Blog personal de divulgació
En ZOOM ens fem una pregunta a 20 de novembre del 2022. Què queda del franquisme en la nostra societat? Una part important del propòsit de la llei de memòria democràtica és erradicar els símbols franquistes repartits per tot l’estat. Quants en tenim al País Valencià?
Vore el reportatge complet ACÍ
Les “fake news” o notícies falses no són un fenomen nou, però, des de fa alguns anys, ocupen un paper protagonista en la societat, impulsat, sobretot, per l’auge descontrolat de les xarxes socials. Quina és la seua finalitat? Com es difonen? Programa d’investigació ZOOM (À Punt)
El pots vore al web d’A Punt
La Diada serveix d’aparador per a entitats i formacions d’extrema dreta per exhibir-se sota l’ampar de proclames independentistes.
Santi Dommel – Diari de Barcelona 30 de setembre de 2022.
Una nena petita mirava perplexa com -qui semblava ser la seva mare- cridava als quatre vents: “Catalunya Catalana!”. La quarantena de persones que acompanyaven la familia a l’ofrena floral celebrada l’11 de setembre, van entonar el Cant dels Segadors. Ja per connivència ideològica o bé per ignorància, una onada d’aplaudiments va acompanyar la consigna. Mentrestant, la nena somreia amb innocència.
No semblava entendre gaire bé el significat de les escridassades, però el somriure de complaença que li dedicava la seva mare va semblar tranquil·litzar-la. Es tractava d’un manifestació del Moviment Identitari Català (MIC), juntament amb Renaixença Nacional Catalana, entitats considerades d’extrema dreta pels seus postulats.
“Crec que es vol relacionar l’independentisme amb l’extrema dreta”, explica el fotoperiodista. “El nacionalisme espanyol s’ha manifestat molt de la mà de l’extrema dreta des de fa molts anys”. Indica que l’espanyolisme no s’entén sense l’extrema dreta i recorda que “a cada manifestació espanyolista t’hi trobes fatxes a punta pala”. “Això amb l’independentisme no passa”, conclou.
A més, l’impacte electoral dels sectors de l’extrema dreta independentista no s’ha materialitzat en un electorat contundent. “Som Catalans, per exemple, va rebre 56 vots a les eleccions de Vic de 2015”, explica Xavier Rius Sant, periodista i autor de Els ultres són aquí (Pòrtic, 2021). Entitats com aquesta, Aliança Catalana i el MIC, explica Rius, són “opcions polítiques que no van enlloc”.
Miquel Ramos, periodista i investigador especialitzat en extrema dreta, aprofundeix en els mecanismes que empra l’extrema dreta per fer arribar el seu missatge. Les xarxes socials “són un lloc fàcil on prospera la desinformació. Ara, l’extrema dreta té més mitjans que abans per manifestar-se”, explica Miquel Ramos.
“Les xarxes socials no tenen filtre. Pots fer proclames i emanar la teva ideologia i teories conspiranoiques des de l’anonimat”. Aclareix que “no tot el que diuen apela a la desinformació i els sentiments”, però que les xarxes no tinguin regulador “li ve molt bé a l’extrema dreta”, apunta Ramos.
“No és bo promocionar-los, però tampoc banalitzar-los. En comparació amb l’extrema dreta espanyola, la independentista són grups molt residuals i no compten amb una cohesió concreta”. “L’extrema dreta apel·la a tota la societat, s’aprofiten del malestar de la gent”, indica.
“Jo crec que la inestabilitat política a l’independentisme ajuda a fer que aquests grups no se’ls hi faci tant de front”, i considera que l’independentisme “ajuda a camuflar els seus discursos que, poc a poc, van inserint el seu ideari xenòfob i antimigratori en la societat”.
Miquel Ramos va participar en la publicació de l’informe De los neocón a los neonazis (2021), on analitzava la irrupció de Vox en l’aparador electoral espanyol. Reconeix que l’únic element diferenciador de la ultradreta catalana i espanyolista, rau en el nacionalisme que defensen. “La resta son les mateixes consignes“, afirma.
“Un cop vaig fer la prova traduint el discurs de Vox i el vaig penjar perquè la gent de l’independentisme hi reacciones. Hi havia gent que estava molt a favor del que es deia. Després quan els hi vaig dir que era de Vox doncs es tiraven enrere”, sentencia.
