El periodista activista

Jordi salía de trabajar cuando un hombre se le acercó y la emprendió a golpes contra él al grito de Viva Franco y Viva España. Le partió la nariz y si no llega a ser por varios transeúntes, la paliza continua. Llamaron a la policía a gritos, pero el agresor los advirtió: la Policía soy yo. Se trataba de un inspector de la Brigada de Información del CNP que sabía bien quién era Jordi. Jordi Borràs, el fotoperiodista catalán que llevaba años retratando a la extrema derecha y cuya cabeza era un trofeo para los fascistas, que llegaron incluso a señalar y visitar su domicilio familiar.

Iván, el policía, fue condenado el pasado mes de enero a un año de cárcel por un delito de lesiones con la agravante de discriminación por motivos ideológicos, pero nunca dejó de trabajar. Ni tampoco entrará en prisión. Ayer se conoció que sería apartado del Cuerpo, pero tan solo un año. La sanción mínima. Unas vacaciones por partirle la cara a un periodista porque eres un fascista y tu víctima, un rojo separatista. Relájate, Iván, que representas la Ley, al Estado, y no se puede ir así tan pancho, hombre. Estas cosas se hacen bien. Ale, tómate un descanso y luego, a seguir sirviendo y protegiendo a la ciudadanía. El agente seguirá siendo un servidor público. Jordi, como tantos y tantas periodistas, seguirá considerado por muchos como un ‘periodista activista’.

La actualidad nos trajo otra noticia curiosa este mismo día. Un medio publicaba los datos personales y los antecedentes policiales (esos que solo conoce la Policía, porque no implican condena) de una de las personas que comunicó a la Delegación del Gobierno la manifestación contra la OTAN en Madrid. No es la primera vez que un medio reproduce una información policial a medida, exponiendo a alguien y salpicando a alguna organización política, con el objetivo de crear alarma social, señalar a alguien por su ideología, causar miedo entre sus afines y meter en el ajo a quien se quiera destruir, normalmente, partidos u organizaciones de izquierdas. Porque la información sobre esta comunicación solo la tienen la Delegación del Gobierno y la Policía. Esto mismo sucedió cuando la ultraderecha provocó los disturbios durante un mitin en Vallecas. Varios medios sacaron hasta la talla de calzoncillos de los que salían en primera línea durante las cargas policiales. Esta información, que solo podría ser distribuida directamente desde un despacho de la Policía o de la Delegación del Gobierno, solo necesitaba la firma de un tonto útil. De un periodista activista. Activista del sistema, que es el peor activismo del que puede presumir un supuesto profesional de la información.

Thank you for watching

No ha sido la única noticia de estos últimos días que ejemplifica a la perfección el problema que existe en el Ministerio del Interior y en las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado, esté quien esté en la Moncloa y en el Consejo de Ministros. La pasada semana, varios científicos y activistas miembros de Rebelión Científica y de Extinction Rebellion fueron detenidos por la Brigada Antiterrorista de la Policía. Se les acusaba de un delito contra las Instituciones del Estado por protestar ante el Congreso y lanzar agua con remolacha. Esto solo se entiende cuando lo que pretenden es causar miedo y criminalizar a quien proteste. Nada nuevo, por desgracia, pero aquí nadie da explicaciones ni se rasga las vestiduras. Hay carta blanca. Y si hablan de ‘extrema izquierda’ o ‘separatistas’, ya ni te cuento.

Mucho se ha hablado de la cloaca policial que trataba de hundir a Podemos, a los independentistas o simplemente a rivales políticos. Pero siempre ha existido una enorme y apestosa cloaca contra los movimientos sociales que no tiene ni siquiera la decencia de esconderse. Lo vimos recientemente con el policía infiltrado en un sindicato de estudiantes y un colectivo de barrio que paraba desahucios en Barcelona. Marc, como se hacía llamar, fue destapado por la Directa y denunciado por sus víctimas. Él mismo publicó a los pocos días una foto en sus redes descansando en su piscina presumiendo de la hazaña y riéndose de todos.

A esta cloaca eterna, que permanece gobierne quien gobierne, no le hace falta esconderse. Se cree y se sabe impune. Por eso el poli Iván le dio la paliza al fotoperiodista, porque sabía que mantendría el puesto. Por eso el poli Marc se fotografía tranquilo en su piscina. Y por eso el periodista que firma lo que le pasa el poli de turno, firma con su nombre la pieza. Si de verdad a aquellos a los que vigilan, señalan y criminalizan fuesen peligrosos para la seguridad, nada de esto sería así. Son peligrosos, pero para su relato, para sus consensos, y eso a veces es mucho más preocupante para el poder que un contenedor ardiendo.

La noticia que ponía en la diana a los que comunicaron la manifestación contra la OTAN es el peor periodismo activista posible, insisto. El periodismo que no molesta al poder, sino que le es útil, es propaganda, no periodismo. De la misma calaña que el que reivindicó el ex director de El País, Antonio Caño, ayer mismo en su cuenta de Twitter: “Hace cuatro años intentamos evitar desde El País el pacto de Sánchez con populistas y separatistas porque creíamos que eso era malo para la izquierda y para España”. Pues eso.

Miquel Ramos. Público, 22 de juny 2022

“Confrontar el feixisme és un deure de qualsevol persona que estime la vida”

Ens trobem a la Kasa de la Muntanya, símbol del moviment antifeixista i okupa de la ciutat de Barcelona. Miquel Ramos (València, 1979) presenta el seu llibre Antifascistas (Capitán Swing, 2022), en el qual explica com s’ha combatut l’extrema dreta espanyola des dels anys noranta. La seva fixació per aquest camp d’estudi va començar el 1993, amb l’assassinat de Guillem Agulló. Aleshores, ell era un dels primers alumnes de les escoles que oferien ensenyament en valencià. Del fet traumàtic, va treure la força per començar a participar en diferents moviments socials. Després, ha aplicat el seu vessant periodístic a una manera d’entendre el món i de prendre partit. “No volíem renunciar al que pensàvem i érem”, i això és el que ens ha portat fins aquí.

David Bou. Directa, 7 de juny 2022

Com ha canviat el context del País Valencià d’ençà que eres jove?

Ha canviat molt i més els últims anys. La meua generació ha viscut un nivell d’hostilitat brutal. Si la transició al País Valencià es va allargar, a mitjans dels anys noranta arriba el PP i és com si aquesta no s’hagués produït. Tot el que quedava del franquisme es va abocar a un conflicte pel tema lingüístic i identitari com fou la batalla de València, fabricada directament per les clavegueres de l’Estat i executada per l’extrema dreta. Tot això ens ha perseguit fins fa ben poc, quan arriba una altra generació més jove i ho supera perquè ja viuen amb una cultura i una llengua més normalitzades. Malgrat això, la dreta continua fomentant unes posicions profundament antivalencianistes i anticatalanistes.

