Un estudi coordinat pel periodista especialitzat en extrema dreta Miquel Ramos descriu la gènesi de la “revolta neoconservadora”, un dels elements que hauria adobat el terreny a Ayuso
Clara Barbal i Mortés TV3 – 06/05/2021
La victòria electoral d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions madrilenyes fa ressonar els ecos de la dreta neoconservadora espanyola.
Alguns experts apunten que el creixement de Vox a la comunitat s’ha frenat pel discurs d’Ayuso, que recull molts elements programàtics del partit d’extrema dreta. Alhora, el discurs d’extrema dreta en surt reforçat, perquè conviu amb comoditat en l’espectre del PP que encara Díaz Ayuso.
Un exemple el trobem en les paraules d’Ayuso que va pronunciar des del balcó del carrer de Gènova, la nit de dimarts, minuts després de saber que havia doblat els seus escons:
“Aquesta forma de governar amb opulència i hipocresia des de La Moncloa té els dies comptats.”
Una sort de discurs ‘anti-establishment’ i contra les elits polítiques, malgrat que Ayuso hagi fet carrera política durant els darrers quinze anys.
“La llibertat implica que una persona pugui començar mil i una vegades de zero.”
Ayuso s’ha caracteritzat per l’exaltació dels valors individuals i ho contraposa a les prestacions socials, que considera que creen “deutors amb l’estat”.
“Defensa de la unitat i la llibertat que necessita Espanya.”
Ayuso ha situat els seus resultats com una “moció de censura” al govern de Pedro Sánchez i la catapulta cap a una nova cursa dels populars a La Moncloa.
I els seus punts programàtics predilectes:
“Tenim dos anys de govern per abaixar els impostos, protegir l’educació pública, privada, concertada i especial.”
Tots aquests elements discursius no són nous, sinó que són una expressió del corrent neoconservador, especialment bel·ligerant amb els governs socialistes de José Luís Rodríguez Zapatero (2004-2010) i de Pedro Sánchez (2018-actualitat).
Això es desprèn de l’estudi “Dels neocons als neonazis. La dreta radical a l’estat espanyol”,promogut per la fundació Rosa Luxemburg i coordinat pel periodista especialitzat en extrema dreta Miquel Ramos.
En aquest informe, es descriu la gènesi del que anomenen “la revolta neocón”, de la qual beu Ayuso. Fins a la irrupció de Vox, “l’escissió neoconservadora del PP”, els populars havien capitalitzat tot l’espectre de la dreta espanyola.
Moltes de les cares visibles del partit d’extrema dreta han passat pel Partit Popular. Amb Ayuso, el neoconservadurisme torna a plantar batalla dins del partit.
“A Madrid, Ayuso ha sabut fer ombra a Rocío Monasterio [Vox]. Una gran part dels votants de Vox han vist encarnades les idees del seu partit en Ayuso. A més, han vist una líder forta, capaç d’articular un discurs de confrontació amb un llenguatge molt proper a l’extrema dreta. L’estancament de Vox a Madrid respon al perfil d’Ayuso”, explica Miquel Ramos
Una guerra cultural
Segons l’estudi, l’onada reaccionària a Espanya comença el 2004: concretament el 14 de març, tres dies després dels atemptats d’Al-Qaeda a Madrid.
José María Aznar perd les eleccions generals, però el PP comença una ofensiva contra el nou executiu socialista de José Luís Rodríguez Zapatero. És especialment virulenta contra tres elements: el matrimoni igualitari, l’avortament i la memòria històrica.
“No nomes en el terreny polític, sinó que planten una guerra cultural”, diu l’autor de l’informe, Miquel Ramos.
Aquesta “guerra cultural” el PP no la fa sol, sinó que es crea un ecosistema neoconservador que s’expressa a les institucions amb el PP, UPyD, i després VOX–, els mitjans de comunicació COPE, Intereconomía, La Gaceta–, centres d’estudi — FAES i GEES — i societat civil organitzada Hazte Oír, Asociació de Víctimes del Terrorisme, Foro Español de la Família–.
“En aquesta batalla cultural és molt important el paper que han jugat fundacions com la FAES o la GEES. Articulen la reacció en contra dels consensos del que anomenen la “dictadura progre”, com si els drets humans fossin una imposició. L’extrema dreta es presenta com a rebel, inclús sovint antisistema, quan el que fan és posar en qüestió la conquesta de drets, els fonaments de qualsevol democràcia“, apunta Ramos
L’11M i la islamofòbia
Amb l’11M, els ‘neocons’ van iniciar una de les primeres batalles contra el govern socialista: encratjaven una “conspiranoia”, per la qual volen atribuir l’autoria dels atemptats a ETA.
“Hi ha unes similituds en l’estratègia actual de Vox i la que ja va articular l’extrema dreta inserida dins del PP d’Aznar. A partir de l’11M, van posar en dubte la legitimitat del govern de Rodríguez Zapatero, qüestionant fins i tot l’autoria dels atemptats, fent ús de la desinformació i les ‘fake news'”, subratlla el periodista Miquel Ramos
Alhora, els va donar munició per iniciar discursos islamòfobs, que el mateix expresident Aznar auspicia. Les idees antiimigració i contra el multiculturalisme comencen a agafar volada als mitjans de comunicació i, en boca de diversos polítics populars, com Ignacio Cosidó, Esperanza Aguirre o Xavier Garcia Albiol, tres altres grans exponents del neoconservadorisme al Partit Popular.
De fet, Aguirre va ser la dama de ferro neocon’ durant nou anys a la comunitat de Madrid (2003-2012), i Ayuso va ser-ne una estreta col·laboradora.
A través d’Atlas Network, un paraigua de fundacions d’estudi neoconservadores, Aguirre i Aznar van apadrinar l’inici de les carreres polítiques de Santiago Abascal, Albert Rivera, Pablo Casado, Cayetana Álvarez de Toledo i, òbviament, Isabel Díaz Ayuso.
“Gran part dels protagonistes de l’ofensiva neocon seran claus en la creació i promoció del partit d’extrema dreta VOX i de la progressiva radicalització de la dreta espanyola”, diu l’informe.
L’expresident Jose María Aznar ha felicitat Ayuso pels seus resultats electorals: “El model de llibertat s’entén, funciona i els ciutadans li donen suport. Una gran lliçó i una gran esperança per a tots.”
Drets i unitat d’Espanya
La reacció neoconservadora va presentar batalla contra algunes reformes legislatives del govern de Rodríguez Zapatero: l’avortament lliure, el matrimoni homosexual, la mort digna (que es va quedar en intent i no ha prosperat fins aquesta legislatura) i l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania.
És quan neix i pren força el lobby ultracatòlic i d’extrema dreta Hazte Oír. Una curiositat és que aquesta organització va fer campanya contra Díaz Ayuso durant les eleccions del 2019, pel seu tímid suport a l’avortament lliure i dels drets LGBT. Una basa que ara pertany a VOX.
També va prendre protagonisme en les manifestacions contràries a l’avanç de l’Estatut de Catalunya, per “l’amenaça a la unitat d’Espanya”, i amb una suposada persecució de la llengua castellana als territoris plurilingües de l’estat, amb el destacat paper de l’Associació Nacional per la Llibertat Lingüística.
L’escola i la ideologia de gènere
L’informe recull la reacció a una suposada intromissió de la “ideologia de gènere” a les escoles, un concepte ultracatòlic que inicialment va acollir el Partit Popular i que ara ha recollit Vox. El partit d’extrema dreta ha anat més enllà, oposant-se a la llei de violència de gènere i criminalitzant les manifestacions feministes.
En termes d’ensenyament, convé destacar que Díaz Ayuso ha sigut molt bel·ligerant amb la llei Celaá‘, que pren el nom de la ministra d’Educació Isabel Celáa i que vol enfortir l’educació pública i la immersió lingüística. Com a reacció, va promulgar una llei pròpia a la comunitat de Madrid –“llei de llibertat d’elecció educativa”– per blindar els concerts educatius.
“Una de les claus de la batalla cultural de l’extrema dreta és la ressignificació de conceptes. Apropiar-se de la paraula llibertat, o el dret a escollir. S’apropien fent ús del victimisme des del privilegi, molt habitual en l’extrema dreta: qüestionar que determinats col·lectius accedeixin a drets perquè els que ja els tenen els perdrien”, descriu Ramos
Aznaristes entre els fundadors de VOX
En síntesi, l’estudi “Dels neocons als neonazis” situa la reacció neoconservadora en el Partit Popular d’Aznar. Aquesta ideologia perd la seva influència amb la direcció “moderada” que pren Mariano Rajoy a partir del 2011. D’aquell substrat, neix Vox, el 2013.
“Això significava que el sector neocon i les seves propostes havien quedat marginats dins el partit, cosa que constituiria l’impuls definitiu perquè d’entre les seves files sorgissin elements descontents que fundaran un nou partit, Vox, plenament lliurat a les propostes ultradretanes i a l’ús profús de les guerres de gènere com a eina disruptiva del panorama polític institucional”, recull l’informe
En aquest sentit, cal destacar que set dels deu fundadors de Vox han militat o han tingut una estreta relació amb el Partit Popular d’Aznar: Santiago Abascal, Aleix Vidal-Quadras, José Luis González Quirós, Ignacio Camuñas, José Antonio Ortega Lara, Ana Velasco o María Jesús Prieto-Laffargue.