Xavier Rius Sant ha tractat l’extrema dreta d’aprop i explica que hi ha una línia molt permeable entre les formacions d’extrema dreta espanyolistes i independentistes. Recorda el cas d’Ester Gallego, exmembre del PxC a Vic i que actualment és la portaveu del partit Som Catalans. “Hi ha una foto que està ella amb el Ignasi ‘Nacho’ Mulleras, que és el número dos de Vox a Girona”, explica.
Ho corrobora Jordi Borràs: “On milita aquesta gent no obeeix tant als seus sentiments nacionals sino a altres interessos com pot ser la islamofòbia”. “Un cas evident és el de Enric Ravello que surt orgànicament de PxC, un partit d’extrema dreta i més espanyolista que ‘Manolo el del Bombo’ per fundar Som Catalans, un partit independentista”, explica. “Que siguin independentistes està per demostrar, perquè portar una estelada no et converteix en independentista de la nit al dia”.
També ha ocorregut en el món del futbol. Rius comenta el cas de “l’última reencarnació estroncada dels Boixos Nois on hi havia gent que era d’Ultrasur”. “Com pot ser que gent d’Ultrasur, que són els hooligans del Madrid, estiguin a Boixos, que són els ultres del Barça?”. Conclou que el més important per aquests grups en concret, al final, és la “borroka”.
“Afortunadament amb l’independentisme no han arrelat gens entitats d’extrema dreta perquè el sentiment xenòfob no és fort”, indica i afegeix que “les lluites cainites de la ultradreta espanyolista i falangista, es repeteixen en l’extrema dreta independentista”. Apunta que aquesta és la principal raó per la qual fer una enciclopèdia de l’extrema dreta és impossible. “No acabaríem mai!”.
La tensió social i política, alenta l’aparició i el triomf de formacions d’extrema dreta. “Tot depèn dels contextos”, assenyala Rius. “Els atemptats de Barcelona i els nois de Ripoll van assentar el discurs aquell de ‘els hi hem donat tot’, ‘pagàvem activitats extraescolars’… Llavors l’escenari era propici per difondre discursos d’odi i apel·lar a una unitat de l’extremisme”. “L’extrema dreta necessita d’un escenari propici per desenvolupar-se”, sentencia.
Noves realitats polítiques forjen nous enemics per a l’extrema dreta. Jordi Borràs explica que “bona part de l’extrema dreta actual ja no es que sigui antisemita, sino que molta gent es declara amiga d’Israel. El context polític i social ha canviat, no és el mateix ara que fa vuitanta anys”, assenyala. Els mecanismes d’odi respecte cultures, nacions i religions són els mateixos, però els enemics uns altres.
“L’extrema dreta és especialista en victimitzar-se i en presentar-se com si no fossin polítics. Però ho són i fan política”, interpreta Borràs. L’antipolítica i el populisme són estratègies que sovint s’entenen per ser exclusives de l’extrema dreta, però no és així. “El populisme pot ser d’esquerres, de dretes, pseudoliberal. El populisme és una estratègia política que molta gent confon i pot tenir a veure amb l’extrema dreta. Pot ser un populista d’esquerres com Pablo Iglesias”, explica.
“Hi ha factors comuns: el nativisme, l’autoritarisme i el populisme”, indica el catedràtic d’ètica de la UB, Norbert Bilbeny. “El primer rau en l’origen de les persones. El principal signe de l’extrema dreta és la islamofòbia, la por irracional a l’islam”. Tot i així, el nativisme també esdevé un tret característic de l’extrema dreta. Ho podem veure amb formacions com Vox, en l’àmbit nacional, i Aliança Catalana, en l’aparador català.
“L’autoritarisme advoca per la reivindicació del lideratge (sovint únic), tots els altres han d’obeir el líder que, en l’ultradreta i els totalitarismes, esdevé el: führer, el cabdill…”, indica. A més, l’autoritarisme també “té un enfocament punitiu de les conductes i els comportaments polítics que no s’adhereixen a la norma que estableix”. “Castigues amb contundència a qui no pensa com tu”, en definitiva.
