La llarga travessa pel reconeixement dels delictes d’odi

Les veus expertes adverteixen de la manca de protocols efectius per actuar contra aquest tipus de delictes i protegir les seves víctimes i reclamen una llei integral  Miquel Ramos Publicat a la DIRECTA 23/02/2016

L’estiu de 2007, en un pioner i ja extint fòrum d’Internet espanyol de caràcter neonazi, es publicaren una sèrie de vídeos on dos homes toxicòmans eren objecte d’un seguit d’humiliacions per part d’un grup de joves al barri valencià de Campanar. Els proposaven menjar excrements i insectes a canvi d’un euro. Els membres del fòrum nazi comentaven, amb evident menyspreu, l’aspecte i l’estat de les víctimes i alguns inclús suggerien l’eutanàsia. Diferents organitzacions de drets humans van portar els vídeos a la policia, però ben aviat van desaparèixer de les xarxes socials i no es va saber res més dels autors ni de les víctimes.

El mateix mes, el centre social Ca Revolta havia estat atacat amb trets de perdigons una nit mentre era obert al públic. També el local de la Comissió Espanyola d’Ajut al Refugiat (CEAR) havia patit, en només un any, deu atemptats amb explosius. Alguns van tenir lloc mentre l’oficina estava oberta. Mesos abans, diverses seus del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) també van ser atacades. Un any després, va arribar el torn d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV).

Tots aquests atacs –i molts d’altres– van ser recollits en un dossier per la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat (APCI), que va portar la denúncia a les Corts Valencianes, al Congrés espanyol i al Parlament Europeu. El delegat del govern espanyol a València en aquell moment era Ricardo Peralta, un excomunista aterrat al PSOE, qui va emmarcar els fets dins una suposada “normalitat democràtica”. Aquest polític va considerar fora de lloc aprovar una proposició no de llei a les Corts Valencianes per condemnar els atacs feixistes. La mesura va ser proposada pel BNV després que la seua comitiva hagués patit diverses agressions durant la processó cívica de la Diada del 9 d’Octubre de 2009. Mai ningú fou arrestat per cap dels fets relatats.

Anys de plom al País Valencià

La violència feixista ha esquitxat el País Valencià ininterrompudament des de la transició, sempre de manera impune. El repunt experimentat ara fa deu anys va posar en alerta les organitzacions que havien estat patint atacs cada vegada més violents, inclosa la tornada de les bombes. Malgrat la gravetat dels fets, les notícies sobre els atemptats rarament apareixien a la premsa estatal i sempre quedaven relegades en un àmbit domèstic.

Les pintades i els assalts contra llibreries i centres socials, els atacs a joves d’esquerres o els reiterats boicots a actes culturals mai no van acabar amb detencions, fins i tot quan els grups ultres coneguts els reivindicaven. Nombroses organitzacions afectades van decidir, en 2007, formar la plataforma APCI amb la intenció de visibilitzar la unitat davant la inacció i la indolència institucionals. També s’ha volgut reclamar la creació d’uns protocols específics en delictes d’odi, tal com ja han establert altres estats europeus des de fa anys.

Per altra banda, diverses entitats van decidir presentar-se com a acusació popular en el cas Panzer, una operació de la Guàrdia Civil contra l’organització neonazi Frente Antisistema (FAS) perpetrada l’any 2005 al País Valencià. Segons la Guàrdia Civil, aquest grup es dedicava a la venda d’armes i a fer caceres contra antifeixistes i persones migrants, entre altres delictes. Hi havia una vintena de neonazis valencians imputats en el cas, entre ells, l’assassí de Guillem Agulló, un regidor d’España 2000 i dos militars. Mesos abans del judici, celebrat nou anys després de l’operació policial, la Guàrdia Civil va destruir, “per error”, les armes confiscades, que eren proves fonamentals del procés.

Tots acabarien absolts en 2015, després que l’Audiència Provincial de València invalidés les escoltes telefòniques fetes per la Guàrdia Civil. El Tribunal Suprem, a més, va ratificar l’absolució dels neonazis, que ja han demanat que se’ls tornen les armes i el material confiscat. La sentència també recull la condemna en costes a l’acusació, que ascendeix a quasi 42.000 euros. L’any 2005, la mateixa sala de l’Audiència Provincial de València ja havia absolt el grup neonazi Armagedon, al qual s’atribuïa l’incendi de diverses seus de partits polítics l’any 2000.

Inacció institucional

Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i un dels portaveus d’APCI, no deslliga els fets dels darrers anys dels coneguts casos de la transició espanyola. Les bombes contra Joan Fuster o Sanchis Guarner van ser casos que tampoc no es van resoldre. Tal com adverteixen els informes que aquesta plataforma publicava periòdicament, “els protagonistes (dels incidents) són grupuscles molt minoritaris i coneguts, però que gaudeixen d’una impunitat absoluta: rarament hi ha detencions i, quan es produeixen, molt estranyament acaben en judicis i, a més, el resultat sol ser l’absolució”.

ACPV ha estat un dels objectius favorits de l’extrema dreta des de fa anys i la llibreria Tres i Quatre (que actualment es troba a l’edifici d’aquesta associació al centre de València) té el rècord d’atacs de tot Europa. Gisbert afirma que “cap govern espanyol ni cap delegat del govern a València sembla mostrar la més mínima intenció d’abordar el problema de la continuïtat dels cossos policial i judicial amb el franquisme ni de les seues actuacions”. En aquest sentit, el portaveu d’Acció Popular Contra la Impunitat remarca la “particular incapacitat” de la policia “per descobrir mai cap autor de cap fet violent si l’autoria és feixista”.
Malgrat les intencions d’abordar els delictes d’odi manifestades pel govern valencià i el Ministeri de l’Interior espanyol, el portaveu de la plataforma afirma que la solució “no passa per declaracions retòriques”; que calen “plantejaments de decisió coparticipada que donin veu real a les entitats i les associacions que coneixem el problema i el combatem des de fa anys, dècades”. De fet, la plataforma que representa ha picat totes les portes per visibilitzar la violència i sempre s’ha trobat amb un mur institucional que fins i tot negava el problema. “Els poders reals no estan disposats ni a un veritable control democràtic dels aparells policial i judicial ni a la fi de la criminalització de determinats sectors”, remata Gisbert.

———————
ANÀLISI de Laia Serra

Més eines legals contra els delictes d’odi

El dret representa unes regles del joc que sorgeixen tant dels equilibris de poder com de l’evolució dels valors socials. A banda del contingut de les lleis, existeix una cultura jurídica que evoluciona juntament amb els canvis socials. Els anomenats drets de tercera generació i els nous delictes com els comesos envers les dones, el medi ambient o els animals en són un exemple.
Fins ara, els delictes d’odi han estat menystinguts pels professionals del dret. O bé no s’investigaven amb profunditat o es tramitaven com judicis per infraccions menors. Es concebien com una infracció que tan sols perjudicava la víctima directa, sense tenir en compte que també danyava tots els membres de la seva comunitat, llançant-los el missatge que podien ser agredits de nou en qualsevol moment i recordant-los la categoria inferior que –pels agressors– mereixen en la societat.

Els delictes d’odi són greus i perillosos perquè perjudiquen profundament la persona que els pateix –en negar-li la dignitat–, perquè posen en risc la convivència i perquè qüestionen els valors que fonamenten la nostra organització social: dignitat, igualtat i llibertat. A escala internacional i europea, els delictes d’odi han estat profundament estudiats i desenvolupats. Al llarg dels anys, l’Estat espanyol ha anat subscrivint els grans convenis internacionals sobre drets humans i està subjecte a les directrius que s’imposen en l’àmbit internacional i europeu i als paràmetres que dicta el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Malgrat aquests compromisos, les eines legals de què es disposa i el fet de comptar amb un Codi Penal que contempla diversos delictes específics, continua mancant la sensibilitat i la formació de policies, jutges, fiscals i advocats per perseguir-los amb eficàcia i desplegar una energia punitiva coherent amb la gravetat que representen.

*Laia Serra és advocada penalista

La judicatura i els cossos policials, a remolc de la intolerància

Des de l’any 2009, s’han creat una cinquantena de fiscalies especials per als delictes d’odi a tot l’Estat espanyol. La Policia Local de València rebrà una formació específica en aquesta matèria.

Miquel Ramos 23/02/2016

El pas institucional més important dels darrers anys per combatre aquesta xacra es va fer a Barcelona l’any 2009, amb la creació d’una fiscalia especialitzada en delictes d’odi. A Catalunya, el registre d’aquest tipus d’incidents es va començar a dur a terme l’any 2010. Hui dia, arreu de l’Estat, ja hi ha 50 fiscals que tracten aquests delictes, però els resultats encara estan molt lluny de ser satisfactoris.

La manca de protocols efectius per registrar-los s’evidencia amb les xifres que aporta el Ministeri de l’Interior espanyol al respecte des de fa tan sols tres anys. Segons aquestes dades oficials, a l’Estat espanyol, es van registrar 1.285 delictes d’odi en 2014; al Regne Unit, la xifra arriba als 52.528 casos. A més, s’estima que la xifra coneguda és aproximadament un 10% de la real. En la majoria d’ocasions, aquest tipus d’incidents no es denuncien, sovint perquè ni tan sols la víctima és conscient d’haver patit un crim motivat per algun prejudici envers ella.

Tampoc existeixen programes d’atenció a les víctimes d’aquests delictes, tan sols l’ajut brindat per ONG. Aquesta és una de les principals reivindicacions, entre altres, del Moviment Contra la Intolerància, organització pionera en la recollida de dades sobre delictes d’odi a l’Estat i impulsora, en gran mesura, de la demanda de les fiscalies especialitzades i d’una llei integral de delictes d’odi.

El seu president, Esteban Ibarra, considera que “les fiscalies no estan plenament actives, ja que no actuen d’ofici, tan sols esperen que els arribe una denúncia”. A més, “els distints cossos policials segueixen sense mostrar suficient sensibilitat davant aquest tipus d’incidents”, afirma.

Ibarra destaca l’escassa implicació institucional en la lluita contra els delictes d’odi: “Calen menys gestos, més política i mesures concretes; entre altres, l’aplicació decidida de la llei contra el racisme, la violència i la intolerància a l’esport, especialment als fons ultres dels camps de futbol”, apunta a tall d’exemple.

Formació especial per la policia de València

El mes d’octubre passat, la regidora de protecció ciutadana de la ciutat de València, Sandra Gómez, va anunciar que la policia local de la ciutat rebrà una formació específica en matèria de delictes d’odi. Gómez explica que, fins ara, “els delictes d’odi s’havien invisibilitzat”. Ara, es treballarà conjuntament amb la fiscalia i amb les ONG i les entitats que treballen en aquest camp. “Pel nou Ajuntament, és una prioritat formar els agents en mesures preventives i amb capacitat de mediació per garantir la convivència en la diversitat”, afirma la regidora, que s’ha servit d’un pla especial de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) per implementar aquesta formació.

Abans, però, David Garfella, agent de la policia local de Silla (l’Horta), va decidir formar-se pel seu compte en la matèria, juntament amb Jacobo Domingo, un altre oficial de Picassent (l’Horta). Garfella explica que, l’any 2012, “l’extrema dreta havia aconseguit representació” i tenia certa força al seu poble (España 2000 va obtenir dos regidors). “Els incidents racistes i xenòfobs se succeïen sense cap tipus de resposta legal, almenys per part de la policia”, relata. Aquests dos agents van decidir crear el projecte Policia i Diversitat per conscienciar altres agents sobre aquest tipus de delictes, així com “visibilitzar tot allò que estava passant i, sobretot, importar bones pràctiques” que ja duien a terme altres cossos policials de l’Estat i d’altres països d’Europa.

“Trobàrem un gran buit institucional en la matèria”, explica Garfella. Per això, ara, a través de la seua xarxa, assessoren agents d’altres localitats que els ho demanen, sempre de manera gratuïta. Seguint aquest model, fan cursos de formació en matèria de delictes d’odi i treballen conjuntament amb ONG. “Hem hagut de mantenir-nos en l’anonimat fins fa ben poc. No estàvem ben vistos en alguns cossos policials…”, explica.

La petjada de l’odi als Països Catalans

Una investigació periodística denuncia que, els darrers 25 anys, hi ha hagut 31 crims d’odi al País Valencià i a Catalunya. Es desconeix el desenllaç judicial de més de la meitat d’aquests casos.

David Bou 22/02/2016

Els crims d’odi són aquells casos que acaben amb la mort de la víctima, la punta de l’iceberg dels centenars de delictes d’odi que es produeixen anualment a casa nostra. Els vuitanta-sis casos registrats des de 1990 a l’Estat espanyol han suposat la mort de vuitanta-vuit persones. Després de submergir-se a les hemeroteques dels mitjans de comunicació per resseguir el recorregut judicial dels casos, aquesta és la xifra que dóna el projecte Crimenes de odio, elaborat pel Grup d’Investigació sobre Crims d’Odi en col·laboració amb Movimiento Contra la Intolerancia, l’única entitat que durant el darrer quart de segle ha fet un recull sistemàtic de dades sobre aquesta temàtica mitjançant l’Informe Raxen.

Dels 31 crims comesos als Països Catalans, cinc van acabar amb condemna per assassinat, set amb condemna per homicidi, dos van acabar en absolució, un va ser arxivat i la resta, un total de setze, no se sap com es van resoldre. Per documentar aquest treball, s’ha prescindit de fonts policials i judicials amb l’objectiu de posar de manifest la manca de voluntat per part de les forces i els cossos de seguretat i de la judicatura a l’hora d’eradicar aquesta xacra. Quinze d’aquests casos van ser motivats per racisme i xenofòbia; quatre, per aporofòbia (odi a les persones sense llar); dos, per transfòbia; dos, per violència ultra al futbol; dos, per odi ideològic, i sis per intolerància criminal, calaix de sastre on s’inclouen els casos motivats pel menyspreu a la dignitat de les persones, els seus drets fonamentals i les seves diferents maneres de manifestar la condició humana.

Els casos de violència masclista no s’inclouen per la manca d’estadístiques i la impossibilitat de recollir tots els crims que han tingut lloc els darrers 25 anys

Els casos de violència masclista no s’inclouen per la manca d’estadístiques i la impossibilitat de recollir tots els crims dels darrers 25 anys. Tanmateix, el projecte remet a feminicidio.net, portal que recull tots els feminicidis a l’Estat espanyol des de fa un lustre, inclosos els no íntims i contra les treballadores sexuals; casos que, en cas que existissin dades per tot el període que abraça aquesta investigació, s’haurien d’incloure a la categoria de misogínia, definida com l’odi contra la dona per raó del seu gènere.

El projecte continua obert a aportacions davant l’evidència que existeixen més casos –fins ara silenciats– que s’haurien d’incloure, però que el pas dels anys ha condemnat a l’oblit.

El legado de la neonazi CEDADE persiste 20 años después

*Article publicat al número 10 de La Marea el dia 11 de novembre de 2013

Puesto de la librería Europa en la Feria del Libro de Barcelona de 1989.

Durante el último decenio de la dictadura franquista y al margen del ocaso del régimen, se creó y se desarrolló en España una de las organizaciones nazis más importantes tras la Segunda Guerra Mundial. Ahora se cumplen 20 años de la disolución del Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE), fundado en 1966 bajo la influencia de organizaciones nazis y fascistas europeas –con las que su fundador, Ángel Ricote, mantuvo contactos durante los primeros años sesenta–, y de antiguos combatientes nazis como Friedrich Kuhfuss, así como de líderes nazi-fascistas entre los que destacan el belga general de las Waffen SS, Leon Degrelle o el coronel austriaco Otto Skorzeny.

CEDADE desarrolló la mayor labor de producción y difusión de propaganda nazi y textos negacionistas del Holocausto hasta hoy durante casi treinta años. Fue la escuela de muchos de los actuales ideólogos del nazismo español, pero el tiempo ha obligado a muchos neofascistas a abandonar las referencias al pasado y a adaptar sus discursos a un nuevo mundo globalizado, muy distinto al que se fraguaba durante los últimos años del franquismo. Para entender el orígen y la supervivencia del nazismo en España es necesario hablar de CEDADE y de su herencia, y de hasta dónde han llegado sus fieles a lo largo de estos veinte años.

Otto Skorzeny

La complacencia y complicidad de Franco con los nazis permitió a muchos criminales de guerra establecerse en España pese a ser reclamados por otros países europeos para ser juzgados por sus crímenes. Algunos de estos refugiados, lejos de esconderse y evitar llamar la atención, siguieron trabajando para el ideario hitleriano, captando la atención de jóvenes fascistas españoles fascinados por los relatos de los vencidos, que contaban otra versión de lo que fue el III Reich, un mundo feliz y armonioso sin cámaras de gas. España se había convertido en un oasis para muchos filonazis que formaban parte del llamado Revisionismo Histórico, que negaba las atrocidades de los nazis y que trataba de escribir su propia historia, a salvo de las leyes internacionales que en otros países europeos perseguían la negación del Holocausto y la apología del nazismo. 

CEDADE vivió con el franquismo y aglutinó a otro sector de la ultraderecha no tradicional, partidaria de una “revolución nacional” y distanciada del ultracatolicismo y la nostalgia franquista, incluso a menudo del ultranacionalismo español que caracterizó la dictadura, preconizando una “Europa de las etnias” y ocupando la llamada “tercera posición” (ni capitalismo ni comunismo) que le permitió sobrevivir al caduco régimen.

De hecho, hasta se escenificó una ruptura con la extrema derecha tradicional, con quien no acababa de entenderse, y que se concretó con las críticas a Blas Piñar por haber usado el término “nazi” de forma despectiva. Piñar fue acusado desde CEDADE de ser “un elemento más al servicio del sionismo” y dependiente “del capital judío internacional”. Junto con CEDADE, en esta posición se encontraban algunos grupos violentos de extrema derecha, otros falangistas y el Partido Español Nacional Socialista (PENS), donde militaba, entre otros, el policía torturador Luis Antonio González Pacheco, Billy El Niño, imputado ahora en la causa argentina contra algunos criminales fascistas españoles.

Ejemplar de la revista CEDADE

Pedro Varela, actual propietario de la Librería Europa de Barcelona, uno de los mayores centros de difusión de literatura revisionista y nacional-socialista, presidió CEDADE con tan sólo 17 años a finales de los años 70 hasta poco antes de su disolución en 1993. Bajo su mandato, la organización llegó a publicar hasta 12.000 ejemplares de su revista cada mes, que eran distribuidos en varios idiomas por todo el mundo, sorteando la censura y amparado por la legislación española, que todavía no penalizaba la difusión de ideas genocidas ni la negación del Holocausto.

Así podemos ver un vídeo que todavía hoy circula por la red, de Varela desfilando por Madrid en 1989 junto a un centenar de seguidores celebrando el centenario del nacimiento de Hitler, o un stand en la Feria del Libro de Barcelona el mismo año, con el nombre del Führer de fondo. No se sabe a ciencia cierta de dónde obtenía los fondos esta organización, pero se apuntó incluso a la financiación directa de Arabia Saudí para la edición de propaganda antisemita en castellano y árabe.

Este nazismo que se vestía de intelectual y cuya misión fue casi en exclusiva la propaganda, empezaba a convivir con los nietos descarriados del Reich, los recién llegados skinheads nazis, una moda que llegó con varios años de retraso a España desde Europa occidental, y que ofrecía otra manera de ser nazi, que no requería libros ni óperas wagnerianas y que basaba su acción en la calle y en los estadios de futbol. En Madrid se crearon las Bases Autónomas, y en Valencia, Acción Radical, ambos grupos formados en su mayoría por jóvenes cabezas rapadas que protagonizaron numerosos incidentes violentos y organizaron los primeros conciertos neonazis en España. Fue entonces cuando la ultraderecha española empezó a buscar en Europa, y no en su propio pasado franquista, el espejo donde mirarse.

Leon Degrelle

Ante el creciente éxito de la extrema derecha en Europa y la violencia neonazi cada vez más presente, el eurodiputado laborista británico James Glyn Ford publicó en 1990 un informe para el Parlamento Europeo sobre el racismo y la xenofobia en Europa, donde alertaba del importante papel que estaba desempeñando CEDADE, que con cerca de 1.500 miembros era considerado uno de los más prolíficos y nutridos grupos nazis de la CE. En 1991, la superviviente de Auschwitz Violeta Friedman, logró que se condenara a Leon Degrelle por haber atentado contra su honor y el de las víctimas de los campos nazis, al afirmar en una entrevista, entre otras cosas, que “si hay tantos judíos ahora, resulta difícil creer que hayan salido tan vivos de los hornos crematorios”. Esta sentencia, además, sentó doctrina constitucional y sirvió como precedente para la reforma del Código Penal en 1995 que ya contemplaría los delitos de provocación al odio y difusión de ideas genocidas.

El declive de la organización

Tras la publicación del informe Ford y otros hechos, como la persecución y denuncia del Centro Simon Wiesenthal, que hicieron saltar las alarmas sobre la impunidad del nazismo en España y la cada vez más visible violencia de los cabezas rapadas nazis, CEDADE, que se encontraba casi en bancarrota, empezaría su declive. Esta decadencia se vio acentuada por las diferencias entre sus miembros y las acusaciones internas de mala gestión y del negocio que para algunos de sus militantes se había convertido, hasta anunciar su disolución en octubre de 1993.

Pedro Varela detenido

CEDADE se disolvió, pero la mayoría de sus miembros continuaron ejerciendo de transmisores del nazismo, eso sí, esta vez ante un contexto que exigía nuevas formas y que ya empezaba a ser hostil para la libre difusión del ideario hitleriano. El primero en sufrir la reforma del Código Penal fue Pedro Varela, condenado a siete meses de prisión en 1998 por apología del genocidio e incitación al odio racial por la venta de propaganda y literatura nazi en su librería Europa de Barcelona.

Varela volvería a ser procesado en 2006 por editar más libros racistas y antisemitas que justificaban el genocidio. Su establecimiento, que nunca cerró pese a los constantes varapalos judiciales, ha acogido numerosas conferencias de los más conocidos negacionistas, así como de antiguos miembros del III Reich o del Ku Klux Klan. Varela entraría a finales de 2010 en prisión y saldría un año y pocos meses después, convirtiéndose de nuevo en un mártir para la ultraderecha, y recibiendo el apoyo incluso del representante del Vaticano en España, Renzo Fratini, quien remitió el caso al entonces Papa Benedicto XVI, que aseguró “tenerlo presente en sus oraciones” y haber mostrado interés por el caso en una de sus visitas a España. Más todavía, el Tribunal de Estrasburgo condenó el pasado mes de marzo a España a indemnizar al librero nazi por irregularidades durante su proceso que le llevó a la cárcel.

Respuesta de Renzo Fratini, representante del Vaticano en España.

Otros, como el que fuera secretario de CEDADE Christian Ruiz, se aventuraban en la política de partidos neofascistas al estilo europeo, primero con Democracia Nacional (DN) creado en 1995. Ruiz pasaría años más tarde por los cursos de acción política que impartiría España2000, otro de los partidos neofascistas surgidos con el afán modernizador que desligara la nueva extrema derecha de la apolillada nostalgia franquista.

Ramón Bau, uno de los fundadores de CEDADE y muy respetado dentro del neonazismo español, seguiría la estela de CEDADE publicando todo tipo de material pronazi y fundando organizaciones similares como el Círculo de Estudios Indoeuropeos (CEI). Bau no sucumbió al nuevo estilo populista importado de Europa, con partidos que escondían sus simpatías por las esvásticas con mucho esfuerzo, y se mantuvo fiel a su ideario. Incluso criticó en una entrevista a los que en esta época ostentaban, más que los viejos editores nazis, su pasión y fe en el nazismo, los skinheads: “El movimiento skin ha sido una tremenda desgracia para el nacional-socialismo. Ha convertido el nacional-socialismo en una bandera para grupos de gamberros y beodos (…), ha ensuciado todo y costará mucho limpiarlo”.

Bau se desmarcaba de la violencia de esta tribu urbana y preconizaba una vuelta a la formación espiritual e intelectual de los nuevos nazis. A pesar de haber tratado de sortear la ley, Bau y otros miembros del CEI fueron procesados y condenados a varios años de cárcel por difundir ideas genocidas, contra los derechos y libertades, pero tras recurrir al Tribunal Supremo resultarían absueltos, junto con otro de los procesados, Juan Antonio Llopart, actual líder del partido neofascista Movimiento Social Republicano (MSR), juzgado en este caso por sus publicaciones de Ediciones Nueva República.

Material incautado tras la desarticulación del CEI

Tras la disolución del CEI, el testigo de CEDADE ha sido recogido por otra organización muy similar. Se trata de Devenir Europeo, una nueva marca del neonazismo español inscrita legalmente en el Registro Nacional de Asociaciones del Ministerio del Interior y que se declara abiertamente nacional-socialista, al mismo tiempo que declara en su página web su “condena a toda apología de cualquier genocidio”.

Esta organización, donde aparece de nuevo Ramón Bau como colaborador, se dejó ver en la última feria de venta e intercambio No Solo Militaria que se celebró en la Casa de Campo de Madrid el pasado mes de agosto, que contó con la participación del Ministerio de Defensa. Esta feria también acogió un stand de la librería Europa y de la Asociación Cultural de Amigos de Leon Degrelle, entre otros. En dicha feria, y con la excusa del interés histórico y militar, se podían comprar enseres de víctimas del Holocausto, como maletas de judíos deportados, o todo tipo de simbología y merchandising nazi-fascista.

Logo de Devenir Europeo
Stand de Devenir Europeo en la feria No Solo Militaria en 2013 

Los tentáculos de algunos exmiembros de CEDADE han llegado desde a la universidad hasta el Partido Popular. La revista Interviú publicó en 2010 un reportaje sobre un curso de criminología en la Universidad Complutense de Madrid impartido por quien fuera responsable de relaciones exteriores de CEDADE, el periodista Jesús Palacios.

Entre los ponentes figuraba a su vez un antiguo militante fascista, Juan Antonio Aguilar, ex miembro de Bases Autónomas y candidato en distintas formaciones ultraderechistas como Falange Española o MSR. Por su parte, Jesús Palacios regentaba la empresa Sarmata Asociados S. L. que, en 2006, realizó un documental para Telemadrid sobre el golpe de Estado de 1983. Por este trabajo, la productora cobró 89.900 euros. Su hermano, Isidro Juan Palacios, también fue miembro de CEDADE, y ejerció de secretario del camaleónico Jorge Vestrynge (quien también pasó por CEDADE) cuando éste formaba parte de Alianza Popular (AP). Isidro Juan fue responsable de la revista Punto y Coma y de la esotérica Más Allá, y fue contratado por el PP de Castellón en varias ocasiones para impartir cursos de oratoria a sus candidatos.

Notícies relacionades:

Arxiu de notícies d’EL PAÍS sobre CEDADE (1976-2009)

Bloc CEDADE En Imágenes

El Vaticano intercedió ante el Gobierno en favor del neonazi dueño de la librería Europa

El nazi Varela siembra cruces gamadas en prisión

España cuenta con uno de los grupos neonazis más activos de Europa, según el Parlamento Europeo

El director de Cedade se presentó en la lista de UGT

DESVETLLATS NOUS SECRETS DELS NAZIS ACOLLITS PER FRANCO: Otto Skorzeny col·laborà amb el Mossad i amassà una gran fortuna amb el tràfec d’armes

LA HUELLA DE LA BOTA: dels nazis refugiats per Franco a la nova extrema dreta

LA HUELLA DE LA BOTA: dels nazis refugiats per Franco a la nova extrema dreta

Fundación Violeta Friedman 

Ens trencaran la cara, però no el somriure

 
 (Publicat a Full Quatre el 20 d’abril de 2012) 

Miquel Ramos  @Miquel_R
Imagineu tots els darrers episodis de la Casa Reial escenificats en un plató, tipus sitcom, o inclús com a trama d’un film. Però no una pel·licula d’aquelles on els personatges públics es mostren extremadament propers i humans fins al punt d’esdevindre tan simpàtics que oblides qui són realment, com a The Queen, o La Dama de Hierro. Imagine més bé un muntatge accelerat a l’estil Guy Ritchie, amb una història amanida dels tocs típics de Robert Rodríguez o Tarantino.
Si, qualsevol d’estos guionitzant la patètica història d’una família reial aficionada a disparar-se a si mateixa, a tot tipus de vicis, a fer negocis tèrbols amb dictadors d’Orient i Occident, saquejar l’erari públic, i finalment a trencar-se la crisma a Botswana a les cinc de la matinada, qui sap si pegant un polvo o ballant el waka-waka, després d’una cacera elefants, un dels animals més entranyables que hi ha. I tot just el Dia de la República.
Ho porte imaginant tota la setmana. Perquè si li posàrem ganes ho podríem fer, i ben segur que encara vindran altres històries dignes de complementar aquesta gran paròdia reial (i real). Però supose que haurem d’esperar. No crec que ens donaren subvenció ni que amb la que tenim a sobre, ens permeteren el luxe de riure’ns així del Cap d’Estat i la seua desastrosa família. Però em guarde la idea per un futur. Perquè com ha dit el Ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, hem d’encarar la situació amb imaginació. I en això estem, exercitant-la per no caure en la desesperació i per trobar la millor manera d’enfrontar el que ve amb una miqueta de sentit de l’humor.

És greu el tema, evidentment, però mentre ens entretenim en els detalls del safari reial, altres temes se’ns colen per la porta de darrere, i sense vaselina. De moment, el tema d’YPF-Repsol està ajudant a desviar l’atenció dels afers més domèstics, fent supurar eixe nacionalisme espanyol del segle XV que alguns neguen que existisca, mentre altres no suporten que ja no funcione això de canviar espills i alcohol per or als nadius americans, que ja ens han vist el plumero.
Sort que Espanya compta amb una cantera patriòtica incondicional, com l’amo d’un bar de Sevilla, que va fer fora Matías i el seu germà, ambdós argentins, i els advertí del cartell enganxat eixe mateix dia la porta: ‘queda prohibida la entrada a argentinos’. Eixe patriotisme que vam trobar a faltar quan Wikileaks desvetllà una nova evidència de la submissió del govern del PSOE al govern nord-americà, prometent-li aturar la investigació del cas Couso, el càmera espanyol assassinat per soldats ianquis a l’Iraq.
El mateix patriotisme que també mostraren quan tres ciutadans de l’estat van ser segrestats en aigües internacionals per l’Exèrcit d’Israel quan pretenien fer arribar ajut humanitari a Gaza i van ser rebuts a trets. Nou morts i dos dies en una presó israeliana, i fou el govern turc qui els va treure d’allà, mentre el govern espanyol exigia el pagament dels bitllets d’avió als activistes per tornar-los a casa.
I és que els esdeveniments massa sovint sobrepassen el guió previst, i posen en evidència la política pàtria, que no deixa de ser una caricatura de si mateixa. És per exemple el cas dels quatresindicalistes detinguts dimecres per la Guàrdia Civil a la Pobla deVallbona i a Bétera, acusats de formar part d’una ‘bandaorganitzada’ que es dedicà a siliconar panys d’empreses la nit de la vaga. Imagineu la hipotètica roda de premsa posterior amb les Forces de Seguretat mostrant sobre la taula el material confiscat: enganxines de la vaga general i banderes de CCOO, el sindicat al que pertanyen dos d’ells. No voldria fer broma d’un episodi repressiu tan lamentable com aquest, que ens ha de recordar els tres joves empresonats a Barcelona, dos d’ells estudiants universitaris, per participar a la manifestació de la vaga general durant el matí, quan encara no havia hagut cap disturbi.
La pàtina còmica no ens ha de fer perdre de vista el tarannà quasi feixista que està prenent el Govern envers la dissidència. Perquè estos no van en broma, i a més ja adverteixen seriosament, com l’assessor de Sarkozy, Alain Minc, que avisa del que està per vindre: ‘El mercat és l’estat natural de la societat, la democràcia no‘, una frase que no us hauria de deixar indiferents, i que il·lustra la vertadera ideologia dels neoliberals, disposats a soterrar les conquestes socials i la Declaració Universal de Drets Humans sense despentinar-se, per garantir la continuïtat de l’statu quo.
En realitat, no som tan especials i a tot arreu s’hi troben casos dignes d’un film, i com no podia ser menys, també els Estats Units ens brinden escenes que ben segur Todd Phillips (Resacón en Las Vegas) adaptaria brillantment: Mentre Obama defensava la política prohibicionista envers les drogues a la Cimera de les Amèriques a Cartagena (Colòmbia), els membres del servei secret que l’acompanyaven eren enxampats a l’hotel enmig d’una orgia de whisky, cocaïna i prostitutes.
Que l’humor no ens faça perdre de vista la gravetat de la situació, però que aquesta no ens faça perdre el somriure, perquè això si que només depèn de nosaltres, no el poden retallar ni empresonar. I jo que hui començava el dia colpit en llegir aquest titular: ‘Massives protestes contra la monarquia i la Formula1’, i resulta que no és ací, sinó a Bahrein… Imaginació al poder.

El cas de Mumia Abu-Jamal i altres històries de Filadèlfia

(Traducción al castellano)

(English translation)

La passada setmana coneixíem la notícia de la commutació de la pena de mort que pesava sobre l’activista afroamericà Mumia Abu-Jamal per la cadena perpètua. Recorde el rostre de Mumia en enganxines i cartells, haver llegit sobre la seua història quan era adolescent, i haver escoltat alguna de les seues intervencions radiofòniques des de la presó que es pot trobar a la xarxa. Mumia fou condemnat a mort l’any 1982 acusat de matar un policia a Filadèlfia. El seu cas va estar envoltat de polèmica i ha sigut denunciat per ONGs com Amnistia Internacional per les irregularitats del procés. Mumia, que va militar al Partit dels Panteres Negres i exercia de periodista, sempre s’ha declarat innocent, i inclús alguns dels testimonis que van declarar en contra seua van admetre després haver sigut pressionats per la policia.

Caldria contextualitzar els fets en la Filadèlfia dels anys 70 i principis dels ’80 per entendre les tensions entre la comunitat afroamericana i la policia, entre els activistes i el poder. La lluita pels drets civils als Estats Units d’Amèrica, un país on el racisme havia sigut llei i on els moviments socials com el liderat per Marthin Luther King (que lluità pels drets civils de les minories però també contra la guerra de Vietnam) eren atacats impunement per grups de racistes blancs i per la policia, la rebel·lió era imprescindible. El cas de Rosa Parks, la dona negra que l’any 1955 es va rebel·lar contra la segregació racial als autobusos de Montgomery (Alabama), on els negres s’havien de seure darrere, i tot el moviment pels drets civils que s’hi originà, n’és un bon exemple.

I malgrat que els fets sobre el cas Mumia van ocórrer fa 30 anys a milers de kilòmetres d’ací, les societats occidentals segueixen sovint patrons similars en determinats aspectes, i tant el control social com en les tècniques de criminalització i atac a la disidència, el corporativisme dins els cossos de seguretat de l’Estat o la manca de garanties dels ciutadans davant la maquinària del poder són encara, lamentablement, realitats que compartim a Filadèlfia i a la resta del món. Però res no s’entén si no s’explica el context i els antecedents.

EL MOVE: Fills d’Àfrica 

El MOVE fou un moviment creat a principis dels anys ’70 a Filadèlfia per John Africa, un treballador afroamericà que va reunir les seues idees antiracistes, ecologistes, animalistes i llibertàries en un manifest que fou secundat per nombrosos membres de la comunitat negra, castigada amb la marginalització i assetjada per un innegable racisme institucional. Els seus membres, que adoptaren el cognom ‘Africa’ reivindicant el seu origen, van ser titllats d’estrafolaris i bruts, per recollir animals abandonats i per portar dreadlocks (rastes), així com per la seua forma de vida en comuna en una casa que van comprar tots plegats. Les autoritats no van estalviar esforços per controlar aquest moviment i els seus membres, als qui van assetjar de totes les maneres possibles, gràcies a la mà de ferro de Frank Rizzo, Alcalde de la ciutat entre 1971 i 1979.

El 1973, un jutge del tribunal federal de primera instància va declarar que a Filadèlfia els casos d’abusos policials eren tan freqüents que no es podien «considerar com a casos excepcionals i aïllats» i que les autoritats de la ciutat «feien molt poc o res» per castigar o impedir aquests abusos. Rizzo s’enfrontaria a una demanda l’any 1979 per consentir aquesta brutalitat policial. La demanda enumerava una llista de 290 persones, la majoria pertanyents a les minories ètniques, que entre 1975 i 1979 havien estat víctimes de trets fets per la policia de la ciutat. 

Fou l’any 1978 quan el MOVE va viure un episodi que escandalitzà l’opinió pública i que marcà un abans i un després: La policia assetjà l’edifici que ocupava el moviment i el desallotjà a la força. Durant els incidents, un tret disparat no se sap des d’on, impactà en un policia. Molts testimonis van afirmar que el dispar s’havia efectuat des de les mateixes fileres de la policia, però no es va poder investigar més perquè l’Ajuntament va demolir l’edifici impedint que es practiqués qualsevol perit o es recollira alguna prova per esclarir els fets. Els membres del MOVE detinguts van ser condemnats a entre 35 i 100 anys de presó. La policia mai va trobar cap arma als membres del MOVE. Un nadó d’una de les membres del MOVE va morir esclafat per un agent, i Delbert Africa, membre també del MOVE, fou apallissat brutalment davant les càmeres per un grup d’agents.

Ja amb l’absència de Rizzo, l’any 1985, la policia de Filadèlfia tornaria a protagonitzar un episodi contra els membres del MOVE, amb un tràgic desenllaç una altra vegada: Els agents van llançar explosius C-4 des d’un helicòpter a l’edifici que ocupaven membres del MOVE, assassinant onze persones, entre les quals hi havia John Africa i cinc xiquets. L’incendi es propagà per altres 60 edificis, i vora 200 persones es van quedar sense llar. Només hi van sobreviure Ramona Africa, vídua de John, i el seu fill menut.

Onze anys després, ja en 1996, La Cort Federal va dictaminar que l’assalt mortal a la casa dels MOVE havia estat desproporcionat i il·legal, i va obligar la ciutat de Filadèlfia a pagar una indemnització als familiars dels supervivents. Actualment, Ramona Africa continua participant als actes de l’esquerra nord-americana i és una de les més actives manifestants en favor de la llibertat de Mumia Abu-Jamal.

EL CAS MUMIA

Mumia  Abu-Jamal no va formar part del MOVE, tot i que mostraria el seu suport en nombroses ocasions. Deixà el Partit dels Panteres Negres l’any 1970 i es dedicà a l’activisme periodístic, sobretot a la ràdio, i a treballar de taxista. Fou president de l’Associació de PeriodistesNegres de Filadèlfia i com altres activistes, fou investigat pel Programa de Contraespionatge de l’FBI, el COINTELPRO, dedicat a controlar i desbaratar els moviments socials nord-americans.     El 9 de desembre de 1981, aproximadament a les quatre menys cinc de la matinada, Daniel Faulkner, agent del Departament de Policia de Filadèlfia, va donar l’alt a l’automòbil que conduïa William Cook, germà de Mumia Abu-Jamal. Es va produir un altercat entre els dos homes. Mumia Abu-Jamal, que conduïa el seu taxi per la zona, va veure l’altercat entre el seu germà i l’agent de policia i va eixir del seu vehicle. Minuts més tard es van presentar diversos agents més en el lloc i van trobar que l’agent Faulkner havia mort com a resultat d’una ferida de bala al cap i una altra a l’esquena. Mentrestant, Mumia Abu-Jamal romania assegut a prop amb una ferida de bala al pit causada per la pistola de l’agent. L’arma legal d’Abu-Jamal va ser trobada a pocs metres d’on estava assegut greument ferit.   

Segons la policia, Mumia va confessar a l’hospital haver disparat Faulkner. L’acusat ho va negar, així com la doctora que el va atendre i altres testimonis. Aquesta suposada confessió, només sustentada pel testimoni d’alguns policies, va ser un dels motius pels quals Mumia fou condemnat a mort. Però altres versions apunten que els trets contra el policia no els va efectuar Mumia. De fet, dues de les testimonis al judici, que exercien la prostitució al mateix carrer, van confessar després que havien sigut coaccionades i subornades per la policia perquè declararen haver vist Mumia efectuar els dispars. Una d’elles va desaparèixer poc de temps després. Un altre testimoni, un taxista que es trobava aprop dels fets, va declarar en la seua primera entrevista amb la policia que havia vist un home disparar i donar-se a la fuga. Després, en saber-se que tenia causes pendents amb la justícia, va canviar la seua declaració. La policia tampoc va efectuar cap prova de balística a l’arma de Mumia, amb la què suposadament havia disparat Faulkner.

Algunes de les raons per les què es denuncià la manca de garanties al cas de Mumia tenen a veure amb la seua defensa; el tribunal negà el dret a Mumia a representar-se a si mateix i fins i tot a estar a la sala d’audiències, a més d’adjudicar-li un advocat que els defensors de Mumia qualifiquen d’incompetent. El seu advocat va admetre que no va parlar amb un sol testimoni abans del judici i mai va tractar de recaptar diners per obtenir els perits. A més, el jutge del cas, Albert Sabo, ha condemnat a la mort a 32 persones, més del doble que qualsevol altre jutge als EUA. 

«Si no els agrada, poden unir-se a ell [Abu-Jamal]. Convertirem la cadira elèctrica en un sofà elèctric. La nostra postura sobre això no tolerarà cap mena d’ambigüitat, cap demora ni cap altra cosa. »Richard Costello, president de l’Ordre Fraternal de Policia de Filadèlfia.

L’Ordre Fraternal de la Policia de Filadèlfia sempre ha donat suport l’execució d’Abu-Jamal. La organització també ha reaccionat amb hostilitat davant les peticions de nombroses personalitats que han demanat que Abu-Jamal tornara a ser jutjat. L’agost de 1999, en l’assemblea general biennal de l’Ordre es va aprovar una resolució en què es demanava el boicot a totes les persones i empreses que havien expressat el seu suport a la posada en llibertat d’Abu-Jamal. Un portaveu de l’organització va manifestar: «És una equivocació permetre que empreses i persones es beneficien de l’assassinat d’un agent que va fer el més gran dels sacrificis en intentar protegir i servir els ciutadans de la seua comunitat. I no descansarem fins que Abu-Jamal creme a l’infern. »L’Ordre Fraternal de la Policia té forts vincles amb els jutges de l’estat que van fallar les apel · lacions d’Abu-Jamal. El 1994, el representant de l’estat per Pennsilvània Mike McGeehan va fer les següents declaracions: «Desitge que Mumia Abu-Jamal mora. No m’importa quants tios de Hollywood li donen suport, anem a veure’l morir a Pennsilvània. »

La relació entre els membres del Tribunal i les forces policials han posat en dubte la imparcialitat d’aquest i altres judicis. Cal esmentar, per exemple, que el president de la Cort, el jutge John P. Flaherty, va rebre el Premi de la Justícia concedit per l’Associació de Xèrifs de Pennsilvània, i que el jutge Ralph J. Cappy (que va redactar la resolució en què es va rebutjar la sol · licitud de nou judici per Abu-Jamal) va rebre el premi «Home de l’Any» concedit per l’Ordre Fraternal de la Policia de l’estat de Pennsilvània. 

Amnistia Internacional (AI) ha recollit tots els detalls del procés i de les posteriors apel·lacions al cas, posant de relleu la manca d’imparcialitat del jurat i els nombrosos defectes en la instrucció, que van afavorir la condemna de Mumia. També ha criticat el posicionament de la policia, que no ha deixat de fer campanya per la execució del condemnat. AI destacà al seu informe l’ assistència lletrada inadequada, l’oberta hostilitat del jutge de la causa i l’aparent parcialitat judicial durant la revisió de l’apel · lació. També considera que nombrosos aspectes d’aquesta causa incompliren clarament les normes mínimes internacionals que garanteixen la justícia processal, pel què demana que el judici es torne a celebrar amb totes les garanties, i a ser possible, lluny de Filadèlfia, on el procés no haja polaritzat tant l’opinió pública. 

Ací teniu un documental (en anglès) sobre el cas:  Mumia Abu Jamal – A Case of Reasonable Doubt:

30 ANYS DESPRÉS… 

Mumia Abu-Jamal portava ja 30 anys empresonat al corredor de la mort esperant a ser executat, quan per fi la setmana passada va ser publicada la commutació de la pena capital per la cadena perpètua. Em vaig alegrar molt, i analitzant després les notícies que es publicaven al respecte, vaig comprovar com els moviments en favor de la llibertat de Mumia i contra la pena de mort havien tingut alguna cosa a veure. Així ho va reconèixer Chistina Swarns, advocada de Mumia i membre del Fons de la Defensa Legal de l’Associació Nacional per a l’Avanç de la Gent de Color (NAACP Legal Defense Fund).

Per la seua banda, la vídua de Faulkner va manifestar que no s’oposaria a la commutació de la pena perquè ja havia passat massa temps, però no va deixar passar l’ocasió per acusar els jutges de ‘deshonestos i covards’.

La victòria sobre la pena de mort sempre és una bona notícia. Per descomptat, no es pot celebrar mai la mort d’una persona, ja siga l’agent de policia com l’execució de Mumia. Però cal contextualitzar sempre els fets per entendre que la justícia es pot equivocar, o que altres factors aliens als fets reals, poden influir en un judici. Només 15 dels 124 presos condemnats a mort que hi havia a Filadèlfia l’octubre de 1998 eren blancs.

Els estudis sobre l’aplicació de la pena de mort als Estats Units han conclòs reiteradament que la raça de l’acusat i de les víctimes poden ser un factor clau a l’hora de determinar qui serà condemnat a mort. Un d’aquests estudis va concloure que, fins i tot tenint en compte les diferències entre els casos, era molt més probable que les persones negres de Filadèlfia acusades d’assassinat fóren condemnades a la pena capital que altres acusats per delictes similars (D. Baldús, Race Discrimination and the Death Penalty in the Post Furman Era: An Empirical and Legal Overview, with Preliminary Findings from Philadelphia, Cornell Law Review, Volum 83, setembre de 1998.).

El 1997, el relator especial de les Nacions Unides sobre execucions extrajudicials, sumàries i arbitràries va declarar, després de la visita que va realitzar als Estats Units el 1997, que era «inquietant la falta d’assistència lletrada i de representació jurídica en el cas de molts acusats susceptibles de ser condemnats a la pena capital. » (Doc ONU E/CN.4/1998/68/Add.3)

Mumia Abu-Jamal és una de les més de 3.500 persones condemnades a mort en 37 estats i en aplicació de la legislació federal. Des que es van reprendre les execucions el 1977 fins a finals de 1999, Amnistia Internacional va reportar el nombre de presos executats en 30 estats, que ascendia a 598. Només el 1999, l’Estat va ordenar l’execució de 98 presos, la major xifra registrada des dels anys cinquanta. Les autoritats nord-americanes han recorregut insistentment a la pena capital i ho han fet vulnerant repetides vegades les garanties mínimes internacionals.

Entre les violacions comeses està l’execució de discapacitats mentals, de delinqüents menors d’edat i de persones que no van comptar amb una defensa adequada en el judici. La gran majoria de les persones condemnades a mort als Estats Units són pobres i procedeixen en un percentatge desproporcionat de les minories racials i ètniques. El risc de condemnes errònies segueix sent elevat, i des de 1973 s’ha posat en llibertat a més de 80 presos condemnats a mort, després d’aparèixer proves sobre la seua innocència. Molts van estar a punt de ser executats quan els tribunals van intervenir en relació amb les seues reclamacions sobre condemnes injustes. Uns altres van ser executats tot i que hi havia seriosos dubtes sobre la seua culpabilitat.

El cas de Mumia i els esmentats casos d’errors judicials conviden a serioses reflexions sobre els estats i els seus sistemes judicials, sobre el paper de les forces de seguretat i sobre la força dels moviments socials. El 1995, sis agents de policia de Filadèlfia es van declarar culpables dels càrrecs de col·locació de drogues il·legals a sospitosos, del robatori de més de cent mil dòlars i de la falsificació d’informes.

La investigació sobre l’actuació d’aquests agents ha portat a l’excarceració de centenars d’acusats les condemnes van ser anul·lades pels tribunals d’apel · lació. També el 1995, dos agents de policia de Filadèlfia van ser condemnats a penes de presó d’entre cinc i deu anys per manipular proves contra uns joves. Des de 1993, la ciutat de Filadèlfia ha pagat aproximadament 27 milions de dòlars en més de 230 demandes contra la policia per conducta indeguda.

Però allò que cal destacar, 30 anys després que Mumia entrés a presó, és el paper que ha tingut la societat civil en la defensa dels drets humans i de la justícia. S’ha demanat senzillament un judici just per Mumia, sense jutges hostils i amb totes les garanties. No s’ha demanat la llibertat de Mumia perquè es considera que matar un policia no és delicte, sinó perquè el procés fou totalment irregular i perquè la pena de mort no hauria de ser pròpia d’un país democràtic. 

Los Angeles, April 26: Initiated by the Partisan Defense Committee and Labor Black League for Social Defense, a united-front protest to free Mumia Abu-Jamal drew over 100 demonstrators. [photo credit: Partisan Defense Committee]

Mumia ha esdevingut tot un símbol internacional de la lluita contra el racisme, els muntatges polítics-policials i contra la pena de mort. Existeixen col·lectius en suport a Mumia a tot el món, i artistes com  Chuck D (Public Enemy), Rage Against The Machine, Mos Def o Antiflag han participat en actes de suport o li han dedicat cançons.  Però des del corredor de la mort Mumia no ha deixat mai de dir el que pensa, de denunciar la pobresa, la guerra i les mentides del govern. Gràcies a la intensa campanya dels grups en favor dels drets humans, Mumia podrà continuar sent una veu viva.

 ENLLAÇOS RECOMANATS: