En un moment d’auge de les forces d’ultradreta arreu del món i de l’Estat espanyol, l’antifeixisme ha adquirit protagonisme. Miquel Ramos, periodista especialitzat en la ultradreta, ha fet memòria de com aquest moviment va intentar frenar l’expansió dels reaccionaris a l’obra Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha des de los años 90 (Capitán Swing, 2022), la qual abasta des de l’assassinat del jove Guillem Agulló i els cops policials contra bandes neonazis fins a l’emergència ultraconservadora de Vox i la tasca social de diferents col·lectius per contrarestar el monstre feixista.
Per Moisés Pérez El Temps, 16 de juny 2022
Els cors dels joves van quedar-se completament glaçats quan van escoltar el seu professor. L’educador, entre la ràbia, la impotència i la desolació, havia narrat com una colla de neonazis van tallar de soca-arrel la vida del jove independentista, antiracista i antifeixista Guillem Agulló. La notícia fou un cop de realitat per als seus alumnes, una mena de despertar sobre el perill ultradretà en una època de proliferació d’agressions feixistes a València. El crim comés per Pedro Cuevas, integrant d’una banda neonazi i habitual de les graderies radicals de Mestalla, va marcar diverses fornades.
Miquel Ramos, aleshores un estudiant d’EGB i posterior integrant del grup Obrint Pas, així com periodista especialitzat en els fenòmens ultradretans, fou una de tanes persones impactada per aquell acte criminal. «La nostra generació va quedar marcada per aquell crim. Cada any ens reuníem a Burjassot en el dia de la seua mort per recordar-lo. El seu nom sempre estigué en boca de tots. Tant en la nostra, com a homenatge i dolorosa advertència, com en la dels neonazis», recorda, per ampliar: «Teníem catorze anys. Alguns ja ens interessàvem per la política, però especialment per la música. Escoltàvem La Polla Records, Kortatu, Eskorbuto, Cicatriz, Mano Negra… i ens fascinava que grups en català ompliren estadis. En canvi, ens avergonyia parlar en valencià en la nostra ciutat per por al fet que ens posaren mala cara i ens digueren que parlarem en cristià».
«Quatre mesos després de l’assassinat de Guillem, començarem l’institut a València. Per aquells que volíem seguir rebent classes en la nostra llengua, només hi havia tres instituts públics en tota la ciutat: Benlliure, Clot i Lluís Vives. Em va tocar el primer, a diversos kilòmetres de la meua casa», expressa. I incorpora: «Érem ‘els de la línia’ (per la línia en valencià). Prompte vam rebre el nostre baptisme a mans dels bakales del barri». El missatge que van enviar-los era de clara amenaça: «Digueu als porcs de la línia que els esperem a l’eixida». «Aquells joves rondinaven pel centre amb les seues vespes, les seues jaquetes Alfa amb una bandera d’Espanya cosida i els seus pèls amb el serrell curt de punta, que aleshores ho denominaven pel de cendrer. L’amenaça va consumar-se i un dels meus millors amics va acabar en la porta de l’institut amb el nas trencat d’una cabotada», rememora.
L’actual investigador dels moviments reaccionaris narra aquesta experiència juvenil a Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha des de los años 90(Capitán Swing, 2022), una obra que relata la història paral·lela de l’evolució de la ultradreta i la lluita als carrers dels col·lectius antifeixistes, que abasta des de la violència extremista durant la llarga transició valenciana i l’assassinat de la persona trans Sonia Rescalvo l’any 1991 fins al crim de Carlos Palomino, els cops policials contra les bandes neonazis, el paper del moviment okupa, el crim que va acabar amb la mort de l’antifeixista Davide, el fenomen de Plataforma per Catalunya, com les graderies de futbol van alimentar els grupuscles feixistes, la irrupció de Vox i les precaucions de periodistes que han combatut des de la seua ploma l’expansió de la ultradreta, com ara el valencià Joan Cantarero.
