Ultradreta i extrema dreta: similars, però no idèntiques

Termes com ‘feixisme’ s’usen sovint per fer referència a moviments que no coincideixen ideològicament amb els totalitarismes.

SANTIO DOMMEL – DIARI DE BARCELONA, 30 DE SETEMBRE 2022

Aquests dies, quan llegim sobre l’actualitat italiana, conceptes com dreta radicalextrema dretaultradreta i feixisme es barregen. Aquests conceptes s’empren sovint per definir partits polítics, entitats i organitzacions de la dreta afins a ideologies més intolerants. Però, quina és la terminologia més adequada? Què diferencia uns termes dels altres? 

Els especialistes amb qui ha contactat el Diari de Barcelona coincideixen en el caràcter del moviment, però no amb les definicions dels conceptes. Una evidència que ens planteja que, a l’hora de tractar aquests temes, cal anar amb cura de les expressions que s’usen. 

Què diu el DIEC: ultra i extrem-a

Si ens atenem al significat que el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) fa dels termes ultra i extrem/-a, veiem que no són ben bé el mateix. Entesos tots dos com a prefixos, ultra es defineix com quelcom que “va més enllà”. Emperò, extrem/-a és un prefix que marca la màxima expressió d’un element. Per tant, segons el DIEC, la ultradreta seria major que l’extrema dreta. 

Si cerquem què diu el DIEC sobre la ultradreta, trobem una especificació. La ultradreta és “l’extrema dreta que no exclou la violència per a aconseguir els seus fins”, defineix el portal web. La defensa de la violència, doncs, esdevé el baròmetre per identificar aquelles entitats d’ultradreta. L’extrema dreta, doncs, aglutinaria tant la dreta radical com la ultradreta. 

El fotoperiodista Jordi Borràs s’adhereix a aquestes definicions. “Hi ha un factor diferencial, un clar augment de la radicalització en referir-nos a la ultradreta”, explica al DdB. La ultradreta no contempla el joc democràtic i no es vol regir pels seus paràmetres. 

Un problema de traducció?

L’edició en català del llibre del politòleg neerlandès Cas Mudde, Ultradreta (2020), usa unes altres definicions. Segons aquesta publicació, la dreta radical aglutina “les ideologies que creuen que les desigualtats entre les persones són naturals i positives”, acceptant “l’essència de la democràcia però oposant-se als elements fonamentals de la democràcia liberal”. 

L’extrema dreta seria l’altra cara de la moneda i ampararia aquelles “ideologies que creuen que les desigualtats entre les persones són naturals i positives”, i rebutgen “l’essència de la democràcia”. A més a més, afegeix que la ultradreta inclou l’extrema dreta i la dreta radical. Segons Borràs, la diferència a les definicions del DIEC es deu a un problema de traducció: “L’obra confon el que en català entenem com a ultradreta amb el que Mudde defineix com a extrema dreta. Crec que es deu a un error de traducció”, apunta. 

Dins de la dreta radical, Jordi Borràs explica que “hi trobem formacions polítiques com ara Vox i el Front Nacional de Marine Le-Pen”. Assenyala, però, que, acadèmicament, “podem discernir entre la dreta radical populista i la dreta radical conservadora”. “La primera estaria exemplificada amb Marine Le-Pen i el Front Nacional; la segona amb Santiago Abascal, tot i que Vox té tints de dreta radical populista”, afegeix. 

Tipificar el que defensen

Xavier Rius Sant, periodista i autor del llibre Els ultres són aquí (2022), recomana que la nomenclatura a utilizar ha de passar més sovint per definir allò que defensa cada entitat, grup i partits polítics. “Jo no m’hi fico gaire en aquests aspectes perquè és força complex”, explica al Diari. “A aquests grups no els agrada que se’ls titlli de racistes i xenòfobs. La ultradreta no s’autoidentifica com a ultradreta, però s’ha de saber assenyalar els seus components”.

Per Rius, és millor definir-los pel que són tenint en compte “el que defensen als mítings i manifestos”, a més de “la seva acció”. Si comprenem la definició del DIEC, l’extrema dreta és la part més majúscula de la dreta política. D’altra banda, la ultradreta sobrepassa els paràmetres polítics de la democràcia. Així i tot, Rius utilitza el terme ultradreta per referir-se, també, a partits polítics com Vox. 

Una tendència a la qual se suma Miquel Ramos, fotoperiodista especialitzat en aquests moviments, qui explica a l’informe (on també hi participa Jordi Borràs) De los neocón a los neonazis (2021) els orígens de la formació política. La titlla de ser d’extrema dreta, però la comprèn dins de la ultradreta, cosa que el situaria en paral·lel amb les definicions del llibre Ultradreta. 

No són sinònims, però s’apropen molt

Norbert Bilbeny és catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona. Bilbeny s’adheriria a les definicions que s’estableixen a l’edició en català d’Ultradreta, el llibre de Mudde. “Tant l’extrema dreta com la ultradreta són expressions dins de la ultradreta, però aquesta no és compacte. Hi ha una ultradreta que admet la democràcia i una altra no”, explica. 

Per Bilbeny, la ultradreta engloba extrema dreta i dreta radical. “El terme extrem el delata, està a punt de fer el pas, no hi ha res més després de l’extrem”. També diferencia “la ultradreta que admet la democràcia, però des d’un punt de vista autoritari com la d’Orban i Erdogan”, amb la que “s’hi contraposa”. 

“Llavors, la ultradreta passaria a ser extrema dreta”, indica. Encara que s’admeti d’una manera parcial, Bilbeny apunta que “no és el mateix rebutjar explícitament la democràcia; al meu entendre, aleshores, l’extrema dreta s’aproximaria al feixisme”. 

El feixisme com a exculpant de tot

El feixisme és un terme que s’usa amb regularitat en el nostre espai públic. Emperò, l’estela del feixisme a Catalunya és, segons molts dels entrevistats, ínfima o gairebé inexistent. “Jo no veig un partit de tall feixista a Catalunya”, explica Borràs. Bilbeny considera que “existeix una banalització del que s’entén com a feixisme”.

“Generalment els mitjans, quan ens referim a l’extrema dreta, ho fem amb un objecte identificat que correspon a aquest terme i paraules”, explica el catedràtic. “No és pas així quan moltes vegades denunciem un comportament o grup com a feixistes, que també pot passar quan banalitzem el racisme, altres conductes o ideologies que coincideixen amb fets històrics”, assenyala.

“Quan parlem de feixisme hem d’entendre que té un component totalitari, concentrant el poder omnímode en l’estat per damunt de la societat i els seus individus que passen a ser dominats totalment per aquest”, explica. “El feixisme només comprèn l’estat, l’individu és reconegut en tant que és membre de l’estat, res més”. Afegeix:  “Partits i entitats de l’extrema dreta i la ultradreta a vegades diuen ser defensores de la democràcia com Vox, que li fa la gara-gara”. 

Una nomenclatura complexa

Com veiem, es presenten dos pols, no del tot oposats, però sí diferenciats a l’hora de referir-se a entitats i organitzacions radicals de la dreta política. Ja que el Diari de Barcelona s’escriu en català i el DIEC és una institució reconeguda i oficial de la cultura nostrada, trobem pertinent adherir-nos a la definició que estableix el Diccionari.

L’extrema dreta nostrada: radiografia de l’extrema dreta independentista

La Diada serveix d’aparador per a entitats i formacions d’extrema dreta per exhibir-se sota l’ampar de proclames independentistes.

Santi Dommel – Diari de Barcelona 30 de setembre de 2022.