Què significa per a tu ser antifeixista?

Entenc l’antifeixisme com un compromís amb una sèrie de valors que haurien de ser els mínims en un consens democràtic i de drets humans. Quan algú planteja que hi ha un col·lectiu determinat que no té dret a gaudir de determinats drets, per la seua condició sexual, pel seu origen nacional, per la seua religió o pel que siga, pense que confrontar-lo és un deure de qualsevol persona que s’estime la vida. L’antifeixisme no és només aturar els grups d’extrema dreta, sinó que porta implícit un compromís amb el canvi social, amb capgirar tot el que fa possible unes estructures que perpetuen desigualtats i propicien el brou de cultiu idoni per l’aparició de discursos d’odi.

Però aquests discursos també arriben als sectors de la societat que precisament són més vulnerables. Per què l’esquerra no és capaç de frenar-los?

D’esquerres n’hi ha moltes. Jo no faria una crítica a l’esquerra com un ens abstracte i monolític. Hi ha una esquerra que mai falla, que són els moviments socials, estan aquí i hi han estat sempre. Són el principal dic de contenció de l’extrema dreta i de l’odi, els que estan als barris aturant desnonaments, rehabilitant espais i posant-los al servei de la ciutadania o oferint suport a persones en situació vulnerable. Per altra banda, hi ha esquerres més institucionalitzades i que trepitgen menys carrer. S’haurien de repartir les responsabilitats de forma proporcional a la capacitat que té cadascú d’incidir en la societat, en les polítiques públiques i en l’acció social. És a dir, cap retret als moviments socials i totes les exigències cap a qui té capacitat de canviar les coses i no ho fa.

Parles de la democratització del feixisme i de com s’estan permetent determinats discursos d’odi en un context democràtic.

Existeix la idea que la democràcia és el que vulga la majoria. Si la majoria decideix portar part de la població a un camp de concentració, per molt democràtica que siga aquesta elecció mitjançant els vots, no deixa de ser un atemptat contra els drets humans, que haurien de ser el pilar de qualsevol democràcia. La virtut que ha tingut l’extrema dreta ha sigut adaptar-se al context democràtic i saber disfressar d’opinions respectables idees que beuen directament de la tradició nazifeixista. Fan piruetes retòriques per obviar l’exclusió que representa el feixisme: ja no et diran que el blanc és superior al negre, sinó que hi ha cultures incompatibles i hem de protegir els d’aquí. La seua punta de llança és el sistema capitalista, que està basat en la precarietat. Quan apunten cap a baix en lloc de fer-ho cap a dalt i assenyalen com a responsables a les persones migrades, això suposa una victòria del capitalisme. La normalització d’aquestes idees no només és fruit de l’habilitat de l’extrema dreta, també del fet que aquesta té molts més recursos que nosaltres per invertir en comunicació, construir un relat i arribar al gran públic.

Quina responsabilitat tenen els mitjans de comunicació en la normalització de l’agenda de l’extrema dreta?

Hi ha una relació directa, no només amb el tractament que han fet els mitjans de la mateixa extrema dreta, sinó dels temes on han sabut vendre el seu producte. No és tan sols posar-los el micròfon acríticament i fer-los d’altaveu perquè diguen el que vulguen, també reprodueixen constantment els seus marcs i discursos sense ni tan sols esmentar-los. És passar-se el dia parlant d’okupes, de “menas”, de les “feminazis”, dels “xiringuitos LGBTI” o de qualsevol dels tòpics sobre ETA, els catalans i els musulmans. Així no fa falta que els convides a un plató perquè ja estàs fent tu el seu paper. L’extrema dreta ha sabut utilitzar els mitjans, que de vegades han actuat a consciència i en altres ocasions ho han fet per les seues pròpies rutines. No oblidem que, al capdavall, són empreses que busquen guanyar diners i l’espectacle i la bronca donen clics, per això els discursos incendiaris al carrer o als parlaments són notícia i l’extrema dreta ho estimula.

En canvi, moltes vegades es titlla d’activistes a periodistes com tu amb l’objectiu de restar-los credibilitat. Quin periodisme defenses des de l’antifeixisme?

El pitjor activista és el que està al servei del poder, el que s’asseu al despatx de la brigada d’informació de la policia perquè li donen la informació que ha de treure i li expliquen com ho ha de fer. Que et filtren la identitat, les fotos i els antecedents penals i policials –que només coneixen ells– d’un manifestant és activisme al servei de l’Estat. No entenc el periodisme com una eina de propaganda del poder, sinó com tot el contrari. Per a mi és una eina per fiscalitzar-lo. Jo intente fer un periodisme compromés amb els moviments socials, que baixa al carrer i el coneix per donar veu als protagonistes, sense demonitzar ni caricaturitzar.

Com creus que el periodisme ha de tractar el fenomen de l’extrema dreta?

Al periodisme no li demane res, li demane al periodista i a la periodista. Primer, que baixe del núvol i es faça responsable del que conta. Sobre aquest tema i sobre tots els altres. Pots parlar del problema dels okupes o del problema de l’habitatge, però tu tries el marc i on poses el focus. Moltes vegades te l’imposarà el mitjà, però tu també decideixes i tens marge per triar com explicar una història. Això influeix en la percepció que després té la societat, que consumeix informació i es crea una manera de veure el món a partir dels mitjans de comunicació. S’ha d’enderrocar el mite de què el periodisme és objectiu. Ho és si plou o no, però un conflicte social o polític mai pot tenir un tractament objectiu. Els i les periodistes han de valorar si amb determinades peces estan contribuint a normalitzar els discursos d’odi de l’extrema dreta i determinats marcs on se sent còmoda.

Quines passes penses que ha de fer l’antifeixisme en un moment com l’actual?

El clixé de l’antifeixista encaputxat en una manifestació, que és el que s’han encarregat de reproduir els mitjans de comunicació, no podem obviar que existeix, és una part del moviment
i un pilar que en molts casos ha frenat l’extrema dreta, però no és només això. Amb confrontació al carrer, podies aturar un grup de neonazis que venia cada cap de setmana a donar pallisses, però així no atures un partit d’extrema dreta amb 52 diputats, és molt ingenu pensar-ho. Aquí les preguntes són: on estava la resta de la societat tot aquest temps? Per què van deixar a un grup de joves enfrontar-se sols a un monstre d’aquestes característiques que matava? El problema és que poca gent s’ha sentit interpel·lada per aquesta amenaça, i no serà perquè l’antifeixisme no ha tractat d’alertar-ne i confrontar-la. En primer lloc, el relat oficial era que no hi havia cap problema, que si existia era un conflicte entre tribus urbanes i de violència juvenil. Segon, la gent no entenia que això podia arribar a ser un problema més gran, i ara, molts es pregunten com ha arribat Vox a les institucions.

