L’efecte Ayuso, un triomf de la revolta ‘neocon’ espanyola que va començar el 2004?

Un estudi coordinat pel periodista especialitzat en extrema dreta Miquel Ramos descriu la gènesi de la “revolta neoconservadora”, un dels elements que hauria adobat el terreny a Ayuso

Clara Barbal i Mortés TV3 – 06/05/2021

La victòria electoral d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions madrilenyes fa ressonar els ecos de la dreta neoconservadora espanyola.

Alguns experts apunten que el creixement de Vox a la comunitat s’ha frenat pel discurs d’Ayuso, que recull molts elements programàtics del partit d’extrema dreta. Alhora, el discurs d’extrema dreta en surt reforçat, perquè conviu amb comoditat en l’espectre del PP que encara Díaz Ayuso.

Un exemple el trobem en les paraules d’Ayuso que va pronunciar des del balcó del carrer de Gènova, la nit de dimarts, minuts després de saber que havia doblat els seus escons:

 “Aquesta forma de governar amb opulència i hipocresia des de La Moncloa té els dies comptats.”

Una sort de discurs ‘anti-establishment’ i contra les elits polítiques, malgrat que Ayuso hagi fet carrera política durant els darrers quinze anys.

“La llibertat implica que una persona pugui començar mil i una vegades de zero.”

Ayuso s’ha caracteritzat per l’exaltació dels valors individuals i ho contraposa a les prestacions socials, que considera que creen “deutors amb l’estat”.

“Defensa de la unitat i la llibertat que necessita Espanya.”

Ayuso ha situat els seus resultats com una “moció de censura” al govern de Pedro Sánchez i la catapulta cap a una nova cursa dels populars a La Moncloa.

I els seus punts programàtics predilectes:

“Tenim dos anys de govern per abaixar els impostos, protegir l’educació pública, privada, concertada i especial.”


Tots aquests elements discursius no són nous, sinó que són una expressió del corrent neoconservador, especialment bel·ligerant amb els governs socialistes de José Luís Rodríguez Zapatero (2004-2010) i de Pedro Sánchez (2018-actualitat).

Això es desprèn de l’estudi “Dels neocons als neonazis. La dreta radical a l’estat espanyol”,promogut per la fundació Rosa Luxemburg i coordinat pel periodista especialitzat en extrema dreta Miquel Ramos.

En aquest informe, es descriu la gènesi del que anomenen “la revolta neocón”, de la qual beu Ayuso. Fins a la irrupció de Vox, “l’escissió neoconservadora del PP”, els populars havien capitalitzat tot l’espectre de la dreta espanyola.

Moltes de les cares visibles del partit d’extrema dreta han passat pel Partit Popular. Amb Ayuso, el neoconservadurisme torna a plantar batalla dins del partit.

“A Madrid, Ayuso ha sabut fer ombra a Rocío Monasterio [Vox]. Una gran part dels votants de Vox han vist encarnades les idees del seu partit en Ayuso. A més, han vist una líder forta, capaç d’articular un discurs de confrontació amb un llenguatge molt proper a l’extrema dreta. L’estancament de Vox a Madrid respon al perfil d’Ayuso”, explica Miquel Ramos

Díaz Ayuso i Aznar, a la convenció nacional del PP el 2019 (Europa Press)

Una guerra cultural

Segons l’estudi, l’onada reaccionària a Espanya comença el 2004: concretament el 14 de març, tres dies després dels atemptats d’Al-Qaeda a Madrid.

José María Aznar perd les eleccions generals, però el PP comença una ofensiva contra el nou executiu socialista de José Luís Rodríguez Zapatero. És especialment virulenta contra tres elements: el matrimoni igualitari, l’avortament i la memòria històrica.

 “No nomes en el terreny polític, sinó que planten una guerra cultural”, diu l’autor de l’informe, Miquel Ramos.

