Miquel Ramos: “Si l’extrema dreta no va entrar amb força a la crisi del 2008, va ser gràcies al 15M i les plataformes contra els desnonaments”

26/04/2022 per Miquel Ramos

El periodista valencià publica ‘Antifascistas’, un llibre que relata la història de la lluita contra l’extrema dreta en tota la seva magnitud a l’estat espanyol des dels anys 70.

Entrevista de Sandra Vicente per a Catalunya Plural, 12/04/2022

Miquel Ramos (València, 1979) és una d’aquelles veus destacades quan es parla d’extrema dreta i d’antifeixisme. El periodista fa anys que estudia els moviments neonazis i la proliferació dels discursos d’odi, així com totes aquelles agrupacions que s’hi oposen i hi lluiten en contra. L’antifeixisme, segons recorda Ramos, té moltes cares i no només la dels joves que surten al carrer a exercir l’autodefensa o que protagonitzen imatges als telediaris sobre enfrontaments violents. Antifeixisme també són les assemblees de barri o l’educació. “Antifeixisme és un pacte de mínims”, diu el periodista, que dedica a aquest moviment de resistència el llibre Antifascistas (Capitán Swing, 2022).

La major part de la població coneix l’antifeixisme arran de les notícies a la televisió, que mostren disturbis o accions al carrer. Però l’antifeixisme va molt més enllà. Què és?

Al llibre retrate diverses formes de combatre l’extrema dreta als escenaris en què aquesta se sent forta i, per això, pense que és important entendre l’antifeixisme com un consens de mínims en matèria de drets humans i valors democràtics que estan amenaçats per l’existència de l’extrema dreta. Però, malauradament, hi ha una estigmatització i caricaturització de l’antifeixisme, com si fos una tribu urbana o cosa de quatre joves que es manifesten al carrer, que el poder i els mitjans de comunicació han reproduït de manera obscena durant molt de temps.

Per això, el llibre dóna veu a tota la gent que ha construït antifeixisme des de diferents llocs i moments dels últims trenta anys. Pense que és important veure l’antifeixisme de Violeta Friedman, supervivent de l’holocaust que es va enfrontar a criminals de guerra nazis, de Xavier Vinader des del periodisme o dels moviments socials de barri, que creen comunitat. I, també, el de la gent que està al carrer, confrontant l’extrema dreta quan ha estat violenta.

Si l’antifeixisme és un pacte de mínims, potser hi ha molta gent que el menysté, però en el fons és antifeixista

Hi ha gent que comparteix aquest pacte, però s’ha estigmatitzat molt la paraula antifa. A altres països, però, fins i tot gent conservadora, s’hi declara. A l’estat espanyol costa més, tot i que sembla que, poc a poc, amb l’arribada de l’extrema dreta a les institucions, molta gent ha començat a assumir que ser antifa no és només anar a una mani a confrontar un grup neonazi, sinó una lluita en diversos àmbits per barrar el pas a la infecció de l’odi.

Costa molt imaginar el PSOE dient-se antifa

Però Angela Merkel sí que ho fa

Quina és la diferència?

La cultura antifeixista i la idiosincràsia de l’estat espanyol. Aquí el feixisme no fou derrotat ni soterrat amb Franco. Va haver-hi una transició d’un règim a un altre, però es van conservar estructures i dinàmiques, per exemple, a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (FCSE), la judicatura, forces armades, etc. Aquesta herència la continuem veient també a les famílies que es van enriquir durant el franquisme, que són les que continuen ostentant un poder que no es presenta a les eleccions, però que segurament mana més que els polítics.

Dir que ets antifeixista a l’estat espanyol vol dir estar en contra del règim del 78?

Com a mínim hauria de suposar una revisió crítica del que fou la Transició, sobretot per part de les noves generacions, que no la van viure. Perquè la Transició pacífica i de concòrdia que ens van vendre és falsa, sobretot si veiem que el 2022 encara tenim cossos soterrats a les cunetes o que, quan per fi treuen Franco del Valle de los Caídos, se li fan honors d’estat. Ens hem de qüestionar que la Transició no va fer els deures i va obrir la porta perquè el feixisme continués viu.

Al principi, podem trobar un feixisme molt nostàlgic de Franco. Com ha anat canviant?