Una nena petita mirava perplexa com -qui semblava ser la seva mare- cridava als quatre vents: “Catalunya Catalana!”. La quarantena de persones que acompanyaven la familia a l’ofrena floral celebrada l’11 de setembre, van entonar el Cant dels Segadors. Ja per connivència ideològica o bé per ignorància, una onada d’aplaudiments va acompanyar la consigna. Mentrestant, la nena somreia amb innocència. 

No semblava entendre gaire bé el significat de les escridassades, però el somriure de complaença que li dedicava la seva mare va semblar tranquil·litzar-la. Es tractava d’un manifestació del Moviment Identitari Català (MIC), juntament amb Renaixença Nacional Catalana, entitats considerades d’extrema dreta pels seus postulats.


El MIC és una entitat que, tot i haver negat ser d’extrema dreta, advoca per la independència d’una ‘Catalunya Catalana’ on “les ajudes socials siguin per als catalans”. Juntament amb Renaixença, exhibeix el número ‘33’ a les seves banderes per referir-se a la tercera lletra de l’abecedari, la C, que es refereix al seu lema: ‘Catalunya Catalana’. Una simbologia que també empren moviments neonazis, que utilitzen el número ‘88’, tot aprofitant la posició de la lletra h a l’abecedari per evocar el lema ‘Heil Hitler’.

La imatge va recórrer les xarxes socials i mitjans van vincular l’extrema dreta amb l’independentisme. Segons expressa al Diari de Barcelona el fotoperiodista i autor de llibres com Tots els colors del negre (Ara llibres, 2022), Jordi Borràs, que ha assistit a l’ofrena des de fa anys, “l’acte es va sobredimensionar”. Especialitzat en extrema dreta, afirma que en realitat, “l’extrema dreta independentista és molt minoritària”. Perquè sovint, explica, l’extrema dreta genera molt soroll, però poca substància política. “Si la busques, no la trobaràs, perquè fan propaganda i ja està”. 

Què va passar exactament

En relació a l’ofrena floral, Jordi Borràs és molt crític amb la repercussió mediàtica que va tenir a la Diada l’extrema dreta independentista. “L’ofrena floral a Rafael Casanova és un acte en decadència des de fa anys. El MIC surt a la cua final de l’ofrena, quan ja han sortit els partits grans, les associacions, els castellers, els geganters…”, assenyala. 
En anteriors edicions organitzacions com Arran havien fet front a l’extrema dreta independentista. “Aquest cop l’esquerra independentista no els va aturar perquè no hi eren, fa anys i anys que no hi assisteix. No és que no es volgués aturar, és que no hi eren”. “Jo diria que aquest any hi havia menys persones que l’any passat”, afirma. 
Considera que la gent que aplaudia el MIC ho feia perquè “no tenen ni idea de qui són, la majoria de vegades veuen banderes i estelades”, emfatitzant que la quarantena de persones que hi havia “eren tots els membres del MIC que hi ha”. “És una entitat marginal”, sentencia.  

La terminologia a utilitzar

En l’àmbit terminològic, el DdB va abordar recentment la problemàtica a l’hora d’utilitzar termes com “ultradreta” i “extrema dreta”. Aquest mitjà s’atendrà a les definicions que estableix el DIEC de l’ultradreta, compresa aquesta com “l’extrema dreta que contempla la violència per assolir els seus fins”. 
Aquest mitjà s’atendrà a la definició dels prefix “ultra” i “extrem” que estableix el DIEC. L’extrema dreta toleraria el joc democràtic, però, tot i presentar discrepàncies amb la democràcia liberal, participaria del joc polític. L’ultradreta, en canvi, podem considerar que, en alguns casos, podria arribar a flirtejar amb ideologies totalitàries. 
La dreta radical, per altra banda, s’atendria als paràmetres de la democràcia, però “s’oposen als elements fonamentals de la democràcia liberal”, tal com ho defineix Cas Mudde a Ultradreta (Saldonar, 2021).

Quan la ficció supera la realitat

Tot i emfatitzar què va ocórrer a l’ofrena floral, Borràs assegura que “els independentistes no estan vacunats contra l’extrema dreta”. Afirma que el passat històric de l’independentisme fa complicat que proliferin aquestes idees d’extrema dreta ja que “en general, és anar contra natura”. “Existeixen, però és important no sobredimensionar-los”, destaca.

Borràs considera que “hi ha hagut un interès en sobredimensionar l’extrema dreta independentista que “és marginal i molt minoritària, a diferència de Vox que té 11 diputats al Parlament de Catalunya”. “Ens hem de preocupar i ocupar de l’extrema independentista, però en la mesura justa”, i el sobta que, ara, “comencin a aparèixer periodistes preocupadíssims per aquest tema, no ho dic per tu, però on eren fa cinc anys?”. “Molt sovint es donen massa mesura a entitats com aquests grups”, apunta, però “estem parlant d’uns sectors marginals de l’independentisme que no són nous, hi han estat sempre”.

“Crec que es vol relacionar l’independentisme amb l’extrema dreta”, explica el fotoperiodista. “El nacionalisme espanyol s’ha manifestat molt de la mà de l’extrema dreta des de fa molts anys”. Indica que l’espanyolisme no s’entén sense l’extrema dreta i recorda que “a cada manifestació espanyolista t’hi trobes fatxes a punta pala”. “Això amb l’independentisme no passa”, conclou.

A més, l’impacte electoral dels sectors de l’extrema dreta independentista no s’ha materialitzat en un electorat contundent. “Som Catalans, per exemple, va rebre 56 vots a les eleccions de Vic de 2015”, explica Xavier Rius Sant, periodista i autor de Els ultres són aquí (Pòrtic, 2021). Entitats com aquesta, Aliança Catalana i el MIC, explica Rius, són “opcions polítiques que no van enlloc”.

Com operen 

Miquel Ramos, periodista i investigador especialitzat en extrema dreta, aprofundeix en els mecanismes que empra l’extrema dreta per fer arribar el seu missatge. Les xarxes socials “són un lloc fàcil on prospera la desinformació. Ara, l’extrema dreta té més mitjans que abans per manifestar-se”, explica Miquel Ramos. 

“Les xarxes socials no tenen filtre. Pots fer proclames i emanar la teva ideologia i teories conspiranoiques des de l’anonimat”. Aclareix que “no tot el que diuen apela a la desinformació i els sentiments”, però que les xarxes no tinguin regulador “li ve molt bé a l’extrema dreta”, apunta Ramos.

“No és bo promocionar-los, però tampoc banalitzar-los. En comparació amb l’extrema dreta espanyola, la independentista són grups molt residuals i no compten amb una cohesió concreta”. “L’extrema dreta apel·la a tota la societat, s’aprofiten del malestar de la gent”, indica. 

“Jo crec que la inestabilitat política a l’independentisme ajuda a fer que aquests grups no se’ls hi faci tant de front”, i considera que l’independentisme “ajuda a camuflar els seus discursos que, poc a poc, van inserint el seu ideari xenòfob i antimigratori en la societat”. 

Miquel Ramos va participar en la publicació de l’informe De los neocón a los neonazis (2021), on analitzava la irrupció de Vox en l’aparador electoral espanyol. Reconeix que l’únic element diferenciador de la ultradreta catalana i espanyolista, rau en el nacionalisme que defensen. “La resta son les mateixes consignes“, afirma. 

“Un cop vaig fer la prova traduint el discurs de Vox i el vaig penjar perquè la gent de l’independentisme hi reacciones. Hi havia gent que estava molt a favor del que es deia. Després quan els hi vaig dir que era de Vox doncs es tiraven enrere”, sentencia.

Xavier Rius Sant ha tractat l’extrema dreta d’aprop i explica que hi ha una línia molt permeable entre les formacions d’extrema dreta espanyolistes i independentistes. Recorda el cas d’Ester Gallego, exmembre del PxC a Vic i que actualment és la portaveu del partit Som Catalans. “Hi ha una foto que està ella amb el Ignasi ‘Nacho’ Mulleras, que és el número dos de Vox a Girona”, explica. 

