Guillem Agulló

Ressenya de Lorena Pérez del llibre ‘Antifeixistes’ al Diari La Veu

per

«És un error creure que la memòria té a veure amb el passat. És una especialitat espanyola. La memòria té a veure amb el present, perquè si no sabem qui som, no sabem qui volem ser. I té a veure amb el futur, si no tenim identitat com podrem viure»

Mentre llegia Antifeixistes, de Miquel Ramos, em venia al cap aquesta frase d’Almudena Grandes. Per què a l’estat espanyol hi ha tant de problema amb la Memòria Històrica?

Miquel Ramos, periodista especialitzat en l’estudi de l’extrema dreta i els moviments socials, ens presenta una investigació que va nàixer quan tan sols tenia catorze anys. Aquell dia va retallar el seu primer titular després de la història que li va contar el seu professor: havien «matat Guillem (Agulló) per odi, per ser antifeixista». Aquest «assumpte personal» que declara en el primer capítol, serà el punt de partida d’una extensa recopilació de testimoniatges, d’articles i cròniques periodístiques i polítiques que ha anat recollint durant els últims trenta anys. I és, si volem, el punt de partida de la nostra pròpia confessió: fins on coneixem el feixisme? On pensem que està? D’on ix? En quina mesura té a veure amb el poder actual?

Aquest llibre no és només una investigació periodística sobre el feixisme espanyol i els moviments antifeixistes que li han plantat cara aquests últims quaranta anys, sinó també una història sobre les estructures de poder, el control de la narrativa i la resposta de la societat. És una investigació que respon els dubtes del context actual: d’on ve l’ultradreta instal·lada en el congrés dels diputats, com s’han anat blanquejant des de la dictadura fins als nostres dies, per què la inacció durant dècades dels cossos de seguretat de l’estat, de la fiscalia i dels tribunals respecte a les investigacions i seguiments al feixisme, i com els grups antifeixistes de barri s’han hagut d’organitzar. Sense oblidar el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de crear el consens col·lectiu de criminalització dels moviments socials.

Quan un llibre et parla d’una línia de conflicte com és el feixisme i la Memòria Històrica, és difícil acostar-se a la lectura sense prejudicis o idees preconcebudes. Però a vegades està bé escoltar altres veus per a eixir dels marcs endogàmics que els nostres propis privilegis han anat construint en defensa de la individualitat i en detriment del col·lectiu. Amb altres paraules ho va vindre a dir Martin Niemöller:

Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van vindre a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. Quan van vindre a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. Quan van vindre a buscar-me, no hi havia ningú més que poguera protestar

No guardeu silenci i comenceu aquesta lectura pel capítol que més connecte amb la vostra realitat. Podeu acostar-vos des de l’enfocament universal de la mirada d’una mare, en aquest cas la de Carlos Palomino, que va començar a encapçalar les manifestacions antifeixistes després de l’assassinat del seu fill i el tracte degradant que va rebre per part dels mitjans de comunicació. O des del futbol i com l’ultradreta va agafar ales des d’algunes de les seues graderies, o pot ser que tingueu curiositat per «la ressaca franquista» de la qual parla Ramos en el capítol dos, on ens remarca la importància del periodisme independent amb la història de com Soledad Gallego –directora d’El País del 2018 al 2020– i José Luis Martínez van localitzar la caserna general del terrorisme neofeixista internacional a Madrid.

Antifeixistes obri diversos debats que apel·len a la convivència: es poden defensar els drets humans i no ser antifeixista? Quins són els matisos entre delicte d’odi i llibertat d’expressió? Si l’estat no respon contra el feixisme, quins són els límits de l’autodefensa? Quan es converteix en violència?

Miquel Ramos ens exposa en cada capítol, sota cadascun dels temes que componen aquesta investigació, les veus en primera persona dels qui han sigut silenciats i han patit la violència directa de la ultradreta. Ens alerta de la seua transformació, de com han canviat la seua aparença i diàleg: «el problema de l’extrema dreta va més enllà dels banderes que enarboren uns o altres, perquè es tracta d’una infecció en el sentit comú de la gent». Ens parla de les connivències que tenen amb els cossos de seguretat de l’estat, els mitjans de comunicació i el poder. I sobretot ens deixa clar que només el col·lectiu, aqueix treball anònim constant de barri que escolta i no deixa ningú arrere, és la millor eina pedagògica per a arrancar la xenofòbia, el masclisme, el racisme i l’autoritarisme de les institucions i per a la convivència.