Per últim trobem el populisme com un dels signes principals de l’extrema dreta. “El populisme facilita de seguida la retòrica excloent”, apunta Bilbeny. “El concepte i categoria política de poble ajuda a mantenir i arreplegar. Vox parla de la ‘España Viva’”, i considera que “a Catalunya tenim qui usa el terme ‘botiflers’. El populisme entén que hi ha gent que no compren el seu poble, que no són com ells”. A partir d’aquí, afirma Bilbeny, “tota la resta es desgrana d’aquests tres aspectes”.
Jordi Borràs insisteix, però, que l’ús de la paraula botifler no implica que tothom s’identifiqui ideològicament amb l’extrema dreta, el que passa es que la beneficia. Assegura que “el concepte botifler té segles i sosté que els catalans lluiten pels interessos de catalunya”. “Però és molt polèmic, perquè és una de les benzines que fa servir l’extrema dreta arreu del món”.
Per indexar les formacions d’extrema dreta i ultradreta independentistes ha calgut partir d’una base. La Diada permet veure quines han estat les principals formacions i entitats d’extrema dreta independentistes que s’han manifestat i exhibit. Així i tot, hem d’introduir entitats que no es presenten com a independentistes, però que defensen postures semblants a aquestes formacions. Aquí, doncs, trobareu un compendi de les principals entitats que van exhibir les seves consignes l’onze de setembre:
Liderada per l’exregidora de Ripoll del Front Nacional de Catalunya, Sílvia Orriols. Va ser legalitzada a finals de juliol del 2020, Orriols es va escindir perquè “no volia moderar-se amb el tema immigració”, explica Xavier Rius. “Això va passar arran dels nois de Ripoll, els atemptats de Barcelona, a més a més que estava en contra dels refugiats”.
A més a més, Orriols va protagonitzar recentment la difusió d’una notícia falsa al titllar un acte feminista de ser “islamista”. Aquest carregava contra l’ús dels vels i l’organitzaven l’Associació Veïnal de Sant Antoni, Indian Culture Centre, Dones de Bangladesh, Mujeres Pa’*lante i ACESOP (Associació Cultural Educativa i Social Operativa de dones Pakistanesos). Comptaven amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
Albert Pont, empresari i director del Cercle Català de Negocis, va encapçalar la llista del FNC a Barcelona el 2021, juntament, amb Jaume Nolla (periodista i locutor que interpreta el Senyor Marcel·lí a Rac1). Ho explicava en Roger Palà. El Diari de Barcelona ha intentat confirmar si Pont i Nolla es tornaran a presentar com a caps de llista per el FNC, però no ha rebut cap resposta.
Sílvia Orriols es va escindir al març del 2020 del FNC perquè “la cúpula del partit li va demanar que afluixes pel tema refugiats”, assenyala Rius al seu blog. “En canvi, a les llistes del Parlament del FNC a les eleccions del 14 de febrer del 2021, s’hi van presentar gent del MIC i Renaixença, entitats més radicals”, assenyala, grups “més ‘cap rapats’ i ‘descerebrats’”.
“Des de l’entorn del MIC, es va anunciar el gener de 2019 la creació d’una marca electoral anomenada Renaixença Nacional Catalana”, explica el fotoperiodista Jordi Borràs. Els seus creadors figuren com a “secretariat general” i són tres membres del MIC: David Lloret Mayor, Oriol Edo Cruces i Montserrat Fontanet Claramunt. “Van formar part de la candidatura del FNC pel 14 de Febrer”, explica Xavier Rius.
Sota el lema “El partit dels patriotes”, l’entitat està conformada per “alguns grups de patriotes” que s’han anat “reunint i coneixent al llarg dels anys”, tal i com expliquen a les seves bases polítiques. Asseguren ser gent de diverses procedències socioeconòmiques: “Empresaris, autònoms, obrers, botiguers”. Figuren com a membres del secretariat al registre oficial de partits: David Lloret Mayor, Oriol Edo Cruces i Montserrat Fontanet Claramunt.
Banderes del MIC i Renaixença – Imatge extreta del web de Renaixença – Imatge extreta del web de Renaixença Nacional Catalana
Advoquen per una “Catalunya Catalana”, emprant un discurs xenòfob que es refrenda per frases com: “El dia que toqui menjar porc setmanalment a l’escola i l’alumne, per un tema religiós, no el vulgui, s’haurà de portar de casa el seu propi menjar amb una carmanyola”.
