundial o ir dando bandazos por países lejanos para ganar dinero pese a no disfrutar de la pasión de tu vida. En la música también sucede.

Pero, ¿qué queda tras la música? Pasas de ser el reclamo para miles de personas a volver a la realidad del día a día. Psicológicamente es un cambio muy grande que muchas veces cuesta afrontar y que no te planteas cuando formas un grupo. Nadie te prepara para ello. Por eso, tal vez como una especie de auto terapia, he decidido afrontar estas preguntas con Miquel Ramos, quien fuera vocalista y teclista en la mítica banda valenciana Obrint Pas.

Sin duda fue uno de los grupos más importantes de la escena de Països Catalans y abrió muchas puertas a bandas que vinieron después. Lograron mezclar la música popular valenciana con otros géneros más actuales y normalizaron el uso del valenciano para cantar. Llenaron plazas, festivales y salas por toda Catalunya, País Valencià y Balears. También lograron romper la barrera del idioma y girar por todo el estado español y por el extranjero, llegando hasta actuar en Japón. Vivían un buen momento, seguían siendo un reclamo y un grupo por el cual pagar una entrada, pero decidieron que tenía que terminar un ciclo. ¿Qué vida viene después de que baje el telón? Eso queremos averiguar.

Además, Miquel Ramos ha dedicado muchos años a analizar y estudiar el ascenso de la extrema derecha en Europa. También la cultura es un campo de batalla donde combatir el fascismo y vivimos un momento en el que tenemos que determinar en qué lado estamos. En la calle, en las instituciones y, también, en la cultura. Porque en el contexto actual, se deben conquistar los derechos y libertades desde todos los frentes existentes.

Este mayo se han cumplido 5 años desde que Obrint Pas se despidió en el Teatro Principal de València. ¿Qué has estado haciendo durante todo este tiempo?

Hice un máster de sociología y antropología en la Universitat de València y dediqué mi trabajo de investigación a analizar a la extrema derecha española durante la crisis económica, desde 2008 hasta 2015. Desde hace tiempo ya trabajaba en otros proyectos relacionados con la investigación de las nuevas extremas derechas en Europa y de los delitos de odio. Durante esos años hice el proyecto de crimenesdeodio.info junto a David Bou, un compañero de La Directa. Aparte, seguí escribiendo en varios medios en los que ya colaboraba desde hace tiempo.

Estuvisteis más de 20 años como banda, fuisteis sin duda una de las referencias de la música del País Valencià, encadenasteis giras, viajasteis por todo el Estado español y por el extranjero y, al menos sobre un escenario no dabais signos de agotamiento. Tampoco la falta de público o de reclamo parecía una causa para terminar con el proyecto de vuestras vidas. ¿Qué os motivó a dejarlo?

Simplemente fue el final de una etapa que habíamos vivido desde adolescentes hasta ya entrada la treintena, al menos el núcleo que formábamos parte de Obrint Pas desde los inicios. Fue una decisión consensuada. Todos teníamos nuestras inquietudes que habíamos desarrollado paralelamente al grupo y, simplemente, quisimos hacer un parón para replantearnos nuestras vidas, nuestras carreras, tanto musicales como personales, y creímos que, antes de empezar a cansarnos, era el momento de parar.

Obrint Pas.
Obrint Pas

A mí me sucedió cuando hicimos el parón de Los Chikos del Maíz, al principio no eres consciente de los cambios que suponen estas decisiones, ¿en qué momento te diste cuenta de que todo había acabado?

Sinceramente, fue bastante largo el proceso de darte cuenta de que dejabas atrás una época de tu vida importantísima. Una época en la que te habías formado como persona y con la que habías descubierto muchas cosas viajando por el mundo, conociendo a mucha gente y entendiendo otras realidades diferentes. Oportunidades que nos dio la música al poder viajar tanto y hablar con personas de muchos otros lugares. La suerte que hemos tenido con el grupo es que allá donde hemos ido nos hemos encontrado con gente que, de alguna manera, tenía unas inquietudes semejantes a las nuestras, pero en contextos muy diferentes.

