“Confrontar el feixisme és un deure de qualsevol persona que estime la vida”

Ens trobem a la Kasa de la Muntanya, símbol del moviment antifeixista i okupa de la ciutat de Barcelona. Miquel Ramos (València, 1979) presenta el seu llibre Antifascistas (Capitán Swing, 2022), en el qual explica com s’ha combatut l’extrema dreta espanyola des dels anys noranta. La seva fixació per aquest camp d’estudi va començar el 1993, amb l’assassinat de Guillem Agulló. Aleshores, ell era un dels primers alumnes de les escoles que oferien ensenyament en valencià. Del fet traumàtic, va treure la força per començar a participar en diferents moviments socials. Després, ha aplicat el seu vessant periodístic a una manera d’entendre el món i de prendre partit. “No volíem renunciar al que pensàvem i érem”, i això és el que ens ha portat fins aquí.

David Bou. Directa, 7 de juny 2022

Com ha canviat el context del País Valencià d’ençà que eres jove?

Ha canviat molt i més els últims anys. La meua generació ha viscut un nivell d’hostilitat brutal. Si la transició al País Valencià es va allargar, a mitjans dels anys noranta arriba el PP i és com si aquesta no s’hagués produït. Tot el que quedava del franquisme es va abocar a un conflicte pel tema lingüístic i identitari com fou la batalla de València, fabricada directament per les clavegueres de l’Estat i executada per l’extrema dreta. Tot això ens ha perseguit fins fa ben poc, quan arriba una altra generació més jove i ho supera perquè ja viuen amb una cultura i una llengua més normalitzades. Malgrat això, la dreta continua fomentant unes posicions profundament antivalencianistes i anticatalanistes.

Què significa per a tu ser antifeixista?

Entenc l’antifeixisme com un compromís amb una sèrie de valors que haurien de ser els mínims en un consens democràtic i de drets humans. Quan algú planteja que hi ha un col·lectiu determinat que no té dret a gaudir de determinats drets, per la seua condició sexual, pel seu origen nacional, per la seua religió o pel que siga, pense que confrontar-lo és un deure de qualsevol persona que s’estime la vida. L’antifeixisme no és només aturar els grups d’extrema dreta, sinó que porta implícit un compromís amb el canvi social, amb capgirar tot el que fa possible unes estructures que perpetuen desigualtats i propicien el brou de cultiu idoni per l’aparició de discursos d’odi.

Però aquests discursos també arriben als sectors de la societat que precisament són més vulnerables. Per què l’esquerra no és capaç de frenar-los?

D’esquerres n’hi ha moltes. Jo no faria una crítica a l’esquerra com un ens abstracte i monolític. Hi ha una esquerra que mai falla, que són els moviments socials, estan aquí i hi han estat sempre. Són el principal dic de contenció de l’extrema dreta i de l’odi, els que estan als barris aturant desnonaments, rehabilitant espais i posant-los al servei de la ciutadania o oferint suport a persones en situació vulnerable. Per altra banda, hi ha esquerres més institucionalitzades i que trepitgen menys carrer. S’haurien de repartir les responsabilitats de forma proporcional a la capacitat que té cadascú d’incidir en la societat, en les polítiques públiques i en l’acció social. És a dir, cap retret als moviments socials i totes les exigències cap a qui té capacitat de canviar les coses i no ho fa.

Parles de la democratització del feixisme i de com s’estan permetent determinats discursos d’odi en un context democràtic.

Existeix la idea que la democràcia és el que vulga la majoria. Si la majoria decideix portar part de la població a un camp de concentració, per molt democràtica que siga aquesta elecció mitjançant els vots, no deixa de ser un atemptat contra els drets humans, que haurien de ser el pilar de qualsevol democràcia. La virtut que ha tingut l’extrema dreta ha sigut adaptar-se al context democràtic i saber disfressar d’opinions respectables idees que beuen directament de la tradició nazifeixista. Fan piruetes retòriques per obviar l’exclusió que representa el feixisme: ja no et diran que el blanc és superior al negre, sinó que hi ha cultures incompatibles i hem de protegir els d’aquí. La seua punta de llança és el sistema capitalista, que està basat en la precarietat. Quan apunten cap a baix en lloc de fer-ho cap a dalt i assenyalen com a responsables a les persones migrades, això suposa una victòria del capitalisme. La normalització d’aquestes idees no només és fruit de l’habilitat de l’extrema dreta, també del fet que aquesta té molts més recursos que nosaltres per invertir en comunicació, construir un relat i arribar al gran públic.

Quina responsabilitat tenen els mitjans de comunicació en la normalització de l’agenda de l’extrema dreta?

Hi ha una relació directa, no només amb el tractament que han fet els mitjans de la mateixa extrema dreta, sinó dels temes on han sabut vendre el seu producte. No és tan sols posar-los el micròfon acríticament i fer-los d’altaveu perquè diguen el que vulguen, també reprodueixen constantment els seus marcs i discursos sense ni tan sols esmentar-los. És passar-se el dia parlant d’okupes, de “menas”, de les “feminazis”, dels “xiringuitos LGBTI” o de qualsevol dels tòpics sobre ETA, els catalans i els musulmans. Així no fa falta que els convides a un plató perquè ja estàs fent tu el seu paper. L’extrema dreta ha sabut utilitzar els mitjans, que de vegades han actuat a consciència i en altres ocasions ho han fet per les seues pròpies rutines. No oblidem que, al capdavall, són empreses que busquen guanyar diners i l’espectacle i la bronca donen clics, per això els discursos incendiaris al carrer o als parlaments són notícia i l’extrema dreta ho estimula.

En canvi, moltes vegades es titlla d’activistes a periodistes com tu amb l’objectiu de restar-los credibilitat. Quin periodisme defenses des de l’antifeixisme?

El pitjor activista és el que està al servei del poder, el que s’asseu al despatx de la brigada d’informació de la policia perquè li donen la informació que ha de treure i li expliquen com ho ha de fer. Que et filtren la identitat, les fotos i els antecedents penals i policials –que només coneixen ells– d’un manifestant és activisme al servei de l’Estat. No entenc el periodisme com una eina de propaganda del poder, sinó com tot el contrari. Per a mi és una eina per fiscalitzar-lo. Jo intente fer un periodisme compromés amb els moviments socials, que baixa al carrer i el coneix per donar veu als protagonistes, sense demonitzar ni caricaturitzar.

