Així ha pogut créixer el feixisme a Espanya: què s’hi pot fer ara?

05/05/2021 per Miquel Ramos

Nicolàs Tomàs – El Nacional – 2 de maig 2021

Fa molt pocs anys, mitjans i periodistes –alguns es deuen portar ara les mans al cap–, treien pit perquè Espanya era “l’excepció europea”. Aquí, deien, a diferència de França o els Països Baixos, no hi havia extrema dreta. Pocs anys després, però, la campanya madrilenya ha servit per a visibilitzar no només que existeix (52 diputats al Congrés dels Diputats), sinó també fins on arriba la seva amenaça: contra tothom. Va ser mala fe o ingenuïtat? Potser ara cal plantejar-se altres interrogants, sobre com ha estat possible que creixi la bèstia del feixisme. I si existeixen manuals que serveixen o ja han caducat. Plantegem aquests interrogants a diversos experts en extrema dreta i populisme a l’Estat espanyol.

En primer lloc, hi havia o no hi havia extrema dreta a Espanya? La resposta és que sí, que n’hi havia. Sempre n’hi ha hagut, però, com apunta Miquel Ramos, periodista de La Marea, estaven molt vinculada a la dictadura franquista i molt dividits entre ells. Per això la majoria de votants d’extrema dreta es refugiaven sota les sigles del PP. A partir del govern de Zapatero és quan comencen a canviar les coses. “Hi ha un sector de la dreta, l’ala més neocon, que es comença a despenjar, es treu els complexos i comença a reivindicar una dreta més radical que no se sent representada”, explica Ramos. “És un procés que, a poc a poc, acaba capitalitzant Vox. És un producte d’això”, afegeix. I ha acabat recollint tant l’extrema dreta del PP com l’extrema dreta extraparlamentària. I ha trobat el caldo de cultiu perfecte per a la seva propaganda buida contra independentistes, immigrants, feministes…

com ha arribat fins on ha arribat? El periodista Xavier Rius Sant, també especialitzat en extrema dreta, apunta que “a diferència d’altres països, a Espanya la ultradreta ha sortit per defensar que España una y no 51“. Com només atacava independentistes, fins i tot era útil per alguns. Es va veure en les acusacions particulars de l’1-O: desactivat el sindicat Manos Limpias, va agafar el relleu Vox, amb la quota de telenotícies que va implicar això. Miquel Ramos assenyala com es va menystenir d’origen: “Tothom confiava que no hi havia extrema dreta. Des de l’esquerra es veia fins i tot bé en un principi, perquè dividia la dreta”. Fins que va irrompre amb força a les institucions i va ser massa tard. “Avui hi ha un clima d’agressivitat i violència on se senten còmodes i els discursos d’odi es banalitzen”, lamenta.

De qui és responsabilitat d’aquest auge? A més d’un context estatal i internacional favorable, probablement hi ha responsabilitats compartides, però els diferents experts consultats coincideixen a assenyalar que, en gran part, els grans mitjans de comunicació espanyols. Els han donat visibilitat i comprat l’agenda de temes. Carolina Plaza, sociòloga i investigadora doctoral a la Universitat de Salamanca, es mostra perplexa que ara saltin les alarmes en moltes redaccions, quan Vox existeix des del 2013 i està a les institucions des del 2018. “Ara és molt més difícil fer-li front”, admet Plaza, després de “tres anys legitimant l’extrema dreta com un actor acceptable i normalitzant certes posicions”. D’això, lamenta, n’han estat responsables els mitjans, que “no només els han deixat espai, sinó que ha estat un espai molt acrític i neutral”. Miquel Ramos hi coincideix: alguns mitjans no s’ho van prendre seriosament i altres hi han “jugat pels seus interessos”. En aquest sentit, recorda: “A diferència de Podem, Vox no és cap amenaça per a l’establishment”. I prossegueix: “Han pogut alimentar la bèstia perquè pensaven que no els afectaria. Però ara la bèstia té vida pròpia”.

la resta de partits quin rol han jugat en aquest auge? Miquel Ramos constata la inacció inicial de l’esquerra, i més concretament del PSOE: “L’anàlisi en un primer moment és de no preocupar-se perquè això divideix la dreta… Però després salten les alarmes, sobretot quan el PP i Ciutadans comencen a pactar des del minut 1 amb l’extrema dreta”. Altres, com Ángel Gabilondo, directament han alimentat la teoria dels extrems. “Un extrem vol abolir els drets humans i l’altre vol habitatge públic”, ironitza el periodista. Carolina Plaza remarca com inicialment Vox “no molestava”, perquè anava només contra determinats col·lectius: “Independentistes, esquerra radical, Altsasu… Al final és la legitimació d’un mateix discurs dur, autoritari i fins i tot antidemocràtic, però contra certs col·lectius que ja no eren políticament correctes“. I la seqüència ja és coneguda: eleccions andaluses, fotografia de Colón, judici del procés… i tercera força al Congrés dels Diputats.