Todo eso te aporta una amplitud de miras y una experiencia que luego te sirve como persona para entender mejor el mundo, para entender mejor que tu circunstancia es casual y única por ser quién eres, pero que, en realidad, en todo el mundo te das cuenta de que los problemas y las inquietudes son compartidas entre las personas “sencillas”. Toda esa experiencia que adquieres, ya no como músico sino como persona, durante más de 20 años lejos de casa, hace que te cueste un poco situarte en tu ciudad, en tu hogar, con todos los fines de semana libres, en el mismo lugar…a mí, personalmente, me costó bastante adaptarme a mi propio entorno.

Es cierto que no nos preparan para el éxito y eso hace que mucha gente lo gestione muchas veces mal. Pero también es cierto que, cuando adquieres cierto reconocimiento con tu trabajo y logras vivir de la música, puedes no estar preparado psicológica o profesionalmente para cuando todo acabe. Muchas veces vives más preocupado por el futuro que disfrutando el presente. ¿Cómo gestionaste los cambios que trajo dejar la banda? ¿Te preparaste con antelación?

Creí que estaba preparado, pero, como te he dicho antes, me costó aterrizar porque desde los 17 que empecé con el grupo hasta los treinta y pico tuve un ritmo de vida que no paraba en casa y vivía alejado de mi realidad cotidiana. El cambio cuesta mucho. Por suerte, todos los miembros del grupo habíamos desarrollado nuestras inquietudes al margen del grupo. Eso nos ofreció la oportunidad de que, al acabar el grupo, no nos quedáramos en casa viendo la televisión y comiendo pipas, sino que todos pudimos afianzar esas inquietudes que nunca habíamos abandonado por la música. Sí que habíamos priorizado, lógicamente, el grupo, con el cuál teníamos un compromiso, pero una vez terminado el proyecto, lo que habías cosechado durante todos esos años paralelamente estaba ahí. Todos pudimos hacer nuestro camino en base a todo lo cultivado.

¿Qué es lo que más echas en falta del mundo de la música?

Cada concierto y cada viaje era una experiencia. Entonces, quieras o no, por mucho que ahora te montes tus escapadas de fines de semana, nunca serán lo mismo que viajar con tu grupo de amigos. Subirte a la furgoneta o al avión, pasarte varios días juntos y, encima, con gente nueva o, muchas veces, con personas que ya habías conocido y que te alegrabas de volver a ver. Los viajes también te permitían conocer nuevos sitios. Siempre que íbamos de gira internacional nos guardábamos unos días para conocer mejor el país y las realidades donde íbamos y eso se echa de menos. También, lógicamente, ahora estoy más desconectado del mundo de la música en cuanto a la actualidad. Al que le gusta la música nunca se despega de ella. Sigo siendo un melómano, sigo yendo a conciertos y sigo disfrutando la música en mi casa y en los festivales o conciertos a los que puedo ir, pero no es lo mismo que estar todos los fines de semana en el circuito. Cambias el punto de vista y la manera de vivir la música, pero nunca va a dejar de ser parte de mi vida y, creo, que de la vida de ninguno de nosotros.

Tras dejar la banda, ¿Has notado mucha falsedad en este mundillo o personas que, tras el parón, han podido dejarte de lado?

Estoy bastante contento de conservar los amigos y los contactos que hice y con los que establecí un buen vínculo. Hay gente que pasa por tu vida de una manera fugaz y no significa que sea menos importante. Son gente que pasa durante una época, como puede ser también durante la época del instituto o la época del equipo del deporte que practiques o del grupo de amigos del barrio. Hay personas que conoces y con las que te sigues viendo. Las conoces durante las giras y continúan estando ahí. Cuando tenemos ocasión de coincidir, seguimos en contacto y me alegro de las personas que con las que establecí un vínculo mayor o menor durante este tiempo.

