“A llocs com el Bages i el Llobregat hi havies d’anar amb molt de compte perquè tenien fama de tenir grups neonazis molt organitzats”

Amb una llarga trajectòria com a activista i periodista especialitzat en la cobertura de l’extrema dreta, Miquel Ramos (València, 1979) acaba de dur a les llibreries Antifascistas (Capitán Swing, 2022), un llibre en què repassa l’evolució dels moviments neofeixistes a Espanya des del final de la dictadura fins l’actualitat. Un llibre que Ramos, conegut també per haver sigut membre fundador del grup Obrint Pas, planteja com un homenatge als moviments antifeixistes d’arreu de l’estat i un crit d’advertència a tots els nivells. 

Entrevista de Pep Corral a Regió7  20·04·22 

Espanya té un problema amb la ultradreta?

L’extrema dreta és un problema a tot arreu, encara que la seva presència sigui discreta. Als anys vuitanta, per exemple, hi havia un greu problema amb l’extrema dreta i no tenien representació parlamentària, però hi havia una continuïtat de forces vinculades a la dictadura a tots els nivells i, a més, hi havia bandes als carrers que donaven pallisses i assassinaven. 

De quan treballava en el llibre a ara hi ha un canvi substancial com és l’entrada de l’extrema dreta a llocs de poder a l’estat espanyol. Quins canvis implica, això?

Hi ha una evolució constant de l’extrema dreta. No seria tant categòric com per afirmar que estem davant d’una nova etapa, però que entressin a les institucions era quelcom previsible, encara que els ha costat perquè són conscients que quan toquen poder es cremen. És molt més fàcil estar a l’oposició. Diria que ara estem en una subfase de la institucionalització de l’extrema dreta, encara que això no implica que abans no tinguessin presència a les institucions, òbviament. 

Les bandes de skins de les que parla en el llibre, encara existeixen?

Si la violència neonazi ha minvat tant des de finals dels noranta fins l’actualitat en gran part és gràcies a la gent que s’explica en aquest llibre i que es van jugar el cos, la llibertat i fins i tot la vida. L’extrema dreta ha mutat i fa temps que ha entès que hi havia una manera de fer que no era bon màrqueting. A poc a poc ha anat mutant més cap al model europeu i a unes maneres de fer en què potser no t’apallissaran, però legislaran per fotre’t la vida. Els nazis de carrer continuen existint però hi ha un contrapès molt fort que els fa difícil actuar amb la impunitat amb que ho feien abans. 

En el llibre cita casos com l’agressió a la Stroika del 2012 o el cas desconegut d’un jove de Navàs assassinat a Premià de Mar l’any 1990. La Catalunya Central era un focus actiu de violència neonazi?

Hi havia territoris que tenien molta fama de tenir grups organitzats com ara el Vallès, la zona del Llobregat i el Bages. Pels records que tinc de la dècada dels 1990 i principis del 2000, aquests eren uns punts forts de l’extrema dreta a Catalunya i on hi havies d’anar sempre amb molt de compte. 

Precisament a Manresa hi havia discoteques de les que vostè descriu com un dels darrers nuclis forts dels neonazis.

Oi tant! Cap al final de l’època de la ‘ruta del bakalao’ va sorgir un moviment molt vinculat a les discoteques, però amb l’estil neonazi i les banderes d’Espanya a la caçadora. D’alguna manera això es va posar de moda, en part també per tota la projecció sensacionalista d’alguns mitjans i pel·lícules com ‘American History X’, que van crear una mena d’aura èpica al voltant del neonazi, encara que fos pel mal. 

Quin pes creu que ha tingut el procés català en la normalització de l’extrema dreta en els darrers anys a l’Estat?

L’extrema dreta espanyola històricament ha estat sempre profundament espanyolista i anticatalanista. El procés no va despertar l’ofensiva espanyolista, ja que això venia de molt més enllà i al País Valencià en podem donar fe. El procés va ser una excusa per a l’extrema dreta i per a tots aquells que havien caminat al seu costat en contra del dret a decidir de Catalunya. 

En el llibre alerta de com l’extrema dreta usa l’humor a les xarxes per colar el seu missatge. Estem preparats per identificar aquests continguts com a tal?

La ultradreta ha sabut utilitzar molt bé les noves tecnologies i entrar mitjançant productes culturals. La gent jove és un dels seus principals objectius i per això es disfressen d’irreverents i políticament incorrectes i intenten fer passar el bullying de tota la vida per una mena de rebel·lia. Això fa que qualsevol es pugui pensar que ser rebel és ser masclista, racista, homòfob… Ser irreverent és ficar-se amb el poder, no amb els més dèbils. 

No li resulta irònic que l’extrema dreta recali en entorns de gent treballadora?

L’extrema dreta sap detectar perfectament on no hi ha un contrapès fort, perquè és precisament on podrà entrar. És absolutament pervers que l’extrema dreta vulgui abanderar els drets de qualsevol classe treballadora, ja que són profundament neoliberals i quan han de legislar ho fan sempre en contra dels drets de les persones treballadores. Ara bé, aquí també hi ha culpa d’unes institucions que no han sabut resoldre un problema i han obert una porta per on s’ha pogut colar la ultradreta. Els polítics han de fer política i evitar que hi hagi forats de descontentament per on s’hi pugui colar el discurs ultradretà. Si qui mana no és capaç de millorar la vida de la gent, vindrà algú amb solucions màgiques per a problemes complexos. Aquí hi ha també una inacció institucional que permet aquesta precarietat. 

L’antifeixisme ha sabut adaptar-se a la mutació de l’extrema dreta?

L’antifeixisme ha hagut d’evolucionar per adaptar-se als canvis que anava fent també l’extrema dreta i com se la combatia en diferents estats, formes i escenaris. Actualment estem en un moment força inèdit com és l’entrada de l’extrema dreta a les institucions. És evident que la d’ara no se la guanya amb una manifestació. Crec que la normalització de l’extrema dreta ha contribuït a una major consciència antifeixista.

Miquel Ramos: “Existeix una extrema dreta independentista, però és marginal”

ENTREVISTA al periodista autor d”Antifascistas’, llibre amb testimonis de la lluita contra els moviments ultres

Entrevista de Joan Antoni Guerrero Vall Barcelona 16/04/2022

El periodista Miquel Ramos (València, 1979) acaba de publicar Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha española desde los años 90 (Capitán Swing). El llibre fa un recorregut pels darrers 30 anys d’història dels moviments que han combatut els moviments de l’extrema dreta espanyola. En aquesta entrevista amb EL MÓN, Ramos reivindica una visió àmplia sobre el que és l’antifeixisme i els múltiples fronts des dels quals es pot actuar contra les idees reaccionàries que suposen un perill per a col·lectius vulnerables.

Tot i que en el llibre diu que no té voluntat acadèmica, sí que recupera moments històrics d’un moviment que no s’explica en els llibres d’història escolars.

És un recull de testimonis de persones que en algun moment, al llarg dels últims 30 anys, van detectar el problema de l’extrema dreta que o havia mort amb el franquisme, que van patir-lo i van decidir actuar en diferents àmbits. Parlo de periodisme, d’activisme i moviments socials, parlo fins i tot d’alguna institució en algun moment i també inclús de supervivents de l’Holocaust, que veuen la impunitat dels qui havien viscut amb absoluta tranquil·litat, emparats pel règim de Franco i després per la democràcia espanyola. No només vivien tranquil·lament a Espanya sinó que insultaven la memòria de les víctimes.