Com creus que el periodisme ha de tractar el fenomen de l’extrema dreta?

Al periodisme no li demane res, li demane al periodista i a la periodista. Primer, que baixe del núvol i es faça responsable del que conta. Sobre aquest tema i sobre tots els altres. Pots parlar del problema dels okupes o del problema de l’habitatge, però tu tries el marc i on poses el focus. Moltes vegades te l’imposarà el mitjà, però tu també decideixes i tens marge per triar com explicar una història. Això influeix en la percepció que després té la societat, que consumeix informació i es crea una manera de veure el món a partir dels mitjans de comunicació. S’ha d’enderrocar el mite de què el periodisme és objectiu. Ho és si plou o no, però un conflicte social o polític mai pot tenir un tractament objectiu. Els i les periodistes han de valorar si amb determinades peces estan contribuint a normalitzar els discursos d’odi de l’extrema dreta i determinats marcs on se sent còmoda.

Quines passes penses que ha de fer l’antifeixisme en un moment com l’actual?

El clixé de l’antifeixista encaputxat en una manifestació, que és el que s’han encarregat de reproduir els mitjans de comunicació, no podem obviar que existeix, és una part del moviment
i un pilar que en molts casos ha frenat l’extrema dreta, però no és només això. Amb confrontació al carrer, podies aturar un grup de neonazis que venia cada cap de setmana a donar pallisses, però així no atures un partit d’extrema dreta amb 52 diputats, és molt ingenu pensar-ho. Aquí les preguntes són: on estava la resta de la societat tot aquest temps? Per què van deixar a un grup de joves enfrontar-se sols a un monstre d’aquestes característiques que matava? El problema és que poca gent s’ha sentit interpel·lada per aquesta amenaça, i no serà perquè l’antifeixisme no ha tractat d’alertar-ne i confrontar-la. En primer lloc, el relat oficial era que no hi havia cap problema, que si existia era un conflicte entre tribus urbanes i de violència juvenil. Segon, la gent no entenia que això podia arribar a ser un problema més gran, i ara, molts es pregunten com ha arribat Vox a les institucions.

L’antifeixisme ha de poder establir aliances amb agents com el PSOE, que ha aprovat la llei d’estrangeria, que obre centres d’internament d’estrangers (CIE) o que de vegades vota el mateix que Vox al Congrés?

A algú que reprodueix les polítiques que faria l’extrema dreta si governés, que manté la llei mordassa o que espia a la dissidència política, jo no li regalaré l’etiqueta d’antifeixista, perquè no se la mereix. El que seria una victòria és que hi hagués un consens de mínims en matèria de drets i llibertats, que siguen la base de qualsevol persona que es creu demòcrata. Òbviament,
a un partit del sistema no el pots posar a la teua barricada, perquè forma part del problema, però la gent de base ha d’assumir que el perill no és només que hi hagi un partit d’extrema dreta a les institucions, sinó l’existència d’una estructura social on l’extrema dreta se sent forta.

Quin paper ha jugat l’aparell de l’Estat en l’ascens de l’extrema dreta?

L’extrema dreta mai ha suposat una amenaça per a l’statu quo ni per a l’establishment, tot el contrari. Mai qüestiona l’estructura de l’Estat i tracta de fonamentar encara més els privilegis de classe, de raça, sexuals, etc. L’extrema dreta és una garantia de supervivència per al sistema, i en moments de crisi això és perfecte. Al PP i a la resta de la dreta els pot sortir un competidor, però la competència és en l’àmbit electoral, no política. Per al PSOE, l’extrema dreta suposa una fragmentació de la dreta i, per tant, en termes electorals, ja li va bé, no li suposa cap problema. Qui ho pateix és la societat, els col·lectius que són víctimes habituals dels seus discursos d’odi.

Per això la legislació en matèria de delictes d’odi els hauria de protegir, però veiem com l’extrema dreta ha trobat en els cossos policials i la Fiscalia uns aliats per retorçar la seva finalitat original.

L’estratègia de tots els privilegiats ha estat sempre la victimització, per així oposar-se a qualsevol avenç dels qui es troben en situacions de desigualtat. L’home que se sent amenaçat pel feminisme, els heterosexuals que reclamen un dia del seu orgull, els castellanoparlants molestos perquè han de parlar en català, els rics enfadats perquè els apugen els impostos… presenten la lluita per la igualtat com una amenaça que tracten d’estendre a la resta de la societat. Quan la ultradreta aconsegueix el vot de les classes populars, no és perquè faça una aposta de canvi social en termes de classe, sinó perquè apel·la a altres identitats com la de l’home, l’espanyol, l’heterosexual o l’emprenedor.

Quines respostes col·lectives creus que s’han d’articular des de l’antifeixisme?

L’antifeixisme ha de reivindicar que tenia raó. Si ja déiem fa trenta anys que tot això podia passar, s’ha de recordar. El repte és interpel·lar la resta de societat, fer pedagogia sense paternalismes, que la gent sàpiga que pot fer alguna cosa i que té l’opció de participar-hi des de múltiples fronts: fer feina de barri aturant desnonaments, creant xarxes comunitàries, treballant a les escoles o al sindicat, enfortint un dic de contenció que no deixe cap escletxa on puga entrar l’extrema dreta. Hem de ser capaços de portar aquesta militància activa i quotidiana, de conéixer molt bé que és l’extrema dreta i com funciona. Te’ls esperes desfilant vestits de nazis o bevent un sol y sombra al bar dient barbaritats, però no són només això. Han estudiat a les millors universitats, porten toga o uniforme de policia, ocupen llocs de responsabilitat a les estructures de l’estat i a les grans empreses i mitjans de comunicació, són omnipresents. Per tant, arreu on la gent tinga capacitat de dir o fer la seua per aturar-los, és on s’ha de sentir útil.

Més enllà de la legítima defensa, quins han de ser els límits de l’ús de la violència per combatre l’extrema dreta?