L’antipolítica és una de les signes d’identitat de RNC. Al seu manifest apel·len a que “vista la ineptitud, la deixadesa, la falsedat i la traïdoria dels nostres polítics ens veiem obligats a fer un pas endavant“.
“Es mostren com els salvadors de catalunya”, explica Jordi Borràs. Un element que extrapola a la resta de formacions d’extrema dreta. “El ‘Recuperem Catalunya’ de Ignacio Garriga i tota una serie de missatges, es basen en la idealització d’un passat inexistent”.
Nascuda el 2014 arran d’una escissió “d’uns pocs membres de Plataforma per Catalunya que rebutjaven l’espanyolisme de l’entitat”, Som Catalans és una formació política que s’autodefineix per ser “identitària i independentista, tenint els Països Catalans com a referent geogràfic nacional”, explica Jordi Borràs. Van ser presents a l’ofrena floral a Rafael Casanova a la Diada d’enguany.
El seu fundador és Enric Ravello, exresponsable de relacions internacionals de l’extinta Plataforma per Catalunya. “Es va dissoldre el 2019 i va suggerir als seus militants que s’afiliessin a Vox”, apunta Xavier Rius. “Ravello, també era exmembre del Cercle Espanyol Amics d’Europa (CEDADE), una organització que feia difusió i propaganda neonazi i europeista”.
Juntament amb Ester Gallego, també de PxC, van presentar-se a les eleccions municipals per Vic el 2015 on van treure 56 regidors. Rius i Borràs apunten un element rellevant d’aquesta entitat: l’ajuda exterior. Gràcies als contactes que Enric Ravello va fer a PxC, explica Jordi Borràs, “Som Catalans manté relacions fluides amb organitzacions com el VB i la Lliga de Salvini”. Filip Dewinter, el líder del Vlaams Belang i diputat flamenc, va assistir, juntament amb altres membres de partits d’extrema dreta europeus, a l’acte d’inauguració del partit, a l’abril del 2015.
D’esquerra a dreta: Enric Ravello i Ester Gallego, ex membres de PxC i en l’actualitat dirigents de Som Catalans amb Filip Dewinter, diputat flamenc i líder del Vlans Belaang – Extreta del blog de Xavier Rius Sant
“El MIC és una entitat d’extrema dreta independentista que comença la seva activitat el 2015 i es constitueix com associació sense ànim de lucre el 2017”, anuncia Jordi Borràs al cinquè capítol de l’informe De los neocón a los neonazis. “Podríem discutir si és una entitat d’extrema dreta o d’ultradreta”, però ressalta que “legalment, està constituïda com a associació cultural”.
Ideològicament, defensen els principis d’una “Catalunya Catalana”, a més de “Catalunya catalana, ni espanyola ni musulmana”, on “totes les ajudes socials siguin pels catalans”, advocant per un control ferm de la immigració. Compta en les seves files amb Xavier Andreu, ex-membre de CEDADE. “Andreu va publicar a la revista nazi CEDADE, un article on defensava que el nacionalsocialisme era regionalisme”, diu Rius Sant. En aquest sentenciava que “amb la mort dels estats d’Europa, naixerà una Europa de nacions”.
Article de Xavier Andreu a la revista CEDADE, n. 147. Gener de 1987 – Extret del Blog de Xavier Rius Sant
“Està basada en l’identitarisme francès, més nativista”, un moviment que defineix com “una reconversió de la nova dreta francesa, que va nèxier a finals dels anys 60”. “Fan una revisió del racisme biologista clàssic, el qual abracen, i, en general, defensen teories conspiranoiques com la de la substitució on creuen que hi ha un complot mundial per suplantar la població blanca d’Europa a Occident”.
La simbologia del MIC passa per l’exhibició d’un au fènix negre amb l’escut de Sant Jordi i la senyera al darrere. Abans, però, “feia servir el mateix emblema que el moviment identitari, els renovadors de l’ultradreta europea, que és la lambda”, incideix Borràs. El MIC té tints d’ultradreta i l’ús del número 33 per referir-se al lema “Catalunya Catalana”.
“Hi ha símptomes d’una crisi de valors democràtics”. Són paraules de Norbert Bilbeny qui insisteix que ja va ser detectada als anys 80 per la mateixa dreta, catalana i catalanista. Explica com va apuntar que el primer cop que ho va escoltar provenia de gent de Convergència Democràtica, juntament amb parlamentaris europeus. “Van començar a apuntar el que creixia a Europa i al mateix Parlament Europeu, on s’estava posant en perill el liberalisme i pujant el populisme”.