Quan mor el dictador, la majoria de grups d’extrema dreta que el sobreviuen són nostàlgics i alguns, inclús ben entrada la democràcia, decideixen continuar exercint la violència i el terrorisme com el Frente de la Juventud i grups armats parapolicials emparats per l’estat, perquè òbviament a les FCSE no hi va haver depuració. Aquesta rèmora del franquisme arriba a finals dels 80 amb les modes juvenils, els skinheads o el futbol, amb grups que estaven al marge del règim com CEDADE i una nova militància neofeixista que té molta presència al carrer de forma violenta.

Parlem d’una generació de joves d’extrema dreta que no s’ha criat en dictadura, que es desenvolupe en una democràcia molt nova i que és la que pose les bases de l’extrema dreta que podem conèixer avui. D’aquí surten grups molt violents i, a la vegada, els primers intents de “democratització” en forma de partit polític a imatge del Front Nacional francès. Possiblement, el que va tenir més èxit va ser Plataforma per Catalunya, que va arribar a treure 67 regidors amb un discurs islamòfob i antiimmigració, aconseguint arrossegar gent que no es considerava d’extrema dreta.

Després d’això, hi ha una transformació, sobretot arran del govern de Zapatero, amb una ofensiva brutal d’una extrema dreta que, fins llavors, estava inserida dins el PP, que havia sigut la casa comuna de totes les dretes. Aquesta escissió es dóna el 2005, quan comencen a acusar el PP de “derechita cobarde”, perquè no reverteix polítiques “progressistes” com la llei de l’avortament, el matrimoni igualitari o la memòria històrica. Això acaba cristal·litzant en la irrupció de VOX el 2013 i amb la seva entrada a les institucions el 2018.

Per què triga tant a aparèixer un partit com VOX a Espanya, quan a la resta d’Europa ja n’hi havia molts?

Perquè el PP havia sabut contenir molt bé el sector ultra i perquè les opcions que hi havia a la seva dreta eren extremadament cutres. També cal entendre que, durant la crisi del 2008, que hauria estat un terreny molt fèrtil per l’extrema dreta, hi va haver un contrapès brutal dels moviments socials de l’esquerra, amb el 15M i les primeres plataformes contra els desnonaments.

El discurs social pot fer que l’extrema dreta guanyi pes. Ho vam veure a Grècia o amb l’Hogar Social Madrid, ocupant una narrativa que semblava reservada per les esquerres, però en la qual el feixisme troba un nínxol

L’extrema dreta sempre ha copiat les esquerres, des del falangisme i el discurs obrerista,  arrabassant el roig i negre. Després del maig del 68 s’adonen que hi ha una hegemonia d’idees progressistes i comença a armar-se un sentit comú al voltant de la igualtat i els drets de determinats col·lectius. Així que l’extrema dreta reflexiona, llegint l’esquerra des de Marx a Gramsci, per entendre com han establert aquest sentit comú. Això arriba aquí a finals de la primera dècada dels 2000, amb el sorgiment de moviments socials que tracten d’arrabassar les banderes socials a l’esquerra amb discursos socials, però excloents. El xovinisme del benestar, que es diu. Estableixen el discurs de la competència pels recursos públics, que la culpa de la precarietat no és del capitalisme, sinó del fet que se subvencione el feminisme o la migració.

Que l’extrema dreta s’apropiï de reivindicacions populars duu a contradiccions com la que es va viure amb l’aturada de transportistes, que va estar gestionada per l’extrema dreta. 

L’extrema dreta aprofita totes les fallides de l’esquerra. Quan hi ha un govern que es diu progressista, però no articula polítiques per solucionar els problemes de la classe treballadora, és possible que l’extrema dreta, amb una màscara social, tracte de reapropiar-se de les reclamacions dels treballadors i instrumentalitze algunes causes que, tot i que són legítimes, no es corresponen amb el programa econòmic de l’extrema dreta, que és profundament neoliberal. Si davant fets com aquest, l’esquerra només és capaç de denunciar que al darrera hi ha un moviment ultra, els està regalant, perquè la gent pensa que defensen el seu pa i qualitat de vida. Llavors creuen que allò vol dir ser d’extrema dreta.