L’antifeixisme ha de poder establir aliances amb agents com el PSOE, que ha aprovat la llei d’estrangeria, que obre centres d’internament d’estrangers (CIE) o que de vegades vota el mateix que Vox al Congrés?

A algú que reprodueix les polítiques que faria l’extrema dreta si governés, que manté la llei mordassa o que espia a la dissidència política, jo no li regalaré l’etiqueta d’antifeixista, perquè no se la mereix. El que seria una victòria és que hi hagués un consens de mínims en matèria de drets i llibertats, que siguen la base de qualsevol persona que es creu demòcrata. Òbviament,
a un partit del sistema no el pots posar a la teua barricada, perquè forma part del problema, però la gent de base ha d’assumir que el perill no és només que hi hagi un partit d’extrema dreta a les institucions, sinó l’existència d’una estructura social on l’extrema dreta se sent forta.

Quin paper ha jugat l’aparell de l’Estat en l’ascens de l’extrema dreta?

L’extrema dreta mai ha suposat una amenaça per a l’statu quo ni per a l’establishment, tot el contrari. Mai qüestiona l’estructura de l’Estat i tracta de fonamentar encara més els privilegis de classe, de raça, sexuals, etc. L’extrema dreta és una garantia de supervivència per al sistema, i en moments de crisi això és perfecte. Al PP i a la resta de la dreta els pot sortir un competidor, però la competència és en l’àmbit electoral, no política. Per al PSOE, l’extrema dreta suposa una fragmentació de la dreta i, per tant, en termes electorals, ja li va bé, no li suposa cap problema. Qui ho pateix és la societat, els col·lectius que són víctimes habituals dels seus discursos d’odi.

Per això la legislació en matèria de delictes d’odi els hauria de protegir, però veiem com l’extrema dreta ha trobat en els cossos policials i la Fiscalia uns aliats per retorçar la seva finalitat original.

L’estratègia de tots els privilegiats ha estat sempre la victimització, per així oposar-se a qualsevol avenç dels qui es troben en situacions de desigualtat. L’home que se sent amenaçat pel feminisme, els heterosexuals que reclamen un dia del seu orgull, els castellanoparlants molestos perquè han de parlar en català, els rics enfadats perquè els apugen els impostos… presenten la lluita per la igualtat com una amenaça que tracten d’estendre a la resta de la societat. Quan la ultradreta aconsegueix el vot de les classes populars, no és perquè faça una aposta de canvi social en termes de classe, sinó perquè apel·la a altres identitats com la de l’home, l’espanyol, l’heterosexual o l’emprenedor.

Quines respostes col·lectives creus que s’han d’articular des de l’antifeixisme?

L’antifeixisme ha de reivindicar que tenia raó. Si ja déiem fa trenta anys que tot això podia passar, s’ha de recordar. El repte és interpel·lar la resta de societat, fer pedagogia sense paternalismes, que la gent sàpiga que pot fer alguna cosa i que té l’opció de participar-hi des de múltiples fronts: fer feina de barri aturant desnonaments, creant xarxes comunitàries, treballant a les escoles o al sindicat, enfortint un dic de contenció que no deixe cap escletxa on puga entrar l’extrema dreta. Hem de ser capaços de portar aquesta militància activa i quotidiana, de conéixer molt bé que és l’extrema dreta i com funciona. Te’ls esperes desfilant vestits de nazis o bevent un sol y sombra al bar dient barbaritats, però no són només això. Han estudiat a les millors universitats, porten toga o uniforme de policia, ocupen llocs de responsabilitat a les estructures de l’estat i a les grans empreses i mitjans de comunicació, són omnipresents. Per tant, arreu on la gent tinga capacitat de dir o fer la seua per aturar-los, és on s’ha de sentir útil.

Més enllà de la legítima defensa, quins han de ser els límits de l’ús de la violència per combatre l’extrema dreta?

La violència ha de ser sempre l’últim recurs. Jo crec que la gent que té un projecte polític com el que defensa l’antifeixisme, de solidaritat i amb uns valors lligats als drets humans, és plenament conscient d’això. De vegades, no hi ha hagut una altra manera de frenar una sèrie d’individus que directament volien assassinar. Encara més quan la policia no només no feia res contra ells, sinó que anava contra tu. Això ha creat una cultura de la resistència i de l’autodefensa que des dels inicis marca aquesta sensació d’alerta constant i que en molts casos implica l’ús de la violència. També caldria analitzar el concepte de violència i quina és la que fa servir l’Estat, no només física sinó també estructural. L’antifeixisme s’organitza contra una sèrie de violències que no només mataven, sinó que formen part d’una estructura que condemna moltes persones a un patiment constant. Plantege una reflexió a escala humana: la violència implica patiment per a qui la rep i contradiccions per a qui l’executa, és traumàtica.

S’ha de respondre amb els mateixos mètodes que ells utilitzen?

Quants neonazis morts hi ha i quants morts hi ha en mans de neonazis? La diferència és molt gran i evident. Això també demostra una diferència de qualitat humana. Sempre hi ha hagut violència en la política i moltes vegades inclús ha aconseguit coses, però que haja de ser l’eina i que tot està justificat, jo crec que no.

Quin és l’aprenentatge més gran que t’emportes de tots aquests anys que relates al llibre?

Comprovar el que pensava, que he viscut i que he percebut sempre que he estat a prop dels moviments socials: hi ha un substrat en totes aquestes històries basat en la solidaritat, l’empatia, el respecte i el suport mutu, qüestions que per a mi són la base de qualsevol lluita. Ho resumiria amb la paraula amor. A les companyes, a causes que considere justes i a unes idees nobles. He entrevistat molta gent i he trobat la bondat com a nexe en comú. Aquests valors m’han convençut encara més.

Article publicat al número 549 de la Directa

Memòria de l’antifeixisme

En un moment d’auge de les forces d’ultradreta arreu del món i de l’Estat espanyol, l’antifeixisme ha adquirit protagonisme. Miquel Ramos, periodista especialitzat en la ultradreta, ha fet memòria de com aquest moviment va intentar frenar l’expansió dels reaccionaris a l’obra Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha des de los años 90 (Capitán Swing, 2022), la qual abasta des de l’assassinat del jove Guillem Agulló i els cops policials contra bandes neonazis fins a l’emergència ultraconservadora de Vox i la tasca social de diferents col·lectius per contrarestar el monstre feixista.