Ho corrobora Jordi Borràs: “On milita aquesta gent no obeeix tant als seus sentiments nacionals sino a altres interessos com pot ser la islamofòbia”.  “Un cas evident és el de Enric Ravello que surt orgànicament de PxC, un partit d’extrema dreta i més espanyolista que ‘Manolo el del Bombo’ per fundar Som Catalans, un partit independentista”, explica. “Que siguin independentistes està per demostrar, perquè portar una estelada no et converteix en independentista de la nit al dia”. 

També ha ocorregut en el món del futbol. Rius comenta el cas de “l’última reencarnació estroncada dels Boixos Nois on hi havia gent que era d’Ultrasur”. “Com pot ser que gent d’Ultrasur, que són els hooligans del Madrid, estiguin a Boixos, que són els ultres del Barça?”. Conclou que el més important per aquests grups en concret, al final, és la “borroka”. 

“Afortunadament amb l’independentisme no han arrelat gens entitats d’extrema dreta perquè el sentiment xenòfob no és fort”, indica i afegeix que “les lluites cainites de la ultradreta espanyolista i falangista, es repeteixen en l’extrema dreta independentista”. Apunta que aquesta és la principal raó per la qual fer una enciclopèdia de l’extrema dreta és impossible. “No acabaríem mai!”.

La tensió social i política, alenta l’aparició i el triomf de formacions d’extrema dreta. “Tot depèn dels contextos”, assenyala Rius. “Els atemptats de Barcelona i els nois de Ripoll van assentar el discurs aquell de ‘els hi hem donat tot’, ‘pagàvem activitats extraescolars’… Llavors l’escenari era propici per difondre discursos d’odi i apel·lar a una unitat de l’extremisme”. “L’extrema dreta necessita d’un escenari propici per desenvolupar-se”, sentencia.

Noves realitats polítiques forjen nous enemics per a l’extrema dreta. Jordi Borràs explica que bona part de l’extrema dreta actual ja no es que sigui antisemita, sino que molta gent es declara amiga d’Israel. El context polític i social ha canviat, no és el mateix ara que fa vuitanta anys”, assenyala. Els mecanismes d’odi respecte cultures, nacions i religions són els mateixos, però els enemics uns altres. 

“L’extrema dreta és especialista en victimitzar-se i en presentar-se com si no fossin polítics. Però ho són i fan política”, interpreta Borràs. L’antipolítica i el populisme són estratègies que sovint s’entenen per ser exclusives de l’extrema dreta, però no és així. “El populisme pot ser d’esquerres, de dretes, pseudoliberal. El populisme és una estratègia política que molta gent confon i pot tenir a veure amb l’extrema dreta. Pot ser un populista d’esquerres com Pablo Iglesias”, explica. 

Els pilars ideològics de l’extrema dreta

“Hi ha factors comuns: el nativisme, l’autoritarisme i el populisme”, indica el catedràtic d’ètica de la UB, Norbert Bilbeny. “El primer rau en l’origen de les persones. El principal signe de l’extrema dreta és la islamofòbia, la por irracional a l’islam”. Tot i així, el nativisme també esdevé un tret característic de l’extrema dreta. Ho podem veure amb formacions com Vox, en l’àmbit nacional, i Aliança Catalana, en l’aparador català.

“L’autoritarisme advoca per la reivindicació del lideratge (sovint únic), tots els altres han d’obeir el líder que, en l’ultradreta i els totalitarismes, esdevé el: führer, el cabdill…”, indica. A més, l’autoritarisme també “té un enfocament punitiu de les conductes i els comportaments polítics que no s’adhereixen a la norma que estableix”. “Castigues amb contundència a qui no pensa com tu”, en definitiva. 

Per últim trobem el populisme com un dels signes principals de l’extrema dreta. “El populisme facilita de seguida la retòrica excloent”, apunta Bilbeny. “El concepte i categoria política de poble ajuda a mantenir i arreplegar. Vox parla de la ‘España Viva’”, i considera que “a Catalunya tenim qui usa el terme ‘botiflers’. El populisme entén que hi ha gent que no compren el seu poble, que no són com ells”. A partir d’aquí, afirma Bilbeny, “tota la resta es desgrana d’aquests tres aspectes”.

Jordi Borràs insisteix, però, que l’ús de la paraula botifler no implica que tothom s’identifiqui ideològicament amb l’extrema dreta, el que passa es que la beneficia. Assegura que “el concepte botifler té segles i sosté que els catalans lluiten pels interessos de catalunya”. “Però és molt polèmic, perquè és una de les benzines que fa servir l’extrema dreta arreu del món”.

Entitats d’extrema dreta independentistes

Per indexar les formacions d’extrema dreta i ultradreta independentistes ha calgut partir d’una base. La Diada permet veure quines han estat les principals formacions i entitats d’extrema dreta independentistes que s’han manifestat i exhibit. Així i tot, hem d’introduir entitats que no es presenten com a independentistes, però que defensen postures semblants a aquestes formacions. Aquí, doncs, trobareu un compendi de les principals entitats que van exhibir les seves consignes l’onze de setembre: 

  • Aliança Catalana (AC)

Liderada per l’exregidora de Ripoll del Front Nacional de Catalunya, Sílvia Orriols. Va ser legalitzada a finals de juliol del 2020, Orriols es va escindir perquè “no volia moderar-se amb el tema immigració”, explica Xavier Rius. “Això va passar arran dels nois de Ripoll, els atemptats de Barcelona, a més a més que estava en contra dels refugiats”. 

Jordi Borràs titlla l’AC de pertànyer al sector de la dreta radical. L’octubre de 2020, Orriols explicava les directrius del partit: “Hem d’intentar salvar, no només Ripoll sinó tot Catalunya, d’aquest focus d’inseguretat, d’aquest descontrol migratori i de l’islamisme radical que cada cop afecta més a la nostra vida quotidiana”. 
La incidència en la immigració és una de les senyes d’identitat d’AC. Al seu portal web, trobem consignes que diuen voler “promoure aquelles polítiques immigratòries que beneficiïn els ciutadans de Catalunya, no els estrangers”. La islamofòbia és, sense cap mena de dubte, l’eix neuràlgic del discurs de l’entitat: 

A més a més, Orriols va protagonitzar recentment la difusió d’una notícia falsa al titllar un acte feminista de ser “islamista”. Aquest carregava contra l’ús dels vels i l’organitzaven l’Associació Veïnal de Sant Antoni, Indian Culture Centre, Dones de Bangladesh, Mujeres Pa’*lante i ACESOP (Associació Cultural Educativa i Social Operativa de dones Pakistanesos). Comptaven amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. 

Front Nacional de Catalunya (FNC)

El Front Nacional de Catalunya (FNC) va ser una organització creada a París el 1940. “El Front Nacional de Catalunya original era un partit antifranquista i independentista que va col·laborar amb els aliats durant la segona guerra mundial”, explica Jordi Borràs. L’any 1990 es va dissoldre formalment després que els seus membres s’acabessin d’adherir a ERC. 

Aleshores, els militants de l’entitat van acordar “per respecte a la història i la militància de l’organització extinta“, no tornar a utilitzar les sigles del Front, segons explica Borràs a l’informe De los neocón a los neonazis. Però el 1999, Jordi Casacuberta, Xavier Andreu i Ventura Niubò, “a esquenes dels dels militants històrics van inscriure la formació al registre de partits de l’estat, usurpant, així, les sigles del FNC”. Jordi Casacuberta segueix sent el seu secretari general. 