Aquesta “guerra cultural” el PP no la fa sol, sinó que es crea un ecosistema neoconservador que s’expressa a les institucions –amb el PP, UPyD, i després VOX–, els mitjans de comunicació –COPE, Intereconomía, La Gaceta–, centres d’estudi — FAES i GEES — i  societat civil organitzada –Hazte Oír, Asociació de Víctimes del Terrorisme, Foro Español de la Família–.  

“En aquesta batalla cultural és molt important el paper que han jugat fundacions com la FAES o la GEES. Articulen la reacció en contra dels consensos del que anomenen la “dictadura progre”, com si els drets humans fossin una imposició. L’extrema dreta es presenta com a rebel, inclús sovint antisistema, quan el que fan és posar en qüestió la conquesta de drets, els fonaments de qualsevol democràcia“, apunta Ramos


L’11M i la islamofòbia

Amb l’11M, els ‘neocons’ van iniciar una de les primeres batalles contra el govern socialista: encratjaven una “conspiranoia”, per la qual volen atribuir l’autoria dels atemptats a ETA.

“Hi ha unes similituds en l’estratègia actual de Vox i la que ja va articular l’extrema dreta inserida dins del PP d’Aznar. A partir de l’11M, van posar en dubte la legitimitat del govern de Rodríguez Zapatero, qüestionant fins i tot l’autoria dels atemptats, fent ús de la desinformació i les ‘fake news'”, subratlla el periodista Miquel Ramos

Alhora, els va donar munició per iniciar discursos islamòfobs, que el mateix expresident Aznar auspicia. Les idees antiimigració i contra el multiculturalisme comencen a agafar volada als mitjans de comunicació i, en boca de diversos polítics populars, com Ignacio CosidóEsperanza Aguirre o Xavier Garcia Albiol, tres altres grans exponents del neoconservadorisme al Partit Popular.

De fet, Aguirre va ser la dama de ferro ‘neocon’ durant nou anys a la comunitat de Madrid (2003-2012), i Ayuso va ser-ne una estreta col·laboradora.

A través d’Atlas Network, un paraigua de fundacions d’estudi neoconservadores, Aguirre i Aznar van apadrinar l’inici de les carreres polítiques de Santiago AbascalAlbert RiveraPablo CasadoCayetana Álvarez de Toledo i, òbviament, Isabel Díaz Ayuso.  

“Gran part dels protagonistes de l’ofensiva neocon seran claus en la creació i promoció del partit d’extrema dreta VOX i de la progressiva radicalització de la dreta espanyola”, diu l’informe.

L’expresident Jose María Aznar ha felicitat Ayuso pels seus resultats electorals: “El model de llibertat s’entén, funciona i els ciutadans li donen suport. Una gran lliçó i una gran esperança per a tots.”

Isabel Díaz Ayuso i Esperanza Aguirre, el 2 de maig passat (EFE / Ballesteros)


Drets i unitat d’Espanya

La reacció neoconservadora va presentar batalla contra algunes reformes legislatives del govern de Rodríguez Zapatero: l’avortament lliure, el matrimoni homosexual, la mort digna (que es va quedar en intent i no ha prosperat fins aquesta legislatura) i l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania.

És quan neix i pren força el lobby ultracatòlic i d’extrema dreta Hazte Oír. Una curiositat és que aquesta organització va fer campanya contra Díaz Ayuso durant les eleccions del 2019, pel seu tímid suport a l’avortament lliure i dels drets LGBT. Una basa que ara pertany a VOX.

També va prendre protagonisme en les manifestacions contràries a l’avanç de l’Estatut de Catalunya, per “l’amenaça a la unitat d’Espanya”, i amb una suposada persecució de la llengua castellana als territoris plurilingües de l’estat, amb el destacat paper de l’Associació Nacional per la Llibertat Lingüística.
 