La violència ha de ser sempre l’últim recurs. Jo crec que la gent que té un projecte polític com el que defensa l’antifeixisme, de solidaritat i amb uns valors lligats als drets humans, és plenament conscient d’això. De vegades, no hi ha hagut una altra manera de frenar una sèrie d’individus que directament volien assassinar. Encara més quan la policia no només no feia res contra ells, sinó que anava contra tu. Això ha creat una cultura de la resistència i de l’autodefensa que des dels inicis marca aquesta sensació d’alerta constant i que en molts casos implica l’ús de la violència. També caldria analitzar el concepte de violència i quina és la que fa servir l’Estat, no només física sinó també estructural. L’antifeixisme s’organitza contra una sèrie de violències que no només mataven, sinó que formen part d’una estructura que condemna moltes persones a un patiment constant. Plantege una reflexió a escala humana: la violència implica patiment per a qui la rep i contradiccions per a qui l’executa, és traumàtica.

S’ha de respondre amb els mateixos mètodes que ells utilitzen?

Quants neonazis morts hi ha i quants morts hi ha en mans de neonazis? La diferència és molt gran i evident. Això també demostra una diferència de qualitat humana. Sempre hi ha hagut violència en la política i moltes vegades inclús ha aconseguit coses, però que haja de ser l’eina i que tot està justificat, jo crec que no.

Quin és l’aprenentatge més gran que t’emportes de tots aquests anys que relates al llibre?

Comprovar el que pensava, que he viscut i que he percebut sempre que he estat a prop dels moviments socials: hi ha un substrat en totes aquestes històries basat en la solidaritat, l’empatia, el respecte i el suport mutu, qüestions que per a mi són la base de qualsevol lluita. Ho resumiria amb la paraula amor. A les companyes, a causes que considere justes i a unes idees nobles. He entrevistat molta gent i he trobat la bondat com a nexe en comú. Aquests valors m’han convençut encara més.

Article publicat al número 549 de la Directa

Memòria de l’antifeixisme

En un moment d’auge de les forces d’ultradreta arreu del món i de l’Estat espanyol, l’antifeixisme ha adquirit protagonisme. Miquel Ramos, periodista especialitzat en la ultradreta, ha fet memòria de com aquest moviment va intentar frenar l’expansió dels reaccionaris a l’obra Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha des de los años 90 (Capitán Swing, 2022), la qual abasta des de l’assassinat del jove Guillem Agulló i els cops policials contra bandes neonazis fins a l’emergència ultraconservadora de Vox i la tasca social de diferents col·lectius per contrarestar el monstre feixista.

Per Moisés Pérez El Temps, 16 de juny 2022

Els cors dels joves van quedar-se completament glaçats quan van escoltar el seu professor. L’educador, entre la ràbia, la impotència i la desolació, havia narrat com una colla de neonazis van tallar de soca-arrel la vida del jove independentista, antiracista i antifeixista Guillem Agulló. La notícia fou un cop de realitat per als seus alumnes, una mena de despertar sobre el perill ultradretà en una època de proliferació d’agressions feixistes a València. El crim comés per Pedro Cuevas, integrant d’una banda neonazi i habitual de les graderies radicals de Mestalla, va marcar diverses fornades.

Miquel Ramos, aleshores un estudiant d’EGB i posterior integrant del grup Obrint Pas, així com periodista especialitzat en els fenòmens ultradretans, fou una de tanes persones impactada per aquell acte criminal. «La nostra generació va quedar marcada per aquell crim. Cada any ens reuníem a Burjassot en el dia de la seua mort per recordar-lo. El seu nom sempre estigué en boca de tots. Tant en la nostra, com a homenatge i dolorosa advertència, com en la dels neonazis», recorda, per ampliar: «Teníem catorze anys. Alguns ja ens interessàvem per la política, però especialment per la música. Escoltàvem La Polla RecordsKortatu, Eskorbuto, Cicatriz, Mano Negra… i ens fascinava que grups en català ompliren estadis. En canvi, ens avergonyia parlar en valencià en la nostra ciutat per por al fet que ens posaren mala cara i ens digueren que parlarem en cristià».

«Quatre mesos després de l’assassinat de Guillem, començarem l’institut a València. Per aquells que volíem seguir rebent classes en la nostra llengua, només hi havia tres instituts públics en tota la ciutat: BenlliureClot i Lluís Vives. Em va tocar el primer, a diversos kilòmetres de la meua casa», expressa. I incorpora: «Érem ‘els de la línia’ (per la línia en valencià). Prompte vam rebre el nostre baptisme a mans dels bakales del barri». El missatge que van enviar-los era de clara amenaça: «Digueu als porcs de la línia que els esperem a l’eixida». «Aquells joves rondinaven pel centre amb les seues vespes, les seues jaquetes Alfa amb una bandera d’Espanya cosida i els seus pèls amb el serrell curt de punta, que aleshores ho denominaven pel de cendrer. L’amenaça va consumar-se i un dels meus millors amics va acabar en la porta de l’institut amb el nas trencat d’una cabotada», rememora.

L’actual investigador dels moviments reaccionaris narra aquesta experiència juvenil a Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha des de los años 90(Capitán Swing, 2022), una obra que relata la història paral·lela de l’evolució de la ultradreta i la lluita als carrers dels col·lectius antifeixistes, que abasta des de la violència extremista durant la llarga transició valenciana i l’assassinat de la persona trans Sonia Rescalvo l’any 1991 fins al crim de Carlos Palomino, els cops policials contra les bandes neonazis, el paper del moviment okupa, el crim que va acabar amb la mort de l’antifeixista Davide, el fenomen de Plataforma per Catalunya, com les graderies de futbol van alimentar els grupuscles feixistes, la irrupció de Vox i les precaucions de periodistes que han combatut des de la seua ploma l’expansió de la ultradreta, com ara el valencià Joan Cantarero.