La formació, en l’actualitat, s’identificaria “en l’entorn de la dreta radical populista”, segons explica Borràs al cinquè capítol de l’informe De los neonazis a los neocón. Una tendència característica “del Front Nacional de Marine Le-Pen i Vox”. Per Borràs, “l’activisme desplegat en les xarxes socials pels militants i simpatitzants del FNC ha contribuït a sobredimensionar un espai polític en procés de vertebració i amb una militància escassa”. 

Borràs explica que els “usurpadors del FNC aposten per un ferm control dels fluxos migratoris de biaix classista”, anunciant al seu decàleg que “l’immigrant ha de ser qualificat, venir amb un contracte de treball i un mínim de recursos”. “També contraposa els drets de la dona amb l’islam i tatxa al feminisme de ‘ideologia de gènere’”, explica a l’informe. 

Albert Pont, empresari i director del Cercle Català de Negocis, va encapçalar la llista del FNC a Barcelona el 2021, juntament, amb Jaume Nolla (periodista i locutor que interpreta el Senyor Marcel·lí a Rac1). Ho explicava en Roger Palà. El Diari de Barcelona ha intentat confirmar si Pont i Nolla es tornaran a presentar com a caps de llista per el FNC, però no ha rebut cap resposta.

Sílvia Orriols es va escindir al març del 2020 del FNC perquè “la cúpula del partit li va demanar que afluixes pel tema refugiats”, assenyala Rius al seu blog. “En canvi, a les llistes del Parlament del FNC a les eleccions del 14 de febrer del 2021, s’hi van presentar gent del MIC i Renaixença, entitats més radicals”, assenyala, grups “més ‘cap rapats’ i ‘descerebrats’”. 

  • Renaixença Nacional Catalana (RNC)

“Des de l’entorn del MIC, es va anunciar el gener de 2019 la creació d’una marca electoral anomenada Renaixença Nacional Catalana”, explica el fotoperiodista Jordi Borràs. Els seus creadors figuren com a “secretariat general” i són tres membres del MIC: David Lloret Mayor, Oriol Edo Cruces i Montserrat Fontanet Claramunt. “Van formar part de la candidatura del FNC pel 14 de Febrer”, explica Xavier Rius. 

Sota el lema “El partit dels patriotes”, l’entitat està conformada per “alguns grups de patriotes” que s’han anat “reunint i coneixent al llarg dels anys”, tal i com expliquen a les seves bases polítiques. Asseguren ser gent de diverses procedències socioeconòmiques: “Empresaris, autònoms, obrers, botiguers”. Figuren com a membres del secretariat al registre oficial de partits: David Lloret Mayor, Oriol Edo Cruces i Montserrat Fontanet Claramunt. 

Banderes del MIC i Renaixença – Imatge extreta del web de Renaixença – Imatge extreta del web de Renaixença Nacional Catalana

Advoquen per una “Catalunya Catalana”, emprant un discurs xenòfob que es refrenda per frases com: “El dia que toqui menjar porc setmanalment a l’escola i l’alumne, per un tema religiós, no el vulgui, s’haurà de portar de casa el seu propi menjar amb una carmanyola”. 

L’antipolítica és una de les signes d’identitat de RNC. Al seu manifest apel·len a que “vista la ineptitud, la deixadesa, la falsedat i la traïdoria dels nostres polítics ens veiem obligats a fer un pas endavant“. 

“Es mostren com els salvadors de catalunya”, explica Jordi Borràs. Un element que extrapola a la resta de formacions d’extrema dreta. “El ‘Recuperem Catalunya’ de Ignacio Garriga i tota una serie de missatges, es basen en la idealització d’un passat inexistent”.

  • Som Catalans (SOM)

Nascuda el 2014 arran d’una escissió “d’uns pocs membres de Plataforma per Catalunya que rebutjaven l’espanyolisme de l’entitat”, Som Catalans és una formació política que s’autodefineix per ser “identitària i independentista, tenint els Països Catalans com a referent geogràfic nacional”, explica Jordi Borràs. Van ser presents a l’ofrena floral a Rafael Casanova a la Diada d’enguany.

El seu fundador és Enric Ravello, exresponsable de relacions internacionals de l’extinta Plataforma per Catalunya. “Es va dissoldre el 2019 i va suggerir als seus militants que s’afiliessin a Vox”, apunta Xavier Rius. “Ravello, també era exmembre del Cercle Espanyol Amics d’Europa (CEDADE), una organització que feia difusió i propaganda neonazi i europeista”. 

Juntament amb Ester Gallego, també de PxC, van presentar-se a les eleccions municipals per Vic el 2015 on van treure 56 regidors. Rius i Borràs apunten un element rellevant d’aquesta entitat: l’ajuda exterior. Gràcies als contactes que Enric Ravello va fer a PxC, explica Jordi Borràs, “Som Catalans manté relacions fluides amb organitzacions com el VB i la Lliga de Salvini”. Filip Dewinter, el líder del Vlaams Belang i diputat flamenc, va assistir, juntament amb altres membres de partits d’extrema dreta europeus, a l’acte d’inauguració del partit, a l’abril del 2015. 

D’esquerra a dreta: Enric Ravello i Ester Gallego, ex membres de PxC i en l’actualitat dirigents de Som Catalans amb Filip Dewinter, diputat flamenc i líder del Vlans Belaang – Extreta del blog de Xavier Rius Sant

  •  Moviment Identitari Català (MIC)

“El MIC és una entitat d’extrema dreta independentista que comença la seva activitat el 2015 i es constitueix com associació sense ànim de lucre el 2017”, anuncia Jordi Borràs al cinquè capítol de l’informe De los neocón a los neonazis. “Podríem discutir si és una entitat d’extrema dreta o d’ultradreta”, però ressalta que “legalment, està constituïda com a associació cultural”. 

Ideològicament, defensen els principis d’una “Catalunya Catalana”, a més de “Catalunya catalana, ni espanyola ni musulmana”, on “totes les ajudes socials siguin pels catalans”, advocant per un control ferm de la immigració. Compta en les seves files amb Xavier Andreu, ex-membre de CEDADE. “Andreu va publicar a la revista nazi CEDADE, un article on defensava que el nacionalsocialisme era regionalisme”, diu Rius Sant. En aquest sentenciava que “amb la mort dels estats d’Europa, naixerà una Europa de nacions”. 

Article de Xavier Andreu a la revista CEDADE, n. 147. Gener de 1987 – Extret del Blog de Xavier Rius Sant

“Està basada en l’identitarisme francès, més nativista”, un moviment que defineix com “una reconversió de la nova dreta francesa, que va nèxier a finals dels anys 60”. “Fan una revisió del racisme biologista clàssic, el qual abracen, i, en general, defensen teories conspiranoiques com la de la substitució on creuen que hi ha un complot mundial per suplantar la població blanca d’Europa a Occident”

La simbologia del MIC passa per l’exhibició d’un au fènix negre amb l’escut de Sant Jordi i la senyera al darrere. Abans, però, “feia servir el mateix emblema que el moviment identitari, els renovadors de l’ultradreta europea, que és la lambda”, incideix Borràs. El MIC té tints d’ultradreta i l’ús del número 33 per referir-se al lema “Catalunya Catalana”.

Una crisi de valors democràtics?

“Hi ha símptomes d’una crisi de valors democràtics”. Són paraules de Norbert Bilbeny qui insisteix que ja va ser detectada als anys 80 per la mateixa dreta, catalana i catalanista. Explica com va apuntar que el primer cop que ho va escoltar provenia de gent de Convergència Democràtica, juntament amb parlamentaris europeus. “Van començar a apuntar el que creixia a Europa i al mateix Parlament Europeu, on s’estava posant en perill el liberalisme i pujant el populisme”. 