És cert que es desvirtua el terme i es blanqueja, però creus també que fem servir el terme “feixisme” massa a la lleugera?

L’èxit de l’extrema dreta consisteix en aconseguir copar part d’aquest sentit comú que dèiem abans i infectar-lo amb els seus valors i creences. Així, veiem que gent que no es considera d’extrema dreta, té discursos racistes i securitistes. Però és cert que també hi ha una certa tendència, molt perillosa, a posar l’etiqueta d’extrema dreta a qualsevol cosa que no ens agrada. I això acaba duent al discurs que feixisme i antifeixisme són les dues cares de la mateixa moneda. És igual d’absurd que posar al mateix nivell feminisme i masclisme, però és un discurs que funciona.

Sovint, quan es diu allò dels “extrems es toquen” és arran de moments en què s’ha fet servir la violència per combatre l’extrema dreta. És legítima aquesta violència?

El debat sobre l’ús de la violència és constant al llarg del llibre; no és just jutjar a temps passat i des d’una posició còmoda allò que van fer determinades persones, en determinat moment i per determinades raons. Si bé és cert que la violència no ha de ser la resposta a qualsevol conflicte polític, també ho és que davant la inacció i la complicitat institucional, hi va haver gent que va decidir plantar cara, malgrat haver de fer servir la violència. Les conclusions les ha de treure el lector, però hi ha una cosa innegable: en alguns moments l’autodefensa, diguem-li violència, ha estat l’única cosa que ha parat l’extrema dreta. Això no implica que a tota se l’hagi o només se la puga vèncer amb violència; per exemple, no pots acabar amb un partit amb representació a les institucions amb violència, però quan, als 90, tenies una colla de neonazis que cada cap de setmana sortia a assassinar, es van prendre decisions que segurament no es volien haver de prendre.

Apuntes que la policia és connivent amb l’extrema dreta a causa d’una depuració que no es va dur a terme. Com proposaries fer-la?

Desactivant qualsevol tipus d’exaltació o discursos d’odi. Altres països són molt contundents amb això: a Alemanya s’han desmantellat unitats militars senceres perquè s’hi ha detectat banalització del nazisme. Jo he denunciat casos de policies a l’estat espanyol reivindicant la violència i la crueltat, celebrant haver tret ulls a les manifestacions a Barcelona i no ha passat res. Qui m’ho va passar van ser altres policies, que són demòcrates, que tenen por a denunciar i, inclús, d’alertar als seus supervisors, perquè mai no se sap qui és de la corda. I això el Ministeri d’Interior ho sap.

Com creus que hauríem de tractar l’extrema dreta des dels mitjans de comunicació?

Els mitjans no han estat a l’alçada, a excepció d’algunes periodistes que sí han detectat el problema des de fa molt de temps i l’han denunciat, però molts altres s’escuden en l’equidistància, com si els periodistes fossin éssers de llum que veuen la realitat des d’un núvol i fan de notaris de la realitat. El que hem vist amb l’arribada de l’extrema dreta a les institucions és que se l’ha considerat una veu respectable més. Però és que dóna moltes visites: l’extrema dreta ho sap i juga amb això. I no només als mitjans, sinó també a les xarxes socials, on la gent que s’hi oposa, reprodueix el seu missatge per criticar-lo. Per això l’extrema dreta juga a provocar i així s’amplifica el seu missatge. Perquè l’hagen votat milions de persones no significa que el seu discurs sigui legítim. El deure del periodista és desemmascarar les mentides amb les quals l’extrema dreta difon l’odi.

Analitzar i explicar l’extrema dreta és complex. Ho hem vist amb Ucraïna i amb la influència que ha tingut el batalló Azov a l’hora de marcar el discurs sobre el conflicte.

A Ucraïna hi havia un problema amb l’extrema dreta de fa molts anys. La guerra i el relat del Kremlin, que parla de desnazificació, ha fet que molts intenten interpretar el conflicte des d’un punt de vista polític quan és una invasió per motius geopolítics. L’objectiu no és desnazificar res, però ha impregnat en bona part de la població que criticar la invasió és defensar el nazisme. Hem de ser prudents i molt justos: no s’ha de negar el paper de l’extrema dreta ucraïnesa des de Maidan, però també hem de tenir clar que Putin no és cap abanderat de l’antifeixisme.