Com ha evolucionat la lluita des dels anys 90 i en quin punt es troba ara?

A finals dels 80 i principis dels 90, hi ha poca gent que se senti interpel·lada per aquesta amenaça, i són principalment les persones que pateixen la violència de l’extrema dreta: els col·lectius LGBTI, de persones migrades, feministes, moviments socials d’esquerres i alternatius, que decideixen en algun moment —sobretot partint dels moviments socials autònoms de l’època— portar la bandera de l’antifeixisme. És a dir, hi ha un problema de feixisme, ens hem de declarar antifeixistes i hem de combatre una cosa que és real malgrat la indolència institucional. Les institucions negaven que hi hagués un problema. El reduïen a una qüestió de tribus urbanes, de bandes juvenils, de violència al carrer, però no parlaven d’allò que hi havia darrere de tot això. L’antifeixisme s’ha anat adaptant a com ha evolucionat l’extrema dreta. No era el mateix els grups d’skins que anaven de cacera als anys 90 que quan arriba un partit polític com Plataforma per Catalunya, abans de Vox. Hi ha molts fronts, l’extrema dreta té molts tentacles, no és un ens uniforme, no és una caricatura de l’skin o del cuaño de bar.

En el llibre es reivindica un antifeixisme de via àmplia. Es pot fer antifeixisme des de molts àmbits, fins i tot en aquells que ningú concep com a tal…

Efectivament. Amb l’educació es pot fer antifeixisme, en el treball comunitari dels moviments socials, on hi ha problemes de precarietat, que són precisament on l’extrema dreta aprofita per inserir el seu marc i extreure la responsabilitat del sistema capitalista o el neoliberalisme i apuntar a altres col·lectius, com les persones migrants o d’altres a qui fa responsables d’aquesta precarietat. On hi ha moviments socials forts l’extrema dreta no hi pot entrar perquè se li desmunta el relat, perquè existeix aquest sentiment comunitari que va més enllà de l’origen, de la religió i del color de pell. L’extrema dreta és profundament neoliberal, no és una amenaça per l’statu quo, no és una amenaça pel sistema capitalista, tot el contrari. Al sistema capitalista ja li va bé que hi hagi extrema dreta perquè distreu el focus. El focus ja no és el propi sistema que produeix la precarietat sinó que són els col·lectius vulnerables. L’extrema dreta fa més bullying que política, apunta sempre cap avall i mai cap a dalt. Les elits estan molt tranquil·les amb l’extrema dreta.

Actualment l’extrema dreta és ben present a les institucions, al parlaments. Què opina de les formes de combatre-la en aquests escenaris?

A nivell institucional, més enllà de discursos brillants que desmunten les mentides de l’extrema dreta s’ha d’exigir als polítics que facin polítiques valentes per neutralitzar aquestes situacions on l’extrema dreta penetra i es fa forta i eixampla la base. Per exemple, amb el cas dels transportistes, no val només dir que hi ha un tipus que lidera les protestes que té vincles amb l’extrema dreta, has de donar solucions als transportistes. 

Per les solucions a problemes estructurals no es resolen d’avui per demà.

Bé, hi ha situacions que s’han eternitzat. Poso d’exemple dos successos de l’any 2000: El Ejido i Ca N’Anglada. Aquí hi continua havent-hi problemes, no s’han solucionat 20 anys després. Accepto que hi ha solucions que requereixen temps, però també apunto que aquests problemes s’han assenyalat fa molt de temps i ningú hi ha posat solució. Per tant, òbviament a El Ejido Vox és un els partits, si no el més votat, i és un territori on viu de la immigració que fa el treball que no volen fer els autòctons. Aquí hi ha una responsabilitat institucional, no han volgut solucionar un problema i són coresponsables d’aquest èxit de l’extrema dreta. La precarietat i la pobresa porten desigualtats i delinqüència als barris. Al cap i a la fi, si tu no soluciones això estàs provocant que arribi l’extrema dreta i digui que el problema són els moros, els gitanos i no la pobresa o el problema estructural que provoca el sistema o la falta d’inversió pública en un barri. 

En quin punt l’enfrontament directe pot suposar donar ales al moviment?

L’extrema dreta des de fa molts anys fa servir la provocació com una eina de propagada. El que fa avui l’extrema dreta d’anar a a determinats espais on sap que trobarà hostilitats ja ho feia Ynestrillas als anys 90, quan se n’anava a Euskadi. També ho feia España 2000 a principis del 2000 quan anava a barris on hi havia molta immigració o barris amb un teixit social molt potent i buscava precisament la reacció antifeixista per victimitzar-se i fer-se propaganda. L’antifeixisme actua de diferents maneres en aquests escenaris. No sempre ha anat a la confrontació directa. Jo explico l’exemple de Salt, que és un territori on hi ha unes característiques pròpies molt interessants i on la gent allà va tirar d’imaginació i primer va intentar implicar les institucions i després va fer les seves pròpies campanyes contra l’extrema dreta. No hi ha una fórmula màgica. 

Davant d’això sí que es requereix moltes vegades que se sàpiga molt bé què és el que està buscant l’extrema dreta i actuar d’alguna manera que no els ajudis a victimitzar-se i els facis propaganda. També és molt fàcil pontificar des d’aquí. No visc a tot arreu on hi ha aquest problema. No jutjo ningú que prengui una decisió en un moment determinat, cadascú és responsable d’això. No vull jutjar i en tot el llibre no jutjo ningú. Puc estar més o menys d’acord amb les estratègies que s’han dut a terme al llarg del temps. Sí que es requereix una mica d’imaginació i maneres per evitar que l’extrema dreta capitalitzi aquesta complicitat que té moltes vegades amb els mitjans de comunicació, que ajuden fins i tot a victimitzar l’extrema dreta i presentar-la com la demòcrata amenaçada pels intolerants que són els antifeixistes.

Com creus que s’articula l’extrema dreta a Catalunya? Quin pes té i com busca immiscir-se en la societat?

A Catalunya sempre hi ha hagut extrema dreta. És un país on existeix tot el ventall d’opcions polítiques històricament i ha sigut a més el bressol de moltes organitzacions d’extrema dreta espanyola, com ara CEDADE i moltes altres. És un punt on ha crescut molta extrema dreta. El Procés va provocar una normalització absoluta de l’extrema dreta perquè l’oposició al dret a decidir va comprar un relat, que va saber instrumentalitzar molt bé l’extrema dreta. Hi havia líders polítics que no són d’extrema dreta, que pertanyien a partits o organitzacions suposadament d’esquerres, que no van tenir cap problema en manifestar-se amb neonazis i amb extrema dreta a la pancarta o col·lectius com Societat Civil Catalana. Aquí no hi va haver cap mena de pudor pel valor unànime de la unitat d’Espanya, no hi va haver un tallafoc: van dir la unitat d’espanya i tot s’hi val. Qui va capitalitzar aquest relat va ser l’extrema dreta. Exigiria una reflexió a tota aquesta gent que no va tenir cap escrúpol d’anar de la mà de l’extrema dreta, quan s podia defensar una opció contrària al Procés sense comptar-hi. Estic convençudíssim que això  era possible i és una opció legítima.