Obrint Pas en el Teatre Principal de València. FOTO: Artur Gavaldà
Obrint Pas en el Teatre Principal de València. FOTO: Artur Gavaldà

Seguirem es una banda tributo de Obrint Pas, ¿qué opinas sobre este tipo de grupos?

Sinceramente, y siendo breve, creo que cada cual es libre de hacer lo que le dé la gana.

¿Tienes planes de volver a los escenarios o ya consideras que es una etapa terminada?

Quien ha estado encima de un escenario durante un tiempo, en el momento en el que para, siempre va a tener el gusanillo y siempre te van a quedar las ganas de volver a subir. Yo no lo descarto. He colaborado con algún proyecto. El último fue en una canción de Hakuna Tanaka, una rapera de Elche que hizo una versión de Sexu Makina de Negu Gorriak y donde colaboré junto con otros músicos de Disidencia, de Ki Sap y de otras bandas. Pero de momento nada serio en perspectiva. No lo descarto porque la música va a seguir formando parte de mi vida.

Como decías al principio, ahora trabajas como periodista y has centrado tus estudios en los delitos de odio y en el ascenso de la extrema derecha. Desgraciadamente, parece que son dos hechos que están de plena actualidad. ¿Qué posición se debe tomar desde la cultura ante el avance del fascismo en la sociedad actual?

La cultura es una herramienta fundamental para la configuración de cualquier sociedad, para bien y para mal. La cultura puede ser un arma contra el fascismo o puede ser un aliado de éste. Depende de cómo se utilice y de los valores que esta trasmita. El fascismo también ha tenido sus propias expresiones culturales a través de las cuales ha tratado de influir en la política, en los valores y en la concepción de la sociedad. Pensar que la cultura no tiene incidencia política es absurdo. Creo que la cultura es, y debería ser todavía más ahora, uno de los frentes desde los que combatir la involución que plantea el fascismo.

Actualmente, la extrema derecha está planteando una guerra cultural, no sólo una guerra política. Y esta guerra cultural significa poner en duda todos los valores y consensos que creíamos que estaban conquistados y asumidos, como son los derechos humanos. La igualdad, la libertad, la tolerancia, el respeto… todo esto se está poniendo en cuestión por parte de aquellos que esgrimen la famosa frase de “lo políticamente incorrecto”, como si se revelaran contra el sistema cuando lo que están haciendo es tratar de destruir los valores en los cuales se cimientan los derechos humanos y la propia democracia. Esta guerra cultural que plantea la extrema derecha no es más que una revuelta de los privilegiados. El hombre blanco, heterosexual, occidental y cristiano que se ve amenazado por esas minorías y esos grupos estigmatizados y perseguidos históricamente que están consiguiendo más derechos.

La batalla cultural que está planteando la extrema derecha es precisamente revelarse contra esa hegemonía de los derechos humanos, que ellos llaman corrección política. Por ello es muy importante la batalla de las ideas, la batalla del lenguaje y la batalla de la cultura en esta guerra porque muchas veces la cultura también sirve de aliada para poner en cuestión los valores que he mencionado. Además, pervirtiendo el lenguaje y tratando de victimizarse contra aquellos que critican es como logran hacer este ataque directo contra los derechos humanos y las libertades.

Nos llaman “ofendiditos” porque criticamos los chistes contra los niños muertos en el Mediterráneo o contra las mujeres asesinadas. Incluso se hacen llamar rebeldes e irreverentes por hacer chistes contra colectivos vulnerables. Hay que recordarles que el irreverente es el que hace chistes contra el poder. El rebelde es quien se mete contra el poder, no contra un colectivo machacado. Esto es parte de la batalla cultural. Por ejemplo, Hannah Arend hablando del Holocausto y del nazismo percibió antes el odio antisemita en las élites intelectuales y culturales que en las clases populares. Por lo tanto, estas élites muchas veces son las trasmisoras de esa ideología del odio y esta guerra cultural contra los colectivos más vulnerables y estigmatizados.