Bilbeny considera que la societat s’està introduïnt en els mecanismes discursius de l’extrema dreta. “Recordem l’espot electoral de CiU, on apareixia Artur Mas sota el lema: El triomf d’un poble”. “És un llenguatge que posa els pèls de punta. Remmemora el documental de Leni Riefenstahl, cineasta del règim nazi, que va publicar el 1935: El triomf de la voluntat”, recorda. El documental propagandístic emprava tècniques revolucionàries de filmació per mostrar, en definitiva, la mort de l’individu i l’empoderament de la massa. 

Cloenda

El Moviment Identitari Català, Aliança Catalana, Som Catalans, Renaixença i la formació que va usurpar les sigles del FNC, van sortir als carrers a la Diada d’enguany. Exhibint símbols i propaganda pròpia de l’extrema dreta, la participació d’aquestes formacions, va fer ressò a les xarxes socials i els mitjans d’arreu del país

L’escena dels aplaudiments al MIC i Renaixença ha fet creure que l’independentisme està normalitzant la presència d’una ideologia, sovint, entesa com a antidemocràtica. Res més lluny de la realitat, aquestes formacions representen una ínfima part del moviment sobiranista. 

Però, que la mostra d’aquestes formacions sigui petita, no indica que s’hagin de menysprear. Cal exposar-les en la seva mesura. La presència d’aquestes formacions a Catalunya no és una casualitat. Coincideix amb l’auge de l’extrema dreta a Europa. Com tot, el context ajuda a comprendre una galaxia d’entitats que tenen com a nexe comú una ideologia excloient, sovint xenòfoba i racista.

La “quarta onada”, terme que empra Cas Mudde a Ultradreta, ha prés poder, recentment, a Itàlia. Ja és a les nostres costes, però tot i lluïr la senyera, l’onatge que genera no és una amenaça per als banyistes.

“Antifascistas”: Una historia del antifascismo español.

Reseña del libro ‘Antifascistas’ de Roberto Bordón para Izquierda Diario. 17 de septiembre 2022. Antifascistas, el nuevo libro de Miquel Ramos traza una rica historia del antifascismo español desde la Transición a nuestros días. Su obra no sólo permite romper estereotipos y recordar batallas importantes, sino que también permite pensar los límites políticos del movimiento.

Antifascistas es un recorrido cronológico por la historia del antifascismo español desde los primeros años de la Transición a la actualidad, con un amplio espectro que busca romper con una serie de estereotipos y clichés que rodean al movimiento. Su autor, Miquel Ramos explora los diversos antifascismos en una reivindicación de su lucha, de sus tácticas y enseñanzas al mismo tiempo que explica su importancia actual. Desde viejos enemigos como matones neonazis en las calles a cómo explotan las redes sociales, la amenaza de la extrema derecha hace actual y necesario para el debate una gran parte de los ejemplos y lecciones que nos puede aportar este texto.

Si bien sigue una línea cronológica, los capítulos se van repartiendo de forma casi temática para abordar como decimos la variedad de luchas e iniciativas antifascistas que ha habido en España. Este planteamiento tiene la virtud de que permite enlazar la importancia de conectar las luchas contra las diferentes opresiones no como batallas aisladas sino explicitando la unidad necesaria para combatir al opresor. Con ello, Miquel Ramos consigue recuperar enseñanzas, anécdotas y momentos que la propia fragmentación de los movimientos sociales a veces deja en el olvido.

Más allá de este importante trabajo de reivindicación que el autor realiza tras un periodo donde medios de comunicación y partidos políticos han criminalizado cualquier forma de lucha obrera, y en el caso del antifascismo de forma sangrante, consideramos que la obra abre el debate sobre una serie de cuestiones importantes para la izquierda española: la relación con el Estado burgués y la idea de las “izquierdas amplias”. Ambas cuestiones que trataremos de debatir en la segunda parte de esta nota.

Rompiendo estereotipos

Como decimos, uno de los principales objetivos de la obra es la de romper ciertos estereotipos que generan prejuicio contra los grupos antifascistas. El más importante de los estereotipos que, como explica el autor, ha sido potenciado de forma intencionada por los propios medios de comunicación, afirma que el antifascismo consiste en jóvenes violentos que buscan únicamente enfrentamientos físicos con otros grupos, como si se tratase de violencia entre bandas. Para Miquel Ramos, autor de este libro, es muy importante romper con esta imagen y para ello, no sólo dedica una parte importante del texto a desmontar esta manipulación mediática, sino que expone a lo largo de la obra múltiples ejemplos de qué es ser antifascista y quienes pueden serlo: todo el mundo.

“Las autoridades instauraron el relato de las tribus urbanas enfrentadas, la violencia juvenil o simplemente el gamberrismo. Una banalización del problema que, además, servía para equiparar a víctimas con verdugos, obviaba el carácter ideológico de esta violencia y ponía bajo el foco de la policía a quienes se negaban a poner la otra mejilla y plantaban cara” [1]

De forma enriquecedora, la obra recoge en una serie de capítulos dedicados al feminismo y al antirracismo una serie de aprendizajes y debates que vivió el antifascismo, que permitió formar a sus militantes en la necesidad de combatir el conjunto de opresiones, a partir de la colaboración concreta de colectivos que anteriormente ni siquiera se pensaban a sí mismos compatibles ni muchos menos camaradas en una lucha común.

El libro también expone como reflejo de la evolución política del enemigo, la adaptación de la ultraderecha al nuevo escenario post crisis económica en 2008, con el surgimiento de “movimientos sociales neofascistas” que trataban con demagogia de extender su ideología reaccionaria en los barrios populares. Lo que planteó el nacimiento de iniciativas para combatirles, a partir de la construcción de organizaciones en barrios que desmontaban el discurso de odio y unían la propuesta antifascista a otra serie de luchas sociales como la lucha por la vivienda. Y como también, la ultraderecha ha sabido construir finalmente en toda Europa partidos que sí consiguen entrar a las instituciones y que se dotan de una legitimidad democrática gracias al sistema democrático liberal, planteando nuevos debates al movimiento antifascista sobre cómo combatirles cuando esto ocurre. La aparición de fenómenos como Vox es un punto de inflexión en el enfrentamiento político.

Además de ser una buena crónica del movimiento que recopila experiencias útiles para la actualidad, el texto desvela un latente debate estratégico que parece afectar al movimiento antifascista, y podemos afirmar, a una gran parte de la izquierda española y sus movimientos sociales: la tensión entre instancias de autoorganización obrera vs la incapacidad de romper con el Estado burgués. Esta tensión recorre las distintas historias que se nos narra y dan pistas de como se ha llegado al momento actual.

Chocando con los límites del Estado burgués

Si bien a lo largo del texto encontramos ejemplos de autoorganización como las actividades de las casas okupas que construyen comunidades en los barrios obreros y logran expulsar a la extrema derecha, o la vigilancia que los movimientos antifascistas ejercen sobre la ultraderecha, llegando controlar su correspondencia y siendo capaces de generar caos interno, el punto último es que sus luchas no logran ser independientes del Estado burgués. Se trata de un primer límite político que el lector puede percibir que el movimiento antifascista sufre si analizamos los distintos escenarios y tácticas que el libro nos describe, a pesar de que como explica el autor, dicho movimiento ha tenido una gran capacidad inventiva y de compromiso.