El relat ens permet escabussar-nos en els denominats com als anys de plom de la ultradreta, que van donar-se durant la dècada dels noranta del segle passat. Una mostra de com l’antifeixisme lluitava contra les organitzacions ultradretanes és present en aquella primera experiència de Ramos amb els grupuscles feixistes: «Junt amb l’institut, es trobava el Kasal Popular, una antiga estació de bombers ocupada en 1991. Allí esmorzàvem cada matí, i els caps de setmana fèiem xerrades, concerts i passàvem la vesprada conversant asseguts en uns vells sofàs […] Érem dels més joves que freqüentàvem el Kasal. Aquells que duien el centre ens coneixien i ens tenien estima. Quan s’assabentaren de l’agressió, decidiren protegir-nos».
La gent d’aquell Kasal Popular va estar involucrada en l‘Assemblea Antifeixista de València, impulsada durant els anys noranta, i en col·lectius com ara Sharp (Skinheads Against Racial Prejudice), al qual va estar vinculat Agulló. «El Sharp es va mantenir actiu a València fins a finals dels noranta i va aixoplugar a desenes de joves atrets per l’estètica, la música i la política. Encara que l’activitat com a col·lectiu es va diluir, els seus membres més actius continuaren militant en altres plataformes antifeixistes que hi van sorgir. En altres ciutats, es van crear altres col·lectius de skins antifeixistes, com ara el Red and Anarchist Skinheads, que acollia joves llibertaris i comunistes principalment. L’estètica skin ha estat present fins avui en dia tant en el moviment antifeixista com en els grups neonazis», exposa a l’obra el periodista.
En aquella dècada, va produir-se l’explosió del fenomen skin, el qual ja havia fet fortuna arreu d’Europa. «Després de dècades d’aïllament a causa de la dictadura franquista i el compàs d’espera de la transició, emergiren nous moviments socials d’esquerra (okupes, insubmissió, ecologisme…) com nous grups d’extrema dreta, tots ells, d’un costat i d’un altre, ja en sintonia amb la resta d’Europa. Al mateix temps, arribaren les modes juvenils, amb les denominades tribus urbanes, que també es mesclarien en aquesta explosió d’identitats. Encara que aquestes estètiques no tenien sempre relació amb determinades idees polítiques, un fenomen que ja havia aparegut en els anys vuitanta agafaria més volada gràcies al sensacionalisme dels mitjans de comunicació i a la progressiva implicació política dels seus membres. Havia arribat l’època dels skins», dissecciona.
L’expressió valenciana dels caps rapats neonazis fou Acción Radical, un grupuscle connectat amb l’assassí d’Agulló i els ultres feixistes del València CF. «La revista EL TEMPS va contar que la direcció de contacte amb Acción Radical que figurava al fanzine neonazi Zyklon B – el nom és el gas que utilitzaven els nazis en els camps d’extermini – era la seu de la Coordinadora Obrera Nacional Sindicalista. Aquest sindicat estava liderat per l’advocat i empresari valencià José Luis Roberto», assenyala a l’obra sobre un col·lectiu ultradretà de caràcter residual amb fortes connexions internacionals, ultres que van fugir de la justícia i agressions on participarien posteriors membres de l’extrema dreta Vox. «L’auge d’Acción Radical i l’increment de la violència neonazi feren que els atacs als activistes d’esquerres es produïren en qualsevol moment», postil·la.
«A València, l’Assemblea Antifeixista va seguir amb la seua activitat els anys posteriors al desallotjament del Kasal Popular, al judici per l’assassinat de Guillem Agulló i la desarticulació d’Acción Radical. Els grups neonazis continuaven actius i organitzaven actes cada 20N i provacions racistes com la del barri de Russafa», recorda, per prosseguir en el llibre sobre com els moviments socials, les organitzacions civils i l’esquerra valenciana van ser víctimes constants de la violència ultradretana, adobada d’un component blaver. Confecciona una llarga llista: «En 2005, ultres del València CFatacaren diversos seguidors de l’Athletic de Bilbao i deixaren diferents ferits. En 2006, els anticatalanistes boicotejaren en Sollana la presentació d’altre llibre. Aquell mateix any, els ultradretans prengueren la Facultat de Dret de València i amenaçaren al rector. Un mes després, diversos ultradretans entraren en la llibreria Tres i Quatre de València i trencaren alguns llibres i agrediren als clients».