Con mirar a nuestro alrededor ves que en cualquier parque hay adolescentes con música a todas horas, lo que deja claro que es un aspecto vital para ellos y ellas y demuestra que es un elemento cultural, educativo e integrador. Pero mucha música inculca valores machistas, individualistas y capitalistas, ¿Crees que existe alguna manera de controlar o redirigir la música que consumen los jóvenes?

Primero, creo que es muy difícil hacerse un hueco en el panorama artístico ajeno a las grandes multinacionales que controlan no sólo las empresas del mundo de la música, sino también las redes sociales y los medios de comunicación. Segundo, a pesar de que internet ofrece la posibilidad de hacerlo tú mismo y llegar al público al margen de los planes de las grandes corporaciones del negocio, lógicamente tienen una dificultad añadida, no se cuentan con los medios y con los recursos que sí que tienen esas empresas.

Más que un cambio de hábitos sería necesario lograr crear una conciencia crítica a la hora de interpretar determinados mensajes. Esto también forma parte de todo lo que estábamos hablando. De qué valores se refuerzan, no sólo a nivel cultural, sino también en la educación. Tanto en los colegios, en los institutos y universidades como en el núcleo familiar. Si todo está enfocado a la competitividad, a ser una fuerza de trabajo productiva sin capacidad crítica, a reforzar determinados valores que afiancen una manera de entender el mundo que no implique cuestionar derechos, libertades o la dignidad de las personas, es difícil combatir contra estas imposiciones.

Se puede, hay herramientas y hay muchos ejemplos. Que un grupo como Los Chikos del Maíz sea tan conocido y triunfe, al igual que otros grupos con un discurso similar, demuestra que existe una cultura “alternativa”, una cultura de la resistencia y crítica que está al margen de todo este discurso, aunque sea difícil escapar de él. Pero queda demostrado que existen canales y vías que permiten a las personas buscar otro tipo de elementos culturales más allá del mainstream.

Diríamos que para cambiar la cultura habría que cambiar el sistema por completo, ¿no?

En parte sí, pero también se ha demostrado que no es estrictamente necesario. Mira el ejemplo del País Valencià, gobernado más de 20 años por el PP con varias mayorías absolutas y, sin embargo, se ha creado una cultura de la resistencia, una cultura popular y una serie de grupos de música, de colectivos de barrio, de asociaciones u otro tipo de colectivos, ya no a la sombra del poder, sino enfrentados a éste. Y han sobrevivido y continúan siendo grandes. Y siguen siendo muy buenos embajadores de este país y algo de lo que estamos orgullosos y orgullosas. Se puede cambiar la cultura, pero, lógicamente, no se compite con las mismas herramientas.

John Lennon: Un revolucionari

Avui fa 31 anys que el music i activista anglès John Lennon va ser assassinat a la porta de casa seua a Nova York.  Tot i ser un personatge popular per haver format part d’un dels millors grups de pop-rock de la història (The Beatles), i per la seua prolífica carrera musical en solitari durant deu anys, la seua faceta activista ha quedat relegada pels mitjans a una extravagant mescla de pose hippie, nudisme, droga i pacifisme.

Però més enllà hi havia una persona compromesa amb les lluites socials del moment, fins al punt de dur de bòlit al govern de Nixon i els successius, que es van esforçar per expulsar-lo del país. Lennon dedicava cançons als Panteres Negres (Angela) i escopia versos carregats de missatge que s’incrustaven en l’opinió pública d’una manera massa perillosa pel poder.

Per això la seua mort sempre ha estat una incògnita per moltes persones, entre les quals m’incloc. No crec en les casualitats, i tampoc crec en els bojos espontanis que assassinen individus tan molestos per a l’statu quo. Vos convide a vore aquest magnífic documental sobre l’activista John Lennon, un personatge clau en la meua vida, tant per la seua musica com per la seua valenta oposició a la norma.