Hazte Oir, un col·lectiu ultracatòlic (Europa Press)


L’escola i la ideologia de gènere

L’informe recull la reacció a una suposada intromissió de la “ideologia de gènere” a les escoles, un concepte ultracatòlic que inicialment va acollir el Partit Popular i que ara ha recollit Vox. El partit d’extrema dreta ha anat més enllà, oposant-se a la llei de violència de gènere i criminalitzant les manifestacions feministes.

En termes d’ensenyament, convé destacar que Díaz Ayuso ha sigut molt bel·ligerant amb la llei ‘Celaá, que pren el nom de la ministra d’Educació Isabel Celáa i que vol enfortir l’educació pública i la immersió lingüística. Com a reacció, va promulgar una llei pròpia a la comunitat de Madrid –“llei de llibertat d’elecció educativa”– per blindar els concerts educatius.

“Una de les claus de la batalla cultural de l’extrema dreta és la ressignificació de conceptes. Apropiar-se de la paraula llibertat, o el dret a escollir. S’apropien fent ús del victimisme des del privilegi, molt habitual en l’extrema dreta: qüestionar que determinats col·lectius accedeixin a drets perquè els que ja els tenen els perdrien”, descriu Ramos

El presidt del PP, Pablo Casado, i la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, en campanya contra la llei Celaá (Eduardo Parra / Europa Preess)


Aznaristes entre els fundadors de VOX

En síntesi, l’estudi “Dels neocons als neonazis” situa la reacció neoconservadora en el Partit Popular d’Aznar. Aquesta ideologia perd la seva influència amb la direcció “moderada” que pren Mariano Rajoy a partir del 2011. D’aquell substrat, neix Vox, el 2013.

“Això significava que el sector neocon i les seves propostes havien quedat marginats dins el partit, cosa que constituiria l’impuls definitiu perquè d’entre les seves files sorgissin elements descontents que fundaran un nou partit, Vox, plenament lliurat a les propostes ultradretanes i a l’ús profús de les guerres de gènere com a eina disruptiva del panorama polític institucional”, recull l’informe

En aquest sentit, cal destacar que set dels deu fundadors de Vox han militat o han tingut una estreta relació amb el Partit Popular d’Aznar: Santiago Abascal, Aleix Vidal-Quadras, José Luis González Quirós, Ignacio Camuñas, José Antonio Ortega Lara, Ana Velasco o María Jesús Prieto-Laffargue.

Ortega Lara, González Quiróis i Santiago Abascal, durant la presentació de Vox (Europa Press)

Així ha pogut créixer el feixisme a Espanya: què s’hi pot fer ara?

Nicolàs Tomàs – El Nacional – 2 de maig 2021

Fa molt pocs anys, mitjans i periodistes –alguns es deuen portar ara les mans al cap–, treien pit perquè Espanya era “l’excepció europea”. Aquí, deien, a diferència de França o els Països Baixos, no hi havia extrema dreta. Pocs anys després, però, la campanya madrilenya ha servit per a visibilitzar no només que existeix (52 diputats al Congrés dels Diputats), sinó també fins on arriba la seva amenaça: contra tothom. Va ser mala fe o ingenuïtat? Potser ara cal plantejar-se altres interrogants, sobre com ha estat possible que creixi la bèstia del feixisme. I si existeixen manuals que serveixen o ja han caducat. Plantegem aquests interrogants a diversos experts en extrema dreta i populisme a l’Estat espanyol.

En primer lloc, hi havia o no hi havia extrema dreta a Espanya? La resposta és que sí, que n’hi havia. Sempre n’hi ha hagut, però, com apunta Miquel Ramos, periodista de La Marea, estaven molt vinculada a la dictadura franquista i molt dividits entre ells. Per això la majoria de votants d’extrema dreta es refugiaven sota les sigles del PP. A partir del govern de Zapatero és quan comencen a canviar les coses. “Hi ha un sector de la dreta, l’ala més neocon, que es comença a despenjar, es treu els complexos i comença a reivindicar una dreta més radical que no se sent representada”, explica Ramos. “És un procés que, a poc a poc, acaba capitalitzant Vox. És un producte d’això”, afegeix. I ha acabat recollint tant l’extrema dreta del PP com l’extrema dreta extraparlamentària. I ha trobat el caldo de cultiu perfecte per a la seva propaganda buida contra independentistes, immigrants, feministes…