El Estado burgués siempre aparece como el árbitro que debe impedir el surgimiento de la extrema derecha, al mismo tiempo que objetivamente favorece su aparición pues pone en marcha las políticas que terminan haciéndola brotar. Esta frustración se expresa cuando se narran las dificultades para que se condenase a la ultraderecha en procesos judiciales, se reconociese a las víctimas y se generase una legislación que condenase los delitos de odio. En todos los ejemplos, parece que quien tiene en su mano barrer definitivamente a la ultraderecha es el Estado burgués, al que solo mediamente grandes y meritorias campañas políticas se le arrancan muy pocas victorias. Aparentemente el movimiento es incapaz de plantearse, aunque sea como hipótesis de futuro ser lo suficientemente poderosos como para resolver la situación independientemente de la burguesía y sus instituciones.

Una perspectiva que permite sin quererlo al propio Estado aprovechar las armas que han sido legitimadas por el movimiento antifascista para usarlas a su favor. Un ejemplo sencillo de esto y que es denunciado por Miquel Ramos tanto en este libro, como en su informe sobre la ultraderecha para la Fundación Rosa Luxemburg, es el uso que se le está dando al delito de odio para proteger a la policía y perseguir activistas de izquierdas. Lo que debía ser un arma legal para proteger a colectivos oprimidos que sufren violencia a todos los niveles acaba siendo un nuevo escudo legal para los guardianes del orden.

En otros momentos esto se expresa por la incapacidad del movimiento de forzar la mano a los actores institucionales para evitar que se produzcan episodios de violencia y como posteriormente, tras la tragedia, los mismos actores institucionales aprovechan para sacar rédito político. Una práctica que Ramos describe muy bien en el texto, por ejemplo, cuando describe la reacción institucional tras el asesinato de Lucrecia Pérez (migrante dominicana asesinada por un comando neonazi) y los intentos del movimiento antifascista de evitar lo sucedido y haber sido ignorado por partidos y burocracias sindicales en diversas reuniones:

“Entonces, los mismos que nos habían ignorado en aquella reunión volvieron a contactar con nosotros. Ahora sí querían una manifestación y salir en la foto (…) El día posterior a esta manifestación los antifascistas convocaron otra protesta para denunciar el asesinato neonazi y además poner el foco en la ley de extranjería; esto era algo que muchos de los convocantes de la manifestación del día anterior no habían secundado, entre ellos el PSOE- que era el partido en el Gobierno- y colectivos afines, que, después de ignorar las advertencias de los antifascistas, ahora pretendían protagonizar la indignación”. [2].

Si bien el texto hace patente esta debilidad del movimiento tras el recorrido propuesto, no encontramos sin embargo una propuesta alternativa expresada por el autor de forma explícita. Aunque aparece esta problemática, que se comprende rápidamente cuando se estudia el ejemplo de las dificultades para que se recogiesen en la legislación los delitos de odio y como a dicha victoria conseguida tras años de lucha se le da la vuelta para atacar precisamente al antifascismo, no se explícita qué hacer entonces. Un problema de estrategia política que consideramos que está relacionado con la idea de unas “izquierdas amplias”, donde todo el mundo cabe en la lucha contra el fascismo.

La trampa de las izquierdas amplias

Miquel Ramos comentaba en una presentación de este libro que, si en aquel momento un grupo de neonazis armados entrase a la sala donde se celebraba la presentación, estos atacarían a cualquiera de los asistentes sin pedirles un carné político. Y que, de forma lógica los asistentes se defenderían colectivamente olvidando temporalmente a qué corriente pertenecía cada uno. Con este ejemplo ficticio el autor simplifica lo que es en realidad todo un debate estratégico de más de 100 años, pero que es un buen ejemplo de los límites políticos del panorama actual para la izquierda española.

El problema de la hipótesis del autor es qué ocurre cuando salimos de la sala y nos proponemos construir una organización política capaz de barrer definitivamente a la extrema derecha y al sistema que la genera y alimenta. De forma obvia, en el ejemplo de Ramos nadie va a acordarse de quien reivindica qué tradición política para decidir si proteger colectivamente la integridad física del grupo. Pero una vez termine el enfrentamiento físico y toque pensar qué hacer a continuación, la cosa cambia.
La idea de Ramos sobre la necesidad de unas izquierdas amplias que sean antifascistas parte al menos inicialmente de una preocupación de que el antifascismo haya sido o podido ser durante mucho tiempo e incluso hoy en día un espacio minoritario y en algunos casos sectario. Condiciones que le impiden objetivamente cumplir sus objetivos. Por ello, propone la importancia de romper con esto generando iniciativas y políticas que manteniendo un programa mínimo consiga unir a la mayor cantidad de actores políticos y sociales posibles, como afirma al principio del libro: todo el mundo puede ser antifascista.

El problema de este planteamiento es que olvida todo el desarrollo estratégico que el marxismo revolucionario desplegó a lo largo del siglo XX y, por otro lado, parece ignorar cual fue el resultado de una estrategia de corte similar que también se aplicó el siglo pasado: el frentepopulismo.

Como explica la historia del movimiento obrero, la idea de una unidad amplia que incluye tanto a organizaciones obreras revolucionarias o reformistas junto que representan a la burguesía, siempre que estas últimas se declaren democráticas y antifascistas, es que tienden a desviar las luchas obreras hacia salidas totalmente negativas para los oprimidos. Esta estrategia de colaboración de clases termina desarmando al propio movimiento en tanto se ve obligado a reducir sus expectativas y objetivos bajo la idea de no “asustar” a sus aliados de las clases medias, renunciando a atajar de raíz el origen del problema. De forma última lleva a que la dirección de estos bloques resida en formaciones políticas que no buscan necesariamente derribar las instituciones que alimentan, cuidan y se benefician de la extrema derecha, sino que buscan cogobernarlas con la esperanza de plantear un capitalismo “más amable”.

Formaciones que como vemos en el libro (y podemos comprobar con ejemplos reales) se desentienden de la represión que ejercen los gobiernos de las que forman parte, como expresa por ejemplo Pablo Iglesias en una breve entrevista en un capítulo de Antifascistas, donde deja al PSOE la exclusiva responsabilidad de la represión policial. Dichas formaciones terminan allanando el camino a la demagogia de la ultraderecha cuando las promesas que han realizado en sus campañas se frustran debido a los límites que el propio sistema impone a quienes pretenden gobernar sus instituciones y lugares de poder. En ese momento ¿cómo plantear una lucha efectiva contra el fascismo cuando uno ha quedado ligado a quienes han terminado sembrando desconfianza y derrota en las filas obreras debido a su fracaso? Es esta falta de independencia política y más concretamente la de independencia de clase, la que inevitablemente hará fracasar esta política, que a priori se puede percibir como deseable, la unidad más amplia posible.

Con ello no planteamos que ciertas demandas y tácticas utilizadas por el movimiento antifascista para ampliar el público de sus campañas políticas y la fuerza de sus acciones deban dejar de usarse. Pero sí afirmamos que estas no deben supeditarse a una estrategia política que confíe en una burguesía que nunca ha dudado en apoyarse en la extrema derecha para protegerse ante cualquier conato de rebelión de los oprimidos, algo que el propio libro que reseñamos describe con detalle en varios ejemplos.

