La darrera broma del cas Panzer

Article d’opinió publicat a Vilaweb el 07.04.2017 – Miquel Ramos

El diari El País publicava dijous un nou episodi de l’ignominiós cas Panzer, el sainet neonazi valencià que, des de fa ja disset anys, ens obsequia cada cert temps amb alguna nova, com si encara no s’hagués acabat la funció i la justícia espanyola fes un bis rere un altre, sense vergonya, com una maleïda musiqueta en bucle. Ara l’estat haurà d’indemnitzar un dels neonazis absolts perquè la Guàrdia Civil va destruir el seu arsenal d’armes, segons el cos per una errada, cosa que va fer que totes aquestes proves quedassen invalidades mesos abans del judici. 16.531 euros de compensació per les seues armes destruïdes.

És la suma que s’ha acordat per a recompensar el neonazi, que fou notícia recentment per la condemna a dos anys de presó per tracte degradant i amenaces contra la seua anterior parella. El fiscal demanava més de 30 anys en aquest cas, però la sort l’acompanyà de nou. El periodista valencià Joan Cantarero ja va publicar part del sumari d’aquest terrorífic cas de violència masclista que m’estalviaré de relatar en aquest article, però que convide a llegir-lo.

Aquest, però, no és l’únic neonazi amb sort i que va reclamar després del judici Panzer. També ho va fer l’assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, absolt com la resta pel mateix cas. Cuevas va exigir a l’Audiència Provincial de València el retorn de la seua col·lecció neonazi i les seues armes. Una espasa, una navalla, una maça i diversos cartutxos, quaranta braçalets, un bust de Hitler i nombrosos objectes de parafernàlia nazi han tornat a les mans d’aquell qui va negar ser neonazi quan fou jutjat per haver assassinat Guillem.

Només va complir 4 anys de presó pel crim, el qual, segons el jutge, no va tenir motivacions polítiques i fou tan sols una desafortunada baralla entre joves. Cuevas fou enxampat per la Guàrdia Civil junt amb una vintena de neonazis l’any 2005 en l’anomenada Operació Panzer, acusats de nombrosos delictes com ara associació il·lícita, venda d’armes i organitzar caceres contra persones migrants i antifeixistes. El judici trigaria deu anys, però només tres anys després de la detenció, el 2008, Cuevas es presentà a les llistes electorals del partit neonazi Alianza Nacional (AN) per Xiva (Foia de Bunyol).

Un altre dels encausats pel cas Panzer va aconseguir fins i tot ser regidor de Silla (Horta) pel partit ultradretà España2000 l’any 2011. I un altre dels individus absolts descriu des de fa mesos a les xarxes socials la seua particular croada a Síria i l’Iraq combatent l’ISIS acompanyat d’altres voluntaris reclutats per organitzacions ultracatòliques d’extrema dreta.

Ara fa deu anys es va viure un important repunt al País Valencià de la violència feixista, amb més d’una desena d’atemptats amb explosius contra les oficines a València de la Comissió Espanyola d’Ajut al Refugiat (CEAR), atacs amb còctels molotov contra el centre social La Quimera a Mislata, la bomba i els còctels molotov contra la seu d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), els habituals incendis a les seus del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) o els atacs contra la llibreria Tres i Quatre i els reiterats boicots a actes culturals i polítics protagonitzats per grupuscles d’extrema dreta contra l’esquerra i el valencianisme.

Un clima de violència que a dures penes va traspassar mediàticament l’àmbit territorial valencià i que fou el motiu de la creació d’una plataforma unitària de partits, associacions i entitats: Acció Popular Contra la Impunitat. Aquesta plataforma va fer arribar a la Unió Europea, al congrés espanyol, i allà on va poder, els informes documentats amb els atemptats i les agressions que se succeïen cada setmana al País Valencià i en què, casualment, no s’hi va detenir mai ningú.

Algunes entitats que formaven part d’aquesta plataforma van decidir presentar-se com a acusació popular en el cas Panzer. No esperaven, però, que primer l’Audiència Provincial i després el Tribunal Suprem, acabassen condemnant-los a pagar les costes del judici per haver recorregut contra la sentència que va dictar l’absolució dels neonazis l’any 2015. El BNV, EUPV, ACPV, Ca Revolta, Jarit i el Moviment Contra la Intolerància van acabar pagant vora 42.000€ als advocats dels neonazis per haver-se atrevit a qüestionar la seua absolució i portar el cas més enllà de l’Audiència Provincial.