Com diu en el pròleg Pastora Filigrana García, advocada laborista i activista pels drets humans dels gitanos: «Ens enfrontem a un mateix monstre amb mil caps que mereix ser respost a tots els terrenys: als tribunals, a les acadèmies, als mitjans de comunicació, a les institucions i als carrers. Ací no sobra ningú i hi ha feina per a totes».

Cosas Natsis con Miquel Ramos en Pandemia Digital

per

Conversación con Julián Macías en Pandemia Digital después de los homenajes a la división azul y la impunidad del ensalzamiento fascista con el visto bueno de las Delegaciones del Gobierno del PSOE.

Entrevista al Zona Franca TV3

per

El periodista Miquel Ramos ha vingut al “Zona Franca” a presentar-nos i parlar del seu llibre: “Antifeixistes. Així es va combatre l’extrema dreta espanyola des dels anys 90”.

“L’extrema dreta s’ha renovat i ja no parla de races sinó de cultures incompatibles”

per

Entrevista de Jaume Barrull al diari Segre.

El periodista valencià Miquel Ramos ha publicat ‘Antifeixistes, així es va combatre l’extrema dreta a Espanya des dels anys noranta’ (Capitán Swing, 2022), una exhaustiva radiografia dels moviments socials que durant dècades han advertit que Espanya no havia passat pàgina respecte al feixisme. Ramos fa un repàs de dates, persones, llocs, moments i moviments clau en la lluita per frenar la normalització de l’odi en la nostra societat. Com a periodista col·labora habitualment en diferents mitjans de comunicació alertant-nos del perill que ens sotja.

Miquel Ramos prové d’aquell País Valencià en què els nazis podien matar Guillem Agulló i el diari Las Provincias s’acarnissava en la víctima; la justícia s’impartia amb condescendència i la policia reprimia sense miraments els manifestants que ho denunciaven. Autor de nombrosos articles sobre l’extrema dreta, Ramos s’ha consolidat com un referent als mitjans i a les xarxes socials a l’hora de parlar d’aquest moviment, més divers del que sembla i amb una alta capacitat d’adaptació a la societat de la informació.

Al llibre denuncia el relat que s’imposava en l’assassinat de Guillem Agulló i tants d’altres casos d’agressions feixistes: la idea que era una qüestió d’ordre públic i bandes juvenils. Era, i encara és, una manera de despolititzar un fenomen que tenia unes arrels importants en un estat, l’espanyol, que venia d’una dictadura. Hi havia un pòsit d’hereus que bevien d’aquesta tradició -el franquisme- i que s’emmirallava en els moviments neonazis de la resta d’Europa, que feia molts anys que estaven organitzats i provocaven episodis de violència, fins i tot atemptats terroristes. El fenomen feia molts anys que existia i a l’estat espanyol, com que no hi havia cap partit d’extrema dreta a les institucions, es volia fer creure que s’havia extingit amb la mort de Franco. Però era mentida: una part estava integrada al Partit Popular i una altra renegava de les institucions i exercia la violència al carrer.

Sobretot contra immigrants, gais, gent sense sostre, militants d’esquerres… És cert que no era un problema del conjunt de la societat sinó que el patien persones que formaven part de col·lectius vulnerables. Això feia més fàcil al poder no admetre que era tema polític.

S’ha mantingut aquest relat condescendent en alguns mitjans de comunicació? Hi ha una elaboració conscient d’un discurs que pretén una falsa equidistància. Respecte al cas Palomino, apunyalat per un nazi al metro de Madrid el 2007, van enxampar dos periodistes infiltrats amb càmera oculta que volien demostrar que el mort era un jove violent. Per contra, als nazis els van entrevistar obertament perquè poguessin presentar-se com a víctimes, quan ells havien matat, justificat i fet escarni de l’assassinat d’un xaval de setze anys. No hi ha ignorància ni equidistància quan tu decideixes tractar el tema des d’aquesta perspectiva. De fet, aquest relat dels extrems que es toquen també es va fer -i es fa- servir per reprimir l’antifeixisme des de les institucions. Quan alguns col·lectius es van cansar de viure amenaçats i es van organitzar per defensar-se i fer-los front, van moure l’aparell repressor contra els antifeixistes amb l’excusa que s’havia d’aturar la violència extremista.