Per Moisés Pérez El Temps, 16 de juny 2022

Els cors dels joves van quedar-se completament glaçats quan van escoltar el seu professor. L’educador, entre la ràbia, la impotència i la desolació, havia narrat com una colla de neonazis van tallar de soca-arrel la vida del jove independentista, antiracista i antifeixista Guillem Agulló. La notícia fou un cop de realitat per als seus alumnes, una mena de despertar sobre el perill ultradretà en una època de proliferació d’agressions feixistes a València. El crim comés per Pedro Cuevas, integrant d’una banda neonazi i habitual de les graderies radicals de Mestalla, va marcar diverses fornades.

Miquel Ramos, aleshores un estudiant d’EGB i posterior integrant del grup Obrint Pas, així com periodista especialitzat en els fenòmens ultradretans, fou una de tanes persones impactada per aquell acte criminal. «La nostra generació va quedar marcada per aquell crim. Cada any ens reuníem a Burjassot en el dia de la seua mort per recordar-lo. El seu nom sempre estigué en boca de tots. Tant en la nostra, com a homenatge i dolorosa advertència, com en la dels neonazis», recorda, per ampliar: «Teníem catorze anys. Alguns ja ens interessàvem per la política, però especialment per la música. Escoltàvem La Polla RecordsKortatu, Eskorbuto, Cicatriz, Mano Negra… i ens fascinava que grups en català ompliren estadis. En canvi, ens avergonyia parlar en valencià en la nostra ciutat per por al fet que ens posaren mala cara i ens digueren que parlarem en cristià».

«Quatre mesos després de l’assassinat de Guillem, començarem l’institut a València. Per aquells que volíem seguir rebent classes en la nostra llengua, només hi havia tres instituts públics en tota la ciutat: BenlliureClot i Lluís Vives. Em va tocar el primer, a diversos kilòmetres de la meua casa», expressa. I incorpora: «Érem ‘els de la línia’ (per la línia en valencià). Prompte vam rebre el nostre baptisme a mans dels bakales del barri». El missatge que van enviar-los era de clara amenaça: «Digueu als porcs de la línia que els esperem a l’eixida». «Aquells joves rondinaven pel centre amb les seues vespes, les seues jaquetes Alfa amb una bandera d’Espanya cosida i els seus pèls amb el serrell curt de punta, que aleshores ho denominaven pel de cendrer. L’amenaça va consumar-se i un dels meus millors amics va acabar en la porta de l’institut amb el nas trencat d’una cabotada», rememora.

L’actual investigador dels moviments reaccionaris narra aquesta experiència juvenil a Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha des de los años 90(Capitán Swing, 2022), una obra que relata la història paral·lela de l’evolució de la ultradreta i la lluita als carrers dels col·lectius antifeixistes, que abasta des de la violència extremista durant la llarga transició valenciana i l’assassinat de la persona trans Sonia Rescalvo l’any 1991 fins al crim de Carlos Palomino, els cops policials contra les bandes neonazis, el paper del moviment okupa, el crim que va acabar amb la mort de l’antifeixista Davide, el fenomen de Plataforma per Catalunya, com les graderies de futbol van alimentar els grupuscles feixistes, la irrupció de Vox i les precaucions de periodistes que han combatut des de la seua ploma l’expansió de la ultradreta, com ara el valencià Joan Cantarero.

El relat ens permet escabussar-nos en els denominats com als anys de plom de la ultradreta, que van donar-se durant la dècada dels noranta del segle passat. Una mostra de com l’antifeixisme lluitava contra les organitzacions ultradretanes és present en aquella primera experiència de Ramos amb els grupuscles feixistes: «Junt amb l’institut, es trobava el Kasal Popular, una antiga estació de bombers ocupada en 1991. Allí esmorzàvem cada matí, i els caps de setmana fèiem xerrades, concerts i passàvem la vesprada conversant asseguts en uns vells sofàs […] Érem dels més joves que freqüentàvem el Kasal. Aquells que duien el centre ens coneixien i ens tenien estima. Quan s’assabentaren de l’agressió, decidiren protegir-nos».

La gent d’aquell Kasal Popular va estar involucrada en l‘Assemblea Antifeixista de València, impulsada durant els anys noranta, i en col·lectius com ara Sharp (Skinheads Against Racial Prejudice), al qual va estar vinculat Agulló. «El Sharp es va mantenir actiu a València fins a finals dels noranta i va aixoplugar a desenes de joves atrets per l’estètica, la música i la política. Encara que l’activitat com a col·lectiu es va diluir, els seus membres més actius continuaren militant en altres plataformes antifeixistes que hi van sorgir. En altres ciutats, es van crear altres col·lectius de skins antifeixistes, com ara el Red and Anarchist Skinheads, que acollia joves llibertaris i comunistes principalment. L’estètica skin ha estat present fins avui en dia tant en el moviment antifeixista com en els grups neonazis», exposa a l’obra el periodista.

En aquella dècada, va produir-se l’explosió del fenomen skin, el qual ja havia fet fortuna arreu d’Europa. «Després de dècades d’aïllament a causa de la dictadura franquista i el compàs d’espera de la transició, emergiren nous moviments socials d’esquerra (okupes, insubmissió, ecologisme…) com nous grups d’extrema dreta, tots ells, d’un costat i d’un altre, ja en sintonia amb la resta d’Europa. Al mateix temps, arribaren les modes juvenils, amb les denominades tribus urbanes, que també es mesclarien en aquesta explosió d’identitats. Encara que aquestes estètiques no tenien sempre relació amb determinades idees polítiques, un fenomen que ja havia aparegut en els anys vuitanta agafaria més volada gràcies al sensacionalisme dels mitjans de comunicació i a la progressiva implicació política dels seus membres. Havia arribat l’època dels skins», dissecciona.

L’expressió valenciana dels caps rapats neonazis fou Acción Radical, un grupuscle connectat amb l’assassí d’Agulló i els ultres feixistes del València CF. «La revista EL TEMPS va contar que la direcció de contacte amb Acción Radical que figurava al fanzine neonazi Zyklon B – el nom és el gas que utilitzaven els nazis en els camps d’extermini – era la seu de la Coordinadora Obrera Nacional Sindicalista. Aquest sindicat estava liderat per l’advocat i empresari valencià José Luis Roberto», assenyala a l’obra sobre un col·lectiu ultradretà de caràcter residual amb fortes connexions internacionals, ultres que van fugir de la justícia i agressions on participarien posteriors membres de l’extrema dreta Vox. «L’auge d’Acción Radical i l’increment de la violència neonazi feren que els atacs als activistes d’esquerres es produïren en qualsevol moment», postil·la.