com ha arribat fins on ha arribat? El periodista Xavier Rius Sant, també especialitzat en extrema dreta, apunta que “a diferència d’altres països, a Espanya la ultradreta ha sortit per defensar que España una y no 51“. Com només atacava independentistes, fins i tot era útil per alguns. Es va veure en les acusacions particulars de l’1-O: desactivat el sindicat Manos Limpias, va agafar el relleu Vox, amb la quota de telenotícies que va implicar això. Miquel Ramos assenyala com es va menystenir d’origen: “Tothom confiava que no hi havia extrema dreta. Des de l’esquerra es veia fins i tot bé en un principi, perquè dividia la dreta”. Fins que va irrompre amb força a les institucions i va ser massa tard. “Avui hi ha un clima d’agressivitat i violència on se senten còmodes i els discursos d’odi es banalitzen”, lamenta.

De qui és responsabilitat d’aquest auge? A més d’un context estatal i internacional favorable, probablement hi ha responsabilitats compartides, però els diferents experts consultats coincideixen a assenyalar que, en gran part, els grans mitjans de comunicació espanyols. Els han donat visibilitat i comprat l’agenda de temes. Carolina Plaza, sociòloga i investigadora doctoral a la Universitat de Salamanca, es mostra perplexa que ara saltin les alarmes en moltes redaccions, quan Vox existeix des del 2013 i està a les institucions des del 2018. “Ara és molt més difícil fer-li front”, admet Plaza, després de “tres anys legitimant l’extrema dreta com un actor acceptable i normalitzant certes posicions”. D’això, lamenta, n’han estat responsables els mitjans, que “no només els han deixat espai, sinó que ha estat un espai molt acrític i neutral”. Miquel Ramos hi coincideix: alguns mitjans no s’ho van prendre seriosament i altres hi han “jugat pels seus interessos”. En aquest sentit, recorda: “A diferència de Podem, Vox no és cap amenaça per a l’establishment”. I prossegueix: “Han pogut alimentar la bèstia perquè pensaven que no els afectaria. Però ara la bèstia té vida pròpia”.

la resta de partits quin rol han jugat en aquest auge? Miquel Ramos constata la inacció inicial de l’esquerra, i més concretament del PSOE: “L’anàlisi en un primer moment és de no preocupar-se perquè això divideix la dreta… Però després salten les alarmes, sobretot quan el PP i Ciutadans comencen a pactar des del minut 1 amb l’extrema dreta”. Altres, com Ángel Gabilondo, directament han alimentat la teoria dels extrems. “Un extrem vol abolir els drets humans i l’altre vol habitatge públic”, ironitza el periodista. Carolina Plaza remarca com inicialment Vox “no molestava”, perquè anava només contra determinats col·lectius: “Independentistes, esquerra radical, Altsasu… Al final és la legitimació d’un mateix discurs dur, autoritari i fins i tot antidemocràtic, però contra certs col·lectius que ja no eren políticament correctes“. I la seqüència ja és coneguda: eleccions andaluses, fotografia de Colón, judici del procés… i tercera força al Congrés dels Diputats.

En tot això, quin paper ha jugat la judicatura? Aquests dies i setmanes s’ha vist com un jutge es negava a retirar la campanya racista de Vox contra els menors migrants, però també com els assaltants de Blanquerna tornaven a esquivar l’ingrés a la presó. Xavier Rius Sant s’aferra justament al cas Blanquerna: “Els tribunals pensen que potser estan sonats, però que són els nostres. La judicatura, així com part de les Forces Armades i la policia, continuen sent de la idea que Franco no va ser tan dolent“. Per la seva part, Miquel Ramos admet que la justícia mai no s’ha pres seriosament l’amenaça ultra. I posa el focus en la legislació contra delictes d’odi, que “s’ha pervertit fins a tal punt que les seves víctimes són nazis i policies”. Hi ha instal·lada una sensació d’impunitat total per al feixisme.

