El periodista publica “Antifascistas” i adverteix que la presència de Vox a les institucions suposarà la normalització d’idees com l’antifeminisme o el rebuig a la immigració: “El risc és la infecció del sentit comú”.
Entrevista de Pep Martí a Nació Digital, 3 d’abril de 2022
L’assassinat del jove antifeixista Guillem Agulló el 1993 a mans d’un grup neonazi va impactar en tot una generació de joves valencians. Miquel Ramos recorda el dia en què un dels seus mestres els va explicar els fets, que havia presenciat una excompanya del col·legi on ell estudiava. Ramos estava a punt de complir 14 anys, però aquell episodi no s’esborraria de la seva memòria.
Periodista especialitzat en extrema dreta i moviments socials, membre fundador del diari L’Avanç, col·laborador de diversos mitjans que van des de La Marea i Público a l’edició en espanyol de The New York Times, Ramos acaba de publicar Antifascistas (Capitán Swing). L’exmembre de la mítica banda valenciana Obrint Pas hi dissecciona l’evolució dels grups ultres des dels anys noranta i com ha crescut el moviment antifeixista i el seu treball alsbarris, que considera una trinxera decisiva per barrar el pas a l’amenaça feixista.
– Comença el llibre amb l’impacte que li va causar l’assassinat de Guillem Agulló. Va ser el seu baptisme amb l’antifeixisme?
– Sí. No només per mi. Fou tot una generació que va quedar colpida per un crim com el del Guillem. Ja havíem vist alguns crims anteriors, com el de Lucrecia a Madrid o el de Sonia a Barcelona. Quan ets un adolescent, aquestes coses et colpegen, sobretot si tens unes inquietuds i una sensibilitat enfront del feixisme. Fins aleshores hi havia la idea que el feixisme havia mort amb Franco.
– Explica en el llibre que aquests tres crims, Guillem Agulló, Sonia Rescalvo i Lucrecia Pérez, dibuixaven molt bé el ventall d’objectius de l’extrema dreta.
– Efectivament. L’assassinat de Sonia, una dona transsexual, a Barcelona, per un grup de skins neonazis, va ser d’una gran brutalitat, amb una companya seva i una altra persona sense sostre, apallissats, mostrava la crueltat extrema contra uns col·lectius que ells consideraven unes vides sense valor. El cas de Lucrecia va tenir la característica que va ser protagonitzat per un guàrdia civil acompanyat de menors d’edat d’ideologia neonazi. Era una dona treballadora que vivia en una fàbrica abandonada. Guillem era una militant antifeixista de 18 anys que els plantava cara. Això es va sumar a altres crims semblants que es van cometre contra persones sense sostre, agredits per neonazis.
– El llibre posa el focus en la resposta que s’ha generat contra l’actuació dels grups d’extrema dreta.
– Traça diferents històries paral·leles. D’una banda, com evoluciona l’extrema dreta després de la mort de Franco, amb una nova generació que no va viure el franquisme i la Transició com a protagonista. De l’altra, com es va adaptant la resposta contra aquest nou feixisme postfranquista. Parlem de periodistes com Xavier Vinader, de supervivents de l’Holocaust com Violeta Friedman. I de moviments socials, que és l’altra història paral·lela del llibre, que acompanyen l’antifeixisme. Perquè qui ha participat en l’antifeixisme també ho fa d’altres moviments. El perfil de l’antifeixista té un compromís més enllà del combat contra l’extrema dreta.
– En aquests anys, ha seguit l’evolució de l’extrema dreta espanyola. Com s’ha anat transformant?
– L’extrema dreta dels vuitanta era continuació de la que venia del franquisme i els grups involucionistes, amb vinculacions amb estructures de l’Estat que havien romàs a la mort del dictador, com a la policia i les forces armades. A partir de finals dels vuitanta, apareix una extrema dreta més similar a la que hi ha a Europa. Amb més joves, molts dels quals seran presents en els camps de futbol, i que després evolucionarà cap a nous partits polítics i que conviu amb una actuació violenta al carrer. Evoluciona al compàs dels partits que creixen a Europa. Aquí vam tenir Plataforma per Catalunya, que va ser pioner. Cap altre partit a l’estat espanyol havia aconseguit 60 regidors, amb un discurs antiimmigració i islamòfob.
– En això sí que hi va haver una homologació amb Europa.
– Sí, a partir de finals dels noranta. Plataforma és el partit d’aquests anys a l’estat espanyol que més s’apropa als partits d’extrema dreta d’Europa. I després hi ha els moviments socials d’extrema dreta, que també evolucionen a partir dels anys 2000 i són una competència dels moviments socials tradicionals de l’esquerra. També copien el que passava a Europa, com l’italià Casa Pound.