Fou casualment aquesta Audiència, i el mateix jutge, qui va absoldre l’any 2005 una altra banda neonazi valenciana, Armagedón, acusada d’incendiar seus de diversos partits polítics l’any 2000. L’absolució dels neonazis de Panzer fou possible perquè es van invalidar les escoltes telefòniques. Segons el jutge, aquestes escoltes s’havien fet ‘sense cap indici objectiu de comissió de delicte que permeta vulnerar el secret de les comunicacions‘.

A la sentència, el jutge fins i tot es desfoga a gust contra els agents de la Guàrdia Civil que havien estat investigant durant dos anys la banda neonazi. La benemèrita havia detectat una web on es venien armes prohibides i parafernàlia nazi, i havia demanat autorització a un jutjat per a intervenir les comunicacions dels responsables. A partir d’ací van descobrir tota la trama.

Per al jutge, això no motivava suficientment una punxada telefònica: ‘Es obvio que existen esas páginas, como tantas otras de diferente tipo e ideología. Si eso es lo que ha obtenido la investigación de dos años no puede ser calificado más que de paupérrimo y ridículo‘.

El cas Panzer ha evidenciat una vegada més les ombres de la impunitat feixista al País Valencià. Tot plegat resulta finalment rocambolesc: deu anys per a fer el judici, destrucció d’armes ‘per error’, escoltes telefòniques invalidades, condemna a costes a l’acusació popular, esbroncada del jutge a la Guàrdia Civil per perdre el temps investigant la banda neonazi i, finalment, compensació econòmica als propietaris de les armes per haver-les destruïdes. Malauradament, ja no ens sorprèn res.

Podria fer la impressió que al País Valencià vivim atemorits, i no és així. No es tracta de naturalitzar la violència, la impunitat i la podridura del sistema judicial, sinó d’haver après a navegar amb aquest temporal que fa dècades que assota el País. I qui coneix el país sap com som de tossuts els valencians.

Paral·lelament a aquesta impunitat eterna de l’extrema dreta, s’ha construït un altre País que avui ja no té por. El 25 d’abril, les Corts Valencianes lliuraran un guardó que porta el nom de Guillem Agulló a una persona destacada en la lluita contra el feixisme. L’any passat, per fi, es va aconseguir una declaració institucional per unanimitat en reconeixement de Guillem, i es va acordar de retre un homenatge cada mes d’abril amb el premi que porta el seu nom. Com una plaça a Simat de la Valldigna i, aviat, un espai públic a Faura i un altre a València.

Els homenatges s’estenen al llarg del País cada 11 d’abril des de 1993 gràcies als moviments socials que han mantingut el seu record. La societat civil es mou i planta cara a les amenaces, com l’exemple de Carcaixent la darrera setmana, quan desenes de persones organitzaren una jornada per a esborrar les nombroses pintades neonazis aparegudes al poble. I milers d’exemples més que, al llarg dels anys, han demostrat com la paciència, la constància i la perseverança han servit per a consolidar uns moviments socials potents capaços de neutralitzar, almenys, el feixisme als carrers.

I tot això, malgrat sentències vergonyoses com la del cas Panzer i tantes altres; malgrat l’enquistada impunitat i la poderosa qui protesta.

Ens trencaran la cara, però no el somriure

 
 (Publicat a Full Quatre el 20 d’abril de 2012) 

Miquel Ramos  @Miquel_R
Imagineu tots els darrers episodis de la Casa Reial escenificats en un plató, tipus sitcom, o inclús com a trama d’un film. Però no una pel·licula d’aquelles on els personatges públics es mostren extremadament propers i humans fins al punt d’esdevindre tan simpàtics que oblides qui són realment, com a The Queen, o La Dama de Hierro. Imagine més bé un muntatge accelerat a l’estil Guy Ritchie, amb una història amanida dels tocs típics de Robert Rodríguez o Tarantino.
Si, qualsevol d’estos guionitzant la patètica història d’una família reial aficionada a disparar-se a si mateixa, a tot tipus de vicis, a fer negocis tèrbols amb dictadors d’Orient i Occident, saquejar l’erari públic, i finalment a trencar-se la crisma a Botswana a les cinc de la matinada, qui sap si pegant un polvo o ballant el waka-waka, després d’una cacera elefants, un dels animals més entranyables que hi ha. I tot just el Dia de la República.
Ho porte imaginant tota la setmana. Perquè si li posàrem ganes ho podríem fer, i ben segur que encara vindran altres històries dignes de complementar aquesta gran paròdia reial (i real). Però supose que haurem d’esperar. No crec que ens donaren subvenció ni que amb la que tenim a sobre, ens permeteren el luxe de riure’ns així del Cap d’Estat i la seua desastrosa família. Però em guarde la idea per un futur. Perquè com ha dit el Ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, hem d’encarar la situació amb imaginació. I en això estem, exercitant-la per no caure en la desesperació i per trobar la millor manera d’enfrontar el que ve amb una miqueta de sentit de l’humor.