En aquest país massa sovint s’ha vist la connivència entre els nazis i els cossos policials. Són fets objectius, només cal comparar com tracten a uns i altres per posar en relleu la falsa equidistància. Tot i els historials violents, hi ha molt pocs nazis que hagin passat per la presó preventiva, fins i tot per delictes com temptatives d’homicidi. En canvi, no és estrany que s’apliquin aquestes mesures contra anarquistes o gent d’extrema esquerra per delictes que després queden en res.

Aquell feixisme dels noranta, no ha afluixat la violència directa per intentar normalitzar les seues idees en la societat? Encara n’hi ha, però és veritat que ja no tenen la presència al carrer que tenien fa vint anys. Hi va haver un moment que es van adonar que era més rendible donar un entrepà a una persona sense llar, com feia la Casa Pound a Roma, que cremar-la viva. A nivell de màrqueting funcionava millor. Un altra causa del seu retrocés al carrer va ser per la resposta dels antifeixistes, que els van plantar cara i van decidir que no volien ser més víctimes. Aquí és quan surt el debat de la violència en els col·lectius de l’esquerra radical: denúncia pacífica o acció directa? No hi havia una fórmula exacta i en cada lloc es va desenvolupar diferent. També és cert que ara ja no se senten tan impunes perquè tothom té una càmera al mòbil i els pot gravar. D’altra banda, hi ha més sensibilitat i capacitat de denúncia social. Fa trenta anys apallissaven un negre sense papers de matinada i ningú no se n’assabentava.

Quin paper ha tingut Vox en tot aquest procés? No hem de perdre de vista que aquest partit és una escissió del PP, mentre que els grups feixistes tenien la seua pròpia tradició política. Són un corrent atomitzat perquè estan barallats entre ells i han estat incapaços de fer un projecte conjunt, perquè tots volen ser els líders. Els més militants continuen als grupuscles d’extrema dreta i d’altres, segurament cansats i amb una certa ambició, s’han integrat a Vox. Molts en reneguen, però reconeixen que els obren el camí amb temes com la immigració, per exemple. Entenen que ajuda anormalitzar part del seu discurs tradicional. Recordem que Anglada va treure una mica de rèdit perquè va camuflar la retòrica feixista. Accepten que potser són liberals i sionistes, però dins del menú del feixisme compleixen suficients discursos com l’antifeminisme, la unitat d’Espanya, l’anticomunisme…Vox també ha sabut aglutinar un seguit de personatges que s’havien dispersat en diferents fronts, com el blaverisme valencià.

En el fons, en lloc de desdibuixar-se es va readaptant? En essència l’extrema dreta estableix jerarquies entre persones: racial, cultural, nacional, de gènere… i neguen que hi hagi un component estructural inherent al sistema capitalista. De fet, el nou projecte del feixisme és ultraliberal. Són inofensius per al sistema perquè no tenen cap interès a canviar les estructures de l’estat ni l’economia neoliberal. Culpen de la precarietat els immigrants, per això l’Ibex-35 no té cap problema amb Vox. Meloni va anar a Europa a dir-los que estiguessin tranquils. L’amenaça per a l’statu quo europeu va ser Syriza a Grècia, no l’extrema dreta a Itàlia.

Han après a manipular el llenguatge, ja no són un grup de caps rapats descerebrats. Ara estan força influenciats per la nova extrema dreta francesa, que ha renovat el seu corpus ideològic. Ja no parlen de races sinó de cultures incompatibles; ja no diuen que els blancs som superiors als negres sinó que posen èmfasi en la inadaptació cultural dels immigrants.

En aquest tema -la relació que les societats europees han d’establir amb els immigrants- han sabut col·locar el seu discurs al centre del debat. Fins i tot hi ha gent que es considera d’esquerres que està comprant la seua ferralla. Són hàbils explotant les contradiccions que en alguns temes té l’esquerra. En relació amb els immigrants, per exemple, utilitzen el laïcisme i el manipulen per atacar sobretot l’islam. A França l’extrema dreta està fent forat perquè no el venen com una garantia de la llibertat religiosa per evitar que una opció s’imposi al conjunt de la societat, sinó que en fan bandera i l’utilitzen per atacar els musulmans amb els mateixos arguments que fa cent anys es fomentava l’antisemitisme.

Una de les tesis que defensa al llibre és que obrir-los les portes a les institucions i els fòrums públics és un error perquè, en el fons, no tenen cap interès en el debat democràtic. La normalització que s’està fent de l’extrema dreta és preocupant. S’apoderen i retorcen els conceptes de democràcia i llibertat d’expressió per dur-ho tot al seu terreny i confondre molta gent. Van de víctimes: l’home assetjat pel feminisme, l’europeu amenaçat pels immigrants, els heterosexuals acorralats per l’orgull gai… El problema és quan infecten part de la societat perquè acaba comprant la idea que fer comentaris racistes o masclistes no és tan greu.