«A València, l’Assemblea Antifeixista va seguir amb la seua activitat els anys posteriors al desallotjament del Kasal Popular, al judici per l’assassinat de Guillem Agulló i la desarticulació d’Acción Radical. Els grups neonazis continuaven actius i organitzaven actes cada 20N i provacions racistes com la del barri de Russafa», recorda, per prosseguir en el llibre sobre com els moviments socials, les organitzacions civils i l’esquerra valenciana van ser víctimes constants de la violència ultradretana, adobada d’un component blaver. Confecciona una llarga llista: «En 2005, ultres del València CFatacaren diversos seguidors de l’Athletic de Bilbao i deixaren diferents ferits. En 2006, els anticatalanistes boicotejaren en Sollana la presentació d’altre llibre. Aquell mateix any, els ultradretans prengueren la Facultat de Dret de València i amenaçaren al rector. Un mes després, diversos ultradretans entraren en la llibreria Tres i Quatre de València i trencaren alguns llibres i agrediren als clients».

Amb l’objectiu que el lector s’adone de la dimensió d’aquestes agressions, l’autor segueix amb els actes violents de la ultradreta valenciana: «Al cap de pocs dies, el regidor del Bloc Nacionalista Valencià en Mislata va ser agredit al mig del carrer per uns neonazis. Quan va anar-hi a la comissaria a posar la denúncia, la policia no el va atendre per parlar en valencià. També a Mislata, el Centre Social La Quimera, en el qual participava també el regidor agredit, fou objecte de nombrosos atacs per part de la ultradreta. Diversos atacs ambcòctels Molotov i una pallissa a una de les joves que freqüentaven el local se sumaven a altres agressions i atemptats cada vegada més violents aquells anys». Els explosius col·locats en les seus del Bloc a Gandia (Safor) i Catarroja (Horta), així com la col·locació d’artefactes en la seu de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat a València són altres dels episodis sinistres de la primera dècada dels 2000.

La nova pell ultradretana i Vox

Per relatar el treball contra el feixisme d’aquests col·lectius, l’autor fa una radiografia de la seua evolució. «L’extrema dreta es va quedar al marge del nou règim, en el cas d’aquella que no va voler integrar-se en el que va ser el partit catch-all de la dreta a partir dels vuitanta -primer Aliança Popular i després el PP -, i no va deixar d’experimentar derrotes en cada un dels seus intents. El llast franquista i el poc interès que suscitava les seues propostes entre la població el van obligar a reflexionar, especialment quan en altres països d’Europa el neofeixisme es reconvertia en una opció democràtica més», indica.

«La nova era de la ultradreta, la qual anava més enllà de les organitzacions neonazis i les bandes de carrer, plantejaria un nou repte als col·lectius antifeixistes. En ser organitzacions legals, realitzar actes públics i presentar-se a les eleccions, va crear-se un escenari que obligava l’antifeixisme a articular una resposta diferent de la donada fins aquell moment contra grups que operaven quasi clandestinament o que només s’havien dedicat a la violència», anota sobre el canvi de pell estètica de la ultradreta i les complicacions que tenia l’antifeixisme per fer-li front. Tot i aquesta nova etapa, la ultradreta estaria allunyada durant un bon temps dels registres electorals assolits per Fuerza Nueva a principis de la represa democràtica espanyola: «D’ençà que Blas Piñar va perdre el seu escó en 1982, la ultradreta espanyola intentava sobreviure fora de casa comuna de les dretes que fou primer Aliança Popular i després el PP».

La victòria del socialista José Luis Rodríguez Zapatero i la promulgació de lleis progressistes a l’àmbit civil va provocar en determinats sectors de la dreta una radicalització ideològica. Era la coneguda com a revolta neocon espanyola: «L’atemptat d’Al-Qaeda a Madrid l’11 de març del 2004, pocs dies abans de les eleccions generals, va motivar la caiguda del PP per la nefasta i la retorçada manipulació que va suposar intentar atribuir-lo a ETA i per la seua implicació en la guerra d’Iraq, que va generar protestes multitudinàries en tot l’Estat. Quan va arribar el govern de Zapatero, la dreta espanyola va començar a radicalitzar-se i, al seu torn, fragmentar-se. El PP, que fins al moment havia estat la llar de totes les dretes, va sofrir un procés de desapegament. Després de diversos anys de radicalització i dinamitat per diversos fronts, va acabar per il·luminar l’arribada de Vox uns anys després».

«La irrupció de Vox en les institucions a partir de 2018, cinc anys després del seu naixement, fou una cosa que molts no van veure vindre. Estàvem acostumats a una ultradreta marginal que només obtenia, i de manera anecdòtica, uns pocs regidors en xicotetes localitats, i a la qual poca gent li prestava atenció […] L’ofensiva neocon en els anys de Zapatero feu que la ultradreta es deslligara progressivament del PP. Vox va recollir a poc a poc el malestar de gran part del sector ultradretà, que veia que a Europa i als Estats Units d’Amèrica amb l’arribada de Trump hi havia una possibilitat de fer-se un forat», escriu. I completa: «I així va ser fins que assoliren els cinquanta i dos escons en el Congrés i centenars de diputats i regidors en parlaments autonòmics que té avui dia el partit encapçalat per l’exmembre del PP, Santiago Abascal».

Amb declaracions de l’exvicepresident del Govern espanyol, Pablo Iglesias, com a víctima del feixisme en la seua època d’estudiant i després com a membre de l’executiu per l’assetjament patit durant mesos al seu domicili, Ramos entrevista l’eurodiputat anticapitalista Miguel Urbán per què apunte tractaments contra l’auge de l’extrema dreta: «La reconstrucció del teixit comunitari per part dels moviments socials, el sindicalisme social de plataformes com la PAH o el Sindicat de Llogaters i les noves formes de sindicalisme vinculades a conflictes contra la creixent precarietat laboral són el millor antídot contra l’ascens de l’extrema dreta».

«Enfront de l’ofensiva reaccionària contra els drets de les dones i el col·lectiu LGTBI, el feminisme i la lluita pels drets LGTBI són avui dos dels principals fronts de l’antifeixisme», agrega al llibre Ramos, qui arredoneix: «L’extrema dreta, allà on forma part del govern, intenta desmantellar totes les polítiques sobre aquesta matèria. Les accions violentes contra els col·lectius feministes i LGTBI han fet que aquests col·lectius estiguen cada vegada més involucrats en plataformes antifeixistes i l’antiracisme assumisca que ambdues lluites són inseparables de la seua praxi i les seues reivindicacions».