El relat ens permet escabussar-nos en els denominats com als anys de plom de la ultradreta, que van donar-se durant la dècada dels noranta del segle passat. Una mostra de com l’antifeixisme lluitava contra les organitzacions ultradretanes és present en aquella primera experiència de Ramos amb els grupuscles feixistes: «Junt amb l’institut, es trobava el Kasal Popular, una antiga estació de bombers ocupada en 1991. Allí esmorzàvem cada matí, i els caps de setmana fèiem xerrades, concerts i passàvem la vesprada conversant asseguts en uns vells sofàs […] Érem dels més joves que freqüentàvem el Kasal. Aquells que duien el centre ens coneixien i ens tenien estima. Quan s’assabentaren de l’agressió, decidiren protegir-nos».

La gent d’aquell Kasal Popular va estar involucrada en l‘Assemblea Antifeixista de València, impulsada durant els anys noranta, i en col·lectius com ara Sharp (Skinheads Against Racial Prejudice), al qual va estar vinculat Agulló. «El Sharp es va mantenir actiu a València fins a finals dels noranta i va aixoplugar a desenes de joves atrets per l’estètica, la música i la política. Encara que l’activitat com a col·lectiu es va diluir, els seus membres més actius continuaren militant en altres plataformes antifeixistes que hi van sorgir. En altres ciutats, es van crear altres col·lectius de skins antifeixistes, com ara el Red and Anarchist Skinheads, que acollia joves llibertaris i comunistes principalment. L’estètica skin ha estat present fins avui en dia tant en el moviment antifeixista com en els grups neonazis», exposa a l’obra el periodista.

En aquella dècada, va produir-se l’explosió del fenomen skin, el qual ja havia fet fortuna arreu d’Europa. «Després de dècades d’aïllament a causa de la dictadura franquista i el compàs d’espera de la transició, emergiren nous moviments socials d’esquerra (okupes, insubmissió, ecologisme…) com nous grups d’extrema dreta, tots ells, d’un costat i d’un altre, ja en sintonia amb la resta d’Europa. Al mateix temps, arribaren les modes juvenils, amb les denominades tribus urbanes, que també es mesclarien en aquesta explosió d’identitats. Encara que aquestes estètiques no tenien sempre relació amb determinades idees polítiques, un fenomen que ja havia aparegut en els anys vuitanta agafaria més volada gràcies al sensacionalisme dels mitjans de comunicació i a la progressiva implicació política dels seus membres. Havia arribat l’època dels skins», dissecciona.

L’expressió valenciana dels caps rapats neonazis fou Acción Radical, un grupuscle connectat amb l’assassí d’Agulló i els ultres feixistes del València CF. «La revista EL TEMPS va contar que la direcció de contacte amb Acción Radical que figurava al fanzine neonazi Zyklon B – el nom és el gas que utilitzaven els nazis en els camps d’extermini – era la seu de la Coordinadora Obrera Nacional Sindicalista. Aquest sindicat estava liderat per l’advocat i empresari valencià José Luis Roberto», assenyala a l’obra sobre un col·lectiu ultradretà de caràcter residual amb fortes connexions internacionals, ultres que van fugir de la justícia i agressions on participarien posteriors membres de l’extrema dreta Vox. «L’auge d’Acción Radical i l’increment de la violència neonazi feren que els atacs als activistes d’esquerres es produïren en qualsevol moment», postil·la.

«A València, l’Assemblea Antifeixista va seguir amb la seua activitat els anys posteriors al desallotjament del Kasal Popular, al judici per l’assassinat de Guillem Agulló i la desarticulació d’Acción Radical. Els grups neonazis continuaven actius i organitzaven actes cada 20N i provacions racistes com la del barri de Russafa», recorda, per prosseguir en el llibre sobre com els moviments socials, les organitzacions civils i l’esquerra valenciana van ser víctimes constants de la violència ultradretana, adobada d’un component blaver. Confecciona una llarga llista: «En 2005, ultres del València CFatacaren diversos seguidors de l’Athletic de Bilbao i deixaren diferents ferits. En 2006, els anticatalanistes boicotejaren en Sollana la presentació d’altre llibre. Aquell mateix any, els ultradretans prengueren la Facultat de Dret de València i amenaçaren al rector. Un mes després, diversos ultradretans entraren en la llibreria Tres i Quatre de València i trencaren alguns llibres i agrediren als clients».

Amb l’objectiu que el lector s’adone de la dimensió d’aquestes agressions, l’autor segueix amb els actes violents de la ultradreta valenciana: «Al cap de pocs dies, el regidor del Bloc Nacionalista Valencià en Mislata va ser agredit al mig del carrer per uns neonazis. Quan va anar-hi a la comissaria a posar la denúncia, la policia no el va atendre per parlar en valencià. També a Mislata, el Centre Social La Quimera, en el qual participava també el regidor agredit, fou objecte de nombrosos atacs per part de la ultradreta. Diversos atacs ambcòctels Molotov i una pallissa a una de les joves que freqüentaven el local se sumaven a altres agressions i atemptats cada vegada més violents aquells anys». Els explosius col·locats en les seus del Bloc a Gandia (Safor) i Catarroja (Horta), així com la col·locació d’artefactes en la seu de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat a València són altres dels episodis sinistres de la primera dècada dels 2000.

La nova pell ultradretana i Vox

Per relatar el treball contra el feixisme d’aquests col·lectius, l’autor fa una radiografia de la seua evolució. «L’extrema dreta es va quedar al marge del nou règim, en el cas d’aquella que no va voler integrar-se en el que va ser el partit catch-all de la dreta a partir dels vuitanta -primer Aliança Popular i després el PP -, i no va deixar d’experimentar derrotes en cada un dels seus intents. El llast franquista i el poc interès que suscitava les seues propostes entre la població el van obligar a reflexionar, especialment quan en altres països d’Europa el neofeixisme es reconvertia en una opció democràtica més», indica.

«La nova era de la ultradreta, la qual anava més enllà de les organitzacions neonazis i les bandes de carrer, plantejaria un nou repte als col·lectius antifeixistes. En ser organitzacions legals, realitzar actes públics i presentar-se a les eleccions, va crear-se un escenari que obligava l’antifeixisme a articular una resposta diferent de la donada fins aquell moment contra grups que operaven quasi clandestinament o que només s’havien dedicat a la violència», anota sobre el canvi de pell estètica de la ultradreta i les complicacions que tenia l’antifeixisme per fer-li front. Tot i aquesta nova etapa, la ultradreta estaria allunyada durant un bon temps dels registres electorals assolits per Fuerza Nueva a principis de la represa democràtica espanyola: «D’ençà que Blas Piñar va perdre el seu escó en 1982, la ultradreta espanyola intentava sobreviure fora de casa comuna de les dretes que fou primer Aliança Popular i després el PP».