Què passarà si les seues tesis es van normalitzant i van acumulant capacitat de mobilització? La història ens ha ensenyat que aquesta gent no tenen escrúpols. Inventen mentides per crear estats d’opinió o fomentar l’assetjament indiscriminat contra gent que consideren adversaris. El preocupant és que no els passa res i sempre volen anar un mica més enllà. Han comprovat que és gratuït i que en treuen rèdit polític. L’exemple més clar que el feixisme no té límit és Auschwitz. No som als anys trenta, però aleshores també hi havia qui considerava el nazisme una opció legítima sense sospitar que veuria la solució final al cor d’Europa.

Reseña de Nada RG, militante de la Coordinadora Antifascista de Madrid sobre el libro ‘Antifascistas’.

per

«Un asunto personal», así se llama el primer capítulo del libro escrito por Miquel ‒Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha española desde los años 90‒, en el que relata cómo un primer día de colegio tras la Semana Santa del año 1993 su profesor les contó a él y al resto de alumnos de su clase la noticia del asesinato de Guillem Agulló por parte de unos neonazis. Así comenzó su afición de buscar en los periódicos recortes de noticias que hablaran sobre este y cualquier otro asunto relacionado con la extrema derecha y la respuesta organizada en las calles ante esta lacra.

Me resulta difícil no sentirme identificada con aquel joven de 14 años, ya que cuando asesinaron a Carlos Palomino (por aquel entonces yo tenía 18 años) me obsesioné con buscar artículos relacionados y estuve durante mucho tiempo coleccionando recortes de periódicos; no sé muy bien la razón, ya que no eran precisamente noticias objetivas y solamente conseguían cabrearme. Pero supongo que fue un acontecimiento que marcó al movimiento antifascista de mi generación, al igual que la muerte de Yolanda, Arturo, Lucrecia, Hassan, Guillem o Richard entre otros muchos asesinados por el fascismo, marcaron las generaciones de los 80 y 90.

Mis inquietudes políticas comenzaron también a edad temprana, al igual que en el caso de muchos compañeros y compañeras con los que milito en la actualidad. Aunque mi generación es posterior a la de Miquel, pertenecemos a un mismo periodo en muchos sentidos, marcado por una violencia callejera protagonizada por grupos fascistas o de nazis que contaban con la simpatía de los diferentes cuerpos de seguridad del Estado, la fiscalía y los tribunales, resultado de una falsa transición que nunca depuró las instituciones y que así sigue hoy en día. Connivencia que los alentaba a la hora de atentar contra diferentes minorías y que impuso la necesidad de una respuesta organizada de acción directa antifascista.

La primera vez que tuve conocimiento de la labor periodística de Miquel Ramos fue a raíz de su aparición como colaborador en el programa «Las cosas claras», de la televisión pública. A partir de ahí descubrí que había sido miembro de un grupo de música que escuchaba desde la adolescencia. Fue una muy agradable sorpresa enterarse de que (¡por fin!) había un periodista antifascista en un programa de televisión, además en un horario y una cadena que precisamente no pasaban desapercibidos.  Pese a que trabajaba en esa franja horaria, al regresar a casa ponía el programa si sabía que Miquel había participado. Daba gusto poder escuchar a un periodista así en un medio de comunicación de masas, debatiendo sobre diferentes temáticas desde una óptica que prioriza la defensa de los valores colectivos; y por eso mismo sospechábamos que no duraría mucho como tertuliano, ni tan siquiera el propio programa.

Resulta muy frustrante ver o leer noticias que relatan sucesos en los que cualquier parecido con la realidad es mera casualidad. Uno no puede evitar quedarse atónito ante la ligereza con la que difaman estos llamados medios de comunicación, a veces porque has vivido en tus propias carnes lo que tratan de contar, pero, sobre todo, porque eres consciente de todo el entramado político y económico que mueve los hilos de la información y que la ha convertido en un negocio.

Por eso considero importante que existan figuras periodísticas como la que hoy día representa Miquel en los medios amarillos de comunicación. Pese a la pluralidad de ideas e incluso discrepancias dentro del ámbito del antifascismo, se requiere de periodistas, fotógrafos, cámaras y trabajadores relacionados con los medios que sean verdaderamente profesionales y no sólo ejerzan el periodismo desde medios alternativos, necesarios, pero desgraciadamente poco relevantes en el panorama actual. No es un querer dar lecciones de periodismo, es dignificar una profesión, es hablar del derecho a la información.