«València, tomba del feixisme»

Arran de l’origen valencià de l’autor, Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha des de los años 90 (Capitán Swing, 2022) permet endinsar-se en la força que va adquirir l’antifeixisme del País Valencià després de les agressions neonazis del 9 d’octubre del 2017. «Un mes després dels atacs, va convocar-se una manifestació que va reunir a prop de 8.000 persones contra les agressions de la ultradreta. A l’any següent, en previsió d’un nou boicot, va començar a preparar una demostració de força sense precedents a València. No podien tornar a passar els fets del 2017 i no hi havia confiança en el fet que les autoritats ho impediren. Així que, uns mesos abans de la data, els grups antifeixistes de tot el País Valencià començaren a reunir-se per coordinar el desembarcament en la ciutat d’una manera segura i un dispositiu propi que impedira als ultradretans atacar la manifestació», conta.

L’exhibició de múscul de l’antifeixisme valencià durant la mobilització vespertina de la diada nacional valenciana del 9 d’octubre del 2018 fou possible gràcies al teixit que havia emergit anys enrere. Un exemple és Acció Antifeixista València: «Va començar a gestar-se a finals del 2015, després de la desfilada d’un grup de neonazis en la processó cívica del 9 d’octubre. La ultradreta sempre hi havia present el 9 d’octubre al matí, però aquell any les banderes nazis desfilaren amb total impunitat en mig dels actes oficials de la diada valenciana […] Acció Antifeixista de València, que va presentar-se en estiu del 2016, va tornar a reivindicar un antifeixisme més combatiu que fos més enllà de l’autodefensa o de la reacció enfront de les manifestacions o agressions neonazis».

«No només València ha viscut un ressorgiment de l’antifeixisme amb força. En ciutats com ara Castelló de la Plana, ja existia des d’anys enrere una hegemonia antifeixista, sent sempre un dels models seguir per a la resta de col·lectius del territori. La marca de les BAF i el treball transversal i multidisciplinari de la Cosa Nostra i altres col·lectius de la ciutat han sigut fenòmens molt particulars», assenyala sobre uns col·lectius d’extrema esquerra. «El Col·lectiu Antifeixista d’Alacant, creat en 2011, ha aconseguit establir-se com a referent de les comarques del sud i s’ha implicat en nombroses lluites socials», incorpora, per citar també el treball de l’Assemblea Popular d’Elda i Petrer, a la comarca del Vinalopó Mitjà, contra grupuscles neonazis com ara Lo Nuestro, HSM i les successives renovacions de marca. Tot un recorregut per fer memòria i present de l’antifeixisme a l’Estat espanyol.

Marc, el poli infiltrado

El medio catalán La Directa destapó ayer a un topo de la Policía Nacional que llevaba dos años infiltrado en varios movimientos sociales de Barcelona. Tras varios meses de investigación, comprobando, contrastando y hasta peritando todos los datos obtenidos, los periodistas acreditaron que Marc Hernández era en realidad I. J. E. G., un funcionario del Estado.

Marc no era de Mallorca como decía, sino de Menorca. Tras estudiar criminología y graduarse como agente del Cuerpo Nacional de Policía, el infiltrado había construido un personaje y contaba con un DNI falso, una cuenta corriente falsa, y dos pisos, uno en Palma y otro en Barcelona, donde reunió a algunos ex compañeros de los colectivos en los que empezó a meterse. Todo parecía normal en un joven que llega a Barcelona desde otra ciudad y se implica en varios movimientos sociales, concretamente, en el movimiento independentista a través del Casal Lina Ódena y del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) y en el movimiento por el derecho a la vivienda a través de Resistim al Gòtic.

En este caso, no es que los colectivos infiltrados fueran potencialmente peligrosos por sus métodos, sino por su influencia política. Es decir, no se perseguía desmantelar una organización armada o violenta, sino investigar a un sindicato estudiantil que forma parte de la izquierda independentista, y a un colectivo que lucha contra la especulación urbanística, por una vivienda digna, y que para desahucios. Esto, para el Estado, es lo realmente peligroso. Y eso no es sino una muestra de que estos movimientos están consiguiendo sus objetivos. Así que Marc, lo quiera o no, ha hecho más grandes todavía a estos colectivos y a sus causas.

Thank you for watching

La infiltración en movimientos sociales es habitual. Quienes participan en ellos lo saben de sobra. Existen algunos indicadores habituales para detectar a estos topos, aunque a menudo la trama es más compleja, y el Estado se sirve de informantes más que de funcionarios. Es decir, de personas que frecuentan estos ambientes y a quienes les resulta más fácil recabar información sin levantar sospechas. A veces, la policía intenta cazar a quienes tienen asuntos pendientes con la justicia, prometiéndoles algún tipo de mejora de su situación e incluso dinero. Fue precisamente La Directa la que destapó uno de estos intentos años atrás, también en Barcelona, a un joven activista que decidió tender una trampa a los polis y hacerlo público antes que traicionar a sus compañeros y a sus ideas, a pesar de tener un juicio pendiente para el que le prometieron beneficios judiciales. La Directa grabó el encuentro y la conversación, y publicó las fotos y la charla en exclusiva. Este medio independiente lleva dieciséis años destapando el espionaje a los movimientos sociales por parte de diferentes cuerpos policiales. Se nota que Xavier Vinader dejó una buena escuela antes de marcharse.

No me toca desvelar el contenido de la investigación de La Directa. Léanla ustedes. Pero lean también a las víctimas del topo contándolo en redes. A los movimientos sociales y a quienes forman parte de estos, y se creyeron, además, que Marc era también un amigo. Más de uno que se creyó la amistad se preguntaba por esos abrazos que se dieron y por todas las confesiones personales, miedos y alegrías que había compartido con él.

Marc huyó hace unos días. Sus redes con perfil falso han desaparecido y su rastro se esfumó con excusas baratas a quienes trató de engañar. O eso cree. Ya circulan fotos y vídeos suyos participando en varias acciones, o incluso con su verdadero nombre, en su entorno real. Quienes lo empujaron a infiltrarse no han cuidado nada bien su seguridad, demostrando así lo poco que les importa este joven agente al que hicieron creer que era un héroe.