Amb l’objectiu que el lector s’adone de la dimensió d’aquestes agressions, l’autor segueix amb els actes violents de la ultradreta valenciana: «Al cap de pocs dies, el regidor del Bloc Nacionalista Valencià en Mislata va ser agredit al mig del carrer per uns neonazis. Quan va anar-hi a la comissaria a posar la denúncia, la policia no el va atendre per parlar en valencià. També a Mislata, el Centre Social La Quimera, en el qual participava també el regidor agredit, fou objecte de nombrosos atacs per part de la ultradreta. Diversos atacs ambcòctels Molotov i una pallissa a una de les joves que freqüentaven el local se sumaven a altres agressions i atemptats cada vegada més violents aquells anys». Els explosius col·locats en les seus del Bloc a Gandia (Safor) i Catarroja (Horta), així com la col·locació d’artefactes en la seu de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat a València són altres dels episodis sinistres de la primera dècada dels 2000.
La nova pell ultradretana i Vox
Per relatar el treball contra el feixisme d’aquests col·lectius, l’autor fa una radiografia de la seua evolució. «L’extrema dreta es va quedar al marge del nou règim, en el cas d’aquella que no va voler integrar-se en el que va ser el partit catch-all de la dreta a partir dels vuitanta -primer Aliança Popular i després el PP -, i no va deixar d’experimentar derrotes en cada un dels seus intents. El llast franquista i el poc interès que suscitava les seues propostes entre la població el van obligar a reflexionar, especialment quan en altres països d’Europa el neofeixisme es reconvertia en una opció democràtica més», indica.
«La nova era de la ultradreta, la qual anava més enllà de les organitzacions neonazis i les bandes de carrer, plantejaria un nou repte als col·lectius antifeixistes. En ser organitzacions legals, realitzar actes públics i presentar-se a les eleccions, va crear-se un escenari que obligava l’antifeixisme a articular una resposta diferent de la donada fins aquell moment contra grups que operaven quasi clandestinament o que només s’havien dedicat a la violència», anota sobre el canvi de pell estètica de la ultradreta i les complicacions que tenia l’antifeixisme per fer-li front. Tot i aquesta nova etapa, la ultradreta estaria allunyada durant un bon temps dels registres electorals assolits per Fuerza Nueva a principis de la represa democràtica espanyola: «D’ençà que Blas Piñar va perdre el seu escó en 1982, la ultradreta espanyola intentava sobreviure fora de casa comuna de les dretes que fou primer Aliança Popular i després el PP».
La victòria del socialista José Luis Rodríguez Zapatero i la promulgació de lleis progressistes a l’àmbit civil va provocar en determinats sectors de la dreta una radicalització ideològica. Era la coneguda com a revolta neocon espanyola: «L’atemptat d’Al-Qaeda a Madrid l’11 de març del 2004, pocs dies abans de les eleccions generals, va motivar la caiguda del PP per la nefasta i la retorçada manipulació que va suposar intentar atribuir-lo a ETA i per la seua implicació en la guerra d’Iraq, que va generar protestes multitudinàries en tot l’Estat. Quan va arribar el govern de Zapatero, la dreta espanyola va començar a radicalitzar-se i, al seu torn, fragmentar-se. El PP, que fins al moment havia estat la llar de totes les dretes, va sofrir un procés de desapegament. Després de diversos anys de radicalització i dinamitat per diversos fronts, va acabar per il·luminar l’arribada de Vox uns anys després».
«La irrupció de Vox en les institucions a partir de 2018, cinc anys després del seu naixement, fou una cosa que molts no van veure vindre. Estàvem acostumats a una ultradreta marginal que només obtenia, i de manera anecdòtica, uns pocs regidors en xicotetes localitats, i a la qual poca gent li prestava atenció […] L’ofensiva neocon en els anys de Zapatero feu que la ultradreta es deslligara progressivament del PP. Vox va recollir a poc a poc el malestar de gran part del sector ultradretà, que veia que a Europa i als Estats Units d’Amèrica amb l’arribada de Trump hi havia una possibilitat de fer-se un forat», escriu. I completa: «I així va ser fins que assoliren els cinquanta i dos escons en el Congrés i centenars de diputats i regidors en parlaments autonòmics que té avui dia el partit encapçalat per l’exmembre del PP, Santiago Abascal».