Bilbeny considera que la societat s’està introduïnt en els mecanismes discursius de l’extrema dreta. “Recordem l’espot electoral de CiU, on apareixia Artur Mas sota el lema: El triomf d’un poble”. “És un llenguatge que posa els pèls de punta. Remmemora el documental de Leni Riefenstahl, cineasta del règim nazi, que va publicar el 1935: El triomf de la voluntat”, recorda. El documental propagandístic emprava tècniques revolucionàries de filmació per mostrar, en definitiva, la mort de l’individu i l’empoderament de la massa.
El Moviment Identitari Català, Aliança Catalana, Som Catalans, Renaixença i la formació que va usurpar les sigles del FNC, van sortir als carrers a la Diada d’enguany. Exhibint símbols i propaganda pròpia de l’extrema dreta, la participació d’aquestes formacions, va fer ressò a les xarxes socials i els mitjans d’arreu del país.
L’escena dels aplaudiments al MIC i Renaixença ha fet creure que l’independentisme està normalitzant la presència d’una ideologia, sovint, entesa com a antidemocràtica. Res més lluny de la realitat, aquestes formacions representen una ínfima part del moviment sobiranista.
Però, que la mostra d’aquestes formacions sigui petita, no indica que s’hagin de menysprear. Cal exposar-les en la seva mesura. La presència d’aquestes formacions a Catalunya no és una casualitat. Coincideix amb l’auge de l’extrema dreta a Europa. Com tot, el context ajuda a comprendre una galaxia d’entitats que tenen com a nexe comú una ideologia excloient, sovint xenòfoba i racista.
La “quarta onada”, terme que empra Cas Mudde a Ultradreta, ha prés poder, recentment, a Itàlia. Ja és a les nostres costes, però tot i lluïr la senyera, l’onatge que genera no és una amenaça per als banyistes.
El asesinato de un compañero por varios neonazis despertó la conciencia política de Miquel Ramos, valenciano de 1979. Desde entonces, en su doble condición de periodista y activista, ha investigado y difundido las estructuras y las actuaciones de estos grupos. Todo ese material integra “Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha española desde los años 90” (Capitán Swing). En más de 600 páginas, desmenuza los apoyos internacionales e institucionales de los colectivos fascistas y sus conexiones con sectores policiales, señala a sus líderes y da voz a las víctimas. Ramos reivindica la labor de militantes y periodistas que, casi en soledad, han denunciado la violencia ejercida por la ultraderecha y el peligro que supone su ascenso en España y gran parte de Europa, así como las distintas reacciones de sociedades y gobiernos. También analiza la diversidad, las diferencias y los condicionantes del propio movimiento Antifa, a menudo enredado en conflictos internos y más centrado en la resistencia que en las propuestas transformadoras. Aboga por integrar y colaborar con los diversos movimientos sociales que trabajan a favor de los derechos humanos.
Ens trobem a la Kasa de la Muntanya, símbol del moviment antifeixista i okupa de la ciutat de Barcelona. Miquel Ramos (València, 1979) presenta el seu llibre Antifascistas (Capitán Swing, 2022), en el qual explica com s’ha combatut l’extrema dreta espanyola des dels anys noranta. La seva fixació per aquest camp d’estudi va començar el 1993, amb l’assassinat de Guillem Agulló. Aleshores, ell era un dels primers alumnes de les escoles que oferien ensenyament en valencià. Del fet traumàtic, va treure la força per començar a participar en diferents moviments socials. Després, ha aplicat el seu vessant periodístic a una manera d’entendre el món i de prendre partit. “No volíem renunciar al que pensàvem i érem”, i això és el que ens ha portat fins aquí.
David Bou. Directa, 7 de juny 2022
Com ha canviat el context del País Valencià d’ençà que eres jove?
Ha canviat molt i més els últims anys. La meua generació ha viscut un nivell d’hostilitat brutal. Si la transició al País Valencià es va allargar, a mitjans dels anys noranta arriba el PP i és com si aquesta no s’hagués produït. Tot el que quedava del franquisme es va abocar a un conflicte pel tema lingüístic i identitari com fou la batalla de València, fabricada directament per les clavegueres de l’Estat i executada per l’extrema dreta. Tot això ens ha perseguit fins fa ben poc, quan arriba una altra generació més jove i ho supera perquè ja viuen amb una cultura i una llengua més normalitzades. Malgrat això, la dreta continua fomentant unes posicions profundament antivalencianistes i anticatalanistes.