Marc seguirá cobrando del Estado, cuyos representantes dijeron ayer que no tenían nada que decir cuando les preguntaron por el topo. Como con Pegasus y como con tantos otros casos descubiertos. Los han pillado, pero se la suda. Van a seguir haciéndolo contra cualquiera que denuncie sus miserias. Pero muchísima gente seguirá tratando de cambiar las cosas por pura convicción, gratis, a pesar de Marc y de los demás como él. Solo cabe esperar que Marc haya aprendido algo de toda esa gente a la que ha tratado de engañar. Solo con que hayas conocido buena gente y te hayan hecho pensar un poco, Marc, ya ha valido la pena tu aventurilla.

Miquel Ramos. Público, 8 de juny 2022

Miquel Ramos: “Si l’extrema dreta no va entrar amb força a la crisi del 2008, va ser gràcies al 15M i les plataformes contra els desnonaments”

El periodista valencià publica ‘Antifascistas’, un llibre que relata la història de la lluita contra l’extrema dreta en tota la seva magnitud a l’estat espanyol des dels anys 70.

Entrevista de Sandra Vicente per a Catalunya Plural, 12/04/2022

Miquel Ramos (València, 1979) és una d’aquelles veus destacades quan es parla d’extrema dreta i d’antifeixisme. El periodista fa anys que estudia els moviments neonazis i la proliferació dels discursos d’odi, així com totes aquelles agrupacions que s’hi oposen i hi lluiten en contra. L’antifeixisme, segons recorda Ramos, té moltes cares i no només la dels joves que surten al carrer a exercir l’autodefensa o que protagonitzen imatges als telediaris sobre enfrontaments violents. Antifeixisme també són les assemblees de barri o l’educació. “Antifeixisme és un pacte de mínims”, diu el periodista, que dedica a aquest moviment de resistència el llibre Antifascistas (Capitán Swing, 2022).

La major part de la població coneix l’antifeixisme arran de les notícies a la televisió, que mostren disturbis o accions al carrer. Però l’antifeixisme va molt més enllà. Què és?

Al llibre retrate diverses formes de combatre l’extrema dreta als escenaris en què aquesta se sent forta i, per això, pense que és important entendre l’antifeixisme com un consens de mínims en matèria de drets humans i valors democràtics que estan amenaçats per l’existència de l’extrema dreta. Però, malauradament, hi ha una estigmatització i caricaturització de l’antifeixisme, com si fos una tribu urbana o cosa de quatre joves que es manifesten al carrer, que el poder i els mitjans de comunicació han reproduït de manera obscena durant molt de temps.

Per això, el llibre dóna veu a tota la gent que ha construït antifeixisme des de diferents llocs i moments dels últims trenta anys. Pense que és important veure l’antifeixisme de Violeta Friedman, supervivent de l’holocaust que es va enfrontar a criminals de guerra nazis, de Xavier Vinader des del periodisme o dels moviments socials de barri, que creen comunitat. I, també, el de la gent que està al carrer, confrontant l’extrema dreta quan ha estat violenta.

Si l’antifeixisme és un pacte de mínims, potser hi ha molta gent que el menysté, però en el fons és antifeixista

Hi ha gent que comparteix aquest pacte, però s’ha estigmatitzat molt la paraula antifa. A altres països, però, fins i tot gent conservadora, s’hi declara. A l’estat espanyol costa més, tot i que sembla que, poc a poc, amb l’arribada de l’extrema dreta a les institucions, molta gent ha començat a assumir que ser antifa no és només anar a una mani a confrontar un grup neonazi, sinó una lluita en diversos àmbits per barrar el pas a la infecció de l’odi.

Costa molt imaginar el PSOE dient-se antifa

Però Angela Merkel sí que ho fa

Quina és la diferència?

La cultura antifeixista i la idiosincràsia de l’estat espanyol. Aquí el feixisme no fou derrotat ni soterrat amb Franco. Va haver-hi una transició d’un règim a un altre, però es van conservar estructures i dinàmiques, per exemple, a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (FCSE), la judicatura, forces armades, etc. Aquesta herència la continuem veient també a les famílies que es van enriquir durant el franquisme, que són les que continuen ostentant un poder que no es presenta a les eleccions, però que segurament mana més que els polítics.

Dir que ets antifeixista a l’estat espanyol vol dir estar en contra del règim del 78?

Com a mínim hauria de suposar una revisió crítica del que fou la Transició, sobretot per part de les noves generacions, que no la van viure. Perquè la Transició pacífica i de concòrdia que ens van vendre és falsa, sobretot si veiem que el 2022 encara tenim cossos soterrats a les cunetes o que, quan per fi treuen Franco del Valle de los Caídos, se li fan honors d’estat. Ens hem de qüestionar que la Transició no va fer els deures i va obrir la porta perquè el feixisme continués viu.

Al principi, podem trobar un feixisme molt nostàlgic de Franco. Com ha anat canviant?

Quan mor el dictador, la majoria de grups d’extrema dreta que el sobreviuen són nostàlgics i alguns, inclús ben entrada la democràcia, decideixen continuar exercint la violència i el terrorisme com el Frente de la Juventud i grups armats parapolicials emparats per l’estat, perquè òbviament a les FCSE no hi va haver depuració. Aquesta rèmora del franquisme arriba a finals dels 80 amb les modes juvenils, els skinheads o el futbol, amb grups que estaven al marge del règim com CEDADE i una nova militància neofeixista que té molta presència al carrer de forma violenta.

Parlem d’una generació de joves d’extrema dreta que no s’ha criat en dictadura, que es desenvolupe en una democràcia molt nova i que és la que pose les bases de l’extrema dreta que podem conèixer avui. D’aquí surten grups molt violents i, a la vegada, els primers intents de “democratització” en forma de partit polític a imatge del Front Nacional francès. Possiblement, el que va tenir més èxit va ser Plataforma per Catalunya, que va arribar a treure 67 regidors amb un discurs islamòfob i antiimmigració, aconseguint arrossegar gent que no es considerava d’extrema dreta.

Després d’això, hi ha una transformació, sobretot arran del govern de Zapatero, amb una ofensiva brutal d’una extrema dreta que, fins llavors, estava inserida dins el PP, que havia sigut la casa comuna de totes les dretes. Aquesta escissió es dóna el 2005, quan comencen a acusar el PP de “derechita cobarde”, perquè no reverteix polítiques “progressistes” com la llei de l’avortament, el matrimoni igualitari o la memòria històrica. Això acaba cristal·litzant en la irrupció de VOX el 2013 i amb la seva entrada a les institucions el 2018.

Per què triga tant a aparèixer un partit com VOX a Espanya, quan a la resta d’Europa ja n’hi havia molts?