La victòria del socialista José Luis Rodríguez Zapatero i la promulgació de lleis progressistes a l’àmbit civil va provocar en determinats sectors de la dreta una radicalització ideològica. Era la coneguda com a revolta neocon espanyola: «L’atemptat d’Al-Qaeda a Madrid l’11 de març del 2004, pocs dies abans de les eleccions generals, va motivar la caiguda del PP per la nefasta i la retorçada manipulació que va suposar intentar atribuir-lo a ETA i per la seua implicació en la guerra d’Iraq, que va generar protestes multitudinàries en tot l’Estat. Quan va arribar el govern de Zapatero, la dreta espanyola va començar a radicalitzar-se i, al seu torn, fragmentar-se. El PP, que fins al moment havia estat la llar de totes les dretes, va sofrir un procés de desapegament. Després de diversos anys de radicalització i dinamitat per diversos fronts, va acabar per il·luminar l’arribada de Vox uns anys després».

«La irrupció de Vox en les institucions a partir de 2018, cinc anys després del seu naixement, fou una cosa que molts no van veure vindre. Estàvem acostumats a una ultradreta marginal que només obtenia, i de manera anecdòtica, uns pocs regidors en xicotetes localitats, i a la qual poca gent li prestava atenció […] L’ofensiva neocon en els anys de Zapatero feu que la ultradreta es deslligara progressivament del PP. Vox va recollir a poc a poc el malestar de gran part del sector ultradretà, que veia que a Europa i als Estats Units d’Amèrica amb l’arribada de Trump hi havia una possibilitat de fer-se un forat», escriu. I completa: «I així va ser fins que assoliren els cinquanta i dos escons en el Congrés i centenars de diputats i regidors en parlaments autonòmics que té avui dia el partit encapçalat per l’exmembre del PP, Santiago Abascal».

Amb declaracions de l’exvicepresident del Govern espanyol, Pablo Iglesias, com a víctima del feixisme en la seua època d’estudiant i després com a membre de l’executiu per l’assetjament patit durant mesos al seu domicili, Ramos entrevista l’eurodiputat anticapitalista Miguel Urbán per què apunte tractaments contra l’auge de l’extrema dreta: «La reconstrucció del teixit comunitari per part dels moviments socials, el sindicalisme social de plataformes com la PAH o el Sindicat de Llogaters i les noves formes de sindicalisme vinculades a conflictes contra la creixent precarietat laboral són el millor antídot contra l’ascens de l’extrema dreta».

«Enfront de l’ofensiva reaccionària contra els drets de les dones i el col·lectiu LGTBI, el feminisme i la lluita pels drets LGTBI són avui dos dels principals fronts de l’antifeixisme», agrega al llibre Ramos, qui arredoneix: «L’extrema dreta, allà on forma part del govern, intenta desmantellar totes les polítiques sobre aquesta matèria. Les accions violentes contra els col·lectius feministes i LGTBI han fet que aquests col·lectius estiguen cada vegada més involucrats en plataformes antifeixistes i l’antiracisme assumisca que ambdues lluites són inseparables de la seua praxi i les seues reivindicacions».

«València, tomba del feixisme»

Arran de l’origen valencià de l’autor, Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha des de los años 90 (Capitán Swing, 2022) permet endinsar-se en la força que va adquirir l’antifeixisme del País Valencià després de les agressions neonazis del 9 d’octubre del 2017. «Un mes després dels atacs, va convocar-se una manifestació que va reunir a prop de 8.000 persones contra les agressions de la ultradreta. A l’any següent, en previsió d’un nou boicot, va començar a preparar una demostració de força sense precedents a València. No podien tornar a passar els fets del 2017 i no hi havia confiança en el fet que les autoritats ho impediren. Així que, uns mesos abans de la data, els grups antifeixistes de tot el País Valencià començaren a reunir-se per coordinar el desembarcament en la ciutat d’una manera segura i un dispositiu propi que impedira als ultradretans atacar la manifestació», conta.

L’exhibició de múscul de l’antifeixisme valencià durant la mobilització vespertina de la diada nacional valenciana del 9 d’octubre del 2018 fou possible gràcies al teixit que havia emergit anys enrere. Un exemple és Acció Antifeixista València: «Va començar a gestar-se a finals del 2015, després de la desfilada d’un grup de neonazis en la processó cívica del 9 d’octubre. La ultradreta sempre hi havia present el 9 d’octubre al matí, però aquell any les banderes nazis desfilaren amb total impunitat en mig dels actes oficials de la diada valenciana […] Acció Antifeixista de València, que va presentar-se en estiu del 2016, va tornar a reivindicar un antifeixisme més combatiu que fos més enllà de l’autodefensa o de la reacció enfront de les manifestacions o agressions neonazis».

«No només València ha viscut un ressorgiment de l’antifeixisme amb força. En ciutats com ara Castelló de la Plana, ja existia des d’anys enrere una hegemonia antifeixista, sent sempre un dels models seguir per a la resta de col·lectius del territori. La marca de les BAF i el treball transversal i multidisciplinari de la Cosa Nostra i altres col·lectius de la ciutat han sigut fenòmens molt particulars», assenyala sobre uns col·lectius d’extrema esquerra. «El Col·lectiu Antifeixista d’Alacant, creat en 2011, ha aconseguit establir-se com a referent de les comarques del sud i s’ha implicat en nombroses lluites socials», incorpora, per citar també el treball de l’Assemblea Popular d’Elda i Petrer, a la comarca del Vinalopó Mitjà, contra grupuscles neonazis com ara Lo Nuestro, HSM i les successives renovacions de marca. Tot un recorregut per fer memòria i present de l’antifeixisme a l’Estat espanyol.