I ara, fins on pot arribar aquesta amenaça de l’extrema dreta? Durant la campanya electoral s’ha vist no només Santiago Abascal amenaçant amb violència contra manifestants antifeixistes, sinó també amenaces de mort –amb bales i navalles ensangonades– dirigides sobretot a dirigents dels partits d’esquerres espanyols. “No sabem si són llops solitaris o no, però quan n’hi ha diverses poden arribar fins on poden arribar”, avisa Xavier Rius Sant.

Què s’hi pot fer ara?

Ara, que l’amenaça de l’extrema dreta s’ha evidenciat amb tota la seva força i contundència, s’obre un nou debat. S’hi ha arribat potser una mica tard, però què s’hi pot fer per a revertir el dany que ja s’ha causat? Rius Sant admet que “no hi ha solucions màgiques” en aquests moments. Ramos assegura que “encara hi ha molt que es pot fer” per a contrarestar el discurs de l’odi. Començant pels mitjans de comunicació.

Carolina Plaza aposta per revertir el model que han seguit fins ara els mitjans, normalitzant el seu discurs i convertint el debat públic en un espectacle de “zascas i frases que criden l’atenció”. I també deixar de reproduir acríticament les seves declaracions, mentides i ocurrències, sense rebatre-les: “Fa uns anys, que al Congrés dels Diputats o en un míting es parlés del pitjor govern en 80 anys, incloent-hi la dictadura, hauria aixecat polseguera. Avui, com si res”. Segons la investigadora de la Universitat de Salamanca, calen “espais on es contradiguin els seus discursos”, i no simple “entreteniment”.

Per la seva part, Miquel Ramos veu positiu que es comenci a parlar obertament i dir les coses pel seu nom: és feixisme i no polarització. “Seria com si algú parlés de la polarització a l’Alemanya de l’any 32“, ironitza. Per això, primer, els periodistes han de saber “de què parlem”. Segon: “No anar allà, plantar el micro i ja està. Has d’anar-hi ben preparat i si cal desmuntar en directe les seves mentides”. I tercer, com a conclusió: “Has de triar si vols ser un simple transmissor del discurs de l’odi o si vols fer la contra des d’una posició democràtica i de drets humans. Perquè triar l’agenda ja és ser subjectiu”. Demana que tot plegat “no sigui passatger”, que “tinguem clar que és una lliçó”. 

Miquel Ramos: “Has de triar si vols ser un simple transmissor del discurs de l’odi o si vols fer la contra des d’una posició democràtica i de drets humans”

I des de la política, què s’hi pot fer? Xavier Rius Sant ho té clar: “No fer-los determinants en els governs. No podràs evitar coincidir en votacions, però no han de formar part de cap negociació. El problema és que Vox no només és determinant, sinó que fins i tot ha signat acords d’investidura”. I la segona clau, no legitimar el seu discurs des de la resta de formacions, comprant la seva agenda. És a dir, no fer el que van fer Nicolas Sarkozy o Manuel Valls a França. “Entre l’original i la còpia, sempre acaba guanyant l’original”, recorda el periodista especialitzat en extrema dreta. 

Carolina Plaza coincideix que el cordó sanitari, tot i que els permet victimitzar-se, és parcialment útil: “No els deixa que formin part de la presa de decisions, que tinguin influència en polítiques com la immigració, l’educació o la distribució del pressupost”. Ara bé, el cordó sanitari, afegeix la investigadora en ciència política, no és una solució per a impedir que creixin electoralment. Per a frenar-los a les urnes cal més, calen polítiques valentes i decidides que vagin a l’arrel dels problemes. No pegats que alimentin l’antipolítica.