Aún con esta problemática, Antifascistas de Miquel Ramos es sin duda una muy recomendable obra para aprender lecciones sobre como se ha combatido a la ultraderecha en las calles de nuestro Estado y qué frentes aún en la actualidad siguen abiertos. El libro es una gran crónica de uno de los movimientos sociales más importantes de la historia reciente y que ha podido educar a miles de activistas de la izquierda. Precisamente por la actualidad de la necesidad del antifascismo y del auge de la extrema derecha es por lo que consideramos que la obra abre una serie de debates interesantes en un contexto de lucha social.
VER TODOS LOS ARTÍCULOS DE ESTA EDICIÓN

NOTAS AL PIE

[1] Miquel Ramos, Antifascistas, Capitán Swing].] 
Ramos despliega una gran cantidad de casos y testimonios donde desvela que tácticas y causas han asumido los grupos antifascistas a lo largo de los años. Con ello consigue exponer cómo el movimiento antifascista ha apoyado y se ha nutrido de distintos tipos de activistas, que lejos quedan de la imagen más mediática (e interesada) que ha sido impulsada en televisión. Desde asociaciones de barrio, a grupos antirracistas, grupos de trabajadores, docentes… Antifascista puede serlo cualquiera y su forma de colaborar con la lucha puede ser variada como explica el autor, quien remarca constantemente eso sí, la necesidad en última instancia de reivindicar la autodefensa colectiva frente a los ataques de la ultraderecha. Y es por ello por lo que también explica las diferentes acciones que han tenido que tomar activistas antifascistas para combatir la violencia de la ultraderecha en las calles, teniendo esta última casi siempre algún apoyo cómplice de las fuerzas de seguridad del Estado. 
El autor nos explica dicha complicidad y colaboración entre la ultraderecha y los cuerpos de seguridad que puede pasar del acoso a activistas de izquierdas a la facilidad con la que salen impunes de los juicios la ultraderecha. Como el propio Estado trata de lavar la imagen de los neonazis presentándoles como “jóvenes problemáticos” negando su violencia ideológica y planteándoles ayudas:

“Margarita Robles, entonces secretaria de Estado de Interior (…) afirmó en la presentación de un informe de Interior en septiembre de 1995: “En España se corre el peligro de magnificar un problema que es absolutamente minoritario”. La hoy ministra proponía trabajos sociales para jóvenes neonazis y “medidas resocializadoras” en el caso de que fueran menores de edad quienes cometieran “actos vandálicos”. Además, consideraba el comportamiento de estas bandas solo “antisocial”. [[Idem, pág 166.

[2] Idem, pag. 123

Entrevista de Nueva Revolución con Miquel Ramos, autor de “Antifascistas”

16/09/2022 Por Daniel Seixo – Nueva Revolución

«Antifascistas» de Miquel Ramos para Capitán Swing, es un libro necesario. Un repaso a la historia del movimiento antifascista en el estado español narrado a pie de calle, desde los centros sociales o las bancadas de los campos de fútbol. Un libro que pone el foco en aquellos que durante décadas enfrentaron al fascismo y dieron la cara en momentos sumamente complicados para la clase trabajadora. Un título que recuerda que a pesar de las discrepancias, a pesar de las diferentes corrientes políticas presentes en el seno de la izquierda, el enemigo común sigue siendo una amenaza a la que es preciso vencer. Ellos son ajenos a las partes que nos diferencian, por eso el antifascismo debe ser uno de los nexos común que logre organizarnos. En Nueva Revolucióncharlamos con su autor.

Spain’s Far-Right Resurgence Comes From Decades of Fascist Organizing

Jacobin Magazine. AN INTERVIEW WITH MIQUEL RAMOS by Ignacio Pato

In recent decades, Spain has often been painted as the only European country without a far right. But even in the 1990s, violent street movements were building their forces — and now they’re entering the country’s political institutions, too.

In Spain’s last general election in 2019, the far right achieved its best ever result. With 3.7 million votes (15 percent) and fifty-two seats, Vox became the third-largest party in the Congreso de los Diputados. And it hasn’t stopped advancing. Earlier this year, it joined the government in Castilla y León, Spain’s largest region. If a decade ago Vox didn’t exist, today its leaders appear on prime-time comedy shows — and with general elections slated for 2023, they could soon even be in cabinet.

All this has been a surprise to a certain mainstream mantra. For decades, it had painted Spain as an oasis of democracy, even the only country in Europe without a far right, just because it didn’t show up on election day. But recognizing these forces’ power today is also about facing up to reality. The Spanish far right isn’t just back: it never really went away. Vox is not its only name. That’s something committed anti-fascists have known for over three decades.

As for many others from his generation, anti-fascism is a personal matter for journalist Miquel Ramos, born in Valencia in 1979. A month before Miquel turned fourteen, the eighteen-year-old activist Guillem Agulló was stabbed to death by far-right militants. Ramos knew Agulló through his presence in left-wing demonstrations and political spaces. Indeed, the 1990s were years in which teenagers saw rising fascist violence in the streets. In a year and a half, trans woman Sonia Rescalvo in Barcelona, migrant worker of Dominican origin Lucrecia Pérez in Madrid, and Agulló were all killed.

Ever since then, Ramos began to collect press clippings about the subject, building toward the work he has now published on thirty years of militant opposition to far-right, fascist, and neo-Nazi movements in Spain, entitled Antifascistas: Así se combatió a la extrema derecha española desde los años 90.

Ignacio Pato spoke to Ramos about far-right street movements in Spain, their relationship to the parliamentary right, and how they can be fought.

GNACIO PATO

Compared to older generations, your generation’s relationship to anti-fascism seems to have a distinct, more personal characteristic.

MIQUEL RAMOS

My generation didn’t live through the Transición of the late 1970s, a period marked by the continuity of Francoism in state structures such as the police, and by groups that still advocated for dictatorship.The fairy tale claimed that fascism had died with Francisco Franco.

But in our teenage years in the 1990s, we did see the manifestations of a far right that had not been so present before. They acted in the streets with violence and impunity. The fairy tale claimed that fascism had died with Francisco Franco. Maybe part of the previous generation that had fought against it didn’t feel attracted by these new groups. But our generation, the one that started to have political concerns at the beginning of the 1990s, did.

It was impossible for many types of people to escape from that far-right violence. A lot of people experienced it, whether they were political militants or not: sometimes you had to be careful just because you hung around certain places.

GNACIO PATO

Can we see different phases in far-right strategies during the last thirty years?

MIQUEL RAMOS

Yes. First, they had some more tribal features associated with skinheads and football hooligans — that was between the mid-1980s and the 2000s. After that, the far right tried to form regular political parties and soften their speech, playing to the gallery.

The third phase was the rise of neofascist social movements influenced by the French Nouvelle Droite, such as Italy’s CasaPound — groups that directly imitate the strategies and symbols of the radical left. The current stage is that we have, for the first time in Spain, a far-right party, Vox, in the institutions. Although the far right disguises itself as democratic, there are still violent groups on the streets.Although the far right disguises itself as democratic, there are still violent groups on the streets.

The brighter side of the story is that anti-fascism is also organizing. And this movement joins with others such as squatting, anti-globalization, and those who fight for more social, livable neighborhoods. The anti-fascist militant isn’t usually just against fascism.

IGNACIO PATO

In Antifascistas, you identify a turning point around November 20, 1988 — the anniversary of Franco’s death — when far-right groups tried to attack the stalls of leftist and anarchist movements in El Rastro, Madrid’s most popular open-air market.

MIQUEL RAMOS

Until then, far-right action was more about reprisals and occasional clashes. However, the assault on El Rastro involved a fascist organization attacking a pretty symbolic space for left-wing people in Madrid. They were already on alert and realized they had to come together and face the problem.

IGNACIO PATO

The 1990s were a kind of “years of lead” of continued violence. They began with the killing, on another November 20, of the left-wing Basque MP Josu Muguruza. Groups like Bases Autónomas used violence in the streets, and areas of some cities fell under the far right’s control. For many people, anti-fascism became something more than a political position, for it was also about protecting themselves and their own lives. Do you think today’s society is aware of the real dimensions of what happened then?

MIQUEL RAMOS

I don’t think it is. Days like those scar you. It was a scenario in which you aren’t looking for anything — but it finds you. There were murders, seriously injured people, and others who were forced to beg for their life, to hit back or to preventively attack. It makes you see the far-right problem in a certain way. That threat has been trivialized, for instance, when the media talked about “urban tribes.” Of course, those were not fights for territory: the far right wanted to kill you because of who you were, how you thought, or who you loved. Or who they thought you were, because sometimes victims didn’t have any political link. Crossing glances was enough. My book tries to explain what existed, how people lived with that, and what they did about it. Their testimonies are based on their own experience.