Perquè el PP havia sabut contenir molt bé el sector ultra i perquè les opcions que hi havia a la seva dreta eren extremadament cutres. També cal entendre que, durant la crisi del 2008, que hauria estat un terreny molt fèrtil per l’extrema dreta, hi va haver un contrapès brutal dels moviments socials de l’esquerra, amb el 15M i les primeres plataformes contra els desnonaments.

El discurs social pot fer que l’extrema dreta guanyi pes. Ho vam veure a Grècia o amb l’Hogar Social Madrid, ocupant una narrativa que semblava reservada per les esquerres, però en la qual el feixisme troba un nínxol

L’extrema dreta sempre ha copiat les esquerres, des del falangisme i el discurs obrerista,  arrabassant el roig i negre. Després del maig del 68 s’adonen que hi ha una hegemonia d’idees progressistes i comença a armar-se un sentit comú al voltant de la igualtat i els drets de determinats col·lectius. Així que l’extrema dreta reflexiona, llegint l’esquerra des de Marx a Gramsci, per entendre com han establert aquest sentit comú. Això arriba aquí a finals de la primera dècada dels 2000, amb el sorgiment de moviments socials que tracten d’arrabassar les banderes socials a l’esquerra amb discursos socials, però excloents. El xovinisme del benestar, que es diu. Estableixen el discurs de la competència pels recursos públics, que la culpa de la precarietat no és del capitalisme, sinó del fet que se subvencione el feminisme o la migració.

Que l’extrema dreta s’apropiï de reivindicacions populars duu a contradiccions com la que es va viure amb l’aturada de transportistes, que va estar gestionada per l’extrema dreta. 

L’extrema dreta aprofita totes les fallides de l’esquerra. Quan hi ha un govern que es diu progressista, però no articula polítiques per solucionar els problemes de la classe treballadora, és possible que l’extrema dreta, amb una màscara social, tracte de reapropiar-se de les reclamacions dels treballadors i instrumentalitze algunes causes que, tot i que són legítimes, no es corresponen amb el programa econòmic de l’extrema dreta, que és profundament neoliberal. Si davant fets com aquest, l’esquerra només és capaç de denunciar que al darrera hi ha un moviment ultra, els està regalant, perquè la gent pensa que defensen el seu pa i qualitat de vida. Llavors creuen que allò vol dir ser d’extrema dreta.

És cert que es desvirtua el terme i es blanqueja, però creus també que fem servir el terme “feixisme” massa a la lleugera?

L’èxit de l’extrema dreta consisteix en aconseguir copar part d’aquest sentit comú que dèiem abans i infectar-lo amb els seus valors i creences. Així, veiem que gent que no es considera d’extrema dreta, té discursos racistes i securitistes. Però és cert que també hi ha una certa tendència, molt perillosa, a posar l’etiqueta d’extrema dreta a qualsevol cosa que no ens agrada. I això acaba duent al discurs que feixisme i antifeixisme són les dues cares de la mateixa moneda. És igual d’absurd que posar al mateix nivell feminisme i masclisme, però és un discurs que funciona.

Sovint, quan es diu allò dels “extrems es toquen” és arran de moments en què s’ha fet servir la violència per combatre l’extrema dreta. És legítima aquesta violència?

El debat sobre l’ús de la violència és constant al llarg del llibre; no és just jutjar a temps passat i des d’una posició còmoda allò que van fer determinades persones, en determinat moment i per determinades raons. Si bé és cert que la violència no ha de ser la resposta a qualsevol conflicte polític, també ho és que davant la inacció i la complicitat institucional, hi va haver gent que va decidir plantar cara, malgrat haver de fer servir la violència. Les conclusions les ha de treure el lector, però hi ha una cosa innegable: en alguns moments l’autodefensa, diguem-li violència, ha estat l’única cosa que ha parat l’extrema dreta. Això no implica que a tota se l’hagi o només se la puga vèncer amb violència; per exemple, no pots acabar amb un partit amb representació a les institucions amb violència, però quan, als 90, tenies una colla de neonazis que cada cap de setmana sortia a assassinar, es van prendre decisions que segurament no es volien haver de prendre.

Apuntes que la policia és connivent amb l’extrema dreta a causa d’una depuració que no es va dur a terme. Com proposaries fer-la?

Desactivant qualsevol tipus d’exaltació o discursos d’odi. Altres països són molt contundents amb això: a Alemanya s’han desmantellat unitats militars senceres perquè s’hi ha detectat banalització del nazisme. Jo he denunciat casos de policies a l’estat espanyol reivindicant la violència i la crueltat, celebrant haver tret ulls a les manifestacions a Barcelona i no ha passat res. Qui m’ho va passar van ser altres policies, que són demòcrates, que tenen por a denunciar i, inclús, d’alertar als seus supervisors, perquè mai no se sap qui és de la corda. I això el Ministeri d’Interior ho sap.

Com creus que hauríem de tractar l’extrema dreta des dels mitjans de comunicació?

Els mitjans no han estat a l’alçada, a excepció d’algunes periodistes que sí han detectat el problema des de fa molt de temps i l’han denunciat, però molts altres s’escuden en l’equidistància, com si els periodistes fossin éssers de llum que veuen la realitat des d’un núvol i fan de notaris de la realitat. El que hem vist amb l’arribada de l’extrema dreta a les institucions és que se l’ha considerat una veu respectable més. Però és que dóna moltes visites: l’extrema dreta ho sap i juga amb això. I no només als mitjans, sinó també a les xarxes socials, on la gent que s’hi oposa, reprodueix el seu missatge per criticar-lo. Per això l’extrema dreta juga a provocar i així s’amplifica el seu missatge. Perquè l’hagen votat milions de persones no significa que el seu discurs sigui legítim. El deure del periodista és desemmascarar les mentides amb les quals l’extrema dreta difon l’odi.

Analitzar i explicar l’extrema dreta és complex. Ho hem vist amb Ucraïna i amb la influència que ha tingut el batalló Azov a l’hora de marcar el discurs sobre el conflicte.

A Ucraïna hi havia un problema amb l’extrema dreta de fa molts anys. La guerra i el relat del Kremlin, que parla de desnazificació, ha fet que molts intenten interpretar el conflicte des d’un punt de vista polític quan és una invasió per motius geopolítics. L’objectiu no és desnazificar res, però ha impregnat en bona part de la població que criticar la invasió és defensar el nazisme. Hem de ser prudents i molt justos: no s’ha de negar el paper de l’extrema dreta ucraïnesa des de Maidan, però també hem de tenir clar que Putin no és cap abanderat de l’antifeixisme.