Contra el odio

Artículo de opinión en el New York Times sobre la amenaza violenta de la extrema derecha, la pasividad y banalización desde las instituciones, y la complicidad de algunos políticos y medios de comunicación.

Por Miquel Ramos – The New York Times, 28 abril 2021

Es periodista español especializado en extrema derecha. Coordinó el informe “De los neocón a los neonazis. La derecha radical en el Estado español” de la Fundación Rosa Luxemburgo.

VALENCIA, España — Faltan pocos días para las elecciones autonómicas en Madrid, y el debate político ha dado un giro inesperado. “Tu mujer, tus padres y tú estáis sentenciados a la pena capital”, advertía una carta anónima, acompañada de cuatro proyectiles de un fusil usado durante décadas por el ejército español, enviada al Ministerio del Interior a nombre de Pablo Iglesias, el candidato de Unidas Podemos a la presidencia de la Comunidad de Madrid.

El ministro del Interior, Fernando Grande-Marlaska, y la directora de la Guardia Civil, María Gámez, recibieron cartas amenazantes también. Tres días después, era la ministra de Industria, María Reyes Maroto, la destinataria de otra misiva, en esta ocasión acompañada de una navaja. Y al día siguiente, dos nuevos sobres con balas fueron interceptados. Uno dirigido otra vez contra Gámez, y el otro, a Isabel Díaz Ayuso, la candidata del Partido Popular y actual presidenta de la Comunidad de Madrid. Hoy se ha revelado un nuevo mensaje de amenaza, que incluía dos balas, esta vez contra el expresidente del gobierno español José Luis Rodríguez Zapatero.

El clima de crispación de estos últimos años, con la normalización de la extrema derecha en el debate público, ha llevado una peligrosa deriva de inquietantes consecuencias. Desde su entrada en las instituciones por primera vez desde los años ochenta, la extrema derecha se ha dedicado a deslegitimar al gobierno, a marcar la agenda con su discurso de odio —que las cartas parecen replicar— y a difundir constantemente noticias falsas o información engañosa. El reflejo del expresidente de Estados Unidos Donald Trump en la política española ha sido constante, y aunque el magnate haya dejado la Casa Blanca, el estilo, que le dio fuerza a la extrema derecha en su país, empieza a instaurarse con fuerza en España a través de Vox.

Sin embargo, ni con las balas y las navajas encima de la mesa, la cordura se impuso en el debate político de estos días. La condena casi unánime a las amenazas no ha estado exenta de matices. La derecha no estuvo a la altura y llegó a menospreciar estas amenazas. Menos aún la ultraderecha, al principio negándose a condenarlas, después haciéndolo tímidamente mientras sugería un posible montaje, como hizo Santiago Abascal, líder de Vox.

El envío de la navaja a Reyes Maroto fue obra de un hombre ya identificado, que padece una enfermedad mental y que se ha declarado seguidor de Vox, aunque no tiene relación con este partido. Esta persona ya había enviado mensajes a otros destinatarios, como a la agencia de verificación maldita.es, manifestando su ideología. A pesar del menosprecio de esta amenaza y del intento de algunos políticos de derechas y medios afines de despolitizarla basándose en los problemas mentales del autor de la carta, la condena debe ser un imperativo unánime y sin peros, para políticos y ciudadanos, de izquierdas y de derechas, que crean de verdad en la democracia.

Sería ingenuo pensar que la amenaza totalitaria terminó con la muerte del dictador Francisco Franco en 1975. No solo por el aceptado revisionismo histórico en torno a la dictadura o la frecuente deslegitimación de los resultados de las urnas cuando gana la izquierda, algo que ya ocurrió cuando ganó las elecciones Rodríguez Zapatero en 2004, sino por la peligrosa banalización que lo acompaña, considerando los discursos de odio opiniones respetables en democracia. Pero más inquietante resulta aún que, el mismo gobierno que ahora recibe las balas, no se haya tomado esto suficientemente en serio.