És greu el tema, evidentment, però mentre ens entretenim en els detalls del safari reial, altres temes se’ns colen per la porta de darrere, i sense vaselina. De moment, el tema d’YPF-Repsol està ajudant a desviar l’atenció dels afers més domèstics, fent supurar eixe nacionalisme espanyol del segle XV que alguns neguen que existisca, mentre altres no suporten que ja no funcione això de canviar espills i alcohol per or als nadius americans, que ja ens han vist el plumero.
Sort que Espanya compta amb una cantera patriòtica incondicional, com l’amo d’un bar de Sevilla, que va fer fora Matías i el seu germà, ambdós argentins, i els advertí del cartell enganxat eixe mateix dia la porta: ‘queda prohibida la entrada a argentinos’. Eixe patriotisme que vam trobar a faltar quan Wikileaks desvetllà una nova evidència de la submissió del govern del PSOE al govern nord-americà, prometent-li aturar la investigació del cas Couso, el càmera espanyol assassinat per soldats ianquis a l’Iraq.
El mateix patriotisme que també mostraren quan tres ciutadans de l’estat van ser segrestats en aigües internacionals per l’Exèrcit d’Israel quan pretenien fer arribar ajut humanitari a Gaza i van ser rebuts a trets. Nou morts i dos dies en una presó israeliana, i fou el govern turc qui els va treure d’allà, mentre el govern espanyol exigia el pagament dels bitllets d’avió als activistes per tornar-los a casa.
I és que els esdeveniments massa sovint sobrepassen el guió previst, i posen en evidència la política pàtria, que no deixa de ser una caricatura de si mateixa. És per exemple el cas dels quatresindicalistes detinguts dimecres per la Guàrdia Civil a la Pobla deVallbona i a Bétera, acusats de formar part d’una ‘bandaorganitzada’ que es dedicà a siliconar panys d’empreses la nit de la vaga. Imagineu la hipotètica roda de premsa posterior amb les Forces de Seguretat mostrant sobre la taula el material confiscat: enganxines de la vaga general i banderes de CCOO, el sindicat al que pertanyen dos d’ells. No voldria fer broma d’un episodi repressiu tan lamentable com aquest, que ens ha de recordar els tres joves empresonats a Barcelona, dos d’ells estudiants universitaris, per participar a la manifestació de la vaga general durant el matí, quan encara no havia hagut cap disturbi.
La pàtina còmica no ens ha de fer perdre de vista el tarannà quasi feixista que està prenent el Govern envers la dissidència. Perquè estos no van en broma, i a més ja adverteixen seriosament, com l’assessor de Sarkozy, Alain Minc, que avisa del que està per vindre: ‘El mercat és l’estat natural de la societat, la democràcia no‘, una frase que no us hauria de deixar indiferents, i que il·lustra la vertadera ideologia dels neoliberals, disposats a soterrar les conquestes socials i la Declaració Universal de Drets Humans sense despentinar-se, per garantir la continuïtat de l’statu quo.
En realitat, no som tan especials i a tot arreu s’hi troben casos dignes d’un film, i com no podia ser menys, també els Estats Units ens brinden escenes que ben segur Todd Phillips (Resacón en Las Vegas) adaptaria brillantment: Mentre Obama defensava la política prohibicionista envers les drogues a la Cimera de les Amèriques a Cartagena (Colòmbia), els membres del servei secret que l’acompanyaven eren enxampats a l’hotel enmig d’una orgia de whisky, cocaïna i prostitutes.
Que l’humor no ens faça perdre de vista la gravetat de la situació, però que aquesta no ens faça perdre el somriure, perquè això si que només depèn de nosaltres, no el poden retallar ni empresonar. I jo que hui començava el dia colpit en llegir aquest titular: ‘Massives protestes contra la monarquia i la Formula1’, i resulta que no és ací, sinó a Bahrein… Imaginació al poder.