Ara bé, també per l’altra banda, tota la desafecció política que han creat els esdeveniments que han vingut després del Procés, fins i tot la desafecció amb els seus artífexs ha creat també una mena de caldo de cultiu. És cert que és molt sorollós a les xarxes socials i que a la realitat no té aquesta traducció, però sí que no s’ha de mirar cap a una altra banda. Hi ha determinats discursos i marcs que fa servir l’extrema dreta a tot arreu que també es fa servir a Catalunya, en català i amb la bandera de l’independentisme. Existeix l’extrema dreta independentista, és molt minoritària, molt marginal, moltes vegades fins i tot des del propi independentisme se la confronta i se l’aïlla. Fins i tot se l’ataca, hi ha aquest cordó sanitari, però el problema ja no és la presència d’un grup d’extrema dreta en si o els vots que pugui tenir un partit d’extrema dreta independentista, sinó d’un relat que penetra, que és compartit a totes les extremes dretes i al sentit comú de gran part de la gent que abraça aquestes idees, que és relacionar migració amb delinqüència, acusar els musulmans de ser incompatibles amb els valors d’Europa, acusar i criminalitzar el feminisme, atacar els moviments socials. 

L’extrema dreta espanyola té molta força parlamentària. Hi ha possibilitats a Espanya d’aconseguir que sigui un moviment polític residual?

És un esforç titànic que ja no depèn única i exclusivament dels qui sempre han portat la bandera de l’antifeixisme. Requereix unes complicitats que exigeixen també molta generositat, exigeix que hi hagi actuacions a tots els escenaris, una educació on qualsevol focus d’infecció d’idees reaccionàries contra determinats col·lectius es desactivi, polítiques valentes per part de les institucions, societat civil organitzada. Els moviments socials han fet de barrera a l’extrema dreta i tenim el cas del 15-M i de totes les lluites que van sorgir al voltant del 15-M que van ser un mur de contenció perquè l’extrema dreta no capitalitzés la crisi econòmica i hem tingut fins que ha arribat Vox de aquesta relativa contenció de l’extrema dreta gràcies a que hi havia moviments socials molt potents, que assenyalaven els culpables de la crisi, cosa que no va passar a altres països. A Grècia qui va capitalitzar el descontentament amb la crisi econòmica va ser Alba Daurada, un partit obertament neonazi.

Com és possible que la judicatura continuï sent un poder que en ocasions es percebi que beneficia l’extrema dreta?

La judicatura és un estament molt conservador a l’estat espanyol. Inclús amb cert biaix de classe. Poca gent pot dedicar vuit anys de la seva vida a estudiar per unes oposicions a jutge, sense cobrar. No està a l’abast de tothom i tampoc hi ha una educació dins de la judicatura, una sensibilitat en aquesta matèria. Tenim un dels principals pilars d’un sistema que es diu democràtic molt verd i poc còmplice de la defensa d’uns valors que se suposen que haurien de servir de contenció de l’extrema dreta. També hi ha una politització de la justícia, no es pot negar, i també hi ha instruments legals que sovint tenen una raó de ser orientada a protegir els col·lectius vulnerables, com és la legislació de delictes d’odi i que avui dia s’està utilitzant a la inversa. S’està criminalitzant totes les persones que lluiten contra l’odi aplicant-los aquesta legislació. Per tant, moltes vegades la gent que decideix prendre partit en aquesta lluita se sent molt desemparada i desarmada i troba que no hi ha aquesta complicitat de qui en teoria hauria de defensar-lo. Com és possible que algú vagi a la presó per una cançó o un tuit i algú que fa un míting en honor a la Divsión Azul se l’absolgui. Alguna cosa falla en aquest país en la judicatura.

Conversa amb Jordi Borràs i Miquel Ramos sobre extrema dreta

Amb un mes de diferència, el fotoperiodista català Jordi Borràs (Barcelona, 1981) i el periodista valencià Miquel Ramos (València, 1979) han publicat els seus darrers llibres. Tots els colors del negre (Ara Llibres), de Borràs, i Antifascistas (Capitán Swing), de Ramos, esdevenen les dues cares d’una fotografia: el creixement de l’extrema dreta i els moviments que s’han articulat des de mitjans dels vuitanta per combatre-la. Amb els dos autors fem un recorregut per la memòria amb la vista posada en el present i en el futur. Parlem dels crims del feixisme i de l’estigmatització dels qui lluiten contra l’odi, passant pel paper dels mitjans de comunicació, dels cossos policials i de les esquerres. 

Laura Aznar, Crític, 07/04/2022 

La forma com arrenqueu els dos llibres és bastant similar. En un dels primers capítols de Tots els colors del negre el Jordi recorda l’assassinat de Roger Albert a les mans d’un grup de neonazis a principis dels 2000. Per què parteixes d’aquí?

Jordi Borràs: El cas del Roger Albert és un dels fets que a mi em toquen de prop en molts sentits: jo tenia 23 anys i el coneixia des de petit; però, a més, això va passar a uns 300 metres de casa meva. El silenci que va envoltar aquest cas va ser molt bèstia. Es tracta d’un crim d’odi més, un de tants, que ha quedat soterrat en l’oblit. Són morts de segona, i fins i tot la investigació policial i el procediment judicial així ho demostren. 

A l’inici d’Antifascistas, se situa el lector en la temàtica a partir de l’assassinat de Guillem Agulló, el qual, diu el Miquel, “va despertar alguna cosa en una generació de joves que començava a interessar-se per la política”. 

Miquel Ramos: A principis dels noranta ja s’havien produït altres crims d’odi perpetrats per grups de neonazis, com el de la Lucrecia, una dona migrant i negra assassinada a Madrid, o el de la Sonia, una dona trans que va ser assassinada a Barcelona. El cas del Guillem, a més, fou un avís a la gent jove que començava a interessar-se per la política: la violència neonazi apuntava ja no només cap als col·lectius vulnerabilitzats pels quals ningú no es preocupava, sinó que atacava directament els que defensaven unes idees polítiques. El Guillem era independentista i un antifeixista militant, i la gent de la meva generació que començava a interessar-se per aquests temes s’ho va sentir com a seu. Era una apel·lació directa: podria haver estat qualsevol de nosaltres.

Jo diria que aquest fil es manté, que això ha passat amb diverses generacions de joves. Per què va ser un cas tan icònic?

M. R.: Fins aleshores no hi havia hagut, a la nostra generació, cap cas així. Posteriorment, n’hi hauria més: l’assassinat de Carlos Palomino, el del Richard, i molta violència que no va acabar en assassinat, però que va produir molta por i un clima d’hostilitat absolut. El cas del Guillem segueix sent un símbol de l’antifeixisme també pel treball que han fet la família, els amics, i fins i tot la gent que no el va conèixer, però que va fer-se seva la causa. No només pel crim en si, sinó per com es va desenvolupar el judici, la impunitat, la criminalització que va rebre la víctima, i per la banalització per part dels poders públics. Trenta anys després encara segueix el compromís de tota la gent que en aquell moment va dir “Ni oblit ni perdó” i que la lluita continua.

Hi ha altres elements comuns en els dos llibres. Un d’aquests elements és la figura de Xavier Vinader i el reconeixement de la seva tasca periodística escrutant l’extrema dreta. Fins a quin punt va representar un punt d’inflexió en el periodisme d’investigació?