– Casa Pound va ser un referent per aquests sectors, oi?
– Va marcar molt. Fou l’exemple per a un canvi en l’actuació de l’extrema dreta en el front social. Va ser un canvi estètic, retòric i d’activisme. Es passa de les bandes neonazis dels anys noranta, molt violentes al carrer, amb una estètica molt marcada, amb un llenguatge molt descarat i unes reivindicacions de les velles banderes del feixisme i el nazisme, a un Casa Pound, com el Casal Tramuntana aquí, o Proyecto Impulso a Castelló, o Hogar Social a Madrid, suposen un canvi. Intenten emular l’esquerra radical, no empren símbols explícits de l’extrema dreta. Coincideixen amb la crisi econòmica del 2008, en un moment d’efervescència de l’esquerra, i volen competir en les banderes socials. Comencen a fer repartiment de menjar, es disfressen. L’estètica es fa més amable i intenten superar els clixés que arrossegaven.
– Es pot parlar de diversos corrents perfectament delimitats?
– L’extrema dreta és tan diversa com l’esquerra. Hi ha grups neonazis que es dediquen bàsicament a la difusió ideològica, com ha estat Cedade i la llibreria Europa, que critiquen l’estètica skin i la violència gratuïta, que veuen com un llast. Hi ha una extrema dreta més activa al carrer, més de confrontació. I hi ha una extrema dreta que vol ser a les institucions. Plataforma és un exemple, i fins a l’actualitat. Hi ha una branca més neofranquista, nacionalcatòlica, però és més folklòrica.
– Es refereix a la “democratització” de l’extrema dreta i l’aparició de Vox. Què ha suposat la institucionalització de Vox?
– Ha suposat que el que deien els neonazis els anys vuitanta i noranta, es diu ara en seu parlamentària. Evidentment, no és el mateix llenguatge directament, però el fons és el mateix. Aquesta segregació i criminalització de col·lectius, aquest nacionalisme xovinista. L’antisemitisme dels anys anteriors avui dia, si canviem el subjecte per musulmà, és exactament la mateixa fórmula. El que abans era el jueu ara és el musulmà. Encara que hi ha sectors que critiquen a Vox, perquè el veuen com una part del sistema i una força neoliberal, el cert és que són conscients que Vox els obre camí i normalitza unes idees que fins ara portaven amb soledat.
– Etiquetaria Vox com a partit feixista?
– Com a extrema dreta i postfeixista, que és un terme que utilitza Enzo Traverso. Molts emprem el concepte de postefeixista. Tractar de portar el llenguatge i el marc i els contextos dels anys trenta a l’actualitat no funciona. Tot i que hi ha una herència d’aquestes idees i unes estratègies discursives que s’hi assemblen molt.
– L’extrema dreta està penetrant fort als barris? Fenòmens com Hogar Social estan fent forat?
– Moviments socials d’extrema dreta han tingut i tenen presència, sobretot per la normalització que s’ha fet del seu discurs amb l’aparició de Vox. No tenen prou capacitat per competir amb l’esquerra als carrers. El que sí que ha penetrat són les idees. L’antifeminisme i les idees bandera de l’extrema dreta s’estan normalitzant perquè tenen un altaveu a les institucions.
– Hi ha alguns focus on l’extrema dreta tingui un activisme especial a l’estat espanyol?
– A les grans ciutats és on hi ha més moviment. Barcelona, Madrid, València o Saragossa. En altres llocs hi ha tradicionalment un activisme d’extrema dreta, com Astúries o Salamanca. Funcionen bé a escala local, amb un activisme molt visible a les xarxes, on exhibeixen més potencial del que tenen realment.
– L’extrema dreta ha evolucionat en aquests anys. L’antifeixisme també?
– I tant. L’antifeixisme s’ha anat adaptant. Un partit d’extrema dreta no el combats únicament amb una manifestació. Necessites actuacions a tots els nivells. Quan hi ha una extrema dreta tan institucionalitzada, hi ha un front antifeixista que va des del treball que fan els mestres i professors a escoles i instituts per vacunar contra l’odi a la tasca dels periodistes, de la qual al llibre en parlo molt.
– Hi ha una estratègia antifeixista molt definida?