Què significa per a tu ser antifeixista?
Entenc l’antifeixisme com un compromís amb una sèrie de valors que haurien de ser els mínims en un consens democràtic i de drets humans. Quan algú planteja que hi ha un col·lectiu determinat que no té dret a gaudir de determinats drets, per la seua condició sexual, pel seu origen nacional, per la seua religió o pel que siga, pense que confrontar-lo és un deure de qualsevol persona que s’estime la vida. L’antifeixisme no és només aturar els grups d’extrema dreta, sinó que porta implícit un compromís amb el canvi social, amb capgirar tot el que fa possible unes estructures que perpetuen desigualtats i propicien el brou de cultiu idoni per l’aparició de discursos d’odi.
Però aquests discursos també arriben als sectors de la societat que precisament són més vulnerables. Per què l’esquerra no és capaç de frenar-los?
D’esquerres n’hi ha moltes. Jo no faria una crítica a l’esquerra com un ens abstracte i monolític. Hi ha una esquerra que mai falla, que són els moviments socials, estan aquí i hi han estat sempre. Són el principal dic de contenció de l’extrema dreta i de l’odi, els que estan als barris aturant desnonaments, rehabilitant espais i posant-los al servei de la ciutadania o oferint suport a persones en situació vulnerable. Per altra banda, hi ha esquerres més institucionalitzades i que trepitgen menys carrer. S’haurien de repartir les responsabilitats de forma proporcional a la capacitat que té cadascú d’incidir en la societat, en les polítiques públiques i en l’acció social. És a dir, cap retret als moviments socials i totes les exigències cap a qui té capacitat de canviar les coses i no ho fa.
Parles de la democratització del feixisme i de com s’estan permetent determinats discursos d’odi en un context democràtic.
Existeix la idea que la democràcia és el que vulga la majoria. Si la majoria decideix portar part de la població a un camp de concentració, per molt democràtica que siga aquesta elecció mitjançant els vots, no deixa de ser un atemptat contra els drets humans, que haurien de ser el pilar de qualsevol democràcia. La virtut que ha tingut l’extrema dreta ha sigut adaptar-se al context democràtic i saber disfressar d’opinions respectables idees que beuen directament de la tradició nazifeixista. Fan piruetes retòriques per obviar l’exclusió que representa el feixisme: ja no et diran que el blanc és superior al negre, sinó que hi ha cultures incompatibles i hem de protegir els d’aquí. La seua punta de llança és el sistema capitalista, que està basat en la precarietat. Quan apunten cap a baix en lloc de fer-ho cap a dalt i assenyalen com a responsables a les persones migrades, això suposa una victòria del capitalisme. La normalització d’aquestes idees no només és fruit de l’habilitat de l’extrema dreta, també del fet que aquesta té molts més recursos que nosaltres per invertir en comunicació, construir un relat i arribar al gran públic.
Quina responsabilitat tenen els mitjans de comunicació en la normalització de l’agenda de l’extrema dreta?
Hi ha una relació directa, no només amb el tractament que han fet els mitjans de la mateixa extrema dreta, sinó dels temes on han sabut vendre el seu producte. No és tan sols posar-los el micròfon acríticament i fer-los d’altaveu perquè diguen el que vulguen, també reprodueixen constantment els seus marcs i discursos sense ni tan sols esmentar-los. És passar-se el dia parlant d’okupes, de “menas”, de les “feminazis”, dels “xiringuitos LGBTI” o de qualsevol dels tòpics sobre ETA, els catalans i els musulmans. Així no fa falta que els convides a un plató perquè ja estàs fent tu el seu paper. L’extrema dreta ha sabut utilitzar els mitjans, que de vegades han actuat a consciència i en altres ocasions ho han fet per les seues pròpies rutines. No oblidem que, al capdavall, són empreses que busquen guanyar diners i l’espectacle i la bronca donen clics, per això els discursos incendiaris al carrer o als parlaments són notícia i l’extrema dreta ho estimula.