IGNACIO PATO

Mainstream media rhetoric, in those years, mainly portrayed the logic of “clashes between different tribes.” For the first time, Nazis made prime-time news. Did this presence sound anti-fascist alarm bells among ordinary citizens, or did it end up whitewashing them?

MIQUEL RAMOS

Media featured a cartoonish far right — very often as a drunk skinhead, while the problem was obviously bigger. The problem was also that some people embraced that cartoon. A lot of Nazis were attracted to the skinhead movement through the movie American History X, the book Diario de un skin, or sensationalist TV reports on football. Some others, it’s true, arrived at anti-fascism through these images, but there was also an attempt within the movement to put a stop to that. For example, Brigadas Antifascistas (BAF) said, “You can’t hang out here, this is political.”

IGNACIO PATO

One of the testimonies in the book, from BAF, say this collective was “a steamroller” at the beginning of the millennium. There was an anti-fascist offensive at that time. What were its key elements?

MIQUEL RAMOS

Anti-fascist groups were not only focused on self-defense, but around that time, they got over a “victim” attitude. The mindset changed. For collectives like BAF, the idea was, “There’s no need for them to come for us; we are going for them first.” People who took that initiative saved a lot of other people, in my opinion. It can be criticized from a distance, and the discussion around violent tactics comes through from the whole book, because there has never been a consensus about it. But where an anti-fascist offensive has existed, where people have drawn the line, far-right violence has declined.

IGNACIO PATO

Important for another generation of anti-fascists was the murder of Carlos Palomino, a sixteen-year-old stabbed to death at a protest against a neo-Nazi rally in 2007. There was a change in the way the movement communicated and the way it fought to portray the story in media. Some organizations began to show their faces. Somehow, the image of the anti-fascist as an angry young man under a black hood was overcome.

MIQUEL RAMOS

Very often, under those hoods, there were individuals that people wouldn’t imagine. The profile of anti-fascists has always been diverse. The cliché that media created has been the one of a violent “black bloc”–style crew causing trouble. For years, that weighed heavily. Around the time of Carlos Palomino’s murder, there was not just the claim that they killed a minor who had a mother and friends. Some reports insisted on the anti-fascist caricature [of Palomino], and it was a double victimization. And anti-fascism was very clever about showing faces. That helped to dismantle the media’s “both sides” mantra, but not in a complete way, because it persists even now.The profile of anti-fascists has always been diverse.

IGNACIO PATO

What role have police played regarding the far-right problem?

MIQUEL RAMOS

There was not an effective purge of the security forces after Franco’s death. Policemen who had tortured people continued their job until they retired. There was, especially in the 1980s, state terrorism that involved members of those forces. Some of them paid for that with prison time, but others got away with it or even were decorated, as in the well-known case of “Billy el Niño” [the most known torturer and police officer in Franco’s dictatorship, who died of COVID without ever going on trial]. We have always seen Nazis who are sons of police officers or who get arrested but don’t even go to police stations. And don’t forget that their information squads are still talking about “urban tribes” even today.

IGNACIO PATO

Some political commentators have connected Vox’s rise to a response to the Catalan independence process and the October 2017 referendum.

MIQUEL RAMOS

Spanish nationalism has always been one of the basic elements of the far right. That always existed — it didn’t need the referendum in order to whip itself into excitement. The question is why the far right was able to capitalize on the campaign against Catalonian self-determination.Spanish nationalism has always been one of the basic elements of the far right.

The official narrative, the one that came from the authorities, well suited the far right. In demonstrations, there were democrats against the Catalan referendum who didn’t put up any barriers against the far right. Why were people from Communist and Socialist parties sharing banners with Vox? Maybe that narrative was a mistake from the start. Wasn’t there an alternative to police smashing heads on voting day? Why was the message “a por ellos” (“go for them”) institutionalized?

IGNACIO PATO

Vox has tried — but so far not managed — to make more of an approach to working-class concerns. Is there a danger, in Spain, of a far right with a more social discourse than Vox itself has?

MIQUEL RAMOS

I don’t really see it now, at a party-political level. I don’t see Vox making a serious approach to social problems concerning workers. Nevertheless, Vox has expanded the Overton window for social movements that imitate the Left and try to use a “class” discourse, as the French Nouvelle Droite did after May ’68 — movements whose narrative turned from attacking the homeless to feeding them.

IGNACIO PATO

Former deputy prime minister Pablo Iglesias is one of the interviewees in Antifascistas. This is probably the first time in recent Spanish history that a figure that high up in government can speak on this issue from first-person experience. Anti-fascism was quite an explicit slogan for Podemos in Madrid’s last regional election.

MIQUEL RAMOS

Some people within Podemos come from social movements and have suffered neo-Nazi violence. They’ve got that sensitivity. Pablo Iglesias and equality minister Irene Monterohave for a long time had far-right ultras coming to the door of their own home, even sending them bullets in the mail. That’s something that had never happened before.

IGNACIO PATO

In the last two years, mental health became a mainstream topic in Spain. This is an issue that the far right never seems to care about, instead making fun of people’s emotional problems. Is mental health a space where anti-fascism, and democracy with it, can make an advance?

MIQUEL RAMOS

The far right is more about bullying than doing politics. It’s based on harassing and knocking down vulnerable groups. Their deeply neoliberal economic program has serious costs for the quality of people’s lives. However much they use the cultural battle as a smokescreen, far-right politics don’t give more rights to the working classes. And this has a cost also at an emotional level. Defending our health — mental health, but also other kinds — is a banner we can raise. The far right doesn’t give a damn about the quality of life of the unprivileged. Anti-fascism is largely based on mutual support and caring for one another. Clearly, we have a moral advantage on this front.

IGNACIO PATO

Feminism, anti-racism, LGBTQ movements, housing campaigns, and trade unions allow for a kind of preventive anti-fascism. At the beginning of the COVID-19 lockdown, we saw mutual aid groups in a lot of neighborhoods, while the far right didn’t do anything to help anyone. What do you think are their weak spots?

MIQUEL RAMOS

Fascism takes advantage of the neoliberal undermining of class consciousness. They focus not on this social consciousness but on other identities. Their voter is not attracted to economics but by the flag, masculinity, and whiteness.The far right is more about bullying than doing politics.

The sense of class belonging, which remains widespread still today, used to be a dam against fascism. We aren’t living through the best of times for this consciousness; it’s true. But grassroots struggles in neighborhoods, for housing rights, defending your neighbors, your and your friends’ jobs, maybe other workers’ jobs even though they’re hundreds of miles away from you — all that is absolutely a protective wall against the far right.

IGNACIO PATO

What’s your diagnosis of the present situation?

MIQUEL RAMOS

Anti-fascism still counts for a lot among democratic-minded people — it’s part of their DNA. Spain was one of the last European countries where the far right entered parliament, and I think that has increased awareness.

I’ve been asked, in other interviews, if anti-fascism has failed. I’d tell you it hasn’t. The question that needs answering is why people, many of them very young, who fought against the far right were left on their own — so, not what they did wrong, but where the rest of society was. My book wants to pay tribute to people that all too often struggled alone. Still today, there are journalists who don’t know the games the far right plays with media. Even worse, there’s a certain kind of Left that buys into far-right framings.

Anti-fascism has a huge amount of work to do, but a very valuable heritage. We must insist that fascism is not a political option nor a respectable opinion. It impacts many people’s lives. So everyone has to choose what side of history they want to be part of.