– Hi ha diverses estratègies. L’antifeixisme és molt plural, des d’un consens de mínims per defensar els drets humans i determinats drets i llibertats. Hi ha molts escenaris davant dels quals s’actua d’una manera o d’una altra. El que és important és destacar la contribució que han fet tots els moviments socials antifeixistes i la tasca que fan als barris, que és un dic de contenció. És rellevant també la feina feta pels periodistes, que dibuixen els marcs mentals vigents. El gran risc de l’extrema dreta és la infecció que intenta fer del sentit comú, normalitzar un seguit de propostes que el que pretenen és que alguns col·lectius no tinguin dret a tenir drets. El perill és que això vagi calant en àmbits que no són estrictament d’extrema dreta. Gent que considera que les feministes s’estan passant de certs límits, que hi ha massa immigració, que la delinqüència i immigració van lligats, que els musulmans són una amenaça per al món de vida occidental.
– La batalla contar els corrents d’extrema dreta es decidirà als barris?
– Crec que sí, que la sort de la lluita antifeixista es decidirà en bona part als barris, treballant en els col·lectius més vulnerables. I s’ha de dir als polítics que, més que discursos brillants contra l’extrema dreta, han de fer polítiques efectives contra la precarietat. Això serà la manera més eficaç de combatre-la, serà el primer mur de contenció. Això més la solidaritat de classe i el suport mutu. L’extrema dreta és profundament neoliberal, més enllà de les guerres culturals que planteja. El seu gran objectiu és mantenir l’statu quo i no tocar els privilegis de les classes dominants. Per això aquestes estan molt tranquil·les amb l’extrema dreta.
– Els actes de protesta al carrer per part de grups antifeixistes són efectius?
– Jo no voldria valorar les decisions que es prenguin en determinats contextos. Hi ha hagut vegades on l’actuació al carrer ha estat efectiva per barrar el pas a l’extrema dreta i en d’altres l’extrema dreta ho ha utilitzat per criminalitzar i provocar detencions. Això cada col·lectiu ho ha de valorar. No hi ha una fórmula màgica.
– En alguns casos s’ha confós grups feixistes amb tribus urbanes?
– Al contrari. S’ha intentat caricaturitzar les accions de l’extrema dreta i el feixisme com a tribus urbanes o baralles entre joves amb la intenció de despolititzar-les. El nazisme no és una tribu urbana.
– L’actitud de l’Estat respecte a l’extrema dreta ha canviat? Venim dels anys de la Transició en què les complicitats de l’aparell policial amb aquests grups eren òbvies. Fins a quin punt això ha canviat?
– És evident que als anys vuitanta, en no haver-se fet una depuració de les estructures policials, molts policies i jutges provinents de la dictadura van continuar estant actius, alguns fins ben entrats els noranta. És innegable que també va entrar gent amb esperit més democràtic. Com també és cert que des de l’Estat hi ha preocupació perquè la violència d’extrema dreta no ultrapassi uns límits, tot i que continuen emmarcant-ho com a tribu urbana o violència juvenil. Hi ha investigacions i operacions policials. Hi ha seccions de policies i mossos que treballen aquest camp. Però continuen pervivint elements reaccionaris dins de la judicatura, els cossos de seguretat i les forces armades, i hi ha actituds que no se sancionen.
– Com quines?
– No és normal que a l’estat espanyol hi hagi policies que vagin a esmorzar amb uniforme a un bar amb simbologia feixista. A Madrid això passa. Per això s’entén que hi hagi gent que desconfiï de la diligència policial a l’hora d’investigar les accions feixistes.
– Com afecta la guerra d’Ucraïna, iniciada per Rússia com una operació de “desnazificació”, a l’extrema dreta espanyola?
– Hi ha una extrema dreta que és admiradora de la figura de Putin i del nacionalisme rus, i seguidora de figures com Alexander Duguin, un dels intel·lectuals del putinisme. Hi ha també una extrema dreta més prooccidental, proucraïnesa, que s’emmiralla amb les milícies com l’Azov. La guerra d’Ucraïna ha dividit l’extrema dreta. Sobre això de la desnazificació, això en aquest conflicte és pura propaganda. No hi ha cap intenció de desnazificar res, hi ha exclusivament unes intencions geopolítiques i això és una excusa de Putin per justificar la invasió. Això no treu que els grups neonazis a Ucraïna hagin estat un problema i aquesta guerra els estigui blanquejant. El fet que estan responent a una invasió fa que molts mitjans obviïn els vincles d’extrema dreta d’algunes milícies ucraïneses.
– Vox ha estat l’únic partit que ha votat en contra de treure-li la Clau d’Or de Madrid a Putin. Els lligams entre l’extrema dreta espanyola i el Kremlin són estrets?
– Hi ha vincles d’alguns oligarques amb la internacional reaccionària que impulsa Vox. Hi ha algunes figures de l’entitat Hazte Oir que tenen relació amb oligarques russos. Però és un vincle difús, no trobarem una fotografia de Putin donant un xec a algú de Vox.