En canvi, moltes vegades es titlla d’activistes a periodistes com tu amb l’objectiu de restar-los credibilitat. Quin periodisme defenses des de l’antifeixisme?
El pitjor activista és el que està al servei del poder, el que s’asseu al despatx de la brigada d’informació de la policia perquè li donen la informació que ha de treure i li expliquen com ho ha de fer. Que et filtren la identitat, les fotos i els antecedents penals i policials –que només coneixen ells– d’un manifestant és activisme al servei de l’Estat. No entenc el periodisme com una eina de propaganda del poder, sinó com tot el contrari. Per a mi és una eina per fiscalitzar-lo. Jo intente fer un periodisme compromés amb els moviments socials, que baixa al carrer i el coneix per donar veu als protagonistes, sense demonitzar ni caricaturitzar.
Com creus que el periodisme ha de tractar el fenomen de l’extrema dreta?
Al periodisme no li demane res, li demane al periodista i a la periodista. Primer, que baixe del núvol i es faça responsable del que conta. Sobre aquest tema i sobre tots els altres. Pots parlar del problema dels okupes o del problema de l’habitatge, però tu tries el marc i on poses el focus. Moltes vegades te l’imposarà el mitjà, però tu també decideixes i tens marge per triar com explicar una història. Això influeix en la percepció que després té la societat, que consumeix informació i es crea una manera de veure el món a partir dels mitjans de comunicació. S’ha d’enderrocar el mite de què el periodisme és objectiu. Ho és si plou o no, però un conflicte social o polític mai pot tenir un tractament objectiu. Els i les periodistes han de valorar si amb determinades peces estan contribuint a normalitzar els discursos d’odi de l’extrema dreta i determinats marcs on se sent còmoda.
Quines passes penses que ha de fer l’antifeixisme en un moment com l’actual?
El clixé de l’antifeixista encaputxat en una manifestació, que és el que s’han encarregat de reproduir els mitjans de comunicació, no podem obviar que existeix, és una part del moviment
i un pilar que en molts casos ha frenat l’extrema dreta, però no és només això. Amb confrontació al carrer, podies aturar un grup de neonazis que venia cada cap de setmana a donar pallisses, però així no atures un partit d’extrema dreta amb 52 diputats, és molt ingenu pensar-ho. Aquí les preguntes són: on estava la resta de la societat tot aquest temps? Per què van deixar a un grup de joves enfrontar-se sols a un monstre d’aquestes característiques que matava? El problema és que poca gent s’ha sentit interpel·lada per aquesta amenaça, i no serà perquè l’antifeixisme no ha tractat d’alertar-ne i confrontar-la. En primer lloc, el relat oficial era que no hi havia cap problema, que si existia era un conflicte entre tribus urbanes i de violència juvenil. Segon, la gent no entenia que això podia arribar a ser un problema més gran, i ara, molts es pregunten com ha arribat Vox a les institucions.
L’antifeixisme ha de poder establir aliances amb agents com el PSOE, que ha aprovat la llei d’estrangeria, que obre centres d’internament d’estrangers (CIE) o que de vegades vota el mateix que Vox al Congrés?
A algú que reprodueix les polítiques que faria l’extrema dreta si governés, que manté la llei mordassa o que espia a la dissidència política, jo no li regalaré l’etiqueta d’antifeixista, perquè no se la mereix. El que seria una victòria és que hi hagués un consens de mínims en matèria de drets i llibertats, que siguen la base de qualsevol persona que es creu demòcrata. Òbviament,
a un partit del sistema no el pots posar a la teua barricada, perquè forma part del problema, però la gent de base ha d’assumir que el perill no és només que hi hagi un partit d’extrema dreta a les institucions, sinó l’existència d’una estructura social on l’extrema dreta se sent forta.
Quin paper ha jugat l’aparell de l’Estat en l’ascens de l’extrema dreta?
L’extrema dreta mai ha suposat una amenaça per a l’statu quo ni per a l’establishment, tot el contrari. Mai qüestiona l’estructura de l’Estat i tracta de fonamentar encara més els privilegis de classe, de raça, sexuals, etc. L’extrema dreta és una garantia de supervivència per al sistema, i en moments de crisi això és perfecte. Al PP i a la resta de la dreta els pot sortir un competidor, però la competència és en l’àmbit electoral, no política. Per al PSOE, l’extrema dreta suposa una fragmentació de la dreta i, per tant, en termes electorals, ja li va bé, no li suposa cap problema. Qui ho pateix és la societat, els col·lectius que són víctimes habituals dels seus discursos d’odi.