Vox apela al “homonacionalismo” para reforzar su discurso contra los inmigrantes 

Olona usa al colectivo LGBTI para atacar la política migratoria y se suma a una estrategia que ya aplican otras formaciones de extrema derecha en Europa. Pero el partido de Abascal se opone a los derechos de la diversidad sexual.

Por Patricio Porta 14/06/2022 – La Política Online

Macarena Olona encontró la forma de reforzar el discurso antiinmigración de Vox y, al mismo tiempo, ensayar un guiño retórico al colectivo LGBTI. “Nunca en España una persona homosexual anduvo por nuestras calles con tanta inseguridad como existe actualmente. Esta inseguridad está directamente relacionada con la política de fronteras abiertas y el ‘efecto llamada'”, lanzó la candidata a la Junta de Andalucía durante el primer debate. Con esa asociación, el partido ultraderechista acaba de fabricar un nuevo antagonismo para explotar en campaña.

Al igual que otras formaciones de extrema derecha en Europa, Olona apeló al llamado homonacionalismo, un concepto de la teórica estadounidense Jasbir Puar que, con una visión crítica, apunta al uso de los derechos LGBTI para confrontarlos con las concepciones ultraconservadoras de la cultura islámica. Si se da un paso más, el homonacionalismo podría justificar políticas restrictivas hacia la inmigración, que es lo que Vox promete a sus votantes.

Cuando Iván Espinosa de los Monteros se refiere a “bandas de ladrones árabes” -como hizo durante la final de la Champions en París-, no solo está promoviendo un mensaje xenófobo, sino que está planteando un “choque de civilizaciones”. De hecho, lo hizo de forma explícita en septiembre pasado, al declarar que “los gays saben que pueden pasear más tranquilamente por las calles de Varsovia o de Budapest que por las de Molenbeek (Bruselas) o algunas del centro de Madrid”, ya que “las élites izquierdistas” se encargaron de “llenar las calles de inmigrantes”. 

Vox ya no liga únicamente inseguridad y migración: ahora lo lleva al plano del ataque a los “valores occidentales”, en los que incluye a conveniencia las demandas del colectivo LGBTI, pese a que la ultraderecha española no pierde oportunidad de boicotear iniciativas, leyes y declaraciones sobre la diversidad sexual en el Congreso de los Diputados, los parlamentos autonómicos y la Eurocámara. Pero detrás de cada declaración se esconden las verdaderas intenciones. Espinosa de los Monteros se refirió a Budapest y Varsovia por las políticas xenófobas que defienden Viktor Orbán y Ley y Justicia, que también vienen limitando cualquier expresión que desafíe la tradición cristiana y el modelo de familia heterosexual.

Tras los dichos de Olona, la organización KifKif, que aboga por la integración de los refugiados y solicitantes de asilo LGBTI en España, recordó que, según las estadísticas, “la mayoría de las agresiones son cometidas por nacionales”, mientras que los migrantes LGBTI son más susceptibles de sufrir racismo y discriminación por orientación sexual o identidad de género. Hasta el momento, Vox nunca había intentado instalar con fuerza las premisas del homonacionalismo. 

La raíz católica y la prédica por los valores tradicionales, la familia y la españolidad emparentan más a Vox con Orbán y con los polacos de Ley y Justicia que con otras fuerzas de extrema derecha que han intentado compatibilizar el discurso intolerante con una concepción paternalista hacia las personas del colectivo. Marine Le Pen prometió en las últimas presidenciales francesas que, en caso de ganar, no derogaría el matrimonio igualitario, como sí lo había insinuado en 2017. Sin embargo, es apenas un caso destacado.

Uno de los pioneros fue el diputado holandés Geert Wilders, fundador del Partido por la Libertad, quien aseguró que “la libertad que deberían tener los homosexuales es exactamente contra lo que lucha el islam”, luego del atentado contra el club gay Pulse en Orlando, en junio de 2016, a manos de Omar Mateen, un joven que reivindicaba al Estado Islámico. El hecho alimentó la narrativa de Wilders y de cierta forma la de Donald Trump, que durante su presidencia sacrificó los ataques de la derecha tradicional republicana a los derechos LGBTI en pos de su cruzada contra los inmigrantes de países musulmanes.

“Hace tiempo que la extrema derecha trató de salir de la marginalidad y adoptar determinada retórica y un ideario pretendidamente liberal. Esto se enmarca dentro de lo que se denomina la racialización de la política sexual, que atribuye los problemas de machismo y homofobia a las personas extranjeras. En Europa se hace con quienes vienen de países de África y Oriente Medio, para meter la religión islámica en el medio. Es una manera de etnonacionalismo, de racismo, que es pura estrategia”, dice a LPO Miquel Ramos, autor del libro Antifascistas.

Olona también ha intentado acercarse a las mujeres en esta campaña, aunque rechazando la agenda del movimiento feminista y de las iniciativas del Ministerio de Igualdad. Rocío Monasterio recurrió una vez más a los menores extranjeros no acompañados para explicar el temor que sienten las mujeres y los homosexuales en España. La candidata en Andalucía y la diputada madrileña fueron las primeras dirigentes de Vox en incorporar el feminacionalismo y el homonacinalismo. Por su puesto, se trata de una cáscara vacía. 

El experto en la ultraderecha española sostiene que el discurso y la práctica de Vox son incompatibles. “Votan en contra de los derechos del colectivo LGBTI y de las mujeres a conciencia. La contradicción está en su seno, dicen una cosa y hacen otra. El votante de Vox concibe que la mejor defensa de las mujeres es echar a los inmigrantes, como si fueran los que trajeron el machismo y la homofobia, como si no hubiera existido nunca en Europa”, explica. “El racismo biológico es renovado por los grupos de extrema derecha: ahora es racismo cultural”, subraya.

Esa dualidad ya es una constante en Vox. Santiago Abascal pidió una España “sin velos y sin acosos a nadie por su orientación sexual”, aunque defiende que “el matrimonio es la unión entre un hombre y una mujer”. Espinosa de los Monteros simuló una condena a la violencia homófoba, pero se lamentó de que el país pasara de “pegar palizas a los homosexuales a que ahora esos colectivos impongan su ley”. La propia Olona se opuso a prohibir las terapias de “conversión” o “cura”, es decir, de tortura contra las personas LGBTI. 

Los exabruptos homófobos de dirigentes del partido ultraderechista se repiten, si bien ha ido moderándolos -o al menos solapándolos- con la esperanza de atraer una porción del electorado que le es esquiva. Pablo Iglesias le respondió a Olona que “que los mayores enemigos de las mujeres y de las personas LGTBI en España es Vox y la ultraderecha”. La evidencia confirma al fundador de Podemos.

Ramos asegura que la estrategia que intenta replicar Vox en España tuvo relativo éxito en Europa. “Estuvo la candidatura de Pim Fortuyn en Países Bajos, donde hacía bandera de su homosexualidad para declararse abiertamente islamófobo. En Francia, por ejemplo, Le Pen consiguió en las elecciones de 2017 casi un 40% del voto gay con el mismo discurso de Vox”, indica.

Pero los de Abascal están más cerca de Orbán y el presidente polaco Andrzej Duda que de Wilders, Fortuyn -asesinado en 2002-, Alice Weidel, líder de Alternativa para Alemania en el Bundestag y abiertamente lesbiana- y Le Pen. A los dirigentes de Vox les cuesta incluso usar la palabra gay y siempre apelan al término homosexual, cargado de connotaciones clínicas y rechazado por el propio colectivo. Vox quiere ensanchar su base, pero hablar de los “homosexuales”, y menos aún para vender políticas xenófobas, no es hablarle al colectivo LGBTI. 

Proteger a los niños de los fascistas

La imagen de una treintena de neonazis enmascarados, arrodillados y esposados frente a varios policías en Coeur d’Alene, Idaho, Estados Unidos, se hizo viral el pasado fin de semana. Eran miembros de la organización Patriot Front, que habían sido arrestados cuando se dirigían hacia los actos del orgullo LGTBI en un parque cercano escondidos en un camión y con un buen arsenal de escudos, bombas de humo y otros objetos que pretendían usar contra la celebración. La intervención de los agentes, tras el aviso de un vecino que se olió algo raro cuando vio a varios señores subiéndose al camión, evitó un altercado que no sabemos muy bien cómo hubiera acabado.

La republicana y miembro de la Cámara, Heather Scott, acompañaba a principios de mayo a los miembros del grupo ultraderechista Panhandle Patriots en una iglesia de Kootenai, también en Idaho. Uno de los militantes ultraderechistas afirmó que lo suyo sería organizar un evento con armas de fuego el mismo día que la Celebración del Orgullo de la ciudad en un parque a menos de una milla de distancia. “En realidad tenemos la intención de ir cara a cara con esta gente. Hay que trazar una línea en la arena. Las buenas personas deben ponerse de pie”.

El acto se titulaba “Plan de juego para eliminar materiales inapropiados en nuestras escuelas y bibliotecas”, y pretendía alertar sobre los contenidos en materia de igualdad que se imparten en los colegios norteamericanos, así como de los libros que tratan estas materias y que están disponibles en las bibliotecas. El mismo mantra que la ultraderecha global ha puesto en el centro del tablero estos últimos años. Lo mismo que lleva tiempo cacareando Vox, y que hace un par de días, Macarena Olona reivindicó en el debate electoral de Canal Sur. Y lo que vino a reafirmar la neofascista italiana Georgia Meloni en el mitin de Vox este fin de semana.

El mismo fin de semana, neonazis franceses se encaramaron a un edificio al paso de la marcha por el Orgullo en Burdeos. Encendieron varias bengalas, gritaron contra los manifestantes y exhibieron una pancarta que pedía ‘proteger a los niños’, también contra lo que se supone que inflige la educación en derechos humanos. Varios canales de Telegram de grupos neonazis llevan semanas publicando las hazañas de sus miembros en varios países robando banderas LGTBI, dañando murales feministas o atacando actos de estos colectivos. Así celebran ellos el mes del Orgullo. También en España.

Un jovencísimo Pedro Zerolo denunciaba a mediados de los 90 en un documental sobre la extrema derecha, que un grupo de nazis había asaltado la marcha del Orgullo en Madrid y había apuñalado a un asistente.

Lejos nos puede parecer que quedan aquellos tiempos en que los nazis salían de caza y se cebaban con los colectivos más vulnerables, o aquellos que salían a reivindicar sus derechos. Pero la realidad es que nunca se fueron, y las agresiones y los ataques contra estos actos y estas personas no han cesado. Hace menos de un año vimos desfilar en el barrio madrileño de Chueca a una panda de neonazis gritando ‘fuera sidosos de Madrid’ con la correspondiente autorización de la Delegación del Gobierno. Quienes seguimos las andanzas de estos grupos recordamos inmediatamente los altercados de 2017 en Murcia, donde varios neonazis armados atacaron la marcha del Orgullo.

La relación entre el discurso de odio de los ultraderechistas mediáticos e institucionalizados y los grupos neonazis que lo materializan en las calles es directa. De hecho, nunca habían contado con tan grandes altavoces y tanta normalización. La ofensiva reaccionaria contra los derechos de las mujeres y del colectivo LGTBI que se está llevando a cabo por la nueva ultraderecha aceptada como un actor democrático más, es el combustible necesario para que estos nazis ejerzan la violencia reforzados por sus propagandistas de traje y corbata. Los derechos que creímos conquistados y que no tenían marcha atrás, se encuentran hoy con una amenaza evidente. Es el precio que pagamos todos porque algunos decidieron que los derechos humanos se pueden debatir. Hablamos del colectivo LGTBI, pero lo mismo vale para las mujeres, para las personas migrantes, racializadas, o para cualquier colectivo que reclame los mismos derechos que el resto. Estos no son eternos y se deben pelear día tras día, por todos los medios.

Recientemente se supo que solo en 2020 se registraron 282 delitos de odio contra el colectivo LGTBI. Esta cifra, que recoge los hechos denunciados, es solo la punta del iceberg. La mayoría de estos incidentes no se denuncia. Pasa lo mismo con el racismo, que es mucho mayor a lo que los datos del Ministerio del Interior o las organizaciones especializadas en la materia son capaces de recoger. En demasiadas ocasiones, la desconfianza en las instituciones hace que las víctimas no denuncien. Solo hay que ver, por ejemplo, la reciente e insignificante condena que ha recibido un exlegionario por agredir e insultar a dos personas por su orientación sexual y enfrentarse a la policía: una multa de poco más de dos mil euros y seis meses de prisión.  “Me acaloré”, dijo.

Sin embargo, la conciencia y la sensibilización al respecto también han crecido, y por eso se denuncia más. Y por eso, la ultraderecha está tan interesada en negar que se eduque en materia de igualdad y derechos humanos. Solo así, estos ataques podrían pasar todavía más inadvertidos, impunes, o peor, aceptados, normalizados. Como lo fue la Noche de los Cristales Rotos tras la infección antisemita de gran parte de la sociedad alemana.

Los grupos nazis son los tontos útiles, los ejecutores de estos odios que señoras y señores de alto standing se dedican a promover desde sus mansiones y cortijos contra los más vulnerables para asegurarse así que nada cambie, que la plebe siga peleada y no se le ocurra mirar hacia arriba. “Hemos pasado de pegar palizas a los homosexuales a que ahora esos colectivos impongan su ley“, manifestó Espinosa de los Monteros en 2020 reforzando el victimismo habitual de los ultraderechistas ante quienes, tal y como él mismo recordaba, sufrían las consecuencias de la normalización del odio en su expresión violenta más cobarde y cruel. Y que hoy lo siguen sufriendo.

A los nazis ya les va bien tener unos buenos padrinos en las instituciones que normalizan lo que estos llevan diciendo toda la vida, mientras periodistas y otros políticos lo aceptan como parte del juego democrático. Así pueden volver a las andadas, a los añorados años 90 en los que salían de caza y tan solo encontraban como oposición a los grupos antifascistas y a los colectivos víctimas que se organizaban para su autodefensa. Los extremos, que llaman algunos. Sin embargo, el muro contra el que se choca esta extrema derecha liberticida es hoy mucho mayor que entonces. Le va a costar derribar el consenso en materia de derechos humanos erigido durante años en el sentido común. Por eso, saben que la estrategia pasa por los libros de texto, por las escuelas, por la censura. Solo un pueblo al que se le niegue la educación en derechos será capaz de tolerar la barbarie.

Miquel Ramos. Público, 15 de juny 2022

Alguien dice que

El odio y la mentira se transforman en titular sin reproche ni contraste. La dictadura del clickbait es más rentable que ética, pero aquí nadie ha venido a salvar a nadie, esto es un negocio y esto es lo que hay. Bien lo saben los fascistas, que regalan titulares a los medios poco dados a tomar partido frente al odio si este les regala visitas. Di cualquier barbaridad, algo ‘políticamente incorrecto’ (esto es, algo racista, machista o abiertamente nazi, siempre contra los de abajo, nunca contra los de arriba), y te aseguras ser la comidilla al día siguiente en todas las tertulias y en todos los debates de Twitter. A veces, también por culpa nuestra, ojo, que reaccionamos indignados reproduciendo la diarrea verbal de la ultraderecha provocando que todavía salpique más y más lejos.

La seducción del escándalo, la espectacularización de la información y la chabacanería como estilo. Todo esto ha marcado los debates políticos desde hace tiempo. Y esto solo ha sido posible gracias también a que los medios han asumido que son tanto una herramienta de entretenimiento como un pretendido medio de comunicación que hace efectivo el derecho constitucional de la ciudadanía no solo a estar informado sino a recibir información veraz.

Thank you for watching

El ex presidente de los EEUU, Donald Trump, fue un gran maestro reciente de esta estrategia de comunicación. El lingüista George Lakoff no paraba de alertar sobre ello, y proponía diversas maneras de evitar caer en la trampa. La lectura de su libro No pienses en un elefante sigue siendo obligatoria para cualquiera que quiera entender las estrategias de la comunicación política. Para periodistas, el consejo del sándwich de la verdad para tratar con estos propagandistas del odio y la mentira, también merece la pena ser recordado hoy que se repite el ruido tóxico de algunos políticos: Empieza por la verdad. Si el fulano de turno dice una trola, como es habitual, desmóntala a la primera. Luego, inserta esa trola llamándola así, que quede bien claro que es una jodida mentira. Después, insiste en la verdad. Sencillo, pero poco habitual. Lo que debería ser, pero escasas veces es. Mejor un titular y un copia-pega de unas declaraciones, y las conclusiones son cosa del lector. Aunque te digan que la tierra es plana o que comer caca de perro es saludable. Es una opinión respetable más.

No voy a reproducir las mentiras infectas de la ultraderecha que me han llevado a escribir esta columna sobre algo que ya se ha dicho mil veces, pero que sigue pasando con absoluta normalidad y obscenidad. El problema es que, muchos de los medios que habitualmente informan, también le han cogido el gusto a desinformar, a participar de lawfares varios o a servir de altavoces a la ultraderecha cada vez que esta abre la boca, aunque sea para vomitar. No son suficientes las agencias de verificación, lo siento. Ni los múltiples y loables proyectos e iniciativas como No Les Des Casito, que luchan como pueden para contra la desinformación. Hoy, la gente cree estar informada porque su amigo Juan le envió un whatsapp de un primo suyo que aseguraba que los inmigrantes reciben un maletín con billetes de 500€ cuando llegan a Melilla, o que si no reenvías este artículo a 2.000 personas, Facebook será de pago. Los hábitos de consumo de información (y desinformación) han cambiado estos últimos tiempos, y aquí, los propagandistas del odio han encontrado un buen terreno donde sembrar.

Lo recordaba justo ayer la publicación anarquista Todo Por Hacer, que, como muchos otros medios comprometidos, saben bien que no hay virtud alguna en situarse entre el verdugo y la víctima. Entre el problema y la solución. Entre la verdad y la mentira. Entre el odio y el compromiso con los derechos humanos. Y añadía muy acertadamente que, ‘por muy bufones que nos puedan parecer algunos de sus líderes, bajo sus ridículas acciones se esconde un peligro de violencia extrema y si no se les paran los pies ahora, puede que dentro de unos años sea demasiado tarde.”

Miquel Ramos. Público, 2 de juny 2022