J. B.: El Xavier Vinader és el pare del periodisme d’investigació actual. Ja hi havia periodistes d’investigació i referents d’abans de la dictadura, però Vinader practica mètodes innovadors i fa un periodisme molt militant. Aquí s’ajunta un seguit de factors, com el fet que una part dels mitjans dels setanta aposten per la investigació i que, amb la Transició, hi ha un escenari de possible ruptura, tot i que després s’esvaeix i es produeix el gran pacte del 78. Aquest periodisme molesta i els empresaris se’n comencen a retirar, però el llegat de Vinader el mantenen encara diversos mitjans, com pot ser la Directa o com pot ser CRÍTIC, mitjans i periodistes que entenen el periodisme com una eina de transformació social. Llavors, hi ha alguna gent que, per deslegitimar la nostra feina, ens diu que som activistes en comptes de periodistes. Jo soc honest amb el que faig, i les dades no me les invento: surten d’algun lloc.

M. R.: No hi ha major activisme dins del periodisme que aquell que no qüestiona l’statu quo. Els qui ens dediquem a aquesta professió amb voluntat transformadora és perquè entenem que el periodisme ha de fiscalitzar el poder, no fer-ne propaganda. I vivim en un Estat on l’extrema dreta forma part del poder. També hi ha molts periodistes que han tractat d’aquesta qüestió d’una manera honesta i valenta des dels mitjans convencionals i fins i tot conservadors, i aquest compromís també implica trencar el mite del periodista escèptic, que fa de notari de la realitat: si els que se situen per damunt del bé i del mal, possiblement per estigmatitzar els que prenem partit, ens volen dir que som activistes, doncs que ens diguin com vulguen.

L’extrema dreta no ha de tenir veu als mitjans de comunicació o, per contra, se l’ha de deixar participar-hi per tal de confrontar les seves idees? 

J. B.: És que moltes vegades, amb l’excusa de confrontar, el que es busca és l’espectacle. Hem de partir de la base que, com deia Matteotti, el feixisme no és una opinió: és un crim. No és el mateix un debat entre forces progressistes, liberals i conservadores, per moltes discrepàncies que hi hagi, que si s’hi afegeix una organització de l’extrema dreta. És una trampa que, des d’una concepció pseudoliberal, es digui que totes les opinions són respectables. Doncs no, i aquest és el gran error que fa que moltes vegades es doni espai a idees potencialment criminals.

M. R.: El debat no és si parlar o no parlar de l’extrema dreta. De fet, durant els anys noranta ens queixàvem que no se’n parlava, i això va canviar quan els crims que cometia ja no es podien amagar. El tema és com parlem de l’extrema dreta, i una de les premisses bàsiques del periodisme, a banda de desmuntar les seves mentides, és no comprar els seus marcs. Moltes vegades no fa ni falta convidar l’extrema dreta i que et conte com de perillosa és la immigració, els ocupes, com d’egoistes són els catalans o com de capritxoses són les feministes, perquè ja se n’ocupen alguns mitjans de tenir una programació que, dia rere dia, abona aquestes tesis. Moltes vegades sembren els marcs de l’extrema dreta, que després en cull els fruits.

Antifascistas parles de l’estigmatització de l’antifeixisme, de la reducció d’aquest moviment a una tribu urbana. Quines implicacions té aquest reduccionisme?

M. R.: Aquesta lectura interessada és una estratègia per negar que existeix un problema. Parlar de la violència de l’extrema dreta envers diferents col·lectius i reduir-la a una baralla entre tribus urbanes és una forma intencionada de despolititzar el conflicte i de criminalitzar els únics que han combatut l’amenaça que suposa. Aquest era el relat del poder i és un discurs que encara es reprodueix quan es posa al mateix sac a qui demostre que el problema és real, i el victimari; els feixistes i els antifeixistes, els racistes i els antiracistes, el masclisme i el feminisme.

J. B.: Fins i tot el PSOE ha caigut en la trampa volguda d’entendre l’antifeixisme com una idea radicalitzada i violenta. Hem de proclamar-nos orgullosament antifeixistes en el moment en què ens proclamem demòcrates. I això cadascú ho ha de fer com vulgui: anant a una manifestació o parlant amb el veí. No només existeix el prototip mental de jove antifeixista encaputxat, que també el necessitem per plantar cara al carrer. La qüestió és que, a Alemanya, el gruix dels que planten cara és molt més ampli, perquè també inclou els democratacristians, els socialdemòcrates o l’Església luterana. Aquí, això, no ho veig.

La concepció de les agressions de l’extrema dreta i de la resposta antifeixista com si es tractés de “dues tribus urbanes confrontades” o d’una “batalla entre bandes” també és en l’imaginari dels cossos policials?

M. R.: Però a quina banda pertany Violeta Friedman, supervivent de l’Holocaust? A quina tribu urbana pertany Xavier Vinader? I els supervivents de Mauthausen? Òbviament, no és una batalla entre bandes; és una batalla dels drets humans i la democràcia contra els qui se la volen carregar. Aquest relat fals ha estat institucionalitzat per part dels mitjans i de la mateixa policia, que no només ho tracta tot com si fossin tribus urbanes, sinó que, a més, té una doble vara de mesurar. La violència policial que s’exerceix contra els moviments socials d’esquerres, ja no només els antifeixistes, no la veiem quan hi ha manifestacions d’extrema dreta. Són fets objectius. Que cadascú en tregue les seves conclusions.

En els dos llibres denuncieu la connivència entre l’extrema dreta i la policia. Aquesta és la conseqüència del fet que no va existir una depuració dins dels cossos policials després del règim franquista?

J. B.: Podem trobar vincles entre els cossos policials i els primers grupuscles d’extrema dreta a principis del segle XX: la Liga Patriótica Española, per exemple, es va fundar el 1918 a Barcelona i tenia l’objectiu de batre el catalanisme, que entenien que era la personificació de l’amenaça contra Espanya. I qui hi havia dins d’aquesta organització? Policies, carlins urbans, militars, etc. Aquest vincle ha existit sempre i ha perdurat fins avui. I la dictadura l’endureix. 

M. R.: I, si encara continua, és perquè no hi ha voluntat política per trencar-lo. Jo he publicat diverses informacions que m’han filtrat agents amb la condició que no revele la font, perquè tenien por. Que un policia que es considera demòcrata haja de recórrer a un periodista per denunciar pràctiques absolutament antidemocràtiques amb tics feixistes, i que no hi haja cap sanció, és per manca de voluntat. Únicament. No és normal que hi haja agents en un bar prenent cafè sota una bandera de la Falange i vestits d’uniforme. O que en un xat diguen que cal afusellar mig Espanya. Qui no veja que hi ha un problema, és que està una mica cec.

A Espanya, la majoria de forces polítiques, fins i tot les progressistes, no han condemnat mai el terrorisme d’Estat, els GAL, ni la utilització de l’extrema dreta en la guerra bruta contra l’independentisme i les esquerres.

M. R.: Això seria com reconèixer un mal que no estan disposats a reparar. L’Estat no només no es fa responsable de les seves pròpies misèries, sinó que també ha indultat els artífexs del terrorisme d’Estat. Però, és clar, què es pot esperar d’un Estat on torturadors del règim, com Billy el Niño, moren amb les medalles posades? Espanya té molts comptes pendents amb les víctimes que ella mateixa ha provocat. I aquí, qui ha donat una lliçó en el sentit contrari és la societat civil, les mateixes víctimes i fins i tot algunes de les víctimes d’ETA, que han exigit que també es reconeguin les causades pel terrorisme d’Estat.

Seguint amb el paper de l’esquerra espanyola, el Jordi és molt crític amb el fet que veus com les de Pablo Iglesias, en el seu moment vinculessin l’independentisme amb el despertar del feixisme. 

J. B.: La meva lectura és que Iglesias, a la seva manera, també es va sumar a l’onada espanyolista. És una animalada del nivell que algú de Die Linke digui que la culpa de l’aparició d’Alternativa per Alemanya va ser dels refugiats sirians. És com dir que el feminisme ha despertat el feixisme. Però, en canvi, això no se li hauria acudit dir-ho. Llavors, per què passa? Doncs perquè l’anticatalanisme, a l’Estat, suma; siguis de dretes o d’esquerres.

El Miquel, de fet, li ho pregunta directament quan entrevista Pablo Iglesias en el seu llibre. 

M. R.: Iglesias ha conegut l’antifeixisme des de dintre i ha patit la violència de l’extrema dreta. Jo li vaig preguntar per aquesta frase, i ell matisa les seves paraules. De totes maneres, sí que és cert que l’anticatalanisme suma a l’Estat espanyol, i al País Valencià ni te cuento! Ha sigut la bandera de l’extrema dreta des de la Transició fins a l’actualitat. I aquí jo llance una pregunta: és evident que no totes les persones que es van manifestar en contra del referèndum ho van fer des de postures no democràtiques, però com és possible que tot el rèdit d’aquest discurs l’hagi obtingut l’extrema dreta? Alguna reflexió hauran de fer. Per què anaven amb la mateixa pancarta a les manifestacions contra l’independentisme? Possiblement ho hagueren pogut fer millor si el marc no hagués estat el de l’“A por ellos”; però, en el moment en què tots entren en aquest relat, l’extrema dreta hi està ben còmoda. 

Al respecte, després del 12-O de 2016 i en més d’una ocasió, Jordi, has dit que et preocupa més el fet que partits democràtics s’hagin manifestat amb l’extrema dreta que no pas les mateixes concentracions de la ultradreta. El PP, C’s i fins i tot el PSC han blanquejat l’extrema dreta?

J. B.: I tant! Tenim la foto de Miquel Iceta manifestant-se al costat d’Ortega Smith, darrere d’una pancarta de Societat Civil Catalana, juntament amb dirigents del PP i de C’s, i davant de tota la fauna de la ultradreta nazifeixista. Aquella foto, no hi ha res que l’esborri. El PSC ha jugat a aquest joc; ja ho va fer el 2014, quan es va crear Societat Civil Catalana: Joaquim Coll, que havia estat al Partit Socialista, va ser al costat de Jorge Buxadé, un dels fundadors de l’entitat, que ara és a Vox i que ja havia estat candidat de la Falange en dues ocasions. Però és que, com dèiem, hem de tenir en compte que el Partit Socialista va fundar una banda armada amb mercenaris de la ultradreta. Poden fer les declaracions que vulguin, però la realitat és aquesta.

Això ha ajudat que Vox sigui on és?

J. B.: És clar. El gran èxit de l’extrema dreta no és ser tercera força al Congrés, sinó que hi hagi partits que hagin assumit bona part de les seves propostes i proclames. S’han dretanitzat els parlaments: aquesta és la victòria de la dreta populista. Fixa’t que l’aplicació del 155, que va avalar el PSOE, només la reclamaven els pocs militants que reunia Vox davant de la Subdelegació del Govern espanyol a Barcelona, quan ningú sabia què era l’article 155. L’extrema dreta espanyola ja era una realitat, i això ho demostra l’ascens de Vox en només cinc anys, però aquí, a més, ha tingut un accelerador turbofatxa: la benzina ja hi era, i tots aquests partits hi han col·laborat. Sobretot Ciutadans, que és el paradigma de la catifa vermella que s’ha posat a l’extrema dreta.

També denuncieu la impunitat amb la qual ha actuat l’extrema dreta. A l’Estat espanyol no va ser fins a la reforma del Codi penal de 1995 que la provocació a l’odi o la negació de l’Holocaust es van tipificar com a delictes. Per a què ha servit aquesta figura jurídica?

M. R.: Era un dels reclams de les víctimes; però, quan arriba aquesta legislació, passe exactament el mateix que està intentant fer Vox amb la llei contra la violència masclista: es desnaturalitza. El delicte d’odi fou creat per protegir els col·lectius que són víctimes d’un odi estructural, com és el racisme, l’homofòbia i tots els discursos que abandera l’extrema dreta. Si acabes condemnant per delicte d’odi algú que es manifesta contra l’homofòbia o contra el racisme, aquesta eina esdevé un instrument de l’Estat contra la dissidència. Jo no soc partidari d’abolir aquesta figura legal, sinó que s’interprete bé. Cal reconèixer que hi ha un problema estructural; negar la seva existència t’eximeix d’actuar en conseqüència per corregir-lo. 

Parleu de la capacitat de l’extrema dreta per reinventar-se, de la seva mutació pel que fa a l’estètica, als discursos, a les formes. La resposta de l’antifeixisme, davant d’aquest neofeixisme, també s’ha de repensar?

J. B.: L’extrema dreta ja no va amb el cap rapat ni amb botes amb la puntera de ferro. Aquesta imatge ja és anecdòtica, malgrat que encara existeixi. Tanmateix, conserven el rerefons de les mateixes idees, però amb uns filtres més assimilables pel gruix de la societat. Han après a utilitzar la democràcia per dinamitar-la des de dins. 

M. R.: La resposta antifeixista s’ha anat adaptant al context. Jo parle de l’antifeixisme des dels vuitanta fins a l’actualitat i done fe dels col·lectius i moviments socials que van incorporar l’antifeixisme com una lluita més de totes les altres que es feien. I parle de la societat civil actual, que lluita contra la precarietat en els barris per evitar la desconnexió entre veïns, que és quan l’extrema dreta ho aprofita per inserir el seu missatge de segregació. Hi ha tants fronts antifeixistes com escletxes per on es poden colar les ideologies de l’odi, i és aquí on apel·le directament als polítics: no els demane que facen discursos brillants contra l’extrema dreta, sinó que facen polítiques valentes per desactivar la pobresa i la precarietat. 

Què explica que a tot Europa sorgeixin moviments d’aquestes característiques?

J. B.: Hi ha un mar de fons que cal tenir en compte: la crisi de la socialdemocràcia. L’esquerra europea, en general, s’ha preocupat més d’encaixar en els marcs dels mercats i de la Unió Europea que no pas de donar respostes al seu electorat. Hi ha una gran bossa de votants, de gent que veu que les distàncies entre els més adinerats i els més empobrits són cada cap majors, a la vegada que es difumina el miratge de les classes mitjanes. Totes aquestes persones senten que són les perdedores de la globalització, les que han pagat els plats trencats. Llavors l’extrema dreta, que és com un estol de voltors, hi ha anat de cara. 

Ara ens trobem en un moment complicat, de forta crisi política que genera desafecció entre la ciutadania, amb un augment generalitzat de preus, la inflació, i unes respostes que molta gent percep com a insuficients per part dels governs pretesament d’esquerres. L’extrema dreta capitalitzarà aquest descontentament social? 

M. R.: Si la resta de polítics amb capacitat per revertir aquesta situació no ho fan, és molt probable que l’extrema dreta ho capitalitze. De fet, ja ho estem veient. I això no és perquè siga molt hàbil, que en part ho és, sinó per una manca de compromís de determinats polítics. No val dir “Tots els que es manifesten són d’extrema dreta”, o “Voteu-me o vindrà l’extrema dreta”. Però tu què estàs fent per evitar-ho? 

J. B.: Per incompareixença de l’esquerra, l’extrema dreta ha ocupat el carrer: es manifesta en nom de les llibertats, amb la voluntat d’arribar a governar i, precisament, carregar-se les llibertats. S’han de fer bones polítiques, perquè la benzina de l’extrema dreta és el mal govern. 

Com s’ha situat l’extrema dreta davant de la guerra a Ucraïna i davant de personatges com Putin?

J. B.: L’extrema dreta europea està dividida. A Hongria, Orbán és aliat de Putin; un fet que l’oposició ha utilitzat però que no ha servit perquè no torni a guanyar les eleccions. A França, Le Pen va haver de destruir una part de la propaganda electoral perquè hi sortia una foto d’ella donant-se la mà amb Putin. En general, trobem més suport a la causa ucraïnesa, però al si de partits com Vox hi ha diferents opinions. I és que Putin ha fet feina els darrers anys, donant calés a bona part de l’extrema dreta europea per intentar rebentar Europa des de dins.

També s’ha parlat bastant del batalló neonazi Azov i del perill que representa que gent d’ultradreta vagi a la guerra i aprengui tècniques de batalla i experiència sobre el terreny.

J. B.: Això és un perill com una casa. A la guerra del Donbass del 2014 va prendre molta rellevància el batalló Azov, que ara és un regiment i que forma part de l’exèrcit regular d’Ucraïna. I compte amb això, perquè vol dir que també estem armant neonazis. No es pot agafar la part pel tot, és clar, però les intel·ligències de diferents governs d’Europa ja alerten que el perill terrorista més imminent que té el continent és la creació de grups armats d’ultradreta. La guerra d’Ucraïna pot accelerar la creació d’aquestes cèl·lules.

L’auge de l’extrema dreta espanyola també és una de les conseqüències de la desmemòria o del baix compromís amb la memòria històrica?

J. B.: Sens dubte. Si oblidem d’on venim, estem condemnats a repetir la història. De fet, una de les obsessions de la ultradreta és incidir en les polítiques de memòria històrica per mirar de dinamitar-la. I aquí ni tan sols ha fet falta: la memòria està soterrada als vorals de les carreteres. 

El feminisme, el col·lectiu LGTBI, l’antiracisme i la classe obrera, que són en el punt de mira de l’extrema dreta, hauran d’articular un front comú antifeixista davant la possibilitat, molt real, que guanyi encara més pes institucional?

M. R.: Les aliances són fruit de determinades circumstàncies i també del context. Jo pense que s’han d’explorar tota mena d’estratègies àmplies, que requereixen molta generositat, per poder arribar a un consens de mínims en la defensa dels drets humans. Una agressió de la ultradreta, encara que sigui contra persones que no pertanyen al teu grup, és un atac contra tots. Hi ha grups antifeixistes que es van organitzar abans que matassen el Guillem Agulló: l’extrema dreta ja havia matat migrants, persones LGTBI o persones sense sostre, i alguna gent va entendre que això era un perill. En el moment en què la gent assumisca que els atacs de l’extrema dreta són contra els nostres veïns, són contra tothom, i quan prenga partit, haurem avançat com a societat.

Entrevista sobre el llibre ‘Antifascistas’ a Pròxima Parada (À Punt Ràdio)

Entrevista amb la periodista Susanna Lliberós sobre el llibre ‘Antifascistas’ (Capitán Swing, 2022) al programa Pròxima Parada d’À Punt Ràdio.

Miquel Ramos: “El Estado no tiene ninguna intención de desactivar a la extrema derecha porque no supone una amenaza para el ‘statu quo'”

Aunque hasta la irrupción institucional de Vox mucha gente no era consciente del enorme peligro que representa la extrema derecha y sus diversas ramificaciones, la realidad es que la amenaza nunca ha desaparecido de la sociedad española. Con unos grupos ultraderechistas que tenían una praxis callejera muy violenta después del final de la dictadura, poco a poco los colectivos que se veían agredidos reaccionaron y empezaron a organizarse para responder, por una cuestión de pura supervivencia. El antifascismo, que entonces era un movimiento minoritario y que siempre se ha visto reprimido por el Estado, ha evolucionado desde esa época para replicar a los cambios que, también, ha experimentado una extrema derecha que desde hace décadas explora la vía electoral.

Entrevista de Marc Font para Público, 03/04/2022 


Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha española desde los años 90 (Capitán Swing) es la monumental obra -más de 600 páginas- que ha escrito el periodista Miquel Ramos (València, 1979). Especializado en extrema derecha y movimientos sociales, Ramos reivindica la labor de las pocas personas que, durante muchos años casi en soledad, han hecho frente a una ideología que básicamente defiende la abolición de derechos y libertades y el mantenimiento de privilegios para unos pocos. Aprovechamos su estancia en Barcelona para mantener una larga conversación con él en la que reclama que el antifascismo debería convertirse, de una vez, en un “consenso de mínimos democráticos”. Ramos colabora en varios medios, entre ellos Público.

En la introducción explica que el asesinato de Guillem Agulló, en 1993, supuso el despertar político y antifascista de una generación de adolescentes valencianos. Leyendo el libro puede tenerse la sensación de que estos despertares, de varias generaciones y en diferentes ciudades, a menudo responden a crímenes violentos de la extrema derecha. ¿Estamos lejos de alcanzar un compromiso antifascista más amplio sin necesidad de un hecho violento?

Desgraciadamente, han sido sucesos trágicos los que han sido capaces de remover conciencias más allá de quienes ya detectaban el problema, lo denunciaban y se enfrentaban a él. El drama es que el resto de la sociedad no lo entendió así, ni siquiera después de estos sucesos. Fue poca la gente que detectó el problema y le plantó cara, a pesar de la violencia manifiesta y la criminalidad de la extrema derecha sobre todo durante los años 90. Hoy en día es diferente porque esa extrema derecha tan violenta de algún modo ha menguado su actuación en las callespero existe precisamente una normalización de las ideas que abanderaban quienes cometían estos crímenes, existe una institucionalización. Sí que es cierto que la multipresencia y normalización de la extrema derecha ha despertado conciencias y no ha sido a partir de sucesos trágicos, pero todavía estamos muy lejos de tener un sentir general que entienda el antifascismo como un consenso de mínimos democráticos.

En una entrevista reciente, el fotoperiodista Jordi Borràs me decía que para él “declararse antifascista es consecuencia de declararse demócrata”. Lo que muchos podemos entender como puro sentido común, todavía se cuestiona en el Estado español. ¿Pesa mucho el poso de 40 años de dictadura?

Por supuesto, y no sólo eso. Los relatos oficiales, tanto desde el poder como desde los medios de comunicación, de la extrema derecha y de quienes la combatían lo han caricaturizado y lo han llevado al terreno de las tribus urbanas, de los extremos. Por tanto, no existe esta concepción democrática de que la defensa de los consensos mínimos de una democracia, que son los derechos humanos y los derechos y libertades, implican un compromiso antifascista. Básicamente porque el fascismo lo que trata es de abolir esos derechos y libertades.

El libro arranca en la Transición y pone de manifiesto la violencia y la impunidad de los grupúsculos de extrema derecha de la época y su conexión con los cuerpos policiales y los servicios secretos. ¿Los vínculos con las cloacas del Estado han continuado?

Claro. La configuración del Estado a partir de la muerte de Franco viene dada por la misma gente que en gran parte estaba formando parte del régimen, existe una continuidad, no una depuración de elementos fascistas dentro de las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado, la judicatura, las fuerzas armadas, etc. Incluso los poderes económicos que se enriquecieron durante la dictadura, a base de expolio muchas veces, en muchos casos son las mismas familias que hoy siguen teniendo poder y mandando en la sombra. Obviamente, han cambiado las cosas y la sociedad es algo más madura a nivel democrático, pero desgraciadamente las cloacas y los poderes reales del Estado siguen entendiendo que la extrema derecha no es una amenaza para el statu quo. Todo lo contrario, es incluso una especie de ejército en la sombra y, como decía [el periodista Xavier] Vinader, llega a donde el Estado no puede llegar. El fascismo históricamente ha hecho el trabajo sucio a los poderes económicos y no representa ninguna amenaza para el statu quo.

Una de las cosas que muestra es que cuando el antifascismo ha reaccionado y se ha movilizado para detener a estos grupos violentos, siempre ha sufrido una fuerte represión. ¿El Estado se siente más cómodo con grupúsculos de ultraderecha que con un fuerte antifascismo organizado?

Sí, como intento contar en el libro, el antifascismo forma parte de una serie de movimientos sociales. El militante antifascista participa en otras muchas luchas y estas luchas son las que amenazan realmente el statu quo o ponen en evidencia las fallas del sistema, del capitalismo. Por tanto, esta represión ha sido histórica desde los años 80 hasta la actualidad. Estamos viendo cómo mientras se permiten discursos de odio de la extrema derecha contra determinados colectivos, se sanciona hacer críticas a la monarquía, al Estado o a la Policía.

Los primeros colectivos explícitamente antifascistas aparecen a finales de los 80 y principios de los 90, como reacción a los ataques violentos de los ‘skinsheads’ neonazis. Subraya que era una cuestión de supervivencia, de hacer esto o de ser eliminados.

La indolencia del Estado y la banalización de esta violencia lo que provoca es que la sociedad deba organizarse para defenderse. En un principio, se produce esta conciencia colectiva de “si no nos defendemos nosotros, nadie nos va a defender”. Y no hablo sólo de los colectivos de los movimientos sociales y de la izquierda, sino que también estaban asesinando a personas migradas, personas LGTBI, personas sin hogar… Hay una reacción de la sociedad ante ello porque el Estado no da respuesta. Es más, sigue reduciendo el problema del fascismo a un problema de orden público, despolitiza la amenaza de la extrema derecha y lo reduce a una caricatura de vandalismo, prácticamente. Y también pinta el antifascismo como una reacción violenta contra el sistema y obvia los problemas que hacen que haya gente que se organice, ponga el cuerpo y se juegue la vida para combatir a unas personas que directamente tienen como objetivo eliminar a una parte de la sociedad.

Destaca que el uso de la violencia sirvió en casos para detener ataques y echar a los neonazis de determinados espacios. Con una mirada actual, que si quiere es tramposa, puede sorprender el uso de la violencia. ¿Era el único camino? ¿El movimiento no tenía suficiente apoyo social para buscar otras vías?

El debate de las estrategias, y entre ellas está la vía de la acción directa, ha existido siempre y sigue existiendo hoy en día. Pienso que no somos nadie para juzgar las decisiones que se tomaron en determinados momentos y contextos. En algunos casos tuvo un efecto y logró detener la violencia de la extrema derecha y salvó vidas, posiblemente. En otros, se puede cuestionar si sirvió o no, pero la valoración debe hacerla el lector y, sobre todo, los protagonistas de aquellos contextos. Lo cierto es que ante la inacción del Estado y una impunidad total de la extrema derecha por una mera cuestión de supervivencia se tuvieron que tomar decisiones que en otros contextos, como en la actualidad, con otras herramientas y complicidades no serían necesarias.

¿Hay algún momento que perciba como un punto de inflexión en el que se asume que sí, que los grupos de ultraderecha son violentos y que son un problema social contra el que se debe actuar desde varios frentes?

La extrema derecha es diversa, hay una que fue y es violenta y otra que, a pesar de no ser violenta en la calle, alimenta discursos de odio que acaban en violencia. Si te pasas el día constantemente señalando a un colectivo, con tribuna política y con presencia en todos los medios, quizás al día siguiente va alguien y le pone una bomba, como ha ocurrido en algunos casos. El nazismo no empezó con las cámaras de gas, empezó con un discurso antisemita y después se institucionalizó. Hitler no iba dando hostias, ya había otros que las daban por él. Hay discursos que promueven la violencia, aunque no lo hagan de forma explícita, promueven ese sentir que hay una parte de la sociedad que es una amenaza contra la que debe actuar. Ahora bien, la violencia de la extrema derecha sigue existiendo y, de hecho, se ha incrementado en porcentajes alarmantes, hasta el punto de que agencias de seguridad de diferentes países la consideran ya la principal amenaza interna, como en el caso de Estados Unidos, Alemania…

Hay una evolución de la extrema derecha a finales de los años 90 y primeros 2000 con la apuesta por la vía electoral. Sin embargo, los primeros éxitos significativos no llegan hasta que Plataforma per Catalunya obtiene 67 concejales en el 2011, después de copiar la estrategia de partidos europeos y centrar el discurso en inmigración e islamofobia. ¿Este cambio coge con el pie cambiado al antifascismo?

No del todo. No olvidemos que los primeros partidos de extrema derecha que tratan de parecerse a lo que ya había en Europa comienzan a mitad de los 90. Es cierto que por su idiosincrasia y configuración, con la mayoría viniendo de grupos neonazis, les es difícil esconder esta vinculación. PxC es el primer partido que no sólo tiene éxito, sino que hace este discurso y es capaz de penetrar en determinadas capas sociales que no se consideran a sí mismas de extrema derecha. De hecho, PxC sólo articula dos ejes en este período: antiimigración e islamofobia, es decir, “primero los de casa” y la amenaza del islam. No entra en cuestiones territoriales, ni feministas… Se descubrió que a nivel catalán había una base social que votaría a la extrema derecha, se demostró que había un público que compra estas ideas y es lo que ha pasado después con la llegada de Vox. No es que de repente haya dos millones de ultraderechistas, sino que había personas que pensaban así y, simplemente, votaban otras opciones políticas, principalmente al PP.

Vox está normalizando discursos que podíamos pensar que empezaban a estar extirpados de buena parte de la sociedad, e incluso los envuelve con una pseudorebeldía contra lo políticamente correcto. ¿Qué busca con esa estrategia?

La estrategia de la extrema derecha es poner de pantalla esta batalla cultural contra los consensos mínimos democráticos en materia de derechos y libertades, y además plantear que existe una amenaza a los colectivos hasta ahora privilegiados que viene de los colectivos que exigen igualdad. Es decir, que para ella que determinados colectivos accedan a derechos que los colectivos mayoritarios ya tienen supone una amenaza para el statu quo. Es lo que llamo el victimismo del privilegiado: el hombre se siente amenazado por el feminismo; los heterosexuales, por el lobby gay; las personas autóctonas, por las personas migradas cuando consiguen derechos; los castellanohablantes amenazados porque las lenguas minorizadas del Estado quieran igualdad, y así hasta el infinito.

Este victimismo del privilegiado funciona no sólo apelando a una cuestión de clase, sino a esas identidades que fomenta la extrema derecha. Juega en el terreno de las identidades; si no, no se explica que alguien de clase trabajadora la vote, porque si se leyera su programa económico se daría cuenta de que vota contra sus intereses. Si vota a la extrema derecha es porque ésta ha estimulado otras identidades: el hombre, el hombre blanco, el heterosexual, el español… Y esta apelación identitaria hace que un obrero vote a la extrema derecha, porque quizás antes es español que obrero.

Supongo que esto también está vinculado a un desclasamiento de la sociedad.

Absolutamente. Esta falta de conciencia de clase hace que la extrema derecha sepa apelar a otras identidades que superen la identidad de clase. Y, por otra parte, la extrema derecha utiliza esta pantalla de batalla cultural e identidades, por no hablar de su programa económico, porque si le toca hacerlo se desvelaría la trampa y la clase trabajadora se daría cuenta de que está votando en contra sus propios intereses.

Con la fuerza institucional que tiene actualmente Vox debe evolucionar la forma de luchar contra la extrema derecha: no bastan las concentraciones en la calle, ni con unos cordones sanitarios que, con la cierta excepción del Parlament de Catalunya, apenas vemos en el Estado. ¿Cómo se debería actuar?

La bandera del antifascismo durante muchos años la ha llevado poca gente y en soledad, y enfrentándose a la estigmatización, la criminalización, la persecución y la amenaza directa que suponía la extrema derecha incluso para su vida. Con la llegada de la extrema derecha a las instituciones, esta conciencia antifascista ha ganado terreno, más gente se ha sentido interpelada y esto debería implicar muchas más complicidades a la hora de combatirla. Es lo que debería haber existido desde el principio, pero desgraciadamente no fue así.

Ahora es el momento de llegar a un movimiento más transversal y que la gente se sienta interpelada en serio, posiblemente porque ve que el monstruo que algunos denunciaban es real, está en las instituciones, manda y legisla y afecta directamente a su vida. Obviamente, esto exige otras estrategias y este libro pretende demostrar cómo durante muchos años la lucha ha sido en soledad y, además, con cierta condescendencia y desprecio hacia la gente que llevaba esa bandera.

La reflexión debería hacerla toda la gente que no había estado y ahora debe encontrar las herramientas, los espacios y la manera de actuar y aquí interpelo al gremio periodístico, a los profesores, a los agentes sociales, a los sindicatos y a la política institucional porque no valen sólo discursos brillantes o cordones sanitarios contra la extrema derecha, esto debe verse también con políticas valientes. Si estás gobernando y tienes capacidad de realizar determinadas políticas esto debe tener una traducción real en la vida de las personas, concretamente en la precariedad. Tienen que dar respuesta a los problemas reales del día a día de las personas y deben ayudar a superar las situaciones en las que la extrema se siente fuerte, que son los discursos securitarios, los de la antipolítica.

En cambio, nos encontramos con que en determinadas instituciones del Estado, como la Policía, el Ejército o la judicatura, las simpatías hacia la extrema derecha son amplias. Además, figuras interesantes como los delitos de odio son pervertidas y acaban utilizándose contra colectivos vulnerables que justamente se movilizan contra los discursos de odio.

El Estado no tiene intención de desactivar a la extrema derecha porque no supone una amenaza para el statu quo. No es su problema que haya elementos reaccionarios en el Ejército o en la Policía, no lo pagan ellos. Al no suponer esa amenaza, no se reconoce el problema. Es más, las herramientas que se ponen para vacunar contra esta amenaza, como sería la figura de los delitos de odio, se vuelven en su contra. Se interpreta que no existe la desigualdad estructural que la legislación pretendía corregir y proteger a los colectivos vulnerables, sino que se habla de odio en general y se producen situaciones tan aberrantes como que personas que protestan contra una campaña homófoba o machista son acusadas de delitos de odio. Esto es una perversión a la hora de interpretar la legislación y hace que los colectivos vulnerables se sientan desprotegidos y que la desigualdad no se corrija. Y demuestra que existe una falta absoluta de voluntad de desactivar esta infección de odio y a la propia extrema derecha, porque no supone una amenaza.

A la hora de hacer balance de estos más de 30 años de antifascismo en el Estado, ¿con qué se queda? Porque se puede pensar que, pese a la lucha, hoy la extrema derecha vive su mejor momento desde la dictadura, o bien que la mayor conciencia antifascista no habría sido posible sin los movimientos previos.

Lo veo más dándole valor a la gente que vio el problema hace 30 años, se la jugó, luchó en soledad y trató de concienciar a la gente de lo que hoy en día muchos ya están concienciados. Y aquí apelo a esa gente que ve ahora el problema y no lo veía antes, ¿dónde estaba en todo ese tiempo? Esto debería cambiar un poco esta concepción caricaturesca que se tiene no sólo del antifascismo, sino de los movimientos sociales. Todos los conceptos que aprendí a principios de los años 90 en materia de feminismo en una casa okupa son hoy mainstream. Ya se hacían grupos de hombres para hablar del machismo, ya se hablaba de la masculinidad tóxica, ya se cuestionaba también en esa época la Ley de extranjería y el racismo institucional. En gran parte el libro trato de reivindicar cómo grupos de gente joven ya detectaban unos problemas y tenían unos relatos que hoy en día son asumidos por gran parte de la sociedad. Esto es una reivindicación que hay que llevar con orgullo por parte de la gente que ha formado parte de ella.

En sentido positivo, destaca cómo la movilización permite cambiar cosas e incluso recuperar espacios que parecían vetados, como puede ser la manifestación del 9 de octubre en València.

València es muy particular y en el País Valencià no sólo hemos sufrido una violencia extrema de la extrema derecha, sino una impunidad absoluta y una característica propia por una cuestión identitaria y el relato que ha hecho su extrema derecha. Pero haber vivido con tanta soledad tanta virulencia de la extrema derecha y el hecho de haber sido tan criminalizados, perseguidos y golpeados por su violencia y terrorismo también configura un carácter y una forma de estar en la política, una resiliencia y una actitud de resistencia. Todo esto demuestra que es posible reciclar las adversidades de forma que se transformen en firmeza. Que en el País Valencià la extrema derecha haya tenido tantos colectivos en el punto de mira, desde partidos democráticos hasta universidades, asociaciones culturales o militantes de izquierda radical, ha provocado esta conciencia colectiva antifascista imprescindible para la supervivencia, pero también de transformar este dolor en reacción y en una actitud constructiva.