Per això la legislació en matèria de delictes d’odi els hauria de protegir, però veiem com l’extrema dreta ha trobat en els cossos policials i la Fiscalia uns aliats per retorçar la seva finalitat original.
L’estratègia de tots els privilegiats ha estat sempre la victimització, per així oposar-se a qualsevol avenç dels qui es troben en situacions de desigualtat. L’home que se sent amenaçat pel feminisme, els heterosexuals que reclamen un dia del seu orgull, els castellanoparlants molestos perquè han de parlar en català, els rics enfadats perquè els apugen els impostos… presenten la lluita per la igualtat com una amenaça que tracten d’estendre a la resta de la societat. Quan la ultradreta aconsegueix el vot de les classes populars, no és perquè faça una aposta de canvi social en termes de classe, sinó perquè apel·la a altres identitats com la de l’home, l’espanyol, l’heterosexual o l’emprenedor.
Quines respostes col·lectives creus que s’han d’articular des de l’antifeixisme?
L’antifeixisme ha de reivindicar que tenia raó. Si ja déiem fa trenta anys que tot això podia passar, s’ha de recordar. El repte és interpel·lar la resta de societat, fer pedagogia sense paternalismes, que la gent sàpiga que pot fer alguna cosa i que té l’opció de participar-hi des de múltiples fronts: fer feina de barri aturant desnonaments, creant xarxes comunitàries, treballant a les escoles o al sindicat, enfortint un dic de contenció que no deixe cap escletxa on puga entrar l’extrema dreta. Hem de ser capaços de portar aquesta militància activa i quotidiana, de conéixer molt bé que és l’extrema dreta i com funciona. Te’ls esperes desfilant vestits de nazis o bevent un sol y sombra al bar dient barbaritats, però no són només això. Han estudiat a les millors universitats, porten toga o uniforme de policia, ocupen llocs de responsabilitat a les estructures de l’estat i a les grans empreses i mitjans de comunicació, són omnipresents. Per tant, arreu on la gent tinga capacitat de dir o fer la seua per aturar-los, és on s’ha de sentir útil.
Més enllà de la legítima defensa, quins han de ser els límits de l’ús de la violència per combatre l’extrema dreta?
La violència ha de ser sempre l’últim recurs. Jo crec que la gent que té un projecte polític com el que defensa l’antifeixisme, de solidaritat i amb uns valors lligats als drets humans, és plenament conscient d’això. De vegades, no hi ha hagut una altra manera de frenar una sèrie d’individus que directament volien assassinar. Encara més quan la policia no només no feia res contra ells, sinó que anava contra tu. Això ha creat una cultura de la resistència i de l’autodefensa que des dels inicis marca aquesta sensació d’alerta constant i que en molts casos implica l’ús de la violència. També caldria analitzar el concepte de violència i quina és la que fa servir l’Estat, no només física sinó també estructural. L’antifeixisme s’organitza contra una sèrie de violències que no només mataven, sinó que formen part d’una estructura que condemna moltes persones a un patiment constant. Plantege una reflexió a escala humana: la violència implica patiment per a qui la rep i contradiccions per a qui l’executa, és traumàtica.
S’ha de respondre amb els mateixos mètodes que ells utilitzen?
Quants neonazis morts hi ha i quants morts hi ha en mans de neonazis? La diferència és molt gran i evident. Això també demostra una diferència de qualitat humana. Sempre hi ha hagut violència en la política i moltes vegades inclús ha aconseguit coses, però que haja de ser l’eina i que tot està justificat, jo crec que no.
Quin és l’aprenentatge més gran que t’emportes de tots aquests anys que relates al llibre?
Comprovar el que pensava, que he viscut i que he percebut sempre que he estat a prop dels moviments socials: hi ha un substrat en totes aquestes històries basat en la solidaritat, l’empatia, el respecte i el suport mutu, qüestions que per a mi són la base de qualsevol lluita. Ho resumiria amb la paraula amor. A les companyes, a causes que considere justes i a unes idees nobles. He entrevistat molta gent i he trobat la bondat com a nexe en comú. Aquests valors m’han convençut encara més.