Desde la perspectiva de la militancia antifascista es casi igual de importante hablar en esta reseña de quién es Miquel Ramos y de donde viene, qué hablar del propio contenido del libro. Primero, porque no queremos a un académico hablando sobre partirse la cara en las calles con los nazis, queremos a un militante que haya tenido que sufrir en sus propias carnes lo que eso implica. Segundo, porque cuando, en mi experiencia personal, decido leer un libro sobre un tema concreto, de entre los factores que me hacen decidirme uno de los más importantes es el de conocer la tradición política y el activismo de quien lo escribe. Saber su formación es importante, desde luego, pero más importante incluso es el poder hacerme una idea de si el autor, por muy bien que escriba y lo documentado y leído que esté, va a ser capaz de sentir y entender realmente lo que está escribiendo; si escribe desde fuera, desde el análisis frío y desapasionado, o desde el compromiso, la sinceridad y el impulso transformador.  

El libro trata de la historia y evolución de la extrema derecha desde la falsa transición, de cómo su arraigo en la sociedad ha sido posible gracias a la connivencia de las instituciones públicas nunca depuradas, de la propagación de sus ideas de odio gracias a los medios de comunicación, que han normalizado y banalizado sus discursos. Y, por supuesto, habla de cómo durante tres décadas la única forma con la que se ha combatido esta situación ha sido a través de los distintos colectivos que han conformado el movimiento antifascista en las distintas partes del Estado español.

Su formato lo hace ameno, se puede leer cualquier capítulo de forma independiente o hacerlo de seguido; sea como sea, su lectura no pierde sentido. Esta obra podría considerarse un primer tomo introductorio de una colección de muchos libros, ya que cada capítulo bien podría ampliarse continuando las líneas trazadas por su autor. El texto expone muchas de las caras que conforman el prisma de la inexistente memoria histórica de este Estado, y lo hace a través de las voces anónimas de quienes han vivido esos procesos, siendo el escritor, a través de sus propias vivencias, el que vertebra y hace de hilo conductor, pero permaneciendo al mismo nivel que el resto de voces que componen el libro. Según te vas introduciendo en los capítulos, inevitablemente haces tuyo el relato, bien porque viviste el suceso en primera persona, bien porque conoces a alguien que lo vivió o bien porque has vivido un hecho similar.

Tanto en sus páginas como en las presentaciones, Miquel y sus colaboradores hablan del proceso reparador que puede suponer a la hora de cicatrizar las heridas de todos aquellos que hemos vivido algún periodo de estas décadas dentro del movimiento antifascista. Es cierto que poner en común todas nuestras vivencias puede ser algo positivo, y debemos seguir haciéndolo, pero por encima de todo creo que este libro debería convertirse en una de las referencias de las nuevas generaciones del antifascismo para que sean conscientes de lo duro que fue y ha sido para sus predecesores conseguir que las cosas estuvieran un poquito mejor, de cara a que sigan luchando día a día por no solamente mantenerlo, sino mejorarlo; nunca está de más repetirlo: las conquistas sociales y de los movimientos populares son muy difíciles de conseguir, pero realmente fáciles de perder.

Hoy en día seguimos sin depuración en las instituciones, con antifascistas enterrados en cunetas y medios de comunicación sirviendo de altavoz a la extrema derecha. Mientras esto no cambie, cualquier supuesto paso hacia adelante que se consiga desde la gobernanza y la gestión política no servirá de nada porque, si la mayoría de los jueces y miembros de las fuerzas de seguridad del Estado español siguen lastrados de ideología franquista, los supuestos logros legislativos fácilmente se revierten y cuestiones como el delito de odio se utilizarán, como sucede actualmente, para castigar a los movimientos sociales en lugar de proteger los derechos humanos.

Por eso, necesitamos más que nunca que las asociaciones memorialistas sigan al pie del cañón, que el recuerdo de los compañeros que han sido asesinados por el fascismo nunca caiga en el olvido y que organizaciones como la Coordinadora Antifascista de Madrid ‒con sus 33 años de historia‒, junto con los innumerables colectivos de barrio, las asociaciones vecinales, los movimientos en defensa de los servicios públicos, las plataformas contra los desahucios y un larguísimo etcétera, continúen plantando cara al fascismo, venga de donde venga e independientemente de la forma que adopte.