Amb declaracions de l’exvicepresident del Govern espanyol, Pablo Iglesias, com a víctima del feixisme en la seua època d’estudiant i després com a membre de l’executiu per l’assetjament patit durant mesos al seu domicili, Ramos entrevista l’eurodiputat anticapitalista Miguel Urbán per què apunte tractaments contra l’auge de l’extrema dreta: «La reconstrucció del teixit comunitari per part dels moviments socials, el sindicalisme social de plataformes com la PAH o el Sindicat de Llogaters i les noves formes de sindicalisme vinculades a conflictes contra la creixent precarietat laboral són el millor antídot contra l’ascens de l’extrema dreta».
«Enfront de l’ofensiva reaccionària contra els drets de les dones i el col·lectiu LGTBI, el feminisme i la lluita pels drets LGTBI són avui dos dels principals fronts de l’antifeixisme», agrega al llibre Ramos, qui arredoneix: «L’extrema dreta, allà on forma part del govern, intenta desmantellar totes les polítiques sobre aquesta matèria. Les accions violentes contra els col·lectius feministes i LGTBI han fet que aquests col·lectius estiguen cada vegada més involucrats en plataformes antifeixistes i l’antiracisme assumisca que ambdues lluites són inseparables de la seua praxi i les seues reivindicacions».
«València, tomba del feixisme»
Arran de l’origen valencià de l’autor, Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha des de los años 90 (Capitán Swing, 2022) permet endinsar-se en la força que va adquirir l’antifeixisme del País Valencià després de les agressions neonazis del 9 d’octubre del 2017. «Un mes després dels atacs, va convocar-se una manifestació que va reunir a prop de 8.000 persones contra les agressions de la ultradreta. A l’any següent, en previsió d’un nou boicot, va començar a preparar una demostració de força sense precedents a València. No podien tornar a passar els fets del 2017 i no hi havia confiança en el fet que les autoritats ho impediren. Així que, uns mesos abans de la data, els grups antifeixistes de tot el País Valencià començaren a reunir-se per coordinar el desembarcament en la ciutat d’una manera segura i un dispositiu propi que impedira als ultradretans atacar la manifestació», conta.
L’exhibició de múscul de l’antifeixisme valencià durant la mobilització vespertina de la diada nacional valenciana del 9 d’octubre del 2018 fou possible gràcies al teixit que havia emergit anys enrere. Un exemple és Acció Antifeixista València: «Va començar a gestar-se a finals del 2015, després de la desfilada d’un grup de neonazis en la processó cívica del 9 d’octubre. La ultradreta sempre hi havia present el 9 d’octubre al matí, però aquell any les banderes nazis desfilaren amb total impunitat en mig dels actes oficials de la diada valenciana […] Acció Antifeixista de València, que va presentar-se en estiu del 2016, va tornar a reivindicar un antifeixisme més combatiu que fos més enllà de l’autodefensa o de la reacció enfront de les manifestacions o agressions neonazis».
«No només València ha viscut un ressorgiment de l’antifeixisme amb força. En ciutats com ara Castelló de la Plana, ja existia des d’anys enrere una hegemonia antifeixista, sent sempre un dels models seguir per a la resta de col·lectius del territori. La marca de les BAF i el treball transversal i multidisciplinari de la Cosa Nostra i altres col·lectius de la ciutat han sigut fenòmens molt particulars», assenyala sobre uns col·lectius d’extrema esquerra. «El Col·lectiu Antifeixista d’Alacant, creat en 2011, ha aconseguit establir-se com a referent de les comarques del sud i s’ha implicat en nombroses lluites socials», incorpora, per citar també el treball de l’Assemblea Popular d’Elda i Petrer, a la comarca del Vinalopó Mitjà, contra grupuscles neonazis com ara Lo Nuestro, HSM i les successives renovacions de marca. Tot un recorregut per fer memòria i present de l’antifeixisme a l’Estat espanyol.