El gobierno de Pedro Sánchez podría haber mostrado más firmezacuando ha sido advertido de la infiltración ultraderechista en las Fuerzas Armadas de España. No solo ante el manifiesto firmado por casi un millar de militares exaltando a Franco y contra su exhumación del Valle de los Caídos en 2019. También contra los militares retirados que pedían en un chat un golpe de Estado y fusilar a 26 millones de españoles, o contra aquellos en activo que realizaban el saludo nazi en los cuarteles mientras cantaban himnos fascistas. O investigar a profundidad la reciente denunciapública de militares sobre la posible presencia de una célula neonazi en el ejército.

Pedro Sánchez, el presidente del gobierno de España, en abril de este año
Pedro Sánchez, el presidente del gobierno de España, en abril de este añoCredit…Chema Moya/EPA vía Shutterstock

Organismos internacionales como las Naciones Unidas y agencias de seguridad de diversos países vienen alertando sobre el terrorismo de extrema derecha a nivel internacional. La sucesión de preocupantes ataques racistas, la infiltración neonazi en ejércitos europeos así como el asalto al Capitolio de Estados Unidos tras la victoria de Joe Biden, han puesto el foco sobre esta creciente amenaza para la seguridad. También el auge de los partidos de extrema derecha en Europa desde hace unos años ha impulsado consensos entre el resto de las formaciones partidistas en países como Alemania y Francia para aislarlos y establecer lo que se conoce como cordones sanitarios, evitando así pactar con ellos o permitirles acceder a las instituciones, algo que no ha sucedido todavía en España.

La amenaza de la ultraderecha en España viene de lejos, y va más allá de los exabruptos de militares y de las cartas amenazantes. En 2015 se juzgó a un grupo neonazi entre los que había varios militares, y que poseía un gran arsenal de armas. Fueron absueltostras considerarse ilegales las escuchas que permitieron su arresto antes de que cometieran algún crimen. Tres años después, a los pocos meses del primer gobierno de Sánchez, la policía arrestó a un hombre que tenía armas de fuego y advirtió en un chat su intención de asesinar al presidente. La Audiencia Nacional rechazójuzgar ambos casos como terrorismo.

Estos y otros ejemplos han sido recogidos en un extenso informe, que tuve la oportunidad de coordinar, recién publicado por la Fundación Rosa Luxemburgo, organización a favor de la democracia. El reporte analiza el recorrido de la derecha radical en España y explica su evolución desde el despegue a principios de este siglo del ala neocón del PP, que había sido la casa común de todas las derechas, hasta la irrupción de Vox en 2018. Desde entonces, la extrema derecha no ha parado de crecer y de instaurar su agenda. Además, la batalla cultural que ha emprendido este espectro político a lo largo del planeta, cuestionando derechos humanos y tratando de romper los consensos democráticos que los protegen, está dando sus frutos; en buena medida han conseguido normalizar el discurso de odio que sirve como excusa para quienes hoy envían balas.

España afronta una encrucijada sin precedentes tras las reiteradas amenazas de muerte a varios políticos. Las elecciones de Madrid, que a menudo son un termómetro para la política nacional, permitirán diagnosticar cómo los políticos, periodistas y la sociedad civil reaccionan ante esta peligrosa deriva. Aunque han condenado las cartas, el PP y Ciudadanos no pueden seguir banalizando las amenazas ni normalizando a la extrema derecha, con la justificación de que la necesita para gobernar.

El país, que demasiadas veces se tropieza sin querer con los fantasmas de su pasado, está a tiempo de enfrentar la tentación totalitaria con madurez democrática y firmeza, demostrando que la democracia, esta vez, si que es capaz de vencer al odio.

Miquel Ramos (@Miquel_R) es periodista y colabora en el diario La Marea y en Radio Televisión Española (RTVE). Es coautor del proyecto crimenesdeodio.info y realizó la investigación “La extrema derecha española ante la crisis económica” en la Universidad de Valencia.