En tot això, quin paper ha jugat la judicatura? Aquests dies i setmanes s’ha vist com un jutge es negava a retirar la campanya racista de Vox contra els menors migrants, però també com els assaltants de Blanquerna tornaven a esquivar l’ingrés a la presó. Xavier Rius Sant s’aferra justament al cas Blanquerna: “Els tribunals pensen que potser estan sonats, però que són els nostres. La judicatura, així com part de les Forces Armades i la policia, continuen sent de la idea que Franco no va ser tan dolent“. Per la seva part, Miquel Ramos admet que la justícia mai no s’ha pres seriosament l’amenaça ultra. I posa el focus en la legislació contra delictes d’odi, que “s’ha pervertit fins a tal punt que les seves víctimes són nazis i policies”. Hi ha instal·lada una sensació d’impunitat total per al feixisme.

I ara, fins on pot arribar aquesta amenaça de l’extrema dreta? Durant la campanya electoral s’ha vist no només Santiago Abascal amenaçant amb violència contra manifestants antifeixistes, sinó també amenaces de mort –amb bales i navalles ensangonades– dirigides sobretot a dirigents dels partits d’esquerres espanyols. “No sabem si són llops solitaris o no, però quan n’hi ha diverses poden arribar fins on poden arribar”, avisa Xavier Rius Sant.

Què s’hi pot fer ara?

Ara, que l’amenaça de l’extrema dreta s’ha evidenciat amb tota la seva força i contundència, s’obre un nou debat. S’hi ha arribat potser una mica tard, però què s’hi pot fer per a revertir el dany que ja s’ha causat? Rius Sant admet que “no hi ha solucions màgiques” en aquests moments. Ramos assegura que “encara hi ha molt que es pot fer” per a contrarestar el discurs de l’odi. Començant pels mitjans de comunicació.

Carolina Plaza aposta per revertir el model que han seguit fins ara els mitjans, normalitzant el seu discurs i convertint el debat públic en un espectacle de “zascas i frases que criden l’atenció”. I també deixar de reproduir acríticament les seves declaracions, mentides i ocurrències, sense rebatre-les: “Fa uns anys, que al Congrés dels Diputats o en un míting es parlés del pitjor govern en 80 anys, incloent-hi la dictadura, hauria aixecat polseguera. Avui, com si res”. Segons la investigadora de la Universitat de Salamanca, calen “espais on es contradiguin els seus discursos”, i no simple “entreteniment”.

Per la seva part, Miquel Ramos veu positiu que es comenci a parlar obertament i dir les coses pel seu nom: és feixisme i no polarització. “Seria com si algú parlés de la polarització a l’Alemanya de l’any 32“, ironitza. Per això, primer, els periodistes han de saber “de què parlem”. Segon: “No anar allà, plantar el micro i ja està. Has d’anar-hi ben preparat i si cal desmuntar en directe les seves mentides”. I tercer, com a conclusió: “Has de triar si vols ser un simple transmissor del discurs de l’odi o si vols fer la contra des d’una posició democràtica i de drets humans. Perquè triar l’agenda ja és ser subjectiu”. Demana que tot plegat “no sigui passatger”, que “tinguem clar que és una lliçó”. 

Miquel Ramos: “Has de triar si vols ser un simple transmissor del discurs de l’odi o si vols fer la contra des d’una posició democràtica i de drets humans”

I des de la política, què s’hi pot fer? Xavier Rius Sant ho té clar: “No fer-los determinants en els governs. No podràs evitar coincidir en votacions, però no han de formar part de cap negociació. El problema és que Vox no només és determinant, sinó que fins i tot ha signat acords d’investidura”. I la segona clau, no legitimar el seu discurs des de la resta de formacions, comprant la seva agenda. És a dir, no fer el que van fer Nicolas Sarkozy o Manuel Valls a França. “Entre l’original i la còpia, sempre acaba guanyant l’original”, recorda el periodista especialitzat en extrema dreta. 

Carolina Plaza coincideix que el cordó sanitari, tot i que els permet victimitzar-se, és parcialment útil: “No els deixa que formin part de la presa de decisions, que tinguin influència en polítiques com la immigració, l’educació o la distribució del pressupost”. Ara bé, el cordó sanitari, afegeix la investigadora en ciència política, no és una solució per a impedir que creixin electoralment. Per a frenar-los a les urnes cal més, calen polítiques valentes i decidides que vagin a l’arrel dels problemes. No pegats que